Banner Top

Presocràtics a la recerca de l’ἀρχή

Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer de l’admiració (θαυμασμός) de l’ésser humà davant espectacle de la natura. Això es produí al segle VI aC de la mà dels coneguts com a presocràtics, dits així perquè eren anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia.

L’obsessió d’aquests primers genis grecs fou trobar un principi (ἡ ἀρχή) a partir del qual es pogués explicar racionalment els fenòmens de l’univers, del κόσμος. S’iniciava així el trànsit del mite al λόγος (“raó”). Amb tot, la filosofia no va néixer per suplantar els mites. Més aviat neix com a expressió de l’esperit científic i crític que, sense oposar-se en un principi als fets narrats per la mitologia, es pregunta el seu perquè.

mapagrecia
Els primers presocràtics habitaven les colònies gregues d’Àsia Menor, l’actual Turquia. Tres són els principals factors que explicarien el que es coneix com a “miracle grec” en aquestes terres:

  • Econòmic: L’Hèl·lade fou un conjunt de polis molt pobres. Això obligà al comerç i feu que els grecs entrassin en contacte amb altres civilitzacions de la zona com ara l’egípcia, la babilònia i la fenícia. Aquest contacte fou especialment important a les colònies gregues de la Jònia, regió frontissa d’aquestes civilitzacions -en destacà la polis de Milet. Els jonis, per tant, tingueren més facilitat per contrastar i discutir diverses maneres d’entendre el món, i adquiriren alhora l’hàbit de relativitzar, propi de la mentalitat de tot comerciant. Durant el segle VI aC aquestes colònies jòniques havien assolit una prosperitat econòmica més gran que la que hi havia a la metròpolis. Això permetia als seus ciutadans dedicar-se a pensar i investigar el perquè de tot el que els envoltava, a entendre l’origen de les coses. En aquest cas, però, el filosofar, propi de l’oci, es recolzava sobre l’existència dels esclaus, que eren els qui feien les feines dures.
  • Sociològic: Les colònies jòniques eren comunitats més lliures, no estaven sotmeses a cap imperi despòtic.
  • Religiós: A Grècia no hi havia castes sacerdotals que imposassin uns dogmes i que impedissin el debat sobre els mites.
És un error pensar que la filosofia sorgeix de cop, com l’esclat d’un volcà. Més aviat és el resultat d’una lenta evolució del pensament a partir de l’antiga saviesa moral, de la poesia i dels mateixos mites. En els poetes lírics dels segles VII-VI aC ja trobam reflexions pràcticament filosòfiques.

MerliEl principi de tot segons Merlí

Primer bressol; l’escola jònia de Milet
Milet va ser la polis de Jònia on es donà la primera especulació científica de la qual tenim constància. D’allà procedien els membres de l’escola jònia Com que se centraren en l’estudi de la natura (φύσις), foren coneguts com a físics. No debades, en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina.

Tales
Integrant del famós club dels Set Savis de Grècia, és considerat també el primer científic conegut. Es feu famós per predir un eclipsi solar. Creia que l’ἀρχή o principi primordial era l’aigua; havia constatat que la humitat és font de vida. Uns 150 anys abans de Tales, Homer, en la Ilíada, havia dit que el déu Oceà és el pare de totes les coses i també l’origen dels déus. En un poble de navegants com el grec, Oceà era un déu de molta importància, ja que el comerç es feia a través del mar. Tales té el mèrit de criticar aquest mite. Ja no proposa com a ordre del món un esperit o déu, sinó una força material de tipus físic. Deixebles de Tales foren Anaximandre i Anaxímenes.

Tales de MiletoTales de Milet

Anaximandre
Amb Anaximandre, la filosofia fa un segon pas més abstracte. Ell és el primer a dir que l’ἀρχή no és un element físic concret, sinó “quelcom indefinit i indeterminat”, ἄπειρον, del qual en sorgien els quatre elements; terra, aigua, aire i foc. És per això que Aristòtil el considerava el primer filòsof autèntic en la mesura que el concepte d’ ἄπειρον és una antecedent del concepte aristotèlic de potència.

