Banner Top

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta

La síndrome d’Epimeteu o la cultura de l’oblit

La síndrome d’Epimeteu és una expressió que el 2004 encunyà el xilè Diego Quintana de la Uña en un assaig amb aquest mateix títol, seguit del subtítol “Occidente, la cultura del olvido”. En paraules seves, és “la síndrome de l’home que s’oblida de l’home, la síndrome que anteposa allò accidental al ser, allò secundari a allò principal”. Per fer aquesta afirmació, Diego Quintana es basa en el mite de Prometeu (germà d’Epimeteu) que recull al segle IV aC Plató en el seu diàleg Protàgores –és una mica diferent al famós mite exposat al segle VIII aC per Hesíode.
 
Plató diu que varen ser els déus –i no Prometeu- els que varen modelar amb terra i foc els primers mortals. Un cop enllestida la feina, varen ordenar a Prometeu i a Epimeteu que distribuïssin  a cada espècie les capacitats pertinents. Aleshores, Epimeteu va demanar al seu germà de fer ell la distribució; després Prometeu s’havia d’encarregar de supervisar-la. El problema, però, és que Epimeteu no era del tot llest –no debades, el seu nom en grec vol dir “qui pensa amb retard”.
 
Així, amb el vistiplau del seu germà, Epimeteu es va posar a assignar a cada animal totes les qualitats disponibles. Però es va oblidar de l’ésser humà. Davant aquesta situació, Prometeu es va veure obligat a robar a Hefest el foc i, a Atena, la saviesa tècnica. Després en féu present a l’home. En aquest relat se’ns diu, també, que Prometeu va ser castigat per haver furtat les prerrogatives dels déus, però no se’ns explica com.

Prometeu castigat (Tizià)
Prometeu castigat (Tizià)
 
Amb aquests dons que li havia procurat Prometeu, l’home es va convertir en l’únic animal que va creure en els déus, els quals honrava amb la construcció d’altars i imatges sagrades. A més, de seguida va poder articular sons amb la veu i construir cases. L’home, però, tingué problemes per conviure amb els seus iguals ja que estava mancat de la saviesa política. I és que Prometeu no havia pogut arrabassar aquest art a Zeus. Amb tot, el pare dels déus, tement que els es matassin entre ells, va enviar a la terra Hermes perquè els repartís la vergonya (αἱδώς) i la justícia (δίκη). Es tracta de dues de les principals bases sobre les quals es fonamenta la vida social.
 
Interpretació arriscada
Aquest mite de Plató, doncs, és la base del llibre de Diego Quintana El síndrome de Epimeteo, Occidente la cultura del Olvido. La figura d’Epimeteu encara surt més mal parada en Hesíode, on se’ns diu que no féu cas del seu germà Prometeu quan l’advertí que no acceptàs Pandora com a esposa –aquella primera dona de la mitologia grega suposaria la perdició de la humanitat en obrir la gerra de tots els mals.

Hermes lliura Pandora a Epimeteu
Hermes lliura Pandora a Epimeteu
 
Segons Diego Quintana, la síndrome d’Epimeteu és la “síndrome ordinària del nostre estar al món; un estar sense ser, sense l’atenció que la vida precisa; un estar obsessionat per allò secundari i adjectiu, aliè a allò vital del moment i a la seva transcendència; un estar obnubilat i atordit [...] i, sobretot, un estar literalment desorientat, que priva l’ésser humà de la llum del sol naixent que hauria d’il·luminar la seva vida i el seu propòsit”.

Pandora ensenya la gerra dels mals a Epimeteu
Pandora ensenya la gerra dels mals a Epimeteu
 
Sincerament, em sembla bastant agosarat arribar a aquestes conclusions a partir del mite de Plató. Però cadascú s’entreté com pot.

Articles del web relacionats:
La veritat no s'oblida mai
El complex de Prometeu

Les llavors de la discòrdia

Article publicat a l'Ara Balears (06/12/2015)

La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.


 
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.

 


Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
 
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.


 



Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la  “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.

 
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.

Malcom X
Malcom X
 
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/09/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un interessant article sobre el llenguatge com a arma de destrucció massiva.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".

