Banner Top

L’home, és bo o dolent per naturalesa?

És la gran pregunta. L’home, és bo o dolent per naturalesa? El pensador florentí Maquiavel (1469-1527) tenia una concepció pessimista de la condició humana. Considerava que l’home es mou per l’ambició, les passions i els desitjos –d’aquí el terme maquiavèl·lic com a sinònim de persona cínica que actua sense escrúpols. Tot i que l’autor d’El príncep mai no ho va dir, se li atribueix la frase “el fi justifica els mitjans”, ja que resumeix moltes de les seves idees.

Maquiavel
Maquiavel

Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes també se sumà a la teoria de l'escriptor italià, que plasmà en l’obra Leviatà (1651) -el nom, “cargolat” en hebreu, al·ludia a un monstre marí de l’Antic Testament que alguns volgueren identificar amb Satanàs.

Hobbes s’apropià d’unes paraules de la comèdia Asinària del romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”) -l’obra relata la història d’un home supeditat al poder de la seva dona. Amb aquesta màxima tan demolidora el britànic considerava que la terra seria un caos si tots ens atrevíssim a fer el que ens donés la gana. També partia de la premissa que l’home és per naturalesa egoista, malvat i amb desig de poder.

Thomas Hobbes
Thomas Hobbes


Pel bé de la nostra supervivència com a espècie, Hobbes aconsella la instauració d’un govern fort que eviti el bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”). En el seu imaginari, aquesta autoritat suprema que tothom ha d’acatar es diu Leviatà i ha de ser, en tot cas, un mortal. Segons Hobbes, obeir el poder sobirà, encara que aquest no actuï moralment, és sempre preferible a la revolta. La importància de les tesis de Hobbes és que, per primera vegada, es negava l’origen diví del poder.

El mite del bon salvatge
Un segle més tard, a Hobbes li sortí un rival potent. En el seu llibre Emili o l’educació (1762) el francès Jean-Jacques Rousseau preferia creure que l’ésser humà és originàriament bo. El seu model era el mite del bon salvatge» que viu lliure i feliç enmig de la natura. Aquesta imatge primitivista idíl·lica, ja tractada per autors anteriors, provenia de relats d’exploradors i viatgers que descrivien, amb més fantasia que fidelitat als fets, la vida de pobles llunyans i exòtics en terres de generosa abundància natural.

Jean-Jacques Rousseau
Jean-Jacques Rousseau

Rousseau assegurà que el “bon salvatge” es degrada des del moment que viviu en societat i s’ha de cenyir a unes convencions determinades. Així, com a conseqüència de la propietat privada, s’estableix una espècie d’egoisme que acaba comportant l’aparició de la desigualtat. Segons el filòsof suís, aquests vicis només es poden corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada -el “contracte social”, en diu. Rousseau, per tant, tampoc no divergia tant de Hobbes.

El mite del bon salvatge tendria la seva traducció literària en el personatge de Tarzan creat el 1912 pel nord-americà Edgar Rice Burroughs. Històricament s’han donat casos reals de «nins salvatges» (o “nins llop”), que permeten estudiar el desenvolupament de les facultats humanes. El més famós fou el de Víctor, d’uns onze anys, trobat el 1800 al departament francès d’Aveyron, prop de Toulouse. El doctor Itard, deixeble dels enciclopedistes, es féu càrrec de la seva educació durant set anys. Els resultats, però, foren bastant frustrants. El 1970 el cas seria portat al cinema per François Truffaut en la pel·lícula L’Enfant Sauvage.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula de Truffaut:

 

No us podeu perdre aquesta entrevista al filòsof Francesc Torralba. Parla sobre la condició humana.

Aquest article parla sobre les investigacions antropològiques a partir de les tesis de Hobbes i Rousseau.

Aquí teniu més informació sobre el pensament de Thomas Hobbes.

Aquí teniu més informació sobre el tòpic literari Homo homini lupus est.

En aquest blog, el dermatòleg Xavier Sierra explica la iconografia dels homes salvatges.

Aquí teniu una entrevista a l'advocat i escriptor Juan José Areta, que reflexiona sobre la maldat i la bondat

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a Hobbes:



Articles del web relacionats:
La degradació humana
Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero
- "
Que corruptes que són, aquests romans"
- La llengua dels nins salvatges

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Llucifer o Fòsfor
Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llucifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llucifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

 

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).

El príncep dels àngels que s’encarregà de plantar cara a Lucífer va ser l’arcàngel Sant Miquel, la festivitat del qual és el 29 de setembre. D’aquell combat ha quedat l’expressió col·loquial “s’envestiren com a dos llucifers”. Avui l’arcàngel Sant Miquel es troba present en nombroses representacions artístiques, una d’elles és l’estàtua de bronze dalt del castell de Sant'Angelo de Roma.

arcangel1

Sant Miquel Arcàngel, de Guido Reni

Un querubí
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px