Anaximandre també va afirmar que la vida tenia l’origen en el fang i que els primers animals varen ser els peixos, dels quals varen sorgir la resta d’espècies animals, fins i tot l’home. Així, Anaximandre enunciava per primera vegada la teoria de l’evolució. Aquest presocràtic també va ser la primera persona que va intentar realitzar un mapa del món, que després, a finals del segle VI aC, Hècate, també de Milet recuperaria -descriu el món com un gran cercle pla amb el Mar Egeu al centre, que divideix Europa d’Àsia.

Anaxímenes
La seva teoria representa un pas enrere respecte al seu mestre Anaximandre. Per a Anaxímenes l’ἀρχή torna a tenir un caire físic, material. El seu ἀρχή és l’aire, en base a tres raons: l’aire és condició imprescindible per la vida, està a tot arreu i no pesa (cosa falsa; aquest error va durar en la història de la física fins al segle XVII).

Segon bressol: els pitagòrics
Durant la mateixa època que es desenvolupà l’escola jònia (segles VI-V aC), va néixer una altra escola al sud d’Itàlia, a la Magna Grècia: l’escola pitagòrica. El seu fundador fou Pitàgores, procedent de Samos, una illa del mar Egeu. A l’època en què li tocà viure, els perses havien ocupat Àsia Menor, devastant les polis gregues. Així, es va veure obligat a traslladar-se a la colònia grega de Crotona. Aquesta emigració il·lustra el canvi d’àmbit geogràfic que experimentà la filosofia grega nascuda a Jònia.

pitagoras

Pitàgores

Tot i que la seva figura està envoltada de llegenda i de misteri, Pitàgores fou el primer a afirmar: “Sóc un filòsof”. I és que, en comptes de qualificar-se a si mateix de savi (σοφός) es va qualificar simplement de φιλόσοφος, es a dir, un “amant” (φίλος), de la saviesa (σοφία). La línia de pensament de Pitàgores diferia bastant de la de l’escola jònia. Mentre aquests cercaven el principi material del qual tot emergia, el matemàtic de Samos cercava, en canvi, l’estructura del cosmos. I per ell l’estructura del cosmos són els nombres, ja que tot es reductible a figures geomètriques. El pitagorisme significà un nivell superior d’abstracció.

Heràclit versus Parmènides, el problema del canvi
Al segle VI aC, després de l’escola jònia i pitagòrica, el pas següent a la història de la filosofia fou plantejar el tema del canvi des d’un punt de vista metafísic. Els primers a plantejar-s’ho foren Heràclit d’Èfes i Parmènides d’Elea, que deixaren així aparcada la qüestió de l’ἀρχή.

Heràclit
Afirma que tot està en procés constant de canvi a partir de la premissa παντα ρει (“tot flueix”). La seva tesi fonamental rau en l’afirmació del perpetu fluir de totes les coses: tot passa, tot s’escola; els humans ens realitzem en un procés que passa per diferents fases: ser nadó, infant, adolescent, jove, adult, vell; igualment, el món vegetal (llavor, flor, fruit...) i tot el món físic (dia i nit, estacions...). Un dels seus exemples més coneguts per il·lustrar el fluir de la vida és el que diu que “ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, ja que les aigües mai són les mateixes.

La mobilitat permanent d’Heràclit es fonamenta en l’estructura contradictòria de tota realitat. Els oposats es troben a l’interior de cada cosa: hivern-estiu; guerra-pau... I la contradicció engendra harmonia. Això, segons Heràclit, és degut al fet que hi ha una llei única que regeix el curs de l’univers i que tot ho harmonitza. Heràclit anomena aquesta llei (λόγος) o la raó comuna a tot –Heràclit fou el primer a fer servir la paraula λόγος en la seva concepció filosòfica.

488px Hendrik ter Brugghen Heraclitus

Heràclit plorant  Hendrick ter Brugghen (1628)

D’altra banda, en el pensament heraclità els déus no hi tenen cabuda. És de l’opinió que és l’home, i no els déus, el responsable dels seus actes. Heràclit fou conegut com l’Obscur per la seva actitud estrafolària i el seu llenguatge críptic. A la iconografia grega sempre és representat com un home plorant perquè no hi ha res que sigui constant i, per tant, no hi ha res que se pugui comprendre.

