Banner Top

Homo videns en construcció

Article publicat a l'Ara Balears (14/04/2017)

Per a molts, una paraula ja val més que mil paraules. En l’actual era digital, l’Homo sapiens (“l’home que raona”), fruit de la cultura escrita, ha mutat en Homo videns (“l’home que veu”). El terme va ser encunyat fa denou anys pel respectat politòleg italià Giovanni Sartori, que morí la setmana passada als 92 anys. Ell augurava una humanitat postparaula, entregada al poder hipnotitzador i totalitzador de la imatge. Va ser massa apocalíptic.
 
Premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials de l’any 2005, Sartori abordà les conseqüències negatives de la nova societat visual en el seu assaig Homo videns. La sociedad teledirigida (1998). Sense estar en contra del progrés, el savi de Florència lamentava que, amb l’hegemonia de la televisió i d’Internet, haguéssim perdut la nostra capacitat d’abstracció i de reflexió que ens caracteritza com a Homo sapiens. Considerava que, ja de petits, els nins van perdent progressivament la visió crítica de la paraula escrita, que sempre requereix més esforç de comprensió. Es creen així éssers vídeo-depenents que engoleixen imatges sense mastegar, sense passar pel filtre de la raó. D’aquesta manera, l’evangeli segons Sant Joan s’hauria de reactualitzar: “Al principi existia la Imatge i la Imatge estava amb Déu, i la Imatge era Déu”.

Homo videns
Homo videns
 
Sartori insistia que avui la informació es troba desvirtuada pel sensacionalisme, per estímuls impactants que només pretenen captar l’atenció de l’ “apàtic” Homo videns. Aquesta situació s’agreuja sobretot amb el predomini de notícies descontextualitzades i manipulades en base als interessos econòmics d’empreses privades o als interessos polítics dels governs de torn. Així, segons l’intel·lectual italià, tendríem una societat teledirigida amb individus que viuen alienats al voltant de l’aura de veracitat que posseeixen els mitjans audiovisuals. Al seu parer, aquesta progressiva idiotització de la societat podria desembocar en la mort de la democràcia: “Ens trobam davant un demos debilitat, no només en la seva capacitat de tenir una opinió autònoma, sinó també en clau de pèrdua de comunitat”.
 
L’autor d’Homo videns era realment pessimista amb la dictadura de la imatge: “La paidea del vídeo farà passar a Internet analfabets culturals que ràpidament oblidaran el poc que aprengueren a l’escola; seran analfabets culturals que mataran el seu temps a Internet, en companyia d’ ‘ànimes bessones’ esportives, eròtiques o de petits hobbies”. Abans de la irrupció de Facebook, Twitter i Instagram, Sartori també ja parlava del que més tard es coneixeria com a “infoxicació”: “L’excés de bombardeig ens porta a la atonia, a la anomia, al rebuig de la indigestió; i d’aquesta manera, tot acaba concretament en una nimietat”.

Evolució de l'Homo sapiens
Evolució de l'Homo sapiens
 
Sens dubte, Sartori exagerà massa en l’anàlisi que fa denou anys féu de la revolució multimèdia. Bé és cert que la televisió, i avui les xarxes socials, han canviat la nostra manera de sociabilitzar-nos. Per ventura, però, són més els seus beneficis que no pas els seus inconvenients. Com tot, depèn del bon ús que en facem.
 
Segons el politòleg italià, els mitjans visuals provoquen una atròfia de la nostra capacitat cognitiva. Això està per veure. Som indefectiblement animals simbòlics. Els nostres cervells transcendeixen la realitat gràcies a la força d’abstracció de la paraula. També, amb tot, podem enlairar-nos a través de les imatges. Tenc un amic d’una gran sensibilitat a qui no li agrada llegir. Ell pensa en imatges i no en paraules. És capaç d’estar-se hores i hores assegut al banc d’un aeroport o a la barra d’un bar, observant el comportament de les persones que circulen davant dels seus ulls. És el cine en directe, una forma més de llegir, de copsar la bellesa i els matisos de la vida. De fet, avui gran part del geni literari nord-americà s’ha traslladat a la petita pantalla, on podem veure sèries d’una alta qualitat narrativa.

La societat teledirigida
La societat teledirigida
 
Tampoc no podem passar per alt que, abans de l’aparició de la televisió i d’Internet, la societat tenia ben pocs canals d’informació. Ara n’hi ha a balquena i també estam igual de teledirigits, però podem triar i contrastar. S’han acabat els messiànics líders d’opinió d’antany que no permetien cap mena de refutació. En l’actual societat interconnectada, la cultura s’ha democratitzat i l’intercanvi d’idees és més fluid d’una part i l’altra del món. En mans de cadascú està no caure anestesiat en l’immens oceà de la informació.
 
