Banner Top

Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Neró ha passat a la història com un dels emperadors més sanguinaris de l’antiga Roma. Dirigí amb mà de ferro els destins del caput mundi durant catorze anys (54-68 dC). Arribà al poder amb tan sols desset anys de la mà de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest adoptàs Neró com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.

Nery Agripina

Agripina corona amb fulles de llorer el seu fill Neró

Un cop fundat amb la túnica d’emperador, el jove Neró no féu cas dels consells del seu mentor, el filòsof estoic Sèneca. Veié enemics per tot arreu. Avui el seu caràcter irascible és ben present en l’expressió “posar-se fet un nero”. No tingué escrúpols a l’hora d’assassinar les seves dones Octàvia i Pope Sabina –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort.

John William Waterhouse The Remorse of the Emperor Nero after the Murder of his Mother

Remordiments de Neró després d'haver matat la seva mare ( John William Waterhouse, 1878)

Espor, l’emperadriu
Tanmateix, sembla que, de Popea, n’estava enamorat. No se la va poder treure del cap fins que va aparèixer en el seu camí un jove esclau anomenat Espor. Veié en ell la encarnació de la seva difunta esposa, de manera que el rebatià com a Popeita. No li bastà que fos el seu amant. Volgué casar-se amb ell. Hi havia, però, un problema: a Roma estaven prohibits els matrimonis homosexuals.

Davant aquest inconvenient, Neró ordenà que Espor fos castrat. Quan es recuperà d’aquesta intervenció, el vestiren amb les millors gales de Popea i l’any 65 se celebrà la cerimònia, que durà uns quants dies. Aleshores l’emperador féu que tothom tractàs la seva parella com a emperadriu. Així descriu l’escena l’historiador Suetoni, a Vida dels dotze Cèsars (VI, 28):

“Neró ordenà castrar el jove Espor, i s’esforçà per transformar-lo en una dona. Fins i tot anà més lluny i es casà amb ell, amb totes les formalitats habituals d’un contracte matrimonial, el vel nupcial de color rosa i una companyia nombrosa en les noces. Quan la cerimònia acabà, féu que el portessin com una núvia a casa seva, i el tractà com la seva esposa”. L’historiador romà continua: “Féu vestir Espor com una emperadriu i es passejà amb ell dalt d’una llitera per les reunions i mercats de Grècia i durant les festes sigil·laries de Roma, besant-lo contínuament”.

Popea Sabina

Bust de Popea Sabina. Museu del Louvre, París (França) 

Dió Casi, a Història romana (LXII, 13) també parla d’aquest afer amorós de Neró. Tanmateix, aquest emperador fou més conegut per altres excentricitats, com haver ordenat la primera persecució contra els cristians. El 64 els acusà d’haver provocat el famós incendi de Roma.

El Senat romà s’acabà afartant d’aquell omnipotent emperador i el 68 el declarà “enemic públic”. Així, Neró, acorralat, ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”).

Aquí teniu un article sobre l'homofòbia en temps de l'imperi romà.

Aquest fragment parla sobre les bretolades de Neró.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:

 

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
Els romans ja perdien oli
Homosexualitat i mitologia
- Heliogàbal, el primer emperador transvestit
La pederàstia a la Grècia clàssica
Mestre en gai saber
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Sota el signe de Lesbos
Sobre homes i dones
Andrògins avui en dia
- Bauzá, àlies Neró

Màrtirs cristians

Els primers cristians que moriren defensant la seva fe varen ser coneguts com a màrtirs. La paraula prové del grec μαρτυρέω (“ser testimoni de”). El primer màrtir del cristianisme fou Sant Esteve (Στέφανος, “corona”), nascut un 26 de desembre del segle I dC. Ell, de fet, obrava com a diaca ( < διακονέω, “servir”), és a dir, ajudava els apòstols en la seva tasca evangelitzadora. A Jerusalem s’encarregava principalment de consolar les vídues cristianes i de repartir-los les almoines. Això, però, aixecà les enveges dels jueus, els quals, furiosos, el varen acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. 
 
