Banner Top

De la generació X als “Ni-Ni”

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2018)

Les societats tendeixen englobar els joves en grups generacionals. Sovint, però, ho fan des d’una òptica catastrofista. La primera etiqueta de l’era moderna es popularitzà el 1991 amb la novel·la Generació X, del canadenc Douglas Coupland. Parlava dels fills del “baby boom” de finals dels anys seixanta. La X, símbol de la indefinició per excel·lència, al·ludia al seu estat de desconcert: eren joves que, crescuts en l’auge del consumisme i de l’estat del benestar, s’entregaven a una vida apàtica, sense treball ni ambicions. Per tant, no tenien res a veure amb els seus pares, que havien intentat canviar el món al Maig del 68 o a les manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Els integrants de la generació X visqueren la seva adolescència durant la dècada del 80. Eren lectors compulsius de còmics i de llibres de culte com El vigilant en el camp de sègol. Ben aviat, però, caigueren rendits als encants musicals de MTV. A l’Espanya de la Transició, assaboriren la llibertat amb el Naranjito del Mundial del 82 i amb un moviment tan únic i irrepetible com “La movida madrilenya”. El 1994 quedaren orfes d’un dels seus líders espirituals. Amb 27 anys, l’estadounidenc Kurt Cobain, cantant del grup grunge Nirvana, es pegava un tret al cap. Es convertia així en la metàfora del No Future de tota una generació que havia viscut amb angoixa la irrupció de la Sida i de les drogues i amb incredulitat la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

JASP
El 1995 a la generació X se l’associà amb una nova nomenclatura, JASP, acrònim en castellà de “Jóvenes, aunque sobradamente Preparados”. L’etiqueta fou un invent de la marca de cotxes Renault. En un anunci apareixia un empleat outsider, però tremendament brillant. El seu cap l’esbroncava per inconsistent i poc aplicat i li recordava Kant: “Hi ha coses que, per saber-les bé, no és suficient amb haver-les après”. El jove responia al retret amb elegància: “La cita és molt bona, però no és de Kant, és de Sèneca”. Aleshores agafava el seu Renault Clío i se n’anava tan content, conscient que estava sobradament preparat.

L’arrogant generació JASP també tenia una alta formació acadèmica, però cap futur professional a la vista. El 1992 assistiren la modernització d’Espanya de la mà del Curro de l’Expo de Sevilla i del Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella societat de consum es consolidava mentre miraven mítics programes de televisió com “Bola de Cristal” o “Verano azul”. Convençuts que farien grans coses, col·laboraren en ONG i s’imbuïren del cosmopolitisme del programa Erasmus. Els seus referents cinematogràfics foren els somiadors Ethan Hawke i Winona Ryder de Reality Bites (1994), els estudiants desnortats d’Historias del Kronen (1995) i els joves nihilistes de Trainspotting (1996).

Els JASP posaven a prova els seus coneixements jugant a Trivial i feien volar la imaginació amb jocs de rol i amb la saga d’El senyor dels anells de Tolkien. Visqueren l’arribada del CD i del PC d’escriptori i pocs anys després, enlluernats per Internet, dirien adéu a les cintes de cassette i als vídeos. Avui els encanta comprar llibres del tot nostàlgics com Yo también fui a EGB. També bravegen de ser coneguts com la generació “Nocilla”, per ser els primers a portar-se a la boca panets fets al ritme de l’eslògan “Leche, cacao, avellanas y azúcar”.

 

Generació Y
La generació JASP ja ha donat pas a la generació Y. Està encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys, que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni.

 millenials

Igual que els seus predecessors, els “millennials” també són víctimes de precarietat laboral. Amb tot, criats amb Harry Potter, es resisteixen a amargar-se la vida. Així, al crit del Carpe diem d’Horaci, no es cansen de viatjar pel món gràcies a les companyies de low cost.

Generació Z
Els més joves de la generació Y ja s’encabeixen en una altra generació, la Z. Són individus hiperconnectats, hiperestimulats i impacients que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Es mostren reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils” i, amb l’Smartphone com a apèndix natural, afirmen que una imatge val més que mil paraules. És per això que ja no llegeixen, sinó que engoleixen sèries de Netflix d’una tirada.

