Banner Top

Quins són els set pecats capitals de l'era moderna?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/07/2017), reflexion sobre els set pecats capitals de l'era moderna segons Carles Capdevila.

Per a més informació, us recoman aquest article de Rafel Argullol al diari Ara titulat "La dansa dels pecats capitals".

Aquest article parla de l'obra "Els set pecats capitals" d'El Bosco. I aquest article de la revista Sàpiens parla sobre l'origen dels set pecats capitals.

Aquest altre article parla sobre els set pecats digitals.

Articles del web relacionats:
Tots som Apol·lo i Dionís!
Orgies, crònica d'una mentida
Reflexions sobre el "Carpe diem" d'Horaci
 -Sapere aude?
- D'on neix el sentiment de culpa?
Memento mori
El present és un present

La fi de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (19/06/2016)

Per ventura aquest segle XXI, de canvis vertiginosos, assistirem a la fi de la cultura. Així ho intueix Joaquim Garcia, el propietari de la tenda palmesana “Tot Clàssic”. La setmana passada va tancar les portes d’un local que, durant setze anys, s’havia convertit en el punt de trobada de tots els melòmans de Mallorca. Garcia no només venia discos, sinó que també assessorava els clients amb els seus vastos coneixements musicals. La seva era l’única tenda en aquesta especialitat que quedava a Espanya i de les poques que hi havia al sud d’Europa. “Tot Clàssic” no ha pogut fer front a l’envestida d’Internet. Recentment, però, en una entrevista a “Diario de Mallorca”, Garcia lamentava que el problema de fons és que la música clàssica ja no interessa a la gent jove.
 
Fora de l’àmbit musical, el futur també pinta ben negre. No es tracta de ser catastrofistes ni elitistes, sinó realistes. Per sort, tot canvia, però correm el risc de viure una nova era sense cultura. Malgrat els alts nivells d’alfabetització que tenim, les estadístiques ens diuen que l’hàbit lector ha caigut. Ara, en la nostra societat del cansament, el que està de moda és veure sèries televisives. A més, els editors alerten que la majoria de llibres que es llegeixen són d’una pèssima qualitat. Abunden els best sellers de prosa simple i els pamflets d’autoajuda de gurus extraviats.

Paraula d'El Roto
Paraula d'El Roto
 
Sens dubte, les noves tecnologies fa que tenguem la possibilitat de tenir un major accés al coneixement. La mirada, però, se’ns ha dispersat. Ara llegir amb deteniment s’ha convertit en un acte gairebé impossible. En qüestió de segons passa’m d’un enllaç a un altre sense saber ben bé què volem i pressionats per trobar la darrera novetat més sensacional. Vivim a cops de piulades i de titulars de notícies. Enxarxats en les xarxes socials, som incapaços de desxifrar la realitat. Deim que estam informats, quan en realitat estam infotoxicats.
 
Fa uns mesos, en un article al diari El País, el filòsof Rafel Argullol apuntava que el pseudolector actual defuig les cinc condicions mínimes inherents a l’acte de llegir: complexitat, memòria, lentitud, llibertat i solitud. Allò complex que requereix concentració és qualificat d’insuportable; la memòria és bandejada perquè, per a això, ja tenim un munt de màquines; com que el temps és or, no cal tudar-lo en floritures literàries; i ningú no s’atreveix a fer ús de la seva llibertat per triar, en la solitud que tant de pànic provoca, un text que ens ajudi a transcendir la realitat.

Paraula de Cató
Paraula de Cató
 
Així doncs, l’Homo Sapiens reconvertit en Homo Videns ja no està en condicions d’afrontar-se al seu valuós llegat humanístic. Stephen Hawkings, en un llibre titulat Sobre les espatlles de gegants, recorda que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. Talment ho va reconèixer Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. Ara, però, narcotitzats per multiestímuls, caminam capcots. Ens fa peresa albirar més enllà i dialogar amb el nostre passat que tant ens ha fet créixer. La supèrbia fa que donem l’esquena a la tradició, és a dir, a allò que, segons l’etimologia llatina del concepte, ens ve donat de generació en generació.
 
Avui, buits de paraules i de pensament, vivim abduïts per la imatge, omnipresent i omnipotent. En aquest cas, però, la cultura del “fast food” també ja ens passa factura en forma de pseudoespectadors. No debades, la gent dedica més temps a fer fotos que no pas a observar amb els seus propis ulls. Així, als museus, el nostre patrimoni artístic també és ignorat i invalidat. Sempre hi ha una bona excusa per a una “selfie” terapèutica. Tanmateix, els nostres smartphones tenen emmagatzemats milers d’imatges que no podrem veure ni amb set vides. Són les paradoxes de vides que volen ser viscudes al màxim, però amb baixa qualitat sensorial. Veim, però no miram; sentim, però no escoltam.