Aquí teniu un llistat de pel·lícules que parlen sobre periodisme.

Aquí teniu un articel de Kike Oñate que parla sobre els mitjans de comunicación a Espanya i els seus propietaris.

Amb motiu del 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, aquí teniu una entrevista a la veterana periodista Rosa Maria Calaf.

Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:


Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Heròdot, el primer periodista de la història

I aquí teniu fragments de la gran pel·lícula Primera plana:





I aquest és el tràiler de Ciutadà Kane:

 

Pandora, les arrels gregues de la misogínia

Pandora constitueix el mite fundacional de la misogínia grega. Ella va ser, segons explica Hesíode, a Teogonia i Treballs i dies (segle VIII aC), la primera dona de la mitologia. Zeus l’havia enviada als homes com a càstig després d’haver-se sentit traït pel tità Prometeu. Com que els mortals l’havien enganat en un sacrifici, el patriarca olímpic els havia privat del foc. Aleshores, Prometeu, el seu benefactor, pujà a l’Olimp d’on extragué una guspira amb la qual els homes pogueren continuar amb les seves tasques. Enfadat, Zeus aplicà una doble càstig a tanta insolència: a Prometeu l’encadenà al Caucas, on un voltor li devorava el fetge, i als homes els envià una dona.

Pandora (Alexandre Cabanel)
Pandora (Alexandre Cabanel)

Aquella primera Eva grega fou presentada sota una bella forma amb l’ajuda de la resta dels déus. En crear-la Hefest amb fang, cadascú d’ells l’havia embellida amb un do; d’aquí que Pandora, en grec, signifiqui “regals (δῶρα) de tots (παντα)”. Així ho relata Hesíode a Els treballs i els dies, en traducció de Joan Castellanos (55-83, Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35):

`“Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”.

Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir a riure. Va ordenar a l’ínclit Hefet que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, el treball dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il·lustre Rancallós [Hefest] va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guarniments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors


Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908.
Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908
 

L’esperança és el darrer que es perd
Pandora era, per tant, un regal enverinat, un καλόν κακόν (“un bell mal”), en paraules del poeta grec -s'anticipà així al prototip de femme fatale del segle XIX.. Es casà amb Epimeteu (“el que reflexiona tard”), el germà de Prometeu (“el que reflexiona amb antelació” –de res serviren les advertències d’aquest perquè no ho fes.

En posar-la en circulació, els déus regalaren a Pandora una gerra. Tenia prohibit obrir-la. Però, tal com ja passà amb l’Eva bíblica, Pandora també es deixà portar per la curiositat. Obrí l’àmfora i d’ella sorgiren tots els mals de la terra –per un error de traducció comès al segle XV per Erasme de Rotterdam aquesta gerra és conegué com a caixa i d’aquí tenim avui l’expressió “obrir la caixa de Pandora”, sinònim d’ “obrir la capsa dels trons”. Aquella jove temerària tan sols va estar a temps de tancar l’esperança, que també és un mal ja que, com més esperam una cosa que finalment no arriba, més frustració sentim. Ja se sap: qui espera desespera. I d’aquí l’expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.



Pandora (W. Waterhouse  1849-1917)
Pandora (W. Waterhouse 1849-1917)

El gran dramaturg Èsquil (segle V aC) va resumir magistralment aquesta frustració en fer exclamar al seu Prometeu: “He donat a l’home cegues esperances”. En època contemporània, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche assegurà: “L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home. A Els treballs i els dies Hesíode relata així l’episodi de la gerra (90-105):

`Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena. De dia o de nit, les malalties visiten els homes a l’atzar i els procuren desgràcies de manera silenciosa perquè el provident Zeus els ha privat de veu. Així, no hi ha manera que els homes evitin els designis de Zeus.´


Pandora
Pandora (William-Adolphe Bouguereau)
 
La filosofia tampoc no s’escapà d’aquesta misogínia. Al segle IV aC Plató deia: “Dono gràcies a Déu per haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau”. El seu deixeble Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o ὕστερα (literalment, “les darreres parts”, d’on deriva la nostra paraula histèria). Per a Aristòtil, la dona era un defecte de la naturalesa, una mala còpia de l’home.

Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
 
El gineceu, la presó
Atenes és la polis que ens ofereix més informació sobre el paper de la dona (γυνή). La seva presència en la societat era pràcticament nul·la. No podia tenir propietats ni tenia dret a votar. En les classes benestants, des del seu naixement, la dona estava apartada de l’educació. Vivia reclosa en el gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques –mai no sortia de la casa atès que eren les esclaves qui anaven al mercat. Sempre havia d’obeir les ordres del seu tutor  (κύριος, l’equivalent al pater familias romà), que podia ser el seu pare o, en el seu defecte, el seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit.
 
Des que es casava, la dona vivia entregada al seu marit i a la tasca de donar fills a la polis. I és que els motius que empenyien un home a casar-se, a partir dels trenta anys, eren purament pràctics: tenir fills legítims que heretassin el patrimoni familiar i que poguessin cuidar d’ell en fer-se gran (algunes polis establien penes per als que desatenien els seus progenitors). A pesar de ser considerada per la llei com una menor d’edat, la dona atenesa sí que tenia importants funcions en rituals religiosos, on la trobam exercint de sacerdotessa o participant en processons. Tampoc no podia assistir als jocs públics però sí al teatre, perquè aquest era considerat un acte religiós.

Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
 
La llibertat de les espartanes
A Esparta, en canvi, les dones tenien un grau de llibertat molt més elevat que les d’Atenes, tot i que sempre foren considerades també com a “menors d’edat”. Es tractava d’una polis molt guerrera on els homes passaven llargues temporades fora de casa. Les dones, per tant, podien anar més al seu aire, sense descuidar, però, la seva forma física ja que havien de procrear fills forts i sans. Per això, era habitual que realitzessin exercicis gimnàstics al costat dels homes.
 
També, a diferència del que passava a les altres polis, la dona espartana no es casava en la pubertat, sinó ben entrada l’adolescència o la joventut. La constitució espartana així ho estipulava per promoure la gestació de nins forts. A més, l’al·lota solia elegir parella d’acord amb els seus gustos, no deixant que ho acordassin els pares.

Pandora
Pandora

La dona i el teatre
En els textos teatrals grecs queden ben plasmats els atributs, sempre negatius, de la dona: histerisme, xafardera, luxuriosa, golafre... No obstant això, tots aquests aspectes negatius queden anul·lats per la ingent figura de l’heroïna, l’equivalent femení de la grandesa i la misèria de l’heroi tràgic.

De fet, multitud de títols teatrals  són noms de dones. La rebel·lió davant la injustícia del tirà es veu representada en Antígona que, desobeint ordres i desafiant fins i tot la pena de mort, enterra el seu germà Orestes; la fidelitat conjugal, en Penèlope, la fidel esposa d’Ulisses, que durant més de vint anys espera el seu retorn; l’amor conjugal, en Alcestis, que ofereix la seva vida per salvar la del seu espòs, Admet.

Aquest vídeo parla de Pandora:




Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un article de Meritxell Blay que també parla de la gerra de Pandora com a origen de la misogínia occidental.

Aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

La pel·lícula "The Girl With All The Gifts" és una interpretació modera del mite de Pandora


Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones
Femme fatale, l'origen del mite
La síndrome d'Epimeteu o la cultura de l'oblit

Friné, la bellesa feta dona

Curiosament, en el món grec, hi ha pocs vasos d’escenes sexuals dins el matrimoni. No per això, però, s’ha de suposar que els grecs, malgrat la seva misogínia, no tenien sexe amb les seves dones per pur plaer. Aristòfanes, en la cèlebre comèdia Lisístrata, presenta un grup de dones ateneses que al segle V aC es neguen a copular amb els seus homes mentre aquests no hagin signat la pau en la Guerra del Peloponès. En la mitologia també podem trobar Hera intentant seduir Zeus, o un romàntic Orfeu lamentant-se per la pèrdua de la seva estimada Eurídice. Homer, per la seva part, a la Ilíada, s’entreté a relatar el comiat, ple de tendresa, entre Hèctor i Andròmaca. I, a l’Odissea, és famós el retrobament passional entre Odisseu i Penèlope, exemple de dona fidel.

Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
 
Escena de sexe explícit al món grec
Escena de sexe explícit al món grec

Tanmateix, exceptuant aquests testimonis que ens ofereix la literatura i la mitologia, l’únic sexe heterosexual que es documenta en les peces de ceràmica és el que es practicava amb les πόραναι, les prostitutes més vulgars (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula “pornografia” –es tracta d’un neologisme creat a la segona meitat del segle XIX pels francesos. També, però, hi ha representacions de coits amb ἑταίραι (“companya”) –d’on tenim heterosexual o heterogeni-, prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina als simposis.

Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
 
Un text grec atribuït al gran orador atenès Demòstenes (384 a.C.-322 aC) diu: “Les hetairai serveixen per proporcionar-nos plaer, les concubines per a les nostres necessitats quotidianes i les esposes per donar-nos fills legítims i cuidar la casa”. Tal afirmació constata l’alta consideració que tenien aquestes prostitutes a l’antiga Grècia.

Hetaira en un simposi
Hetaira en un simposi
 
Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné la musa de Praxíteles. L’extraordinària bellesa d’aquesta última serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.
 
Afrodita Cnídia (Praxíteles)
Afrodita Cnídia (Praxíteles)

L’escultura de Praxíteles fou una petició de la ciutat de Cos. Quan, però, les seves autoritats veieren el cos nu de la deessa, exceptuant la zona púbica que es tapava amb la mà dreta, declinaren l’obra i en sol·licitaren una altra més pudorosa. Tanmateix, l’obra original seria comprada per la ciutat de Cnida (a l’actual Turquia), que aviat la convertí en un dels seus principals reclams. Segons Plini el Vell, era tal la bellesa de l’escultura que un jove fins i tot s’enamorà d’ella i la va intentar robar.
 
Un judici polèmic
Friné es deia en realitat Mnésareté. Suposadament va rebre aquest sobrenom (“granota” en grec) pel to verdós de la seva pell. Li tocà ser el centre d’atenció en un controvertit judici. Un amant ressentit l’acusà d’impietat per haver fet una paròdia dels misteris de la deessa Demèter. L’advocat que la defensava, també antic amant seu, fou incapaç de convèncer el jurat de la seva innocència. En última instància va recórrer a ensenyar el cos nu de la dona, al·legant que el seu cos era un monument viu d’Afrodita –tal era la bellesa de Friné. La jove fou absolta. D’aquesta manera triomfà la famosa dita Tira més un pèl de dona que cent mules” (en castellà, “tiran más dos tetas que dos carretas”).

Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
 
La bellesa i la intel·ligència no foren les úniques característiques de Friné. També destacà per la seva set de riqueses. De fet, es diu que la seva fortuna fou tan gran que, quan Alexandre el Gran va destruir Tebas, ella s’oferí per reconstruir-la amb els seus doblers amb la condició que l’entrada de la ciutat portàs gravat el seu nom.

Friné
Friné


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les hetaires a l'antiga Grècia. Aquest altre també és interessant.

Aquí teniu un reportatge del diari La Vanguardia sobre les geishas japoneses, que guarden moltes similituds amb les hetairai gregues

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.
Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
Qui gaudeix més del sexe?
Messalines promíscues

Consoladors contra la histèria

No hi ha dubtes: els consoladors serveixen per consolar. La paraula deriva de la preposició llatina cum (que indica companyia) + solor (“calmar”). A l’antiga Grècia els consoladors rebien el nom d’όλισβος o δίλδος. Eren artefactes en forma de fal·lus fets de cuir. Aristòfanes, en la seva famosa comèdia Lisístrata, ja en parla.

Hetaira amb doble consolador
Hetaira amb doble consolador
 

Tanmateix, ja en la prehistòria hi ha testimoniats consoladors. El més antic data de fa més de 28.000 anys. És de pedra i fa 20 centímetres de llarg i 3 d’ample. S’excavà a la cova de Hohle Fels, prop d’Ulm, al sud d’Alemany –d’aquesta mateixa cova és també la primera Venus prehistòrica.