Parmènides
Natural del sud d’Itàlia i proper al món pitagòric, Parmènides qüestiona que hi hagi canvi. Afirma que els sentits corporals ens diuen que hi ha canvi; la raó, però, ens indica que el canvi és impossible, ja que no es pot passar de l’ésser al no-ésser. En Parmènides, doncs, apareix una tensió entre la raó (λόγος) i l’opinió (δόξα). L’opinió que prové dels sentits ens diu que hi ha canvi; però la raó ho nega.

Els pluralistes
Al segle V aC un grup de pensadors, catalogats com a pluralistes, trencaren les tesis dels seus predecessors. Creien que la realitat emergia no d’un únic element, sinó de molts més. Aquests elements, però, són inerts i necessiten l’existència de forces extrínseques per possibilitar la seva barreja.

Empèdocles
Natural d’Agrigent (Sicília), postulava que la realitat que mai no canvia són els quatre elements (terra, aigua, aire i foc), els quals s’atreuen per l’Amor i es repel·leixen per l’Odi. Aquesta teoria dels quatre elements seria vigent fins al segle XVII.

Anaxàgores
Va néixer a Clazomene, una petita polis de la Jònia. A conseqüència, però, de la repressió persa, emigrà a Atenes. Amb ell, per primera vegada la filosofia s’exercita a la capital de l’Àtica. És considerat el primer màrtir de la ciència: s’hagué d’exiliar després d’afirmar que el Sol no era una divinitat, sinó una gegantina pedra incandescent.

Per a Anaxàgores, no existeixen només quatre principis o element, sinó molt més. Diu que a l’Univers hi ha un nombre infinit de gèrmens o σπέρματα (“llavors”) que haurien donat lloc a qualsevol cosa o forma de vida. Que hi predomini un element o un altre depèn de la intervenció d’una força que anomena νόος (“ment”, “intel·ligència”), que al segle IV aC Plató associaria amb el seu demiürg. Arran d’aquest terme Anaxàgores seria considerat també el primer teòleg de la història.

anaxagoras 1026x675

Anaxàgores

Demòcrit
Igual que el seu company Leucip de Milet, Demòcrit d’Abdera va sostenir que l’origen de la matèria són uns cossos sòlids tan petits que “no es poden tallar”. Eren els coneguts àtoms (< α privativa + τομή, “tall”). Aquests diminuts cossos, infinits i eterns, es mouen lliurement per l’acció de l’atzar, sense cap intervenció divina.

democrit

Demòcrit

La filosofia atomista va competir amb la filosofia idealista de Plató, que estigué temptat de cremar els escrits de Demòcrit. Al segle III aC l’hedonisme d’Epicur rescataria l’atomisme, que a Roma, al segle I aC, seria recollit per Lucreci (segle I aC) al seu llibre De rerum natura. El cristianisme, però, el rebutjà pel seu contingut herètic. Així molts textos d’aquests filòsofs atomistes varen desaparèixer devorats pel foc. S’imposà aleshores un nou règim teocràtic que restaurà la visió mítica i dualista del món.

Aquí teniu un deliciós article que ha escrit Oriol Junqueras des de la presó titulat "Una història de la llibertat".

Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als presocràtics:

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?":

Articles del web relacionats:

Una mica d'hedonisme, per favor!

Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.
 
Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC) -el seu nom significa l’ ”auxiliador”; prové d’ επι, “sobre” i κουρος, “company”, “jove”. Natural de l’illa grega de Samos, seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor. Des de la seva òptica, només plaers com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”; equivaldria, salvant les distàncies, al concepte budista de nirvana. Curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.

Epicur
Epicur
 
Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors.  I sobre la mort, Epicur s’avançava als estoics amb afirmacions com aquesta: ”El pitjor dels mals, la mort, no vol dir res per a nosaltres, perquè mentre vivim no existeix, i, quan es fa present, nosaltres ja no hi som" (Lletra a Meneceu).