Davant del Sanedrí (consell suprem dels jueus), Sant Esteve féu una defensa tan abrandada del seu proïsme que acabà essent apedregat per una turba exaltada. Després de la mort de Crist, aquesta lapidació plena d’ira seria l’inici de l’antijudaisme dels cristians.

Lapidació, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
Lapidació de Sant Esteve, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
 
Els primers professors
Persones com Sant Esteve s’erigiren en autèntics herois de la fe. La seva figura resultà decisiva en la tasca de captació de nous adeptes. Com diria Tertulià, “la sang dels màrtirs es convertí en llavor de nous cristians”. Aquests primers màrtirs també foren coneguts com a professors, derivat del verb profiteor (“manifestar”), ja que no s’amagaven de declarar públicament la seva fe –amb el temps, el terme passà a designar la persona entesa en qualsevol altra àrea del saber.
 
El primer acarnissament institucional dels seguidors de Jesús arribà de la mà de l’emperador Neró. L’any 64 els acusà de l’incendi que durant sis dies destruí bona part de la ciutat de Roma. L’historiador romà Tàcit, a pesar de la seva manifesta antipatia envers la nova fe, no s’està de criticar el funest tracte que reberen aquells primers cristians. Així ho escrigué vers el 115 dC en la seva obra Annals:
 
“Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit. Neró va oferir els seus jardins per a aquest tipus d’espectacle […]”.
 
Suposadament, en aquesta primera persecució moririen dos dels màxims líders del cristianisme, Pau i Pere – des de l’any 42 la mà dreta de Jesús, considerat el primer dels apòstols, es trobava al caput mundi (“capital del món”) en missió evangelitzadora.

Neró, observant les torxes humanes dels cristians
Neró, observant les torxes humanes dels cristians
 
Les primeres esglésies
En la seva obra, Tàcit diu que els seguidors de Jesús eren acusats de cometre moltes “abominacions”. Aquestes, però, es basaven en males interpretacions. Els primers cristians es reunien en assemblees anomenades ἐκκλησιαι, terme derivat de καλέω (“cridar”) . Amb el temps, les esglésies passarien a designar la totalitat de la comunitat cristiana i, posteriorment, la seva estructura organitzativa.
 
Εn aquestes reunions se solien fer àpats col·lectius coneguts com a àgapes, paraula derivada del verb ἀγαπάω (“estimar”). L’hermetisme que les presidia havia donat peu a rumors de tota mena. Es deia que practicaven l’incest (per l’abraçada de pau “entre germans i germanes”) o que sacrificaven nins al seu déu (ja que menjaven ritualment “el cos i la sang del Fill”). Fou així com, en la societat romana, anà creixent un sentiment anticristià, que emperadors com Neró no dubtaren a utilitzar com a boc expiatori.

Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.
Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.

Els cristians es negaven a adorar no només la figura de l’emperador –l’únic vincle d’unió d’un imperi tan extens-, sinó també els déus oficials del panteó. Això, segons marcava la religió romana, posava en perill la convivència ja que la venjança divina podia ser terrible. D’aquesta manera, davant qualsevol desgràcia, es donà la culpa als cristians, tal com relata al segle III Tertulià en el seu Apologètic:
 
“Si el Tíber es desborda, si el Nil surt de mare, si el cel no dona aigua, si la terra tremola […], de seguida sorgeixen per tot els crits: la culpa és dels cristians”.
 
La religió, però, no fou l’únic punt de fricció. Els cristians defensaven l’amor fratern (“estimeu-vos els uns als altres”) i la igualtat de tots els homes, inclosos els esclaus. Aquests postulats xocaven frontalment amb una societat que basava gran part del seu poder polític i econòmic en les conquestes bèl·liques i el treball no remunerat dels esclaus.