Per analitzar l’abassegadora era cibernètica, cal, doncs, defugir les visions catastrofistes com les de Sartori, que pecava d’etilisme cultural. Som en un moment d’impàs. Encara estam aprenent a gestionar la nostra nova condició d’Homo videns, el perfecte complement de l’Homo sapiens. També, però, a dins nosaltres habita un Homo audiens, una persona que escolta. Bé ho saben els músics, dotats d’un talent especial per percebre els sons del món.
Llibre versus televisió
Llibre versus televisió
 
Som éssers polifònics, polièdrics i calidoscòpics, de visions, cares i sensibilitats múltiples. Així doncs, sense caure en la tecnolatria, un dels principals reptes de l’escola del segle XXI és trobar l’equilibri entre la paraula escrita i la imatge, dues formes precioses d’evasió, d’alienació, juntament amb la música. El futur passa per la transversalitat de coneixements, per la promiscuïtat intel·lectual, sensorial.

I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “Observar sense pensar és tan perillós com pensar sense observar”.

Articles del web relacionats:
Emparaular el món
-Sapere aude?
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:



I aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 que parla sobre la mirada.

També és molt interessant aquest article de Xavier Antich titulat "Sepultat per les imatges".

Emparaular el món

Article publicat a l'Ara Balears (11/09/2016)

L’ésser humà és un ésser de paraules, un animal gramatical. Ja ens ho diu el nostre gran tòtem Toni Gomila a Acorar: “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia; ens expliquen, a nosaltres. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam els mots... quan moren els mots moren els conceptes. I llavors la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble”.

Acorar, de Toni Gomila
Acorar, de Toni Gomila
 
Corren, però, mals temps per a les paraules. El mateix Gomila ho il·lustra a la perfecció amb el següent exemple: “El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record [...]. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa”.
 
Ara més que mai, doncs, cal emparaular el món. L’autor d’aquesta expressió és el català Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat. El seu punt de partida són les reflexions de Ludwig  Wittgenstein ("Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món"), de George Steiner (“El que no s’anomena no existeix”) i de Walter Benjamin (“El llenguatge és un mitjà per crear i modificar la realitat”). No hi ha dubte que pensam en funció de les paraules que coneixem. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubicam al món i comprenem la realitat.

Lluís Duch
Lluís Duch
 
En l’actual era de la imatge narcotitzant, Duch reivindica l’Homo loquens davant l’Homo Videns, víctima d’un empobriment lingüístic galopant, d’un “desemparaulament”. I això es produeix en el marc d’una “adolescentització” de la societat. Així ho acaba de manifestar en una entrevista en el darrer número de la revista Sàpiens: “Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és ser una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim (un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta), per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys”. En aquesta línia, el monjo de Montserrat considera que la decadència de les Humanitats a l’ensenyament ja va bé als poders establers, interessats en societats crèdules que no es qüestionin el que fan.
 
La societat actual, desarmada de paraules, viu en una espècie de corda fluixa. Duch insisteix que “l’accelaració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi”. Aquesta provisionalitat es veu agreujada per una manca de consciència històrica, sobretot entre les noves generacions. Molts no se saben ubicar en el trajecte de la humanitat i obliden que som éssers de memòria i de tradició. Volen obrir-se pas pel món, ignorant un  passat ben necessari per saber qui som i cap a on anam. Ningú no diria ja que som hereus de la Revolució francesa i de la Il·lustració.

Emparaular el món
Emparaular el món
 
La memòria ens fa persones i ens dóna les eines per a establir un codi ètic. Avui, però, arrossegats per reduccionismes i atrapats per la tecnolatria, assistim a marxes forçades cap a una societat de l’oblit, on la banalització de la paraula va en detriment de la capacitat crítica dels individus. Abans hi havia l`èpica de ser conscients que l’home estava fent història. Ara, totalment descontextualitzats i extraviats, d’actors hem passat a ser espectadors. Sembla com si les utopies ja no anassin amb nosaltres. S’ha imposat la “hictopia”, la veneració de l’ara i aquí (hic, en llatí).
 
Duch té clar que sense paraules ens estam deshumanitzants i posant en perill la convivència. Així doncs, sepultada la nostra condició d’ésser semiòtics, cada cop serà més difícil establir ponts de diàleg per desxifrar la complexa realitat. L’homogeneïtzació mental que ha duit la globalització acabarà amb el polifonisme tan propi dels humans. Només ens queda una solució: tornar a emparaular el món. Haurem de tenir en compte el testimoni de Lao-Tse, un llegendari filòsof xinès del segle IV aC. Quan el senyor del seu territori li va encarregar formar govern, li va preguntar quina mesura adoptaria primer. I la resposta va ser: “La renovació, la curació de la paraula”. Estaria bé que en prenguessin nota el nostres governants.

Lluís Duch també deia que l'ésser humà és un animal logomític. Ho explica A. Chillón en aquest article.

