Banner Top

La resurrecció de l’hebreu, un cas únic al món

En una decisió polèmica, el govern israelià de Benjamin Netanyahu acaba de fixar l’hebreu com a única llengua oficial de l’estat. És el colofó d’un cas únic en la història idiomàtica contemporània. No debades, som davant d’un miracle de resurrecció lingüística: de llengua “morta”, l’hebreu passà a ser una llengua ben viva, actualment amb cinc milions i mig de parlants.

Antigament l’hebreu era la llengua de les tribus d'Israel; a partir del segle VII aC va anar cedint lloc a l'arameu, llengua d’un poble de pastors originaris del nord-oest de Mesopotàmia. El procés de substitució en benefici de l’arameu -avui en perill d’extinció- es va accelerar l'any 70 dC, després de la destrucció del segon temple de Jerusalem i l'inici de la diàspora del poble jueu per l'ocupació de l'Imperi romà. Al segle II l’hebreu ja va deixar de ser utilitzat com a llengua oral. Es va mantenir, però, com a llengua escrita i de cultura entre les comunitats jueves d'Europa.

Eliezer ben Yehudà, el Pompeu Fabra d’Israel
La revitalització de l'hebreu com a llengua parlada va començar a final del segle XIX amb l'inici del retorn dels jueus a Palestina. El seu artífex fou Eliezer ben Yehudà (1858 – 1922), un sionista originari de Rússia considerat el Pompeu Fabra d’Israel. La seva feina, però, també seria comparable a la del nostre Ramon Llull. No debades, a l’hora de codificar l’idioma dels seus avantpassats, no només va recórrer a les fonts literàries, sinó també a l’àrab i als neologismes que ell mateix va encunyar. Tant d’esforç quedà plasmat en el Tresor de la llengua hebrea.

Eliezer Ben Yehuda LOW RES 750x560

Eliezer ben Yehudà

L’any 1900 ben Yehudà aconseguí que, a les escoles, l’hebreu fos la llengua vernacla d’una primera generació de parlants. I el 1913 ja esdevingué la llengua oficial del Teknion, institut tecnològic de Haifa. Tanmateix, aquesta renaixença de la llengua hebrea fou gràcies, en part, a l’absència d’una llengua nacional a Palestina. El turc era l’idioma oficial, la població àrab parlava àrab, i els jueus es manejaven amb les diferents llengües de les comunitats d’on procedien.

Amb la creació de l'Estat d'Israel el 1948, les autoritats jueves varen adoptar l’hebreu com a llengua oficial de l'Estat. Avui, tot i que és l’única oficial d’Israel, tanmateix, comparteix espai amb l’àrab i l’anglès, a més de moltes altres llengües.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Igualment és interessant aquest article de Josep Ramoneda titulat "Israel".

Articles del web relacionats:
Xuetes, la tragèdia dels jueus mallorquins
"A la recerca de la terra promesa".
La solidaritat de les llengües
- Jueus, la història d'un estigma
- Quin és l'origen de les llengües?

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya. “Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

Qui era Blanquerna i Guillem de Montgrí?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (20/10/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: Oms, Blanquerna (el papa fictici de Ramon Llull que, al segle XIII, hauria pogut provocar la primera dimissió d'un papa), avinguda Fort de l'Eau (en record dels menorquins que emigraren a Algèria) i Guillem de Montgrí (artífex de la conquesta catalana de les Pitiüses). 




Articles del web relacionats:

Ramon Llull, el doctor il·luminat

L'esplendor medieval del català

Extracte del reportatge "L'esplendor medieval" publicat el setembre de 2015 en el dossier especial de la revista Sàpiens amb motiu de l’Onze de Setembre: “La història d’una llengua irreductible” (Núm. 160) . 

A partir del segle XIII es produeix la gran expansió política de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Aquesta embranzida permet al català emancipar-se de l’occità i assolir una gran maduresa formal com a llengua literària. Amb les aportacions de Ramon Llull i amb el suport propagandístic de la Cancelleria reial, no hi ha cap gènere que es resisteixi al “pus bell catalanesc del món”, en paraules de Ramon Muntaner. 

El 1137 s’havia creat la Confederació catalano-aragonesa amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV, representant dels comtats catalans, i Peronella d’Aragó. En un primer moment, aquesta unió implicà una forta diglòssia: mentre el català funcionava com a llengua instrumental, l’occità o provençal esdevenia la llengua literària per antonomàsia. Les tornes començaren a canviar a partir del 1213 arran de la desfeta a la batalla de Muret, on es perderen els territoris del nord dels Pirineus, tret de Montpeller.

Jaume I el Conqueridor, hereu de Pere I el Catòlic mort a Muret, va renunciar a recuperar aquelles terres. Empès per les demandes d’ajut per part dels mercaders catalans, que sovint eren atacats pels pirates sarraïns prop de les costes balears, el nou monarca va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular. Així, arrabassà als àrabs Mallorca (1229) i València (1238), mentre que l’ocupació d’Eivissa (1235) la deixà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí. Menorca no seria sotmesa del tot fins el 1287 per obra del rei Alfons III el Liberal.

Relacionat amb el tema, és interessant aquest article titulat "Porta't bé o vindran els catalans".

I aquest altre article parla de l'època en què Sicília es parlava català.

Ramon Llull, el doctor il•luminat

Reportatge publicat el setembre de 2013 a la Revista Sàpiens (Núm. 121)

Ramon Llull és la millor carta de presentació internacional de la cultura catalana. El seu afany evangelitzador el convertí no només en l’autor més prolífic de l’edat mitjana, sinó també en el primer que s’atreví a emprar una llengua vernacle per a registres cultes. Llull, però, és molt més que el pare del català literari. El complex mètode que inventà per a la seva causa cristiana fa que fins i tot se’l consideri el precursor de la informàtica moderna. 

