Banner Top

La poma, una fruita prohibida plena de seny

Avui tothom dóna per fet que el fruit prohibit que s’atreví a mossegar Eva en el jardí de l’Edèn era una poma. L’Antic Testament, però, en cap moment n’especifica el nom. L’únic arbre que hi surt mencionat és el de la figuera, que en la cultura hebrea és un símbol de la pau. En mossegar el fruit prohibit, Adam i Eva es tapen la seva nuesa amb les fulles d’aquest arbre. Així ho relata el Gènesi (3:6-7)

“Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars”.

La vergonya d'Adam i Eva
La vergonya d'Adam i Eva

Per entendre la confusió que hi ha al voltant del fruit prohibit bíblic, hem de tenir en compte que, en diverses tradicions culturals, la poma sol ser vista com un mitjà d’accés al coneixement.

El fruit prohibit
El fruit prohibit

Una llegenda ja ens diu que Isaac Newton (1643-1727) va concloure que la Terra atreia els cossos cap a ella després que li caigués a sobre una poma de l’arbre en el qual estava recolzat. Aquella anècdota va ajudar al científic britànic a formular la idea de la gravitació universal. En la literatura infantil també tenim la figura de la Blancaneus que és temptada per la seva malèvola madrastra amb una poma màgica. Li diu que, si la mossega, podrà retrobar amb el seu príncep blau –Blancaneus era ben poma. Aquell present enverinat, però, li fa caure en un son profund davant l’estupor dels seus set nans.

Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)
Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)


Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
 
Fruita de la discòrdia
En la mitologia grega també trobam la poma com la fruita de la discòrdia que provocà la guerra de Troia amb el rapte d’Helena d'Esparta. Igualment, l’arbre del jardí de les Hespèrides està ple de pomes daurades que concedien la immortalitat. En canvi, a l’Edèn del Gènesi se’ns descriuen dos arbres principals: un és el de la vida i l’altre el del coneixement del bé i del mal. Aquest segon arbre és el que donava un fruit que Adam i Eva no podien menjar, però que, a instàncies del dimoni disfressat de serp, varen acabar mossegant els dos. Així va ser com la humanitat sencera va ser expulsada del paradís terrenal i obligada a guanyar-se el pa amb el seu esforç.

Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
 

Va ser durant el Renaixement quan el fruit prohibit de la Bíblia va començar a ser representat com una poma -tot i que no sempre. Tanmateix, el primer que parlà clarament d’una poma va ser Sant Jeroni a finals del segle IV, en la seva traducció de la Bíblia al llatí, coneguda com a Vulgata –el projecte havia estat un encàrrec del papa Damas I. La paraula que surt en la versió hebrea tan sols designava un tipus de fruita aromàtica.

El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)
El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)


Atès que el fruit és de l’arbre del coneixement del bé i del mal, a Sant Jeroni ja li anà bé interpretar que es tractava d’una poma, que en llatí és malum i, per tant, molt similar a malus (“mal”). És famosa la frase llatina mater tua mala burra est, que, en contra del que es pugui pensar, es tradueix com “la teva mare menja pomes madures”. Curiosament, en grec clàssic, hi ha la paraula  μηλοπέπων, que significa “poma madura i que en donà meló –està composta per μηλον (“poma”) i πέπων (“madur”). 

L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)
L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)

Per referir-se a altres fruits semblants a la poma, es feia servir un adjectiu específic: malum citreum (llimona), malum granatum (magrana), malum Persicum (préssec, provinent, per tant, de Pèrsia) i malum cotoneum (codony < Κύδνος, Cidne, que era el nom d’un riu del sud de Turquia; aquesta expressió també ens donaria la paraula melicotó).

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
 
Per què en castellà es diu “manzana”?
La paraula castellana “manzana” prové d’una mena de poma anomenada en llatí (mala mattiana) en record al tractadista en agricultura romà del segle I aC Caius Matius, amic de Juli Cèsar. Matius s’hauria dedicat a fer empelts en pomeres fins a obtenir una varietat de poma que es va fer molt popular a Roma i que ara, en castellà, rep el seu nom.
 