El primer consolador de la història
El primer consolador de la història


En època moderna els consoladors, rebatiats com a vibradors, varen néixer per pal·liar una de les patologies més esteses entre la població femenina del segle XIX, la histèria. Així ho explica Laura Ballart en el magnífic reportatge “La historia del vibrador” publicat a la revista Sàpiens (Núm. 132).
 
Disbauxa amb consoladors
Disbauxa amb consoladors


La histèria de l’úter
Histèria és una paraula que deriva del grec ὑστέρα (“les darreres parts” en al·lusió a l’úter). En els escrits del segle V aC d’Hipòcrates (el pare de la medicina), és un adjectiu que sempre apareix amb el substantiu πνίξ (“ofegament”, “sufocació”). Tal com relata Plató (segle IV aC) en el seu Timeu (91c), en l’imaginari grec l’úter era un òrgan que es movia lliurement pel cos de la dona, provocant greus malalties quan obstruïa les vies de respiració. Aquesta patologia, ja descrita en textos egipcis, seria coneguda pels clàssics com a úter ardent.
 
Al segle III dC, el metge Galè de Pèrgam ja establí que, per tal d’expulsar els “humors uterins corruptes i verinosos”, s’havia de recol·locar l’òrgan femení a la pelvis (“ribell” en llatí) mitjançant un massatge vulvar. En les relacions sexuals, aquest massatge s’assolia amb el paroxisme histèric (entès actualment com a orgasme), que provocava a la dona un gran dolor i plaer alhora. Fora del sexe, per mitigar aquest “mal”, també es podia recórrer a l’equitació, la hidroteràpia o l’electroteràpia. En casos greus, però, l’única solució mèdica era la histerectomia o extirpació (ἐκτομή) de l’úter (ὑστέρα) “enverinat”.
 
El negoci de la histèria
A partir de la dècada dels anys quaranta del segle XIX, la histèria es convertí en una autèntica pandèmia al Regne Unit, on afectà una de cada quatre dones. Atès que es considerava una malaltia incurable, els més espavilats hi veren un gran negoci, oferint sessions terapèutiques per a les dones més “histèriques”.
 
La revolució arribaria el 1889 de la mà del metge britànic Joseph Mortimer Granville. Seva va ser la idea de crear un aparell electromecànic vibràtil destinat al massatge terapèutic. Aquest artefacte, que funcionava amb una pesada bateria, podia arribar a produir tres mil vibracions per minut. D’aquesta manera, multiplicava per deu les vibracions que assolia un metge expert amb el tractament manual estandarditzat.

El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
 
La histèria va esdevenir la malaltia més lucrativa del moment. De fet, el vibrador va arribar al mercat abans que la planxa o l’aspiradora. Les revistes de tot el món no paraven d’anunciar-lo. El seu ús, amb tot, s’havia de fer sempre sota la supervisió d’uns professionals mèdics que, en qualsevol cas, foren els més perjudicats. I és que, per culpa d’aquell invent tan sofisticat, els seus ingressos s’havien vists reduïts dràsticament.
 
Tanmateix, el boom dels vibradors va desaparèixer a la dècada del 1920. A partir dels estudis de l’austríac Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, s’acabà considerant que la histèria femenina no era una malaltia, sinó un mite infundat de l’antiguitat. No seria fins el 1960 quan reapareixerien els vibradors, aquesta vegada, però, amb un canvi de concepció. Aleshores es convertí en un objecte tabú, de plaer sexual, reservat a la vida íntima.

Un dels primers vibradors
Un dels primers vibradors
 

Als seixanta els hippies plantaven cara a les forces armades amb flors. Ara, però, l’arma dels activistes contra la guerra són els consoladors. El moviment gai també la fa servir en les seves reivindicacions. Així protestaren el 2008 contra la política homòfoba de Rússia:



Per acabar, aquí teniu una reflexió sobre el vibrador de la sèrie “Sexo en Nueva York”:
 
 
Si estau més interessats a conèixer la història d’aquest fabulós invent, a San Francisco (EUA), hi ha el Museu del Vibrador.