Els integrants de la generació Z són considerats uns autistes digitals i uns egocèntrics. La seva dèria per les selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se. Amb tot, són els més tolerants de tots. Ateus declarats la majoria, han normalitzat l’homosexualitat i viuen més lliures de prejudicis.

generacion z b

Generació Z en mode multitasca

Els “Ni-Ni”
La cara més passiva d’aquesta generació tecnòlatra és representada pels “Ni-Nis”. Es diuen així perquè ni estudien ni treballen. No tenen cap interès a independitzar-se dels seus pares i han perdut tota esperança a fer-se un lloc en l’inclement sistema capitalista. Veieren amb absoluta indiferència el moviments dels indignats del 15-M.

La dels “Ni-Nis” és la generació de la mort de les ideologies i contradiu, per tant, les paraules que el 1959 pronuncià Albert Camus en recollir el Premi Nobel de Literatura: "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix a impedir que el món es desfaci". Tanmateix, qualsevol generalització és dolenta. Cadascú és fill de les seves circumstàncies i viu com bonament pot.

Aquí teniu una altra síndrome que afecta les noves generacions: la síndrome del "floc de neu".

Aquest article es titula "Digue'm quan vas néixer i et diré de quina generació ets". I aquest altre es titula "La generació Z s'assemble a la X".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/02/2019) reflexion sobre les diferents generacions etiquetades: X, JASP, Y, Z i Ni-Ni:

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
L'era líquida
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
- Eternament precaris


ETIQUETAT COM

Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.

Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)
Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)

Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.

Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:


Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu uns versos de l’Eneida molt actuals. Avui interpel·len la Unió Europea, que prefereix mirar cap a un altra banda amb la crisi dels refugiats. La traducció és de Miquel Dolç

De quin llinatge sou? Quin país tan bàrbar tolera/
tal costum? L’hostatgia se’ns ha refusat de la costa!
Crits de guerra no ens deixen tocar una llença d’arena!

 

L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats
L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



I aquesta cançó remou consciències:



I aquest muntatge també:

 

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

La fi de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (19/06/2016)

Per ventura aquest segle XXI, de canvis vertiginosos, assistirem a la fi de la cultura. Així ho intueix Joaquim Garcia, el propietari de la tenda palmesana “Tot Clàssic”. La setmana passada va tancar les portes d’un local que, durant setze anys, s’havia convertit en el punt de trobada de tots els melòmans de Mallorca. Garcia no només venia discos, sinó que també assessorava els clients amb els seus vastos coneixements musicals. La seva era l’única tenda en aquesta especialitat que quedava a Espanya i de les poques que hi havia al sud d’Europa. “Tot Clàssic” no ha pogut fer front a l’envestida d’Internet. Recentment, però, en una entrevista a “Diario de Mallorca”, Garcia lamentava que el problema de fons és que la música clàssica ja no interessa a la gent jove.
 
Fora de l’àmbit musical, el futur també pinta ben negre. No es tracta de ser catastrofistes ni elitistes, sinó realistes. Per sort, tot canvia, però correm el risc de viure una nova era sense cultura. Malgrat els alts nivells d’alfabetització que tenim, les estadístiques ens diuen que l’hàbit lector ha caigut. Ara, en la nostra societat del cansament, el que està de moda és veure sèries televisives. A més, els editors alerten que la majoria de llibres que es llegeixen són d’una pèssima qualitat. Abunden els best sellers de prosa simple i els pamflets d’autoajuda de gurus extraviats.

Paraula d'El Roto
Paraula d'El Roto
 
Sens dubte, les noves tecnologies fa que tenguem la possibilitat de tenir un major accés al coneixement. La mirada, però, se’ns ha dispersat. Ara llegir amb deteniment s’ha convertit en un acte gairebé impossible. En qüestió de segons passa’m d’un enllaç a un altre sense saber ben bé què volem i pressionats per trobar la darrera novetat més sensacional. Vivim a cops de piulades i de titulars de notícies. Enxarxats en les xarxes socials, som incapaços de desxifrar la realitat. Deim que estam informats, quan en realitat estam infotoxicats.
 
Fa uns mesos, en un article al diari El País, el filòsof Rafel Argullol apuntava que el pseudolector actual defuig les cinc condicions mínimes inherents a l’acte de llegir: complexitat, memòria, lentitud, llibertat i solitud. Allò complex que requereix concentració és qualificat d’insuportable; la memòria és bandejada perquè, per a això, ja tenim un munt de màquines; com que el temps és or, no cal tudar-lo en floritures literàries; i ningú no s’atreveix a fer ús de la seva llibertat per triar, en la solitud que tant de pànic provoca, un text que ens ajudi a transcendir la realitat.

