Banner Top

Desitjos siderals

És un clàssic. Sempre que veim passar un estel fugaç demanam un desig. I no és casualitat. Desitjar conté ja la paraula llatina sidus, eris (“estel”). A l’antiga Roma desiderare significava “esperar alguna cosa dels estels”. Era una acció que feien els pagesos tot implorant que les condicions climatologies fossin favorables a les seves collites.  També feien servir el verb considerare (“contemplar els estels”) a l’hora de planificar les tasques del camp; d’aquí que avui considerar signifiqui “pensar”, “examinar”. Un altre derivat seu és l’adjectiu consirós, que vol dir “pensarós, absorbit per un pensament, per una preocupació”. Totes aquestes paraules, doncs, tenen una importància sideral
 
A part de sidus, el llatí també tenia la paraula stella, d’on ve estel, que en català és un mot més genuí que no pas estrella, que també prové, tanmateix, de stella. D’aquí tenim les expressions “néixer amb bona estrella” o “actuació estel·lar”. En castellà també hi ha el verb “estrellarse” amb el sentit de fer una cosa a trossos, plena d’estrelles. En canvi, el seu homòleg català estavellar-se prové de tabula (“taula”).

Munch
Munch
 
En grec, estel és ἀστήρ -no confondre amb σίδηρος (“ferro”), que, amb l’arrel ἔργον (“treball”), ha donat siderúrgia. Ἀστήρ té una àmplia família de derivats: asterisc, astrologia, astronomia o astrolabi. A través de l’occità, d’ ἀστήρ ens ha arribat també la paraula desastre, que, amb el prefix negatiu llatí dis-, s’associava, en un principi, als efectes negatius dels astres, és a dir, a una desgràcia. Malastrugança, sinònima de mala sort, és un altre híbrid que conté l’adjectiu llatí malus (“dolent”) i la paraula grega ἀστήρ.

La nit estelada (Vincent Van Gogh, 1853-1890)
La nit estelada (Vincent Van Gogh, 1853-1890)


L’estel de Betlem
L’estel que més ens il·lumina aquests dies és el de Betlem, que esdevé tot un misteri. L’evangeli de Sant Mateu, escrit uns setanta anys després de la mort de Jesús, és l’únic que en parla. Sorprèn que no hi hagi cap crònica de l’època que tampoc esmenti un fenomen meteorològic tan especial. Hi ha tres hipòtesis al respecte: uns creuen que l’estel de Betlem va ser un meteorit, uns altres una explosió d’una supernova i finalment no falten els que defensen que fou un cometa. Aquesta darrera opció fou la que plasmà el 1304 en el seu quadre l’artista italià Giotto a partir del cometa Halley que contemplà tres anys enrere. La seva pintura és la primera on surt representat l’estel de Betlem.

Estel de Betlem de Giotto
Estel de Betlem de Giotto
 
Al segle XVII alemany Johann Kepler va afirmar que l’estel de Betlem fou una conjunció (aproximació) de planetes, concretament entre Júpiter i Saturn, que s’hauria produït l’any 7 aC tres vegades, als mesos de maig, juliol i desembre. Per tant, segons aquesta teoria, Jesús hauria nascut set anys abans de la data convencional. De tota manera, no és casual que trobem un estel com a element narratiu en el natalici de Jesús. En diferents cultures un estel sol ser interpretat com un presagi del naixement d’un gran personatge. Així ja va passar també amb Abraham, Cèsar o August.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb els estels i amb el firmament en general.

Aquí teniu una versió d'Enya d '"Adeste fideles":



Articles relacionats:
Paraules de la terra
-
 El misteri dels Reis d'Orient
-
 Per aspera ad astra

Les històries que amaguen les estrelles

Extracte del reportatge publicat el gener de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 75) amb l’assessorament de Josep Maria Oliver, membre de la junta directiva de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.

El firmament és ple de figures llegendàries, entre elles les del Zodíac. Són les estrelles que en temps remots començaren a catalogar sumeris, grecs i àrabs d’acord amb el seu imaginari mitològic. SÀPIENS ressegueix les seves passes. 
 
Cada dia, quan el Sol es pon, el cel se’ns obre com un autèntic llibre d’història. Noms com Andròmeda, Cassiopea, Sagitari, Júpiter i Altaïr ens evoquen temps ancestrals en què les estrelles eren objecte d’adoració. I no per casualitat. A l’antiguitat l’home dirigia la seva mirada cap a la immensitat del firmament amb una mescla de por i fascinació. Era per sobre del seu cap on veia que es produïen els fenòmens més espectaculars: núvols, raigs, trons i vents. Aviat descobrí que el comportament dels astres tenia una certa influència en tot el que succeïa a la Terra. Per exemple, l’aparició d’un cometa podia augurar un fet importantíssim com la mort d’un rei; un eclipsi podia ser un presagi de fam, epidèmia o qualsevol altre desastre natural.
 
