Banner Top

Sant Jordi, un mite universal

La tradició catalana situa el mite de Sant Jordi a Montblanc. Un dia aquest poble del sud-est de Catalunya va rebre la visita d'un drac immens i terrible. Per tal d'apaivagar-lo, els seus habitants varen decidir lliurar-li periòdicament una persona triada a l'atzar. Aquella macabra rifa volgué que un dia la víctima fos la mateixa filla del rei, una bella princesa.

La jove acceptà amb resignació el seu fatídic destí, però en el camí se li va aparèixer un cavaller fort i valent, muntat dalt d'un imponent cavall blanc, amb una llança a la mà. Després d'un dur combat amb el monstre, aquell nouvingut va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixà el drac mig mort. A continuació, l'arrossegà fins a la plaça de la vila per acabar-lo de rematar. De la sang de l'animal en sortí un roser amb una rosa vermella, que el cavaller tallà per oferir-la a la princesa.
 
Per agrair-li una gesta tan admirable, el rei va voler casar la seva filla amb aquell salvador enviat per la Providència. L'home, però, ho rebutjà dient que ell no era digne de tal honor. Aleshores s'acomiadà de tothom i desaparegué tan misteriosament com havia aparegut. Tanmateix, aquest relat català és l'enèsima versió d'un mateix mite: l'heroi que salva una princesa d'un monstre, representant el triomf del Bé sobre el Mal. El seu rastre es pot resseguir en moltes cultures de l'antiguitat. A Mesopotàmia tenim Marduk i el monstre Tiamat; a Egipte, el déu Horus contra Seth; i a Grècia hi ha l’epopeia de Perseu.
 
Perseu i les andròmines
Després d’haver decapitat Medusa als confins occidentals, Perseu tornà cap a casa, a l’illa egea de Sèrifos. En passar per les costes d’Etiòpia, que en l’antiguitat ocupava part de l’actual Líbia, l’heroi grec va haver de fer una aturada per salvar Andròmeda (“la que governa els homes”), la filla del rei Cefeu i de Cassiopea. La jove es trobava encadenada nua a una roca per culpa d’una ofensa de la seva mare a Posidó.

Cassiopea s’havia vanagloriat davant les nimfes nereides de ser més bella que elles. Les nimfes ho feren saber al seu protector, el déu del mar, el qual, irritat, envià un monstre marí que assolà Etiòpia. Es deia Ceto (κῆτος, "monstre aquàtic"), d'on avui tenim els cetacis, espècie dels mamífers que inclou des de balenes fins a dofins.

Un oracle havia vaticinat la fi de la desgràcia si Andròmeda era exposada com a aliment al monstre. El rei Cefeu, obligat pels seus conciutadans, no va tenir més remei que encadenar la seva filla a una roca. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, amb el temps, el relat del rescat d’Andròmeda va sembla tan fabulós, que es creà la paraula andròmina com a sinònim de cosa inútil o embolic.
 
Perseu i Andròmeda (Joachim Wtewael, 1611)
Andròmeda alliberada per Perseu, pintada per l’artista holandès Joachim Wtewael el 1611. Els pintors renaixentistes van associar sovint, erròniament, el vol de Perseu amb el cavall alat Pegàs. En la tradició dels mites grecs, Perseu vola amb les seves sandàlies alades. / Museu del Louvre, París

Jordi de Capadòcia
La primera referència coneguda de Sant Jordi data del segle IV. El personatge es confon amb un Jordi de Capadòcia, un militar romà convertit al cristianisme i mort el 303 sota l’imperi de Dioclecià per no voler abjurar de la seva fe. Al final aquest màrtir oriental de nom marcadament agrícola - Γεώργιος significa “pagès”- esdevindria un dels sants laics europeus més venerats. La seva figura es va difondre sobretot a partir de la Llegenda àuria (1246) del frare dominic Jacob de Voragine. Aquest llibre situa el cavaller a Silene (Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i que vol devorar la filla del rei.

 
Sant Jordi matant el drac
Sant Jordi matant el drac
 
A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles per ajudar comptes i reis amb una lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella. El sant acabaria convertint-se en el patró de Catalunya i de països com Anglaterra i Portugal –els cavallers templers també adoptaren el seu símbol, la creu vermella sobre fons blanc. L’Església romana establí que la seva mort se celebraria cada 23 d’abril Al segle XIX, amb la Renaixença, la llegenda d’aquest màrtir es prestà a una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor.

Aquí teniu el rescat d'Andròmeda de la pel·lícula "Fúria de Titans" (1981):



La diada de la rosa
El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

El dia del llibre i la rosa
El dia del llibre i la rosa
 
Abans que es fusionàs amb el dia del Llibre, a les terres de parla catalana el dia de Sant Jordi ja era considerat la festa dels enamorats, l’equivalent al castellà Sant Valentí. La tradició de regalar una rosa aquest dia no té un origen gaire clar. Amb tot, alguns historiadors creuen que prové de la Fira de la rosa que se celebrava al carrer del Bisbe de Barcelona –a finals d’abril i durant el maig és quan la floració de rosers es troba en la seva màxima esplendor. Al segle XVIII la fira es convertí en una cita obligada per a nuvis i recent casats, de manera que també es conegué com la Fira dels Enamorats.
 
A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)
Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu una interpretació del mite de Perseu i Andròmeda a càrrec de Mireia Rosich, director del Víctor Balaguer de Vilanova.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Poema de Miquel Martí i Pol
Poema de Miquel Martí i Pol
Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
Atles que sostenen el món
Meduses que petrifiquen

La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)
Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana


La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camús, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px