Paraula de Cató
Paraula de Cató
 
Així doncs, l’Homo Sapiens reconvertit en Homo Videns ja no està en condicions d’afrontar-se al seu valuós llegat humanístic. Stephen Hawkings, en un llibre titulat Sobre les espatlles de gegants, recorda que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. Talment ho va reconèixer Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. Ara, però, narcotitzats per multiestímuls, caminam capcots. Ens fa peresa albirar més enllà i dialogar amb el nostre passat que tant ens ha fet créixer. La supèrbia fa que donem l’esquena a la tradició, és a dir, a allò que, segons l’etimologia llatina del concepte, ens ve donat de generació en generació.
 
Avui, buits de paraules i de pensament, vivim abduïts per la imatge, omnipresent i omnipotent. En aquest cas, però, la cultura del “fast food” també ja ens passa factura en forma de pseudoespectadors. No debades, la gent dedica més temps a fer fotos que no pas a observar amb els seus propis ulls. Així, als museus, el nostre patrimoni artístic també és ignorat i invalidat. Sempre hi ha una bona excusa per a una “selfie” terapèutica. Tanmateix, els nostres smartphones tenen emmagatzemats milers d’imatges que no podrem veure ni amb set vides. Són les paradoxes de vides que volen ser viscudes al màxim, però amb baixa qualitat sensorial. Veim, però no miram; sentim, però no escoltam.

Situació habitual als museus
Situació habitual als museus
 
L’amnèsia s’ha imposat en un present per on navegam a la deriva. Res ja no té cap significat que ens connecti amb el passat i ens contextualitzi dins la història de la humanitat. No hi ha temps per al Sapere aude (“atreveix-te a saber”) de Kant. L’esperit crític ja no va amb nosaltres. Ens evadim per por a pensar. Entrebancats en la superfície de les coses, el camí està més que aplanat per acabar essent uns analfabets culturals. En paraules d’Argullol, serà una vida sense cultura. El filòsof insisteix: “Igual la vida sense cultura és molt més feliç. O pot ser que no: pot ser que la vida sense cultura no sigui ni tan sols vida sinó un pobre simulacre, un joc que sigui avorrit de jugar”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura

Aquí teniu una article interessant de Carme Riera Sanfeliu titulat "Llegir (i viure) en diagonal"

Aquí teniu un article de la filòsofa Marina Garcés titulat "El desig i la dificultat". I aquest és de Rafael Narbona. Es titula "La muerte de la filosofia".

Articles del web relacionats:
Sapere aude?
La invasió dels idiotes
L'era líquida
Esclaus de l'horror vacui
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats
-
 El maleït mite de la cultura

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

Aquí teniu unes reflexions del lingüista nord-americà George Lakofff: “No acceptis els marcs mentals, no acceptis les simplificacions de l’opinió pública o de l’opinió dels que manen; les has de poder qüestionar”.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí teniu articles de filosofia de "Verne" titulat "Filosofia inútil".

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


La mort del mestre

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2013)

L’actual denigració que pateix la figura del docent per part del Govern Bauzá recorda molt la que patí al segle V aC Sòcrates. Qui és considerat el pare de la filosofia visqué en carn pròpia la injustícia de la idolatrada democràcia atenesa. De res serví que el famós oracle de Delfos el proclamàs com el més savi de tots els homes. D’esperit inconformista, a Sòcrates li agradava dir que la seva feina consistia a fer amb les paraules el mateix que la seva mare, comare, feia amb les mans. En el seu cas, però, no ajudava a parir infants, sinó idees. No és casual, doncs, que batejàs el seu mètode filosòfic com a maièutica (“l’art de la comare”, en grec).
 
El filòsof atenès atiava els diàlegs amb una ironia basada en la seva màxima “només sé que no sé res” i en el lema dèlfic “coneix-te a tu mateix”. D’aquesta manera, mitjançant la formulació d’un reguitzell de preguntes, tenia l’habilitat d’aconseguir que els seus interlocutors es desprenguessin de qualsevol mena de prejudici per assumir la seva ignorància sobre un tema concret. A partir d’aquesta cura d’humilitat i fent cas del seu daimon o “déu interior” –que avui anomenaríem sentit comú-, la gent podia començar a cercar la veritat que, tanmateix, mai no seria absoluta, sinó tan sols una aproximació.
 