Situació habitual als museus
Situació habitual als museus
 
L’amnèsia s’ha imposat en un present per on navegam a la deriva. Res ja no té cap significat que ens connecti amb el passat i ens contextualitzi dins la història de la humanitat. No hi ha temps per al Sapere aude (“atreveix-te a saber”) de Kant. L’esperit crític ja no va amb nosaltres. Ens evadim per por a pensar. Entrebancats en la superfície de les coses, el camí està més que aplanat per acabar essent uns analfabets culturals. En paraules d’Argullol, serà una vida sense cultura. El filòsof insisteix: “Igual la vida sense cultura és molt més feliç. O pot ser que no: pot ser que la vida sense cultura no sigui ni tan sols vida sinó un pobre simulacre, un joc que sigui avorrit de jugar”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura

Aquí teniu una article interessant de Carme Riera Sanfeliu titulat "Llegir (i viure) en diagonal"

Aquí teniu un article de la filòsofa Marina Garcés titulat "El desig i la dificultat". I aquest és de Rafael Narbona. Es titula "La muerte de la filosofia".

Articles del web relacionats:
Sapere aude?
La invasió dels idiotes
L'era líquida
Esclaus de l'horror vacui
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats
-
 El maleït mite de la cultura

Matins amb dits de rosa

El millor de l’estiu és gaudir de l’espectacle de la sortida de sol. Davant tanta bellesa és inevitable recordar el famós vers molt recorrent a l’Odissea: “Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora […]” (ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

En la mitologia grega, Eos, Aurora al món romà, era la divinitat de l’alba (aurora en llatí), filla  dels titans Tia i d’Hiperió (literalment, “el que va per sobre”). La rosada (“rocío” en castellà) són les llàgrimes que vessa per la mort del seu fill Memnó a mans d’Aquil·les davant les muralles de Troia -Zeus li concedí la immortalitat. 

carro sol

Carro del Sol (Jardins de Versalles, 1668-1670)

La paraula rosada o roada no té res a veure amb rosa. Ve del llatí ros, roris i significa “plugim”, “aigua”. La seva arrel indoeuropea és ers- (“estar banyat”), d’on tenim també la planta romaní (< ros maris, “rosada de mar”), en castellà “romero”.

Aurora (Reni)
Aurora (Reni)

Segons Homer, cada matí, dalt d’un carro, Eos obre les portes del cel al seu germà Hèlios, el Sol, que abans era personificat pel seu pare Hiperió. També era germana de Selene (“la Lluna”), una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. Amb un altre germà (Astreu), Eos infantà Fòsfor (“el portador de la llum”, Llucifer al món romà) i els quatre vents: Bòreas (nord), Notos (sud), Euro (est) i Zèfir (oest).

L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard
L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard

Eos, l’enamoradissa
Eos era molt enamoradissa. En una ocasió s’uní amb Ares. Això no va agradar gens a l’altra pretendent del déu de la guerra, Afrodita, la qual castigà la seva rival a enamorar-se bojament de Titonos, un adolescent d’una gran bellesa. Eos no dubtà a demanar a Zeus la immortalitat del seu amant, però va oblidar-se de demanar-li l’eterna joventut. Així, mentre Eos es mantenia eternament jove i seductora, el pobre Titonos anava envellint-se. Finalment el convertí en cigala i el va tancar en una gàbia.

Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)
Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)


El prefix eo que trobam en el nom grec d’Aurora és utilitzat en paraules que al·ludeixen a fets o fenòmens que succeeixen al principi, a l’alba d’alguna cosa. Per exemple, una vegada desapareguts els dinosaures, en la història de la Terra començà un període en el qual foren molt importants les aus i els mamífers. Aquest és el període del Cenozoic (de καινός, "nou" + ζῶον, "animal"). Doncs bé, la primera part del Cenozoic és coneguda com a Eocè (“l’alba d’allò nou”).

Aurora i Apol·lo
Aurora i Apol·lo

 

L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)
L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)


Aurora boreal

L'Aurora romana donaria nom a la famosa aurora boreal. Es tracta d’una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars. S’origina a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l'hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileu  Galilei en honor a la deessa romana i el seu fill Bòreas, el vent del nord, de caràcter irritable. En canvi, a les latituds de l'hemisferi sud, se la coneix com aurora austral, en al·lusió a l’auster, el vent del sud. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

Aurora boreal a Alaska
Aurora boreal a Alaska

L’hora d’Hèlios
Cada matí el germà d’Aurora, Hèlios (Ἡλιος, “sol”), sortia d’Orient (< orior “sortir”) muntant un carro d’or relluent tirat per quatre blanquíssims cavalls. Es disposava així a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (< occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciava el seu periple.

A finals del segle XIX es descobrí l’heli, element gasós, incolor, inodor i inert –se li posà aquest nom perquè és un dels més abundants al sistema solar. El déu Hèlios també donaria nom a l’heliocentrisme, doctrina que diu que el Sol és el centre del sistema solar.

Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.
Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.

