Banner Top

Què és la bellesa?

La creació i la recerca de la bellesa és un instint de la condició humana. Des del moment que triam la roba que ens posarem per sortir de casa ja estam creant bellesa. Però, què és la bellesa? Els grecs, els pares dels cànons de la bellesa occidental, arribaren a la conclusió que el secret de l'harmonia estètica és el número auri, amb un valor aproximat de 1’618. El número auri és la proporció que guarden entre si dos segments de rectes. No només es pot trobar en figures geomètriques, sinó també en la naturalesa, des de l’organització de les escames de les pinyes fins als pètals d’una rosa. 

En l’art, l’edifici del Partenó d’Atenes és una de les primeres manifestacions de l’aplicació del número auri a l’arquitectura. Per exemple, la distància existent entre les columnes de la seva façana és harmònica. Atès que el seu escultor fou Fídias, aquest número també es coneix com a fi i es representa amb la lletra grega φ.

En època moderna, Leonardo Da Vinci  (1452-1519) fou un dels seus màxims exponents del número auri. L’emprà en les seves obres Mona Lisa i l’Home de Vitruvi. Aquesta darrera pretén ser un estudi de les proporcions del cos humà a partir dels textos de Vitruvi. Al segle I aC, en l’època d’August, Vitruvi havia estat l’encarregat de lloar els edificis públics imperials en la seva obra De Architectura, escrita devers l’any 15 aC.

L'home Vitruvi
L'home Vitruvi

En l’actualitat, molts productes de consum massiu es dissenyen seguint el número auri, ja que resulten més agradables i còmodes. És el cas de les targetes de crèdit o les capses de cigarros.

 
En la mitologia grega, la bellesa era personificada pel déu Apol·lo –d’aquí el nom de bellesa apol·línia. En el plànol femení, la divinitat estendard de la bellesa va ser Afrodita. Dels seus amors amb Ares naixeria Harmonia, un altre dels components de l’estètica grega –és a dir, allò que es percep amb els sentits (αἰσθάνομαι); d’aquí tenim també anestèsia (“privació de sensibilitat”).
 
Tanmateix, en un principi, en la vida quotidiana allò bell (καλόν) va estar més associat amb conceptes morals com la justícia, la mesura o la conveniència. Aquest ideal estètic seria recollit per algunes frases del temple de Delfos: “Allò més just és allò bell”,  “Odia la insolència” o “Res en excés”. Són màximes que es basaven en l’ordre (κόσμος) que va imposar Zeus com a punt final al caos (χάος) general que l’havia precedit.

Què seria la terra sense art?
Què seria la terra sense art?
 
Al segle V aC Plató seria l’autor del primer tractat sobre la bellesa, Hípias Major. El filòsof atenès, que es referia a l’art amb l’expressió τέχνη ποιητική (“una tècnica productiva), considerava que allò bell (καλόν) s’identificava amb el bé o amb allò bo (αγαθός). Fruit d’aquest ideal, que seria conegut amb l’expressió καλοκἀγαθία (kalokagathía), va ser la glorificació del nu, una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Així doncs, la bellesa de les formes nues reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. Els grecs varen esculpir sobretot figures humanes seguint la màxima verbalitzada al segle V aC pel sofista Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses” (ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν).

Al segle V aC l’artista Policlet seria l’autor del llibre Cànon, avui perdut. En aquesta obra, influenciat per Pitàgoras, va fixar l’ideal de bellesa grec, segons el qual l'altura total d’una figura havia de ser el seu cap multiplicat per set  –al segle IV aC un altre artista grec, Lisip, ampliaria aquesta mesura a vuit. Tradicionalment es creu que Policlet va plasmar el seu cànon en el famós Dorífor (“portador de la llança”), un atleta nu amb una llança a la mà, que roman tranquil a la vegada que inicia un moviment potencial amb la cama esquerra.

Dorífor (Policlet)
Dorífor (Policlet)
 

El cànon de bellesa grega no només es va aplicar en l’escultura, sinó també en l’arquitectura. Ja en l’època arcaica s’havien creat els principals ordres arquitectònics: dòric –de formes senzilles, amb capitell en forma de coixí-, jònic –amb les seves característiques dues volutes del capitell- i corinti –una variant del jònic, més ric i ornamentat amb fulles d’acant, que després seria el que més utilitzarien els romans.

Ordres clàssics
Ordres clàssics


Els entesos asseguren que la bellesa depèn com a mínim de tres coses: moment història, la intenció de l'artista i el nostre estat d'ànim. D’acord amb aquest darrer factor, no falten els qui diuen que la bellesa és subjectiva. Qualsevol cosa, però, pot ser considerada art i a vegades més que admiració produeix vergonya aliena. Un altre debat que suscita l’art és la seva raó de ser. Hi ha qui diu que l’art ens salva de la desolació de la mort. Aquesta reflexió estaria en sintonia amb l’horror vacui.

Stendhal digué que “la bellesa és una promesa de felicitat”. Cadascú, però, té una idea de bellesa d’acord amb l’època i les circumstàncies que li ha tocat viure.

El periodista musical i esportiu Ramón Trecet té una frase boníssima sobre la bellesa: "Buscad la belleza, que es lo único que vale la pena en este asqueroso mundo".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'evolució del nostre rostre.

En tot cas, el millor poema dedicat a la bellesa és del manacorí Miquel Àngel Riera. Així en parla al seu poemari Llibre de Benaventurances:

Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel món, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, línies, gestos, 
i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo, 
s’acara amb desesper a la collita d’ombres, 
únic guany obtengut. Però és enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit, 
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi torba: “Almanco
fóra bell no haver nat.” Però existeix, i calla.
També ho fóra morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s’adona
que la bellesa és allí, just de cercar-la.


Aquest reportatge del blog "Històries d'Europa" també parla dels cànons de bellesa a l'antiga Grècia.

Aquí teniu la fantàstica història de Goethe i el crani del pintor del Renaixement Rafel, hereu de la kalokagathía grega. La seva autora és Rosa Sala Rose.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb la bellesa.

Per entendre millor el sentit de la bellesa i del número auri us recoman encaridament aquest fantàstic vídeo del programa "Òpera en texans". De veres, és sublim!!! 

 

Sobre la bellesa també reflexiona l'interessant programa "Amb filosofia" de TV3:



Aquí teniu el documental "La belleza del cuerpo. Arte y pensamiento en la Antigua Grecia":



I en aquesta tertúlia de "Para todos la 2" també es reflexiona sobre la bellesa:




Per extasiar-vos amb la bellesa aquí teniu el fantàtisc vídeo "Beauty" de Rino Stefano Tabliafierr:



Per conèixer amb més profunditat el número auri, aquí teniu un altre vídeo .

I si voleu conèixer paraules relacionades amb la bellesa, aquí teniu un vídeo del programa "Saca la lengua"de TVE.


I aquí teniu les reflexions sobre l'art de la col·leccionista Soledad Lorenzo:


Articles del web relacionats:
El mite de la bellesa
-
 Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcies
Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

 

Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells. Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:
 
“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.
La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.
Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquí teniu un llistat de cites llatines cèlebres

Aquest altre llistat és de llatinismes que feim servir en català.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Molt recomanable és aquest article de Xavi Ayén a "La Vanguardia": Latín, la más inútil de todas las lenguas.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.
 
Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:






Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max. I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px