Adam i Eva (Albert Durer)
Adam i Eva (Albert Durer)


En canvi, la paraula catalana poma prové del llatí poma (plural de pomum), que significa “fruits de l’arbre”. En la mitologia romana, Pomona era precisament la deessa dels fruits, mentre que Ceres ho era dels cereals –Ovidi la presenta com l’esposa de Vertumne, divinitat relacionada amb el cicle de les estacions i la fecunditat de la terra;  com a déu que regeix els canvis, tenia la facultat de canviar d’aspecte.

pomona

Pomona i  Vertumne (Hendrick Goltzius)

En llatí, per a altres fruites de forma semblant a la d’una poma, s’usava la forma de pomum acompanyada d’algun determinatiu. Així, en italià tenim pomogranato i en anglès pomegranate per a designar la magrana. A partir de pomum amb el sentit genèric de “fruit”, en francès es creà el mot pomme de terre per a la patata, i en italià pomodoro per a la tomàtiga. La poma igualment es pot resseguir en el nostre cos. No debades, prop de la galta tenim el pòmul, derivat de pomulum (“petita poma”).

Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
 
La paraula pomada també ve de poma. I és que antigament aquest ungüent es feia amb extractes de poma o d’altres fruits semblants. Així sorgí en italià pomata, en francès pommade, i en castellà, castellà i portuguès pomada. En alguns pobles de Menorca, a la beguda típica de les festes de Sant Joan, composta de ginebra i llimonada, li diuen pomada perquè la mescla provoca un efecte escumós similar al color l’ungüent –fou inventada el 1967 per Magí Camps, natural de Maó, per despitar la seva dona.

Adam i Eva (Rubens)
Adam i Eva (Rubens)
 
Una poma per a Apple
Avui en dia també trobam una poma mossegada com a logotip de la companyia informàtica Apple. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. Uns diuen que el seu creador la va proposar perquè simplement li agradaven aquestes fruites. D’altres, en canvi, diuen que podria ser un homenatge a la companyia Apple Records dels Beatles, el grup preferit de Steve Jobs. També hi ha qui assegura que es trià aquest nom perquè Apple va ser abans que Atari, l’empresa en la qual treballà Jobs abans de fundar el 1976 la seva pròpia companyia.

Logotip multicolor d'Apple
Logotip multicolor d'Apple
 
Hi ha altres mites urbans. El més curiós és el que diu que la mossegada és un tribut al matemàtic Alan Turing, qui el 1954, empresonat per ser homosexual, es va suïcidar mossegant una poma enverinada amb cianur. D’altres afirmen que és un joc de paraules entre bite (“mossegada” en anglès i byte (terme de mesura informàtica). La mossegada, però, també podria ser interpretada com la fam de coneixements. 

Steve Jobs i la seva creació
Steve Jobs i la seva creació
 
En qualsevol cas, el primer logotip d’Apple va ser un home sota un arbre amb una poma a les mans, que probablement al·ludia a Newton. Va ser a partir de 1977 quan va aparèixer la imatge de la poma mossegada, primer multicolor i després completament grisa.

Primer logotip d'Apple
Primer logotip d'Apple





Per a més informació, aquí teniu un article titulat "Manzanas que escribieron la historia".

La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

I Erasme de Rotterdam deia: “No hi ha res més neci que una veritat inoportuna”.

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

Noli me tangere!!!!!

Va ser Josep d’Arimatea, un home ric, qui es va fer càrrec del cos de Jesús al mont Calvari i li cercà una sepultura per allà prop. Aleshores Pons Pilat hi féu col·locar un grup de sentinelles per tal d’evitar que els seus deixebles anassin a robar el cos i fessin creure després que efectivament havia ressuscitat. La profecia, tanmateix, es complí. Al tercer dia, un àngel baixat del cel va remoure la immensa pedra que cobria la tomba i s’hi va asseure al damunt. En veure’l, els sentinelles varen quedar astorats i varen partir corrents a explicar el que havia succeït.

Més tard es varen acostar fins al sepulcre Maria Magdalena i altres dones pietoses. Allà es varen trobar amb l’enorme sorpresa que era buit. Llavors, segons Sant Joan, se li va aparèixer Jesús. D’acord amb la traducció llatina de la Vulgata, en intentar-lo tocar, el “mestre” va dir noli me tangere (“no em toquis”), ja que encara no havia pujat al Cel. Aquesta frase ha inspirat nombroses obres d’art, com el quadre que il·lustra aquesta entrada (Tizià, 1512). Des de l’Edat Mitjana i fins a finals del segle XIX es va donar el nom de nolimetangere a qualsevol tipus d’úlcera cutània considerada com a maligna. Era tan difícil de curar que, senzillament, era millor no tocar-la...... Quines coses!!!!

Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
La llengua de la Setmana Santa
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
- Cristians, "guiris" cretins?
Divendres Sant: crònica etimològica d'un calvari
El misteri del Sant Sepulcre

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px