Epicur resumí la seva filosofia amb moltes sentències com les següents:

  • “Tingui’s present només el quadrifàrmac: el déu no s’ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal, fàcil de suportar”.
  • “No és possible viure de manera plaent sense viure de manera honesta, prudent i justa. I no és possible de viure de manera honesta, prudent i justa sense viure de manera plaent. Qui no assumeix això, no viu feliç”.
  • “De tots els béns que ens proporciona la saviesa per a la felicitat de la vida, el més gran amb diferència és l’assoliment de l’amistat”

Tanmateix, en el seu moment aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vista. Així alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats pel cristianisme i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.

La felicitat epicúria en la constitució nord-americana
A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensa una visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s'immisceixen en els afers humans.
 
La felicitat segons Mafalda
La felicitat segons Mafalda


De rerum natura
, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.

L’hedonisme va ser retratat pel pintor El Bosco al seu famós trípic d’El jardí de les delícies (1500-1505). L’obra presenta d’una manera al·legòrica que els plaers de la vida són efímers. A la taula central el pintor neerlandès  hi escenifica la luxúria, que va acompanyada de fruits del bosc. En un segon pla, entorn del llac de la Joventut, hi giren els vicis i, al fons, hi ha representat l’estany de l’Adulteri. A la taula de l’esquerra hi ha representada la creació d’Eva contemplada per Adam, i al cos de la dreta s’hi representen els càstigs de l’Infern.

El jardín de las Delicias, de El Bosco

El jardí de les delícies

En aquest vídeo Ramon Gener, del programa This is art, explica el quadre d'El Greco. Aquest altre vídeo també analitza la mateixa obra:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/06/2019) reflexion sobre l'hedonisme a partir d'Epicur i de la novel·la "Un món feliç" d'Aldous Huxley:



En aquest article de Ramon Alcoberro trobareu més informació sobre Epicur.

Aquí teniu un article de Rafael Argullol sobre Lucreci. Es titula "El poeta que volia vèncer la por". I, del mateix autor, teniu un altre article: "Del plaer i del dolor".

Us recoman aquest article d'Ignasi Aragay titulat "Es pot tenir èxit si s'actua èticament?"

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme/ hedonisme en l'era moderna:


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
- Hedonisme cognitiu Carpe diem

Aquí teniu les meves reflexions sobre la felicitat al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (17/03/2015) amb motiu del Dia Internacional de la Felicitat (20 de març).

La controvertida etimologia de puta

Hi ha molta de controvèrsia sobre l’etimologia de l’ofici més antic del món. El gran etimòleg Joan Coromines (1905-1997) apunta que la paraula seria el femení del llatí putus (“al·lot”), paraula relacionada amb puer (nin) i puella (“nina”). No debades, a la literatura romana hi ha textos del segle I aC on apareix el terme putus en al·lusió al jove que es dedica a la prostitució –aplicat a les dones, el terme no apareixeria fins uns quants segles més tard.

Avui, en història de l’art es parla dels putti (plural de la paraula italiana putto) per referir-se a les figures de nins, freqüentment despullats i alats , en forma de Cupido, querubí o àngel. També són coneguts com a erotes o amorets. Varen ser un dels principals motius ornamentals del Renaixement i del Barrroc italià.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


A part de la tesi de Coromines, hi ha hagut altres propostes etimològiques per a la paraula puta. Encara que totes elles estan mancades de rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).

Bordells i banys de Pompeia
Bordells i banys de Pompeia
 
Putes pudents o podrides
Tractant-se d’un ofici que a l’antiguitat no gaudia de les millors condicions higièniques, semblaria raonable pensar que puta ve del verb llatí puteo (“fer pudor”). Puteo, però també vol dir “estar podrit”, de manera que aquesta etimologia estaria més en sintonia amb la moral cristiana que des de sempre ha considerat la prostituta com una “dona podrida”.
 
Putes amb seny
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les ἕταιραι (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les πόρναι (equivalent a les meuques), d’on tenim la paraula pornografia.


Prostituta
Prostituta

Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les ἕταιραι que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca -i també en alguns altres indrets- prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.