El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
 
Després de Neró, la persecució dels cristians començà a fer-se sistemàtica amb Trajà (98 - 117). Ni tan sols emperadors amb fama d’il·lustrats, com Marc Aureli (161-180), no pogueren contenir la seva aversió cap als ja avorrits seguidors de Crist –per justificar la seva eliminació féu escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Catacumbes
Els primers cristians anomenaven el seus llocs d’enterrament cementiri (< κεῖμαι, “jeure”). No debades, aquest era el lloc on, segons ells, descansaven a l’espera de la resurrecció –abans de la difusió de cristianisme era més habitual la paraula grega necròpolis (“ciutat, πόλις,  dels morts, νεκρός”).

Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l'interior de les ciutats, els primers cementiris cristians foren construïts sota terra, en unes cavitats que durant l’edat mitjana foren conegudes com a catacumbes, d’etimologia incerta (alguns la fan derivar de κατά, “a baix”, + τύμβος, “tomba”). Tenien bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats.

Catacumbes a Roma
Catacumbes a Roma


Donat que hi foren enterrats molts de màrtirs, les catacumbes no trigaren a convertir-se en llocs de veneració. Gràcies a les novel·les històriques i al cinema de Hollywood dels anys 60, les catacumbes són conegudes popularment com el lloc on els primers cristians mantenien reunions secretes per escapar del control de les autoritats. Amb tot, això no era possible ja que a Roma, en el moment de les persecucions, encara no hi havia prou catacumbes i, en tot cas, la seva ubicació era coneguda per tots els habitants de la ciutat. A més, no eren el millor lloc per amagar-se d’una persecució. No debades, per dins eren un laberint i només tenien un parell d’entrades; per tant, es podien bloquejar molt fàcilment pels soldats si els volien capturar.

Edicte de Milà
Tanmateix, en pocs anys, el cristianisme passaria de ser una secta perseguida a ser la religió preferida pel poder imperial. La darrera incursió contra ells, i la més violenta, va ser el 303, en temps de Dioclecià. El 311, però, l’emperador Galeri, a través de l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia, posava fi a les persecucions a les províncies orientals de l’imperi. I dos anys més tard, el 313, Linici, emperador d’Orient, i Constantí el Gran, emperador d’Occident, es trobaven a Milà i, amb el conegut Edicte de Milà, acordaven estendre les mesures de tolerància a la part occidental.
 
Les raons d’aquestes dues mesures no són gens clares. S’ha de tenir en compte que el nombre de cristians en aquella època només oscil·lava entre un cinc i un deu per cent de la població total de l’imperi, estimada en 70 milions de persones.

Martirs en temps de Neró (Eugene, Romain)
Màrtirs en temps de Neró (Eugene, Romain)

Segons una antiga llegenda cristiana interessada, l’Edicte de Milà fou fruit d’una revelació divina que tingué Constantí. Amb tot, alguns historiadors són de l’opinió que la seva vertadera intenció era substituir la decadent religió tradicional, basada en el culte a múltiples divinitats, per una fe forta capaç de proporcionar la cohesió ideològica que l’imperi necessitava. També és possible que, supersticiós de mena com la majoria dels militars, Constantí tractàs de complaure tots els déus perquè cap d’ells el perjudiqués.

L’Edicte de Milà, però, no només garantí la llibertat de culte. A part de dedicar-los un dia al seu déu -diumenge (< dies dominicus “dia del Senyor”), dedicat antigament al Sol-, el document també atorgà als cristians tota una sèrie de privilegis: possibilitat d’obtenir herències d’antics màrtirs, devolució de béns confiscats o exempció del pagament d’impostos per a alguns membres del clergat.

Paràboles, la revolució comunicativa
Fou en aquesta època quan començà a multiplicar-se el nombre de cristians. Part de l’èxit de la nova religió radicava en la nova dimensió comunicativa que atorgava a la paraula. No debades, el llenguatge cristià, carregat de paràboles, no només serví per transmetre un missatge, sinó també per representar imatges, despertar sensacions i fer els oients protagonistes del discurs. 