Paraules amb ànima

Hi ha gent que es passeja pel món sense ànima. Són, per tant, morts en vida. En veure'ls més prims, alguns pensaran que realment han perdut l'ànima. Certament, segons una creença popular, en morir, perdem 21 grams, que és el pes de la nostra ànima. Sembla, però, que això és una mentida, tal com recorda l'investigador Daniel Closa en el seu fantàstic blog. Va ser sobretot a partir de l'extraordinària pel·lícula “21 grams” (de l’any 2003) quan aquesta mentida agafà volada en l’imaginari col·lectiu. El seu protagonista (Sean Penn) afirma:  “Diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” 

 

Ja en les mitologies de l'antiguitat apareix una divinitat (Prometeu a la grega, Jehovà en el Gènesi bíblic) que crea l'home amb fang i després, amb el seu alè, li “insufla” la vida. Per alguns pensadors, això constitueix la base de la teorització de l'existència d'una entitat immaterial, i fins i tot immortal, que abandona el cos en el moment de la nostra darrera expiració.

Ànima, igual que ànim i el mot castellà “alma”, prové de la veu llatina homònima anima (“alè vital”), la qual conté l'arrel indoeuropea *ane-, possiblement una onomatopeia de la respiració forta. La mateixa arrel es troba present en el grec ἄνεμος (“vent”). Com a éssers que respiram, som animals. I la nostra ànima és el que ens anima a seguir vivint. Sense ella, seríem individus exànimes inanimats. 

Paraula de Fray Luis de León
Paraula de Fray Luis de León

També, com a corrent místic, existeix l’animisme. Considera que gairebé tots els llocs, tots els animals, totes les plantes i tots els fenòmens naturals tenen consciència i sentiments. Tots ells, a més, poden comunicar-se directament amb els humans. Segur que tantes etimologies ens faran exhalar més d’un sospir a partir del verb llatí halare (“emetre”), d’on deriven també altres paraules com alè, alenar, inhalar, anhel halitosi, mal alè.

Ψυχή versus spiritus
L'equivalent grec d'ànima és ψυχή. Per relatar la mort d'algú, Homer conta que la ψυχή surt volant com una papallona de la boca del difunt per anar a parar a l’Hades, el lloc de l’ultratomba –curiosament la lletra inicial d’aquesta paraula (Ψ), la penúltima de l’alfabet grec, té una certa semblança amb l’insecte esmentat, que era considerat un símbol de vida immortal.

En la mitologia, en canvi, Psique era una bella adolescent, de qui s’enamorà Eros –aquesta relació representaria la unió entre l’esperit i el cos físic per tal d’arribar a l’elevació de l’ànima, i així esdevenir éssers complets.

François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.
François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.

 

Eros i Psique (Bouguereau)
Eros i Psique (Bouguereau)


Ψυχή compta amb una extensa família de derivats:  psicologia (mot creat el segle XVI per l’humanista alemany Philipp Melanchthon), psiquiatria (amb l’afegitó de ἰατρεία, “tractament”, fou fundada pels metges francesos a mitjan segle XIX), psicoanàlisi (aquesta disciplina, avui considerada una pseudociència, fou creada a finals del segle XIX per neuròleg austríac Sigmund Freud) o parapsicologia (+ παρα, “al costat de”; estudia els processos psíquics que no es poden comprendre a partir dels processos sensorials ordinaris. En parapsicologia el cercle lluminós que envolta un objecte o persona rep el nom d’aurèola (< aurum, “or”), aura (< αὔρα, “brisa”) o halo (< ἅλως, “era”, espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre'ls i separar el gra de la palla).

En grec, a part de ψυχήtambé trobam la paraula πνεῦμα (“buf”, “vent”), derivada de πνέω (“bufar”). D’aquesta paraula tenim neumàtic (càmera que s'omple amb un buf d'aire) i pneumònia (< πνέυμων, “pulmó”), que és una inflamació greu dels alvèols pulmonaris i dels bronquíols -del cultisme llatí tenim pulmonia, d’idèntic significat (el conducte cartilaginós “aspre”,τραχύς, que porta l’aire als pulmons rep el nom de tràquea).

L’equivalent llatí de πνεῦμα era spiritus, derivat de spirare, que també significa “bufar”. Fills seus són: espiritualitat, respirar, transpirar, inspirar, expirar, sospirar conspirar (és a dir, “respirar conjuntament contra algú”) o aspirant –l’halitus, que donà hàlit, era l’ “alè” o “buf suau”.