Sexe a l'antiga Roma
Sexe a l'antiga Roma
 
Puta, deessa de l’agricultura
En la mitologia romana Puta hauria estat la deessa menor de l’agricultura. El seu nom derivaria d’una altra accepció de puto, la de “podar”. Segons aquesta teoria, durant les festes en honor a la deessa es podaven arbres i les seves sacerdotesses organitzaven bacanals sagrades on es prostituïen. El cert, però, és que la deessa Puta no és anomenada per cap autor clàssic ni apareix en cap diccionari mitològic. La deessa que realment actuava com a protectora de les prostitutes fou Venus sota l’advocació d’Erycina, que agafa el nom d’Erice, una ciutat a l’est de Sicília.
 
Prostitutes romanes
A Roma l’ofici més antic del món era exercit tant per homes com per dones de diferent estatus social. Aquests professionals del sexe oferien el seu servei seguint els costums sexuals d’una societat on els principals tabús eren el sexe oral (fel·lació, cunnilingus o la posició del 69) i el fet d’assumir el rol passiu.

Pels romans la prostitució no estava mal vista. No debades, complia un important paper en la conservació de l’ordre social. Ja ho deia Cató el Vell (segles III-II aC): “És bo que els joves posseïts per la luxúria vagin als bordells en lloc d’haver de molestar les dones d’altres homes”. Per contra, el pitjor crim que podia cometre una dona era l’adulteri.

picasso

"Les senyorete d'Avignon" (Picasso, 1907)

A mitjan segle I aC, qui també va ser un gran defensor de la prostitució va ser Lucreci, el principal representant del corrent filosòfic epicureista. Ell era de l’opinió que el matrimoni havia de ser una relació amistosa i tranquil·la entre un home i una dona, sense desig excessiu, que podia ser una obsessió malsana. Per això, recomanava cercar la satisfacció sexual amb prostitutes, que no comportaven cap disturbi emocional.

Amb el comerç carnal l’Estat recaptava molts d’impostos. Segons conta Tàcit, per exercir la prostitució calia obtenir de l’oficina de l’edil la licentia stupri (“llicència de deshonor”). L’any 1 hi havia inscrites a Roma 32.000 prostitutes. Les cases de putes rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno (proxeneta). D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònim de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda, és a dir, fruit d’una relació extramatrimonial.

Escena amb prostituta
Escena amb prostituta

La majoria de professionals del sexe eren esclaus i lliberts. Tenien prohibit casar-se i fer testament. Una ciutadana romana també, però, podia exercir la prostitució. Abans, però, havia de fer una declaració pública davant l’edil, pel qual perdia els seus drets com a ciutadana i tots els elements distintius del seu estatus. Entre altres coses, no podia ni fer testament ni rebre herència. A més, perdia tots els elements distintius del seu estatus. Així, en lloc de la stola (túnica llarga fins als peus), havia de vestir la túnica curta, no podia anar calçada, ni dur vel i s’havia de tenyir els cabells.

Lupanar romà
Lupanar romà


Hi va haver moments de la història de Roma que el Senat va voler controlar el fet que les dones es dedicassin a la prostitució. S’entenia que la seva conducta sexual posava en perill l’estabilitat de la societat romana. Això va passar el 19 aC i així ho relata Tàcits en els seus Annals (II, 85, 1-2):

“El mateix any, amb seriosos decrets del Senat, fou reprimit el llibertinatge de les dones, i es va manar que no fes mercadeig del seu cos aquella de la qual l’avi, o el pare, o el marit, hagués estat cavaller romà. Perquè Vistília, dona de família pretoriana, havia declarat als edils que prenia la llibertat de prostituir-se, d’acord amb un costum admès entre els antics, que trobaven prou de càstig contra les prostitutes en la declaració mateixa de llur infàmia”.

"Venus pendula" o "dona cavalcant", imatge molt recorrent

Arcs per a fornicar
La paraula prostituta prové de pro (“davant”) i de statuo (“estar dret”). Al·ludia a aquelles dones que es col·locaven a la porta del local per captar clients. El local rebia el nom de prostíbul (pro, “davant” + sto, “estar dempeus”). També, però, podien ser conegudes com a meretrius (< mereor,“la que guanya”).