El poder d’atracció del discurs cristià es féu evident tant entre les classes baixes com entre les altes i entre les mateixes files de l’exèrcit. Per a molts, la doctrina de Jesús era vista no només com un consol espiritual davant la pobresa, sinó també davant la resta de mals del món. A més, el model de salvació que oferia era molt més interessant que el de les religions paganes. No eren necessaris complexos rituals d’iniciació que s’havien de repetir cada cert temps. Un altre al·licient fou la proximitat del Déu cristià, amb qui es podia tenir una relació personal. I com a novetat, aquesta religió també s’obria a les dones -algunes d’elles arribaren a presidir comunitats cristianes, un paper que després perdrien en el si de l’Església.

El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)
                                               El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)

El 380, seixanta-set anys després de l’edicte de Milà, l’emperador Teodosi, d’origen hispà, convertí el cristianisme en la religió oficial de l’imperi amb l’Edicte de Tessalònica. Aviat, els antics cultes foren perseguits i es mantingueren únicament a les zones rurals en mans dels pagani (“agricultors”) –d’aquí que aquests cultes rebessin el nom de pagans.


Aquí teniu una escena del calvari que patiren els primers cristians:




Amb motiu del dia de Sant Sebastià, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014) parl sobre les etimologies dels màrtirs:




Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.




Articles del web relacionats:
25 de desembre, la història d'una estafa
Els orígens del cristianisme
- Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:




Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:



I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

Els doblers no fan olor

En temps actuals de corruptocràcia, allò important és tenir doblers, encara que el seu origen no sigui molt lícit. Bé ho sabien ja els romans. Quan l’any 69 dC Vespasià accedí al poder, el seu somni fou crear una nova Roma, amb el Colisseu com a principal estendard. Aleshores, les malmeses arques públiques heretades de l’època de Neró l’obligaren a pujar impostos i a recuperar-ne d’altres ja abolits. Un d’ells fou el uectigal urinae, que gravava l’orina recol·lectada de les latrines de les vies públiques -una latrina és uns instal·lació rudimentària que serveix per a fer les defecacions i les miccions; deriva del llatí lavare, “rentar”.

Latrines (Ostia Antica)
Latrines (Ostia Antica)
 
L’orina conté un alt nivell d’amoníac, d’efecte blanquejador i desengreixant. A l’antiga Roma es tractava d’una matèria primera molt preuada, utilitzada per adobar cuirs i per netejar peces de vestir. Essent encara desconegut el sabó a les fullonicae (“bugaderies”), la roba era submergida en grans ribells plens d’orina humana o animal mesclada amb aigua i cal o cendres. A continuació era trepitjada de manera sistemàtica per un grup d’esclaus.

Fullonicae (
Fullonicae ("Bugaderies")
 
La principal oposició al nou gravamen de Vespasià vingué del seu fill Tit, que, segons relata Suetoni a De vita Caesarum, protagonitzà una anècdota de dubtosa veracitat. Davant el seu retret, l’emperador agafà amb la mà una grapada de monedes d’or i la va apropar al nas de Tit, demanant-li que les ensumàs. Sciscitans num odore offenderetur (“Et molesta la seva olor?”), li preguntà.
 
En no percebre Tit res especial, el seu pare l’informà que procedia de l’impost de l’orina. A continuació li etzibà: Pecunia non olet (“els doblers no fan olor”). Amb aquesta frase Vespasià justificava la legitimitat dels guanys sense importar el seu origen. Des d’aleshores Tit ja va saber què li esperava en arribar al tron.

Astèrix i Obèlix
Astèrix i Obèlix
 
Curiosament, aquesta cita de Vespasià la trobam en nombroses llengües: en francès (L'argent n'a pas d'odeur); en holandès (Geld stinkt niet); en eslovè (Denar ne smrdi); en alemany (Geld stinkt nicht); o en polonès (Pieniądze nie śmierdzą). A més, a França i a altres països, els banys col·locats a la via pública reben el nom de Vespasiennes en honor al emperador romà.