El fill d’Hèlios era Faetó ( “el brillant” < φῶς, “llum”). Un dia li va demanar conduir el seu carro per demostrar davant d’un amic la seva filiació divina. Encara que Hèlios intentà dissuadir-lo, no ho va aconseguir. Un cop dalt del carro, el jove es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va gelar. Després va baixar massa i la vegetació  s’assecà i es cremà. Així,  accidentalment, va convertir en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins al punt de tornar-la negra –la paraula grega etíops (αἰθίοπες), literalment “gent de cara cremada”, estava reservada només per als habitants de Núbia, al sud d’Egipte.

Apol·lo deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)
Apol·lo (abans Hèlios) deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)

La caiguda de Faetó (Jan)
La caiguda de Faetó (Jan)

Els pollancres i el "cant de cigne" de Faetó
Davant aquell desastre, finalment Zeus es va veure obligat a intervenir colpejant el carro desbocat amb un raig. Tal actuació provocà la mort de Faetó, que s’ofegà al riu Erídan (Po). Les seves tres germanes les helíades, no aturaren de plorar la seva mort. Aleshores els déus les transformaren en pollancres i les seves llàgrimes en ambre, la resina de l’arbre.

Observant l’espectacle hi havia un amic de Faetó, Cicne, el qual es va entristir tant que els déus el varen convertir en cigne. Com que tenia por del foc pel que havia passat, va triar viure a l’aigua. Apol·lo dotaria aquest au d’una melodiosa veu, la qual cosa explicaria la llegenda segons la qual, en intuir la mort, el cigne entona un dolç cant –avui l’expressió “cant del cigne” es fa servir per designar l’última obra o actuació d’una persona o grup.

El mite de Faetó simbolitza la ὑβρις grega, la “prepotència”, la “desmesura”, la mateixa que s’apoderà d’Ícar. Ambdós, temeraris i imprudents, patiren les conseqüències de no fer cas de les advertències dels seus pares.

El mite de Faetó segons Quino
El mite de Faetó segons Quino
Hèlios, un déu violent
Les accions dels humans no passaven desapercebudes a Hèlios. Basta fixar-se en com és definit en diferents textos: la “talaia de déus i homes” (Himne homèric a Demèter); qui “tot ho veu i tot ho escolta” (Ilíada i Odissea, d’Homer); o “un cercle omnivident” (Prometeu encadenat, d’Èsquil).

Hèlios patí la ira d’Afrodita, que no li perdonà que hagués confessat al seu marit Hefest que li posava les banyes amb Ares. La deessa de l’amor el féu enamorar d’una bella mortal, Leucòtoe. Així, una nit el déu solar entrà a la cambra del seu objecte de desig prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Aleshores demanà a la resta de donzelles que les deixin soles. Fou en aquell moment íntim quan Hèlios li revelà la seva identitat i el seu amor. La jove, però, en resistir-s’hi, patí la violència del déu.

Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783
Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783


Escoltant aquella escena d’estupre hi havia Clítie, germana de Leucòtoe, que estava bojament enamorada d’Hèlios. De seguida va córrer a visar el pare. Aquest, com a càstig, enterrà viva Leucòtoe. De res serví que li digués que Hèlios l’havia posseït en contra de la seva voluntat.

Hèlios, amb els seus raigs, intentà treure la seva estimada de la sorra, però ja fou massa tard. Odià per sempre Clítie, la qual, desolada davant aquell menyspreu, va estar nou dies asseguda a terra, mirant el sol, sense menjar ni beure. D’aquesta manera, es transformà en heliotropi, la flor que sempre gira  (τροπέω) cap al Sol -avui Clítie també és el nom d’un asteroide.

Un heliotropi
Un heliotropi


Els moments del dia
En la història de la pintura, hi ha un artista que va voler captar l’essència del paisatge espiritual dels matins, que tan poèticament va descriure Homer. És l’alemany Philipp Otto Runge (1777-1810), que va morir amb tan sols 33 anys. Tal com recordava recentment Rafel Argullol al diari Ara, pertany, doncs, “a la fraternitat dels que van morir joves, d’aquells que, segons la màxima grega, eren estimats pels déus: Schubert, Mozart, Rafael, Leopardi"

'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
 

Segons Argullol, Runge “va concebre allò que, uns decennis després, Wagner va anomenar Gesamtkunstwerk, obra d’art total. Goethe la va pensar des de la poesia, sobretot amb el Faust ; Wagner, des de la música, amb el drama musical. Runge la volia obtenir des de la pintura, mentre dialogava epistolarment amb el mateix Goethe sobre com arribar a la llum absoluta a través dels colors". El resultat va ser Els moments del dia, que integrava els moments del dia, les estacions de l’any, les etapes de la vida, la fugacitat i l’eternitat. En paraules d’Argullol, “és una pintura estranya, torbadora, i fins i tot una mica irritant. I no sabem si és el preludi d’una arcàdia o d’una catàstrofe”.

A partir del mite de Faetó, en aquesta entrada el dermatòleg Xavier Sierra dóna consells per evitar els efectes perniciosos del sol.

Aquí teniu un altre article de Sierra que parla sobre l'eosina, relacionada amb Eos.

Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
Bellesa apol·línia
- A Canàries la canícula "borda" molt

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px