Banner Top

Mitologia i el triomf de l’erotisme

Al segle XV el Renaixement significà la revalorització de la cultura clàssica i, amb ella, la recuperació dels nus en l’escultura. Aquests, però, només estaven justificats en les obres de temàtica mitològica. No debades, els grecs foren els primers a esculpir cossos despullats de manera més expressiva. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”)la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. 
 
Entre els nus renaixentistes destaquen La primavera (1478) i El naixement de Venus (1485) de Botticelli; Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael; Dànae (1553) i la Venus d’Urbino (1538) de Tizià; o Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.

El naixement de Venus (1485)
El naixement de Venus (1485)

Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael
Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael

Dànae (1553), Tizià
Dànae (1553), Tizià

Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
 
Tanmateix, aviat l’Església posà el crit al cel davant tantes escenes pecaminoses. El 1564, el mateix any de la mort de Miquel Àngel, el papa Pius IV ordenà al pintor Danielle di Volterra tapar amb roba les parts íntimes de les figures del Judici Final de la Capella Sixtina que el 1512 l’artista florentí havia enllestit . Voltera complí l’encàrrec, encara que cobrí les “vergonyes” dibuixant delicats vels i subtils bragues -per això seria conegut amb el sobrenom d’Il Braghettone. Per sort, aquest maldestres afegitons serien eliminats a finals del segle XX durant les taques de restauració de la capella Sixtina.

Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
 
A poc a poc la censura afectaria a altres obres ja fos en forma de tela o en forma de la famosa fulla de parra, la planta amb la qual Adam i Eva es cobriren les vergonyes després del pecat original.

El rapte d'Europa, Maarten de Vos (Museu de Belles Arts, Bilbao)
El rapte d'Europa, Maarten de Vos (Museu de Belles Arts, Bilbao)
 

En l’època del Renaixement italià, la primera dona que s’atreví a pintar figures nues femenines va ser Lavinia Fontana. Es tracta d’una figura insòlita en un temps on el gènere femení vivien marginat de qualsevol tipus d’educació. Lavinia, però, filla de pintor, va obrir camí a una generació de dones artistes italianes que podien treballar en l’esfera professional al costat dels homes. Ella estava casada amb Giovanni Paolo Zappi, un pintor també deixeble del seu pare. Una de les obres més importants de Lafinia és aquesta, titulada “El vestit de Minerva” (1613). És d’una sensualitat inaudita i arriscada.

El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana)
El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana)


El nu barroc
El Barroc va ser un amplificador dels valors renaixentistes portats a l’extrem. És un moviment que va des de finals del segle XVI fins a mitjan del segle XVII. El nu també va ser el tret distintiu d’obres mitològiques com Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez; Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens; El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.

Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez
Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez

Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens
Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens

El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
 
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.

Cornelisz van Haarlem. Júpiter i els altres déus urgeixen a Apol·lo a reprendre les regnes del carro del Sol. 1594. Museo del Prado.Cornelisz van Haarlem. Júpiter i els altres déus urgeixen a Apol·lo a reprendre les regnes del carro del Sol. 1594. Museo del Prado.
 

El rapte de Ganimedes. Pedro Pablo Rubens. 1636 – 1638. Museo del Prado.
El rapte de Ganimedes. Pedro Pablo Rubens. 1636 – 1638. Museo del Prado.


El nu neoclàssic
Al segle XVIII l’auge de la burgesia després de la Revolució Francesa afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó. En la recuperació del llegat grecoromà hi influïren les troballes arqueològiques de Pompeia i Herculà, però sobretot la figura de Johann Joachim Winckelmann. Qui és considerat el fundador de la Història de l’art postulà que a l’Antiga Grècia es donà la bellesa perfecte.

Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
 
Jacques-Louis David va ser el principal factòtum del neoclassicisme. Entre les seves obres de temàtica clàssica destaquen Els amors de Paris i Helena (1788), Les sabines interposant-se entre romans i sabins (1799), Leònides a les Termòpiles (1814), Cupido i Psique (1817) o Mart desarmat per Venus i les Gràcies (1824). Un altre artista neoclàssic important va ser  Jean Auguste Dominique Ingres, conegut pel seu quadre Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805).

Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David
Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David

Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
 
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)


L'atreviment de Goya
La primera persona que s’atreví a pintar un nu fora de l’àmbit mitològic va ser Goya amb el quadre La Maja Desnuda  (1790-1800). Es tracta d’un retrat d’una dama de l’època i amiga del pintor aragonès (podria ser una amant seva o la “Duquesa de Alba). Per aquest atreviment Goya patí un procés de la Inquisició, pel qual s’acabà exiliant a Burdeus, on morí.

"Maja desnuda" (1790)

"Maja" vestida (1800)
 
Academicisme
Ja entrat en ple segle XIX l’academicisme recuperà la nuesa clàssica com a ideal de bellesa. Obres representatives seves són El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau; o Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau
El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau

Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.
Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

Dànae (Klimt, 1907)
Dànae (Klimt, 1907)

La Dànae de Klimt recreada per la fotògrafa Inge Prader
La Dànae de Klimt recreada per la fotògrafa Inge Prader

En aquest enllaç de dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la polèmica història de la representació del borrissol axil·lar en un nu femení. Aquest altre enllaç també parla del mateix tema. I en aquest altre article Sierra parla de la història de la celulitis.

En aquests vídeos trobareu l'evolució de la representació del nu al llarg de la història de l'art:





Aquí tens la conferència "Entre lo cómico y lo sublime: la pintura mitológica de Rubens en el Prado", impartida per José Emilio Burucúa:




Articles del web relacionats:

L'hora de les estacions
Què és la bellesa?
Els escandalosos nus grecs
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme
Friné, la bellesa feta dona
Puritanisme a Roma?
Belleses amb gràcia
Homosexualitat i mitologia

Una mica d'hedonisme, per favor!

Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.
 
Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC) -el seu nom significa l’ ”auxiliador”; prové d’ επι, “sobre” i κουρος, “company”, “jove”. Natural de l’illa grega de Samos, seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor. Des de la seva òptica, només plaers com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”; equivaldria, salvant les distàncies, al concepte budista de nirvana. Curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.

Epicur
Epicur
 
Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors. En el seu moment, aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vist. Fou així com alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.
 
La felicitat epicúria en la constitució nord-americana
A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensa una visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s'immisceixen en els afers humans.
 
La felicitat segons Mafalda
La felicitat segons Mafalda

De rerum natura
, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.

En aquest article de Ramon Alcoberro trobareu més informació sobre Epicur.

Aquí teniu un article de Rafael Argullol sobre Lucreci. Es titula "El poeta que volia vèncer la por".

Us recoman aquest article d'Ignasi Aragay titulat "Es pot tenir èxit si s'actua èticament?"


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació

Aquí teniu les meves reflexions sobre la felicitat al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (17/03/2015) amb motiu del Dia Internacional de la Felicitat (20 de març).

Què és la bellesa?

La creació i la recerca de la bellesa és un instint de la condició humana. Des del moment que triam la roba que ens posarem per sortir de casa ja estam creant bellesa. Però, què és la bellesa? Els grecs, els pares dels cànons de la bellesa occidental, arribaren a la conclusió que el secret de l'harmonia estètica és el número auri, amb un valor aproximat de 1’618. El número auri és la proporció que guarden entre si dos segments de rectes. No només es pot trobar en figures geomètriques, sinó també en la naturalesa, des de l’organització de les escames de les pinyes fins als pètals d’una rosa. 

En l’art, l’edifici del Partenó d’Atenes és una de les primeres manifestacions de l’aplicació del número auri a l’arquitectura. Per exemple, la distància existent entre les columnes de la seva façana és harmònica. Atès que el seu escultor fou Fídias, aquest número també es coneix com a fi i es representa amb la lletra grega φ.

En època moderna, Leonardo Da Vinci  (1452-1519) fou un dels seus màxims exponents del número auri. L’emprà en les seves obres Mona Lisa i l’Home de Vitruvi. Aquesta darrera pretén ser un estudi de les proporcions del cos humà a partir dels textos de Vitruvi. Al segle I aC, en l’època d’August, Vitruvi havia estat l’encarregat de lloar els edificis públics imperials en la seva obra De Architectura, escrita devers l’any 15 aC.

L'home Vitruvi
L'home Vitruvi

En l’actualitat, molts productes de consum massiu es dissenyen seguint el número auri, ja que resulten més agradables i còmodes. És el cas de les targetes de crèdit o les capses de cigarros.