Latrina actual que agafa el nom de Vespasià
Latrina actual que agafa el nom de Vespasià

Per a més informació sobre les latrines heu de llegir aquest article del dermatòleg Xavier Sierra. I aquesta és la segona part.

Aquí teniu més informació sobre les latrines a l'antiga Roma:

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar certs aliments que ens poden provocar  una digestió lenta, bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”), o una digestió feixuga, dispèpsia (+ δυς-, indica dificultat).

Astèrix a Itàlia
Astèrix a Itàlia

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

Aliments contra l’atròfia
Una altra paraula emprada en llatí per a menjar era alo. El seu llistat de derivats és molt extens: alumne, adult, adolescència, prole, coalició (< coalescere “créixer alhora, unir-se”), prole, prolífic, coaligar (és a dir, unir-se a aquella persona amb qui es comparteix aliment), enaltir, exaltar, alçar, altura, altitud o alma mater (“mare que alimenta”, epítet atribuït a la deessa Rea i que es donà a la universitat com a institució que alimenta el coneixement).

L’equivalent grec del llatí alo (“alimentar”) és τρέφω, d’on tenim atròfia (manca de desenvolupament d’un òrgan par culpa d’un retard en el procés nutritiu), distròfia (trastorn produït per alteracions de nutrició), hipertròfia (desenvolupament exagerat de cèl·lules, teixits, òrgans o individus) o limítrof (en un primer moment feia referència a les terres frontereres, limes, que els soldats romans vigilaven per a la seva pròpia supervivència).


Cuiner
Cuiner
 

En castellà, amb l’afegitó de μάμμη (“padrina”), τρέφω donà “mamotreto” per referir-se a un llibre gruixut. Literalment la paraula significa “criat per la padrina” i evoca la creença que les padrines malcrien els seus néts, deixant-los engreixar –en català, en lloc de “mamotreto”, deim patracol, paraula derivada de protocol, que, antigament era el full aferrat amb cola (κολλα) al principi (πρῶτος) de cada manuscrit.

En grec, per a menjar també es feia servir el verb φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός); antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος);  coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d'altri; tricofàgia, hàbit morbós de mastegar i fins de menjar-se els cabells (ὁ θρίξ, τριχός); o onicofàgia, vici consistent a mossegar-se les ungles (ὁ ὁνυξ,υχος).

Per a l’acció de devorar, en grec hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d'una part d'un teixit o d'un òrgan. El seu equivalent llatí era voro, ètim que és la base d’herbívor, dit de l'animal que només es nodreix d'aliments vegetals; omnívor, individu que menja de tot (omnis, e).

Cuiners precoços

Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).

De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol. Sinònim d’aperitiu és piscolabis. Es tracta d’un terme de formació burlesca nascuda a imitació del futur llatí cibabis (“menjaràs”).

Els romans sempre iniciaven els seus àpats amb un ou. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.

Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant

Aquella taberna de París va causar sensació. Des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants en al·lusió al verb restaurabo del cartell -la paraula està composta del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de llista detallada. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (el català i el castellà incorporarien l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.

Tiberi
Tiberi


Sobre postres i sorbets amb glucosa
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet, un gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita, aigua o llet. El seu creador hauria estat Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel. La paraula sorbet, però, prové del sirià šarbât  (“llimonada”), que comparteix arrel amb xarop.


Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet

La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).

Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímiaque és una fam insaciable seguida, generalment, de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.

El menjar és un dels grans plaers de la vida. Bé ho sabia Terenci (segle II aC), que, en la seva comèdia L’eunuc, digué: Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).

També, però, hem de fer cas d’una altra cita de Sèneca: Copia ciborum subtilitas impeditur (“L’abundància d’aliments embossa la intel·ligència”). Els excessos sempre són perjudicials. No debades, segons l’estoïcisme, els plaers del cos produïen una corrupció en la ment i el cos. En aquest cas, el filòsof hispà centra la seva crítica en el menjar.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.

Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.

Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l'antiguitat.

Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra. Aquest altre també és interessant.