En un principi es creia que l'anima (igual que la ψυχή) era l'alè vital que t'acompanyava tota la vida, mentre que l'spiritus (igual que el πνεῦμα) era l'alè de la darrera exhalació. En tot cas, els clàssics creien que els animals només tenien ànima, mentre que els éssers humans tenen ànima i esperit, vist aquest com l’alè que permet el raonament, la parla.

Això, però, millor que ho deixem en mans de l'Esperit Sant, que és la tercera persona de la Santíssima Trinitat, consubstancial al Pare i al Fill –curiosament, en la teologia cristiana, la doctrina sobre l’Esperit Sant rep el nom de pneumatologia; fora de l’àmbit religiós, aquesta disciplina estudia la influència d’ ”éssers aeris” intangibles en les persones.

Una paraula plena de poesia
Una paraula plena de poesia

 

Una altra paraula grega per referir-se a l’esperit o ànima és θυμός. D’ella tenim ciclotímia, que és un canvi d’estat d’ànim cíclic (< κύκλος, “cercle”), que oscil·la entre l’eufòria i la depressió; o lipotímia, la pèrdua fugaç del coneixement, però conservant, encara que debilitades, les funcions cardíaca i respiratòria (la seva primera arrel és el verb λείπω, “deixar”, “abandonar”). En grec també hi havia el nom propi Eutimi, literalment “de bon ànim”.

Compte amb els fantasmes!
En tot cas, hem d’anar en compte quan se’ns aparegui l’Esperit Sant perquè estarem davant d’un fantasma. Els grecs empraven aquesta paraula, derivada de φαίνω (“aparèixer”, “fer visible”), per al·ludir a qualsevol cosa que es feia visible. Podia ser un reflex, una ombra o qualsevol aparició (epifania en grec). Amb el temps, el mot adoptà l’actual significat, és a dir, imatge del suposat esperit o espectre (< specio, “observar”) d’un difunt. No deixa de ser curiós que, en les pel·lícules de terror, els fantasmes, com a éssers d’aire que són, es manifestin com un vent que recorre les cases, tot obrint finestres i movent mobles.

Ànima
Ànima


També empram fantasma per al·ludir a una calamitat que ens amenaça i que, per tant, ens espanta tant com l’aparició d’un mort. Així parlam del “fantasma de la sequera” o del “fantasma de la pobresa”. D’altra banda, “un poble fantasma” sembla que només és apte per a esperits d’ultratomba que sovint tenen fama de ser uns pedants. D’aquí que també ens trobem amb individus de carn i ossos que són uns autèntics fantasmes!

Per associació amb el concepte fantasma (que també comparteix etimologia amb diàfan), naixerien les paraules fantasia -per referir-se a aquelles aparicions que són producte de la imaginació- i fenomen, literalment “allò que es presenta” o “allò que és accessible als sentits”. Pel que sembla, aquest darrer terme va ser rescatat com a cultisme per Kant. Així, en l’àmbit de la filosofia, respectant el seu significat original, un fenomen era allò que podia ser percebut, tant si la seva aparença ens enganyava com si no ens enganyava; tant si podia ser font de coneixement com si, ben al contrari, ens allunyava de la veritat.

La teoria de l’ànima de Plató
Al món grec, qui es preocupà molt per l’estudi de l’ànima fou Plató (segle IV aC). Al seu parer, l’home està format per dos elements:  cos i ànima. El cos és una identitat purament sensible, format pel Demiürg, que és un petit déu d’origen pitagòric. Les ànimes, en canvi, no són matèria, sinó un principi espiritual, una força vital gràcies a la qual els éssers es poden moure.

El mite del carro alat de Plató
El mite del carro alat de Plató


Per Plató, el cos (σῶμα) és la presó (σῆμα) de l’ànima (ψυχή), la qual és inmortal i prové del món de les idees. En el diàleg Fedre (245 e i ss.) trobam el mite del Carro Alat que explica el tema de l’ànima i el coneixement. Així el relata el filòsof Ramon Alcoberro a la seva web:

“Les ànimes són eternes, viuen des de l’eternitat al món intel·ligible (al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la perfecció, el de l’intel·ligible i que només pot ser conegut per l’enteniment. Allí les ànimes són felices contemplant les idees que també són eternes i perfectes... Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l’auriga cau en el món sensible. L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa, la que ens mena a realitzar accions dolentes.