Amb aquest mètode tan poc ortodox Sòcrates es proposà enriquir la democràcia, fomentant l'esperit crític de la ciutadania. I això no agradà a molts, sobretot als sofistes, que l'acusaren de pervertir el model polític atenès. No debades, els sofistes, com els actuals tertulians, eren professionals de l'art de la paraula que, per tal de cobrar, estaven disposats a defensar qualsevol argument, sense tenir en compte la seva veracitat. Després de la Guerra del Peloponnès, Sòcrates fou molt hostil amb el govern dels Trenta Tirans d'Atenes (404-403 aC), imposat per la vencedora Esparta. Però les seves crítiques continuaren una vegada restaurada la democràcia, la qual cosa molestà molt als nous governants. Aquests, en no poder-lo incriminar en el plànol polític, ho feren en el religiós i moral. Fou així com l'acusaren de no respectar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut.
 
Davant el tribunal, Sòcrates, lluny de demanar clemència, es presentà com un tàvec enviat pel déu Apol·lo per despertar la consciència ciutadana. Per aquesta actitud tan irreverent fou condemnat a beure cicuta, una planta verinosa. El filòsof atenès acceptà amb resignació i serenitat la sentència. Fins i tot rebutjà un pla per escapar de la presó que li havia ofert el seu amic Critó. Al·legà que no podia suportar la vergonya d'incomplir les lleis de la seva democràtica Atenes que tant estimava i alhora qüestionava.
 
En l’actualitat, els docents de les Balears ens sentim força identificats amb Sòcrates. Queda clar que la nostra veu molesta molt en aquesta democràcia tan decebedora. Lluny queden les promeses populars en què es deia que es reforçaria l’autoritat del professorat. Amb la imminent aprovació del decret de convivència, ja no podrem expressar opinions que ajudin a despertar l’esperit crític dels nostres alumnes, sovint infravalorats injustament. Anul·lada així la famosa màxima de Kant sapere aude (“atreveix-te a saber!”), ara el que interessa és que les noves generacions no pensin i que actuïn com a xotets. És el poder de la ignorància i de la mediocritat. Bauzá deu pensar que, garantint-se quimèriques postures asèptiques per part dels ensenyants, un poble és més fàcil de governar.
 
No ens quedarà més remei, doncs, que tornar a les avorrides classes franquistes del tot antipedagògiques –és simptomàtic que recentment el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarelles, digués, en plena vaga indefinida, que ja frissava que els nins tornassin “a costura”. Per fer-ho més versemblant, propòs a l’executiu autonòmic que elimini també de les aules la connexió a internet, una eina  massa perillosa ja que s’escapa dels seus tentacles censuradors.
 
Tanmateix, els senyors del PP haurien d’haver estudiat una mica més d’història per adonar-se que el ferri control que un govern exerceix sobre un poble se li pot girar en contra. Així quedà demostrat a Xile el 1988 quan el dictador Augusto Pinochet proposà fer un plebiscit per legitimar-se en el poder. La jugada li sortí malament, ja que la majoria de ciutadans votaren per la restauració de la democràcia. Aleshores, el seu poder omnímode i omnipresent quedà en evidència.
 
Per als docents “adoctrinadors”, la cicuta de Sòcrates ens arribarà en forma d’expedient sancionador o d’acomiadament. De moment, el diputat popular Antoni Camps ja s’ha ofert per fer les llistes negres. No és d’estranyar que Plató, en veure la barbaritat que havia comès la democràcia atenesa amb el seu mestre, l’acabàs abominant. I és que, des del seu punt de vista, no qualsevol persona podia accedir a un càrrec de responsabilitat. Ell apostava per un govern de gent qualificada, dels millors. 

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als grans filòsofs grec.

Aquest article parla sobre per què Sòcrates va ser condemnat a mort.

Des de 2002, el tercer dijous de novembre se celebra el Dia Mundial de la Filosofia.

Aquí teniu frases cèlebres de Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquest altre vídeo és interessant:

 

No us podeu perdre aquest capítol del filòsof Alain de Botton sobre Sòcrates:



Aquest altre vídeo també és interessant:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px