En aquest article de la revista "Sàpiens" trobareu 7 curiositats sobre la cervesa.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
L'origen mitològic de les estacions
Vitamines que donen vida

Boudica, l’amazona que plantà cara als romans

El 43 dC Claudi incorporà definitivament a l’imperi romà l’illa celta de Britania -un segle enrere el general Juli Cèsar ja hi havia fet les primeres incursions. El principal mal de cap de l’emperador va ser Caratac, un rei britó de la tribu dels catuvel·launs, que liderà la resistència contra els romans. En caure com a ostatges la seva dona i filles, Caratac anà a cercar protecció en la reina Cartimandua dels brigants. Aquesta, però, el va entregar als romans, els quals el varen portar a Roma l'any 51.

Carataco 2

Caratac

Al caput mundi, el cabdill bretó fou exhibit com a botí de guerra en la cerimònia del triomf. Després fou conduït davant del Senat on, segons una llegenda, féu un discurs ple de bonhomia. L’emperador Claudi, en sentir-lo, decidí indultar-lo juntament amb la seva família amb la condició, però, que romangués a Itàlia.

Carataco 3

Caratac en el Senat, davant Claudi


L’hora de Boudica
Els britons, tanmateix, continuaren donant guerra als romans. L’any 60 dC, nou anys després de la captura de Caratac, la resistència fou liderada per Boudica, tota una heroïna que avui té una estàtua a la vorera del Tàmesi, al costat de la Cambra dels Comuns i del Big Ben. Apareix amb les seves filles dalt d’un carro de rodes adornades amb dalles a l’estil persa.

 

Estàtua de Boudica a Londres
Estàtua de Boudica a Londres


A Boudica li tocà lidiar amb el successor de Claudi, Neró. Amb prop de trenta anys, s’erigia en una autèntica amazona. En morir el seu marit Prasutag, s’indignà molt. En el testament, l’havia nomenada la nova reina de la tribu dels icens, al nord-est d’Anglaterra. A més, la meitat de la seva herència era per a les seves dues filles adolescents i l’altra meitat, per a l’emperador Neró, amb qui Prasutag havia signat un pacte de no-agressió.

Mapa de les tribus britàniques
Mapa de les tribus britàniques

Els romans, tanmateix, no varen donar cap validesa a aquell paper i varen ordenar el saqueig de totes les propietats dels icens. Boudica seria despullada i assotada davant del seu poble mentre els legionaris violaven les seves filles. Aleshores la flamant reina jurà venjar-se d’aquella humiliació. Amb el suport d’altres tribus britàniques, va arrasar Camulodunum (Colchester), Londinium (Londres) i Verulamium (Saint Albans). Els relats dels historiadors romans, segurament exagerats, eleven el nombre de morts a 70.000.

tropes romanes

Tropes romanes a Britania

La batalla final es lliurà a Watling Street, prop de Londinium.  Per motivar les seves tropes, segons l’historiador Tàcit, Boudica els dirigí les següents paraules:

“Ningú no es pot lliurar dels arrogants i orgullosos romans. Desfiguraran allò sagrat i violaran les nostres verges. Vèncer o morir en aquesta batalla; tal és la meva decisió de dona. Allà ells, els homes, si volen viure com a esclaus”.

Boudica
Boudica

Sembla que Boudica no era entre els 80.000 britànics morts en aquella batalla. Segons algunes fonts, va morir presa. D’altres diuen que va aconseguir escapar i que, conscient del que li esperava, es va suïcidar ingerint verí. Tot i perdre el torcebraç, la magnitud d’aquella revolta va suposar un cop molt dur per a l’amor propi de la totpoderosa Roma. Els historiadors Tàcit i Cassi Dió asseguren que l’enterrament de Boudica va ser espectacular. No s’ha pogut trobar, però, la seva tomba. Alguns diuen que estaria ubicada en el mític Stonehenge.  

Aquí teniu la pel·lícula "Boudica, la reina de la guerra" (2003):

En aquest article trobareu més informació sobre Boudica. I en aquest altre també.