Ramon Llull fou home d’una personalitat portentosa amb una sola idea al cap: demostrar la veracitat de la fe cristiana. En la seva tasca proselitista, ell mateix es qualificà de phantasticus, paraula llatina que en l’edat mitjana significava “boig”. Aquest místic eixelebrat de les lletres catalanes, coetani de l’italià sant Tomàs de Aquino, va néixer a Ciutat de Mallorques (actual Palma) poc després de la conquesta catalana, en una data incerta entre 1232 i 1233. Fill d’un matrimoni de la noblesa barcelonina, des de ben petit va estar vinculat a la casa reial. Fins i tot arribà a ser nomenat preceptor de l’infant Jaume, el futur rei Jaume II de Mallorca. Als vint-i-cinc anys es casà amb Blanca de Picany, de qui tingué dos fills, Magdalena i Domènec. Les seves obligacions familiars, però, no li impediren continuar amb la seva vena de poeta trobadoresc. Tanmateix, la vida li tenia preparades altres ocupacions.

En vorejar la trentena, Llull viuria una experiència abassegadora. Així ho relata a la Vida coetània, una autobiografia –la millor de l’època medieval- que ell mateix féu dictar, pocs anys abans de morir, a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París). Segons la narració, una nit en què es trobava capficat escrivint un poema d’amor per a una amant seva se li aparegué la imatge de Crist crucificat. La visió, que es repetiria quatre vegades més, li féu entendre que havia de deixar aquella vida tan dissoluta per dedicar-se en cos i ànima a servir a Déu. Aquesta entrega es duria a terme a través de tres camins: la conversió d’infidels, la redacció d’un llibre -“el millor del món” per combatre els errors d’aquests infidels- i la fundació, amb el suport de papes i reis, de monestirs on els missioners es poguessin instruir en l’estudi de l'àrab i altres llengües orientals.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Per conèixer més sobre Llull no us podeu perdre aquest fantàstic dossier del suplement "Ara diumenge" (18/09/2016).

Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Àngles Guiteras, publicat al diari Ara (15/12/2016): "Ramon Llull: elogi de la malaltia mental".

En aquest reportatge de Pere Antoni Pons, del setmanari "El Temps", trobareu més informació sobre Ramon Llul.

I aquí teniu el fantàstic documentat de la Perifèrica Produccions sobre la figura de Ramon Llull


Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat

Article publicat el 28 de juny de 2011 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

El seu impressionant paisatge ha atret personatges il·lustres com Ramon Llull, Chopin o Robert Graves

La Unesco ha atorgat a la serra de Tramuntana de Mallorca la categoria de Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. Aquesta majestuosa serralada, que voreja les costes del nord de l’illa al llarg de 75 quilòmetres repartits en 30.745 hectàrees, no només destaca per la seva vegetació i orografia, sinó també pel seu patrimoni agrícola. 

De l’època islàmica daten les fabuloses xarxes hidràuliques. Es tracta d’autèntiques obres d’enginyeria igual d’impressionants que les compactes marjades amb les quals els antics pagesos mallorquins es volgueren assegurar les seves collites en uns indrets del tot abruptes. Les nombroses possessions —equivalents a les masies catalanes—, cases de neu, sitges i pous de calç són també testimonis d’aquesta ruralia ja desapareguda. Avui dia la Ruta de Pedra en Sec, que recorre la serra de punta a punta, és la millor alternativa per gaudir de tot aquest patrimoni. El seu guardià és el puig Major, de 1.445 m d’altitud, i la seva reserva espiritual, el monestir de Lluc.

Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu un article de Xavier Moret que parla sobre la Mallorca de l'arxiduc, un homenatge a la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu una sèrie de reportatges del Consell de Mallorca dedicat a personatges il·lustres de la Serra de Tramuntana.

El millor homenatge a la Serra de Tramuntana és el famos poema "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera recitat per l'insigne professor pollençí Bernat Cifre:

I aquí teniun l'spot d'Estrella Damm dedicat a la Serra de Tramuntana:



I aquí teniu el programa d'IB3 "Això és mel" dedicat a la Serra de Tramuntana:


Articles del web relacionats:
L'Arcàdia perduda
Ramon Llull, el doctor il·luminatMallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"
 

Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

Aquí teniu un poema del poeta felanitxer Jaume Munar dedicat a les paraules

 

Els humans sempre s’han pres
la Paraula massa a pit!
Si ens fos permès de parlar
amb les bèsties veuríem
que fins i tot elles senten
que amb els seus grunys desoculten
el sentit pregon de l’Ésser.

En aquells primers batecs,
remugaven, redundants,
l’immens prat de versemblança
que la llum els atorgava
i fou així com, de cop,
confortablement inútils,
amb les manyes esburbades
de qui descobreix el foc,
balbucitaren, tot just,
el primer de tots els mots.
 
Després: sols l’avorriment,
tot el tedi del camí
acostumat de les bísties,
sempre el mateix puta nom
per a cada puta cosa...
 
D’aquell llot reiteratiu
grassos prohoms respectables
n’induïren lleis morals,
científiques, tractats,
com aquestes burocràtiques
estructures de la llum
que a tothora t’enlluernen,
com un pres que a les palpentes
desaprèn el manament,
que l’haurà de redimir:
 
«Oblida-ho tot, calla-ho tot
i habita sols la paraula,
lliure, òrfena de món,
per tal que així esdevengui
com una nit sense dia,
com un ou sense trencar:
inútil, però possible». 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px