 
En la mitologia grega, la bellesa era personificada pel déu Apol·lo –d’aquí el nom de bellesa apol·línia. En el plànol femení, la divinitat estendard de la bellesa va ser Afrodita. Dels seus amors amb Ares naixeria Harmonia, un altre dels components de l’estètica grega –és a dir, allò que es percep amb els sentits (αἰσθάνομαι); d’aquí tenim també anestèsia (“privació de sensibilitat”).
 
Tanmateix, en un principi, en la vida quotidiana allò bell (καλόν) va estar més associat amb conceptes morals com la justícia, la mesura o la conveniència. Aquest ideal estètic seria recollit per algunes frases del temple de Delfos: “Allò més just és allò bell”,  “Odia la insolència” o “Res en excés”. Són màximes que es basaven en l’ordre (κόσμος) que va imposar Zeus com a punt final al caos (χάος) general que l’havia precedit.

Què seria la terra sense art?
Què seria la terra sense art?
 
Al segle V aC Plató seria l’autor del primer tractat sobre la bellesa, Hípias Major. El filòsof atenès, que es referia a l’art amb l’expressió τέχνη ποιητική (“una tècnica productiva), considerava que allò bell (καλόν) s’identificava amb el bé o amb allò bo (αγαθός). Fruit d’aquest ideal, que seria conegut amb l’expressió καλοκἀγαθία (kalokagathía), va ser la glorificació del nu, una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Així doncs, la bellesa de les formes nues reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. Els grecs varen esculpir sobretot figures humanes seguint la màxima verbalitzada al segle V aC pel sofista Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses” (ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν).

Al segle V aC l’artista Policlet seria l’autor del llibre Cànon, avui perdut. En aquesta obra, influenciat per Pitàgoras, va fixar l’ideal de bellesa grec, segons el qual l'altura total d’una figura havia de ser el seu cap multiplicat per set  –al segle IV aC un altre artista grec, Lisip, ampliaria aquesta mesura a vuit. Tradicionalment es creu que Policlet va plasmar el seu cànon en el famós Dorífor (“portador de la llança”), un atleta nu amb una llança a la mà, que roman tranquil a la vegada que inicia un moviment potencial amb la cama esquerra.

Dorífor (Policlet)
Dorífor (Policlet)
 

El cànon de bellesa grega no només es va aplicar en l’escultura, sinó també en l’arquitectura. Ja en l’època arcaica s’havien creat els principals ordres arquitectònics: dòric –de formes senzilles, amb capitell en forma de coixí-, jònic –amb les seves característiques dues volutes del capitell- i corinti –una variant del jònic, més ric i ornamentat amb fulles d’acant, que després seria el que més utilitzarien els romans.

Ordres clàssics
Ordres clàssics


Els entesos asseguren que la bellesa depèn com a mínim de tres coses: moment història, la intenció de l'artista i el nostre estat d'ànim. D’acord amb aquest darrer factor, no falten els qui diuen que la bellesa és subjectiva. Qualsevol cosa, però, pot ser considerada art i a vegades més que admiració produeix vergonya aliena. Un altre debat que suscita l’art és la seva raó de ser. Hi ha qui diu que l’art ens salva de la desolació de la mort. Aquesta reflexió estaria en sintonia amb l’horror vacui.

Stendhal digué que “la bellesa és una promesa de felicitat”. Cadascú, però, té una idea de bellesa d’acord amb l’època i les circumstàncies que li ha tocat viure.

El periodista musical i esportiu Ramón Trecet té una frase boníssima sobre la bellesa: "Buscad la belleza, que es lo único que vale la pena en este asqueroso mundo".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'evolució del nostre rostre.

En tot cas, el millor poema dedicat a la bellesa és del manacorí Miquel Àngel Riera. Així en parla al seu poemari Llibre de Benaventurances:

Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel món, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, línies, gestos, 
i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo, 
s’acara amb desesper a la collita d’ombres, 
únic guany obtengut. Però és enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit, 
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi torba: “Almanco
fóra bell no haver nat.” Però existeix, i calla.
També ho fóra morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s’adona
que la bellesa és allí, just de cercar-la.


Aquest reportatge del blog "Històries d'Europa" també parla dels cànons de bellesa a l'antiga Grècia.