 
Articles del web relacionats:

El nas de Cleòpatra
Les noves amazones
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira

Messalines promíscues

Avui les dones més desinhibides sexualment solen ser titllades de “messalines”. Valeria Messalina (17 dC-48 dC) fou la tercera dona de l’emperador Claudi, oncle de Calígula a qui va succeir el 41 dC després del seu assassinat –en casar-se, ell tenia cinquanta anys i ella setze. Segons les cròniques de l’època, la seva promiscuïtat la portà a prostituir-se disfressada amb el sobrenom de Lycisca (“lloba” en grec). Fins i tot s’atreví a llançar un repte a la resta de prostitutes: les desafià a saber qui seria capaç d’estar amb més homes durant tota una nit. Aleshores la seva rival fou la siciliana Escil·la.
 
Després d’haver estat posseïda per vint-i-cinc homes, Escil·la es rendí, de manera que Messalina en sortí victoriosa –es convertí així en tota una adúltera, paraula que prové del verb llatí alterare, ja que amb el seu comportament “alterava” l’ordre establert de les coses, en aquest cas del seu matrimoni amb Claudi. Fins i tot, però, després d’haver satisfet els desitjos sexuals de setanta homes, l’emperadriu no se sentia satisfeta –aquella nit hagué d’arribar a la increïble xifra, segurament exagerada, de dos-cents homes.

Messalina (Bernardelli, 1878-86)
Messalina (Bernardelli, 1878-86)
 
La voracitat sexual de Messalina també la portà a seduir el seu padrastre, Api Sil·la. Aquest, però, s’hi negà. L’emperadriu, dolguda en el seu orgull, l’acusà de conspirar per assassinar Claudi, el qual el condemnà a mort sense escoltar res del que aquell pobre desgraciat va dir en defensa seva.

Messalina en un prostíbul
Messalina en un prostíbul
 
Messalina, però, no només ha passat a la història pels seus escàndols sexuals, sinó també per les intrigues que va ordir. Entre les seves víctimes hi hagué també el filòsof Sèneca, a qui el 41 dC envià a l’exili a Còrsega. Davant aquesta crueltat, eren molts pocs els que gosaven dur-li la contrària. I aquells que intentaren obrir els ulls a l’emperador Claudi en varen ser oportunament dissuadits per la mateixa emperadriu, la qual en tenia prou d’acusar-los de conspiració.
 
Messalina i el seu fill Britànic
Messalina i el seu fill Britànic

Tanmateix, a Messalina li esperaria un final desenllaç. Claudi, persuadit finalment per la seva cort, la condemnà a mort. Tenia vint-i-quatre anys. L’emperador es casaria per quarta vegada, aquest cop amb Agripina, que uns anys més tard l’enverinaria per donar el tron al seu fill Neró.

Aquí teniu un enllaç sobre fogoses dones de l'antiga Roma.

Per reflexionar sobre l'ofici de prostituta aquí teniu una interessant entrevista a l'actriu porno Amarna Miller.

Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
La controvertida etimologia de puta

Aquí teniu un documental sobre la cara fosca de Roma:

Heliogàbal, el primer emperador transvestit

Quan es parla d’emperadors romans excèntrics i depravats sempre s’esmenta Tiberi (14 - 37), Calígula (37 - 41)  i Neró (54 - 68). N’hi hagué, però, un altre que també va fer mèrits per formar part d’aquesta trista llista: Heliogàbal o Elagàbal (203-222). De fet, en castellà existeix la paraula “heliogábalo” com a sinònim de persona dominada per la gola, un dels set pecats capitals segons el cristianisme. Tanmateix, el personatge que ens ocupa va reunir tots els vicis possibles. I això que només visqué 18 anys!
 