Aquí teniu el famós fragment d'Acorar sobre l'actual pobresa lingüística:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:





Aquí teniu un homenatge a la paraula de la mà de Miquel Martí i Pol. És el poema Paraules al vent (1954): 

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga, 
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
peruè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


La fi de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (19/06/2016)

Per ventura aquest segle XXI, de canvis vertiginosos, assistirem a la fi de la cultura. Així ho intueix Joaquim Garcia, el propietari de la tenda palmesana “Tot Clàssic”. La setmana passada va tancar les portes d’un local que, durant setze anys, s’havia convertit en el punt de trobada de tots els melòmans de Mallorca. Garcia no només venia discos, sinó que també assessorava els clients amb els seus vastos coneixements musicals. La seva era l’única tenda en aquesta especialitat que quedava a Espanya i de les poques que hi havia al sud d’Europa. “Tot Clàssic” no ha pogut fer front a l’envestida d’Internet. Recentment, però, en una entrevista a “Diario de Mallorca”, Garcia lamentava que el problema de fons és que la música clàssica ja no interessa a la gent jove.
 
Fora de l’àmbit musical, el futur també pinta ben negre. No es tracta de ser catastrofistes ni elitistes, sinó realistes. Per sort, tot canvia, però correm el risc de viure una nova era sense cultura. Malgrat els alts nivells d’alfabetització que tenim, les estadístiques ens diuen que l’hàbit lector ha caigut. Ara, en la nostra societat del cansament, el que està de moda és veure sèries televisives. A més, els editors alerten que la majoria de llibres que es llegeixen són d’una pèssima qualitat. Abunden els best sellers de prosa simple i els pamflets d’autoajuda de gurus extraviats.

Paraula d'El Roto
Paraula d'El Roto
 
Sens dubte, les noves tecnologies fa que tenguem la possibilitat de tenir un major accés al coneixement. La mirada, però, se’ns ha dispersat. Ara llegir amb deteniment s’ha convertit en un acte gairebé impossible. En qüestió de segons passa’m d’un enllaç a un altre sense saber ben bé què volem i pressionats per trobar la darrera novetat més sensacional. Vivim a cops de piulades i de titulars de notícies. Enxarxats en les xarxes socials, som incapaços de desxifrar la realitat. Deim que estam informats, quan en realitat estam infotoxicats.
 
Fa uns mesos, en un article al diari El País, el filòsof Rafel Argullol apuntava que el pseudolector actual defuig les cinc condicions mínimes inherents a l’acte de llegir: complexitat, memòria, lentitud, llibertat i solitud. Allò complex que requereix concentració és qualificat d’insuportable; la memòria és bandejada perquè, per a això, ja tenim un munt de màquines; com que el temps és or, no cal tudar-lo en floritures literàries; i ningú no s’atreveix a fer ús de la seva llibertat per triar, en la solitud que tant de pànic provoca, un text que ens ajudi a transcendir la realitat.

Paraula de Cató
Paraula de Cató
 
Així doncs, l’Homo Sapiens reconvertit en Homo Videns ja no està en condicions d’afrontar-se al seu valuós llegat humanístic. Stephen Hawkings, en un llibre titulat Sobre les espatlles de gegants, recorda que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. Talment ho va reconèixer Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. Ara, però, narcotitzats per multiestímuls, caminam capcots. Ens fa peresa albirar més enllà i dialogar amb el nostre passat que tant ens ha fet créixer. La supèrbia fa que donem l’esquena a la tradició, és a dir, a allò que, segons l’etimologia llatina del concepte, ens ve donat de generació en generació.
 
Avui, buits de paraules i de pensament, vivim abduïts per la imatge, omnipresent i omnipotent. En aquest cas, però, la cultura del “fast food” també ja ens passa factura en forma de pseudoespectadors. No debades, la gent dedica més temps a fer fotos que no pas a observar amb els seus propis ulls. Així, als museus, el nostre patrimoni artístic també és ignorat i invalidat. Sempre hi ha una bona excusa per a una “selfie” terapèutica. Tanmateix, els nostres smartphones tenen emmagatzemats milers d’imatges que no podrem veure ni amb set vides. Són les paradoxes de vides que volen ser viscudes al màxim, però amb baixa qualitat sensorial. Veim, però no miram; sentim, però no escoltam.

Situació habitual als museus
Situació habitual als museus
 
L’amnèsia s’ha imposat en un present per on navegam a la deriva. Res ja no té cap significat que ens connecti amb el passat i ens contextualitzi dins la història de la humanitat. No hi ha temps per al Sapere aude (“atreveix-te a saber”) de Kant. L’esperit crític ja no va amb nosaltres. Ens evadim per por a pensar. Entrebancats en la superfície de les coses, el camí està més que aplanat per acabar essent uns analfabets culturals. En paraules d’Argullol, serà una vida sense cultura. El filòsof insisteix: “Igual la vida sense cultura és molt més feliç. O pot ser que no: pot ser que la vida sense cultura no sigui ni tan sols vida sinó un pobre simulacre, un joc que sigui avorrit de jugar”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura

Aquí teniu una article interessant de Carme Riera Sanfeliu titulat "Llegir (i viure) en diagonal"

Aquí teniu un article de la filòsofa Marina Garcés titulat "El desig i la dificultat". I aquest és de Rafael Narbona. Es titula "La muerte de la filosofia".

Articles del web relacionats:
Sapere aude?
La invasió dels idiotes
L'era líquida
Esclaus de l'horror vacui
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats
-
 El maleït mite de la cultura

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px