Aquí teniu la fantàstica història de Goethe i el crani del pintor del Renaixement Rafel, hereu de la kalokagathía grega. La seva autora és Rosa Sala Rose.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb la bellesa.

Per entendre millor el sentit de la bellesa i del número auri us recoman encaridament aquest fantàstic vídeo del programa "Òpera en texans". De veres, és sublim!!! 

 

Sobre la bellesa també reflexiona l'interessant programa "Amb filosofia" de TV3:



Aquí teniu el documental "La belleza del cuerpo. Arte y pensamiento en la Antigua Grecia":



I en aquesta tertúlia de "Para todos la 2" també es reflexiona sobre la bellesa:




Per extasiar-vos amb la bellesa aquí teniu el fantàtisc vídeo "Beauty" de Rino Stefano Tabliafierr:



Per conèixer amb més profunditat el número auri, aquí teniu un altre vídeo .

I si voleu conèixer paraules relacionades amb la bellesa, aquí teniu un vídeo del programa "Saca la lengua"de TVE.


I aquí teniu les reflexions sobre l'art de la col·leccionista Soledad Lorenzo:


Articles del web relacionats:
El mite de la bellesa
-
 Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcies
Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

 

Que fluexi la superficialitat!

Avui la superficialitat flueix per tot arreu. Per això no deu ser casual que ambdues paraules derivin del llatí fluo (“fluir”). Un cosa superficial, per tant, “flueix en excés”. De fluo també tenim fluvial, afluent, influir o influenciar, efluvi, confluència, fluctuar (sinònim d'oscil·lar, agitar), flux (moviment incessant d'allò que es mou en una direcció determinada), fluix (que no tiba) o fluor (element químic).
 
En llatí fluo donà flumen (“riu”). L'aeroport de Roma rep el nom de Fiumicino (“riuet” en italià) per trobar-se en el municipi d'idèntic nom -també és conegut, però, com l'Aeroport Internacional Leonardo da Vinci. A Brasil, els nascuts a l'estat de Río de Janeiro són coneguts com a fluminenses en al·lusió al riu de la ciutat.
 
En llatí flumen conviuria amb river, que l’acabaria desplaçant en la llengua catalana amb el mot riu. Curiosament, river donaria el terme rival, atès que antigament un rivalis era aquella persona que estava a l'altra banda del riu. I derivar en un principi significava “desviar un curs d'aigua”. A l'Argentina sempre es riuen dels seus rivals. Si no, que ho demanin al club de futbol River Plate (“el riu de la Plata”), l'etern rival del Boca.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Amb tantes fluctuacions etimològiques podem parafrasejar el filòsof grec Heràclit (segle VI aC) i dir πάντα ρεῖ (“tot flueix”). No debades, la realitat, tal com passa amb els significats de les paraules, no és gens estàtica; sempre està fluint. D’aquest ῥέω també tenim ritme, reuma (inflamació dolorosa en les parts musculars i fibroses del cos; en la medicina hipocrática els fluxos o humors eren l’explicació d’aquestes dolències), catarro  (inflamació aguda o crònica d'una mucosa), diarreahemorroide (+ αἶμα, “sang”), que és la dilatació d'una vena de l'anus, o gonorrea (+ γόνος, “esperma”), que és el vessament de líquid seminal, també conegut com a blennorràgia (+ βλέννος, “mucositat”).
 
Avui la superficialitat també és una paraula que ha fluït molt. De ser una cosa que “flueix en excés” ha passat a al·ludir a una cosa que sobra, que és innecessària –sovint va lligada a la mediocritat. Cal elogiar, però, la superficialitat. Així ho manifesta el pedagog Gregorio Luri en el llibre Veritat o mentida del periodista Adolf Beltran: “Reivindico el meu dret a la trivialitat, no vull ser les vint-i-quatre hores del dia una persona excelsa. Vull també –hi tinc tot el dret- les revistes del cor, la xafarderia, l’esport, totes aquestes coses. A la meva vida vull que hi entri de tot, amb unes prioritats, esclar”. Doncs, que quedi clar: que fluexi la superficialitat, però en la seva justa mesura!!!

Articles del web relacionats:
Emparaular el món
- Sapere aude?
-
 Homo videns en construcció
Quin sentit té llegir en l'era digital?
- El maleït mite de la cultura
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px