Heliogàbal pertanyia a la dinastia dels Severs, iniciada el 193 per Septimi Sever. El seu nom de real era Varius Avitus Bassianus. Se’l canvià, però, en honor al déu fenici El-Gabal, que era el patró del seu lloc de naixement, Emesa, situada a la Síria romana. Arribà al tron imperial amb tan sols 15 anys, després de l’assassinat de Caracal·la. Ho aconseguí gràcies a les maniobres de la seva mare i de la seva padrina, a qui nomenà senadores –foren les primers dones de la història a ser admeses en el Senat.
 
Heliogàbal va ignorar les tradicions religioses de Roma i reemplaçà Júpiter pel Déu Sol Invicte. La seva fama de gourmet aviat fou ben coneguda a Roma. Organitzava grans banquets que ningú s’atrevia a rebutjar. En una de les seves festes va concebre la idea de tirar, sobre els convidats, violetes i pètals de rosa des de dalt de la sala. Amb tot, els seus servents en tiraren tants que alguns comensals s’asfixiaren. L’escena fou immortalitzada pel pintor del segle XIX Lawrence Alma-Tadema en un quadre titulat Les roses d’Heliogàbal.

Les roses d’Heliogàbal
Les roses d’Heliogàbal
 
Una bèstia sexual
Heliogàbal, tanmateix, seria més conegut per la seva voracitat sexual, només superada en el món femení per Messalina. Es casà cinc vegades, una d’elles amb una verge vestal, la qual cosa estava prohibit per llei. Amb tot, la seva gran afició foren els homes ben dotats, que ordenava cercar per tot Roma. També estava obsessionat amb les deïtats fàl·liques i fins i tot volgué ser una dona. De fet, els historiadors el consideren el primer transvestit de la història.
 
Segons Dió Cassi, “va preguntar als metges si podien idear la manera d’introduir en el seu cos una vagina a través d’una incisió, i els va prometre enormes quantitats de diners”. Atès que no va trobar cap cirurgià que pogués executar tal petició –avui ja és possible-, decidí circumcidar-se i transvestir-se. Així, es maquillava i pintava els ulls, es depilava i es posava una perruca abans de prostituir-se en els carrers o en el mateix palau imperial on, d’acord amb la crònica de Dió Cassi, “reservà una habitació i allà cometia les seves indecències, mostrant-se nu en el llindar [...] mentre amb la seva suau i commovedora veu s’oferia als que passaven pel passadís. El gran amor Heliogàbal va ser un colossal esclau ros anomenat Hierocles, a qui considerava el seu marit.

Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
 
Els membres de la guàrdia pretoriana aviat es cansaren de les excentricitats d’aquell jove emperador. Així, amb l’ajuda de la seva padrina, l’assassinaren a ell i la seva mare.  Havent-lo decapitat, llançaren el seu cos al riu Tíber. Aleshores l’elegit per substituir-lo en el tron va ser un cosí seu, Sever Alexandre, de tan sols tretze anys.
 
A pesar de la seva escandalosa vida, el moviment decadent de finals del segle XIX convertí Heliogàbal en tot un heroi. El poeta i dramaturg francès Antonin Artaud li va dedicar un assaig biogràfic: Heliogàbal o l’anarquista coronat, on el retrata com un transgressor que va morir per dur fins a l’extrem el seu compromís de viure al límit. Això no només incloïa les seves orgies, sinó també els actes de crueltat amb animals i els sacrificis humans que solia dur a terme en els banquets per entretenir els seus comensals.

Aquí teniu un fragment de Història Augustaque parla sobre les excentricitats d'Heliogàbal.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre Heliogàbal. I en aquest altre del diari Ara també.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de Margalida Borràs. Filla d'un notari de Mallorca, al segle XV fou executada a València per ser considerada un home que vivia com una dona. La seva figura és recordada cada 20 de novembre, Dia de la Memòria Transgènere.

Aquí teniu un article que aclareix paraules amb el prefix trans-.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:


Tampoc no us podeu perdre aquest documenta de "30 minuts" titulat "Tránsit,menors transsexuals":



En aquest enllaç trobareu pel·lícules que tracten la transsexualitat.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px