Banner Top

De la generació X als “Ni-Ni”

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2018)

Les societats tendeixen englobar els joves en grups generacionals. Sovint, però, ho fan des d’una òptica catastrofista. La primera etiqueta de l’era moderna es popularitzà el 1991 amb la novel·la Generació X, del canadenc Douglas Coupland. Parlava dels fills del “baby boom” de finals dels anys seixanta. La X, símbol de la indefinició per excel·lència, al·ludia al seu estat de desconcert: eren joves que, crescuts en l’auge del consumisme i de l’estat del benestar, s’entregaven a una vida apàtica, sense treball ni ambicions. Per tant, no tenien res a veure amb els seus pares, que havien intentat canviar el món al Maig del 68 o a les manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Els integrants de la generació X visqueren la seva adolescència durant la dècada del 80. Eren lectors compulsius de còmics i de llibres de culte com El vigilant en el camp de sègol. Ben aviat, però, caigueren rendits als encants musicals de MTV. A l’Espanya de la Transició, assaboriren la llibertat amb el Naranjito del Mundial del 82 i amb un moviment tan únic i irrepetible com “La movida madrilenya”. El 1994 quedaren orfes d’un dels seus líders espirituals. Amb 27 anys, l’estadounidenc Kurt Cobain, cantant del grup grunge Nirvana, es pegava un tret al cap. Es convertia així en la metàfora del No Future de tota una generació que havia viscut amb angoixa la irrupció de la Sida i de les drogues i amb incredulitat la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

JASP
El 1995 a la generació X se l’associà amb una nova nomenclatura, JASP, acrònim en castellà de “Jóvenes, aunque sobradamente Preparados”. L’etiqueta fou un invent de la marca de cotxes Renault. En un anunci apareixia un empleat outsider, però tremendament brillant. El seu cap l’esbroncava per inconsistent i poc aplicat i li recordava Kant: “Hi ha coses que, per saber-les bé, no és suficient amb haver-les après”. El jove responia al retret amb elegància: “La cita és molt bona, però no és de Kant, és de Sèneca”. Aleshores agafava el seu Renault Clío i se n’anava tan content, conscient que estava sobradament preparat.

L’arrogant generació JASP també tenia una alta formació acadèmica, però cap futur professional a la vista. El 1992 assistiren la modernització d’Espanya de la mà del Curro de l’Expo de Sevilla i del Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella societat de consum es consolidava mentre miraven mítics programes de televisió com “Bola de Cristal” o “Verano azul”. Convençuts que farien grans coses, col·laboraren en ONG i s’imbuïren del cosmopolitisme del programa Erasmus. Els seus referents cinematogràfics foren els somiadors Ethan Hawke i Winona Ryder de Reality Bites (1994), els estudiants desnortats d’Historias del Kronen (1995) i els joves nihilistes de Trainspotting (1996).

Els JASP posaven a prova els seus coneixements jugant a Trivial i feien volar la imaginació amb jocs de rol i amb la saga d’El senyor dels anells de Tolkien. Visqueren l’arribada del CD i del PC d’escriptori i pocs anys després, enlluernats per Internet, dirien adéu a les cintes de cassette i als vídeos. Avui els encanta comprar llibres del tot nostàlgics com Yo también fui a EGB. També bravegen de ser coneguts com la generació “Nocilla”, per ser els primers a portar-se a la boca panets fets al ritme de l’eslògan “Leche, cacao, avellanas y azúcar”.

 

Generació Y
La generació JASP ja ha donat pas a la generació Y. Està encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys, que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni.

 millenials

Igual que els seus predecessors, els “millennials” també són víctimes de precarietat laboral. Amb tot, criats amb Harry Potter, es resisteixen a amargar-se la vida. Així, al crit del Carpe diem d’Horaci, no es cansen de viatjar pel món gràcies a les companyies de low cost.

Generació Z
Els més joves de la generació Y ja s’encabeixen en una altra generació, la Z. Són individus hiperconnectats, hiperestimulats i impacients que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Es mostren reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils” i, amb l’Smartphone com a apèndix natural, afirmen que una imatge val més que mil paraules. És per això que ja no llegeixen, sinó que engoleixen sèries de Netflix d’una tirada.

Els integrants de la generació Z són considerats uns autistes digitals i uns egocèntrics. La seva dèria per les selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se. Amb tot, són els més tolerants de tots. Ateus declarats la majoria, han normalitzat l’homosexualitat i viuen més lliures de prejudicis.

generacion z b

Generació Z en mode multitasca

Els “Ni-Ni”
La cara més passiva d’aquesta generació tecnòlatra és representada pels “Ni-Nis”. Es diuen així perquè ni estudien ni treballen. No tenen cap interès a independitzar-se dels seus pares i han perdut tota esperança a fer-se un lloc en l’inclement sistema capitalista. Veieren amb absoluta indiferència el moviments dels indignats del 15-M.

La dels “Ni-Nis” és la generació de la mort de les ideologies i contradiu, per tant, les paraules que el 1959 pronuncià Albert Camus en recollir el Premi Nobel de Literatura: "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix a impedir que el món es desfaci". Tanmateix, qualsevol generalització és dolenta. Cadascú és fill de les seves circumstàncies i viu com bonament pot.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
L'era líquida
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
- Eternament precaris


ETIQUETAT COM

La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)

 

Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana

La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.
Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camus, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu un llistat de cançons suïcides.

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px