Plató creia que les ànimes són eternes i que s’encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat. El cavall negre ens arrossega i així com els déus tendeixen al cel i a la vida de l’esperit, els humans tendim a la carn i al cos. Però el nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per les coses mudables (opinions) sinó assolir l’esperit, arribar al saber i a la veritat. Per a Plató la relació entre el cos i l’ànima és sempre purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos. Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral”.

Per acabar, us recoman aquest article titulat "¿Adiós al alma?"

La guerra de les biblioteques de l’antiguitat

Extracte del reportatge publicat el maig de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 91) amb l’assessorament de Joan Alberich, professor de Filologia Clàssica de la UAB.

La febre pel llibre començà fa vint-i-cinc segles a Egipte. La biblioteca grega d’Alexandria, hereva de la mesopotàmica Nínive, fou el primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Aviat, però, li sortí una rival: la biblioteca de Pèrgam, a l’actual Turquia. D’una naixé el papir i de l’altra el pergamí. SÀPIENS ressegueix el que es coneix com la primera guerra freda cultural de l’antiguitat

Si hi ha una biblioteca que ha marcat la història d’Occident aquesta és la d’Alexandria. No debades, és la nostra principal font de coneixement de l’antiguitat. Només ens ha arribat, però, prop d’un deu per cent del que guardaven les seves parets. Si no hagués estat pels incendis que patí, segurament ara sabríem molt més del nostre passat. I és que el material emprat aleshores per a l’escriptura, el papir, molt vulnerable, jugà una mala passada a la història. Més resistent fou el suport que s’utilitzà en la primera gran biblioteca coneguda en el món antic, la de Nínive, a Mesopotàmia, on s’emmirallà la d’Alexandria. Situada no gaire lluny de Mossul, al nord de l’Iraq, a la mateixa zona on va néixer l’escriptura fa 5000 anys, el seu estri per emmagatzemar informació foren les tauletes de fang, un element prou abundós en una regió regada pels rius Tigris i Eufrates.
 
La biblioteca de Nínive havia estat fundada al segle VIII aC pel rei assiri Sargon II amb la voluntat de col·leccionar les cròniques dels seus dominis. Al segle VII aC, però, els babilonis i els medes assaltaren la ciutat, posant fi a tres segles de regnat d’una de les majors potències de l’antic Pròxim Orient. Tot i que també saquejaren la biblioteca, les tauletes d’argila quedaren pràcticament intactes. Els seus signes, que pertanyien a l’escriptura cuneïforme –de caràcter sil·labo-logogràfic- no serien desxifrats fins al segle XIX per l’arqueòleg britànic Henry Rawlinson. Fou una fita tan important com la de la pedra Rosseta per a l’escriptura jeroglífica: ja es pogueren llegir llibres com el Poema de Gilgamesh, considerada l’obra narrativa més antiga de la humanitat. La biblioteca d’Alexandria, fundada quatre segles més tard que la de Nínive, trencaria esquemes amb la seva predecessora. I no només perquè deixà d’utilitzar el fang.
 
Alexandria
Tot començà el 331 aC, quan Alexandre el Gran, després d’envair Egipte, decidí fundar una ciutat oberta a la Mediterrània. En honor seu, naixia Alexandria com a nova capital del país del Nil en substitució de Memfis. El seu port estava arrecerat per l’illa de Faros, que acabà donant nom al famós far, una de les set meravelles del món antic. Després de posar la primera pedra, el conqueridor marxà corrents cap a Pèrsia. Mai més no tornaria a trepitjar la ciutat. Només hi tornaria el seu cadàver per prendre-hi sepultura. Quan l’imperi es repartí entre els seus generals, Egipte tocà a Ptolemeu. El seu objectiu fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través  de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

Aquí teniu un article deliciós de Francesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia, dedicat a les biblioteques personals. Es titula "El último refugio".

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px