 

Cunilinguis Lupanar romà
Cunilinguis Lupanar romà
 
Algunes prostitutes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar. Avui una etimologia popular, del tot ridícula, relaciona aquest verb amb l’anglès fuck (“follar”), que seria l’acrònim d’un cartell que es penjava durant l’edat mitjana a l’entrada d’algunes cases angleses: Fornicacion Under Consent King (“Fornicació sota consentiment del rei”).

Escena de lupanar
Escena de lupanar


La famosa salsa a la putanesca també estaria relacionada amb l’exercici de la prostitució durant l’edat mitjana. Es desconeix, però, el seu origen exacte. En tot cas, no deixa de ser un menjar ben luxuriós, paraula que prové del llatí luxus (“excés”, “abundància”) i d’on també deriva luxe. A Roma, però, la luxúria mai no va tenir una connotació de disbauxa sexual. En canvi, la paraula lascívia (< lascivus, “juganer”), sí que tingué aquest significat.

En aquest fresc la inscripció llatina
En aquest fresc la inscripció llatina "Lente impelle" ("empeny lentament") parla del desig sexual de l'al·lota

A Pompeia s’han trobat molts de grafits que al·ludeixen a l’acte sexual. Un diu fututa sum hic (“jo vaig ser follada aquí). N’hi ha de més vanitosos: Hic ego puellas multas futui (“Aquí jo em vaig follar moltes al·lotes”). Avui en dia s’ha imposat un nou terme per a la prostituta de luxe: escort. Aquest anglicisme deriva del llatí scorgere (“guia”), d’on tenim també escorta

Inscripció trobada a Pompeia
Inscripció trobada a Pompeia


Fotre un clau o “echar un polvo”
Als prostíbuls es foten molts de claus. Aquesta expressió és prou metafòrica. Diferent és la història etimològica del seu equivalent castellà “echar un polvo”.  Segons la versió més acceptada, el seu origen data del segle XVIII, quan entre les classes aristocràtiques hi havia el costum de consumir una pols de tabac coneguda com a “rapé”.

"Echar un polvo" per esnifar

Aquest “rapé” era aspirat via nasal, la qual cosa provocava molestos esternuts. Per això, a les festes i reunions era habitual que els cavallers es retirassin a una altra estança  amb la intenció d’ “echarse unos polvos en la nariz”. Amb el temps, s’emprà aquesta excusa per poder mantenir encontres sexuals fugaços amb l’amant de torn.

Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.
Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.


Sabíeu que el 2 de juny és el Dia Internacional de la Treballadora Sexual?

Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Roig d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció:
Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Vermell d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció: "Respectem les treballadores sexuals de tot el món"

 

Aquí teniu un vídeo de "This is art" sobre quadres protagonitzades per prostitutes:



Aquí teniu un curiós àudio del programa "La noche en vela" sobre la sexualitat en el llenguatge. Aquesta és la segona part de l'àudio.

Aquest altre àudio és del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un reportatge de Martí Janer que parla sobre l'origen de la indústria pornogràfica. Es titula "Pornografia i neoliberalisme, 50 anys de feliç matrimoni".

Aquí teniu el testimoni d'Amelia Tiganus, una supervivent d'una xarxa de prostitució.

Aquí trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma. I en aquest altre també. I en aquest també.

En aquest enllaç trobareu informació sobre pràctiques sexuals a l'antiga Roma. Aquest altre article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la pornografia de Kieran McGrath, consultor en benestar infantil.

Aquí teniu les il·lustracions del primer llibre pornogràfic de la història.

Aquí teniu un article que parla sobre la infidelitat a l'antiga Roma.

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Messalines promíscues
Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l'antiga Roma
La guerra de sexes
- Cupido concupiscent
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
-
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
Per què en català deim vaga i en castellà "huelga"?
Friné, la bellesa feta dona

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



Aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



No us podeu perdre aquest vídeo del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la prostitució:



Aquí teniu un debat sobre la prostitució avui en dia al programa "Para todos la 2" de TVE:



I aquí teniu la cançó "Milord" (1959), d'Édith Piaf, que parla de la trobada d'una prostituta amb el seu client ric que té problemes amorosos:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px