I a partir d’aquesta suposada correlació, va ser quan la humanitat va començar a ordenar aquella cúpula celeste que tant li condicionava la vida. L’astronomia, doncs, naixé al mateix temps que l’astrologia. Calgué posar nom a aquells éssers superiors i poderosos que actuaven de profetes.
 
Primers intents
Ja a la prehistòria es dugueren a terme els primers intents d’observació del firmament. S’han trobat incisions que feien els nostres avantpassats llunyans en ossos d’animals per a representar les fases de la Lluna, la primera referència per mesurar el temps que tingué la humanitat. Del període Neolític també data el famós monument megàlit de Stonehenge (Anglaterra), que suposadament pogué servir com a observatori astronòmic. El cel no trigà a convertir-se en un gegantesc calendari agrícola que, amb el pas de les estacions i amb el Sol com a principal protagonista, indicava quan sembrar i quan recol·lectar –a poc a poc el calendari lunar fou substituït per un de solar.
 
Fou a Mesopotàmia (l’actual Iraq) on fa més de quatre mil anys els sumeris agruparen les estrelles en constel·lacions, és a dir, en grups, tal i com indica la seva etimologia llatina (co, conjunt, i stella, estel). Mentre les classificaven observaren que hi havia astres que es movien de forma independent a la resta: són els cincs planetes (en grec, “errant”) que la tradició romana ens ha llegat amb els noms de Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Aquests cinc astres, juntament amb el Sol i la Lluna, que s’anaven alternant durant el dia i la nit, es convertiren en els seus déus principals que acabaren donant lloc als set dies de la setmana –els de cap de setmana ens han arribat, però, modificats: dissabte, corresponent al dia de Saturn, té l’origen en el dia del descans jueu, el shabbat; i diumenge, dedicat antigament al Sol, deriva de dies dominicus, “el dia del Senyor”.
 
No fou casual que els planetes rebessin noms de déus. Eren els que destacaven amb més força al firmament i, per tant, els que podien tenir una relació més directa amb qualsevol fenomen natural que es produís. La resta d’estrelles eren vistes pels sumeris com a actors secundaris i, com a tals, foren batejades amb noms de més baix perfil: herois, monstres i sobretot animals, un detall que ens remet a la cultura ramadera i nòmada dels primers astrònoms [...].

Aquí teniu un article sobre la contaminació lumínica que impedeix veure els estels.

Per a més informació, és molt interessant aquest blog fet per alumnes de secundària d'un institut de Catalunya. Es titula "El cel dels mites".

Articles del web relacionats:
Desitjos siderals

Fills de Cronos

Article publicat a l'Ara Balears (24/08/2015)

Vivim en l’era de la velocitat sota la persistent amenaça del devastador pare Cronos. En la mitologia clàssica, Cronos (“temps” en grec, equivalent al Saturn romà) formà, juntament amb la seva germana Rea, la segona parella de déus titans. Fou igual de dèspota que el seu progenitor Urà, a qui castrà per fer-se amb el poder. Amb aquell nou patriarca la tragèdia es consumà un altre cop. Advertit que ell també seria destronat per un fill seu, Cronos no dubtà a empassar-se els seus descendents a mesura que naixien. Zeus, però, el més petit de tots, li va poder aturar els peus amb l’ajuda de la seva mare Rea. Va ser així com s’acabà l’antropofàgia del Temps.

Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
 
Tanmateix, ara el mite es torna a repetir. Nosaltres també som fills devorats pel temps, que ens persegueix. Cada cop ens semblam més al conill blanc de l’obra de Lewis Carroll “Alícia en el país de les meravelles” (1865). El personatge, turmentat per les presses, mira permanentment el seu rellotge de butxaca (l’actual mòbil) i es queixa que no té temps. Avui aquest bé tan preuat ens domina més que mai en un món que no descansa mai, obert les 24 hores davant l’envestida d’una estressant tecnologia concebuda inicialment per fer-nos la vida més fàcil. Amb l’actual consumisme, el pas del temps ja no ve marcat pels cicles de la naturalesa, sinó per l’obsolescència programada, la sublimació del capitalisme. Un aliat incondicional d’aquest panorama tan desolador és el rellotge, que a Cabília, una regió d’Algèria, anomenen “molí del dimoni” per l’obsessió que crea.

Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
 
Després dels primers rellotges de sol, aigua i arena de l’antiguitat, durant l’edat mitjana “la veu del temps” va irrompre amb força en les nostres vides. Els tocs de campana de cada poble marcaven les rutines de la vida quotidiana de la gent, que treballava de sol a sol per guanyar-se el jornal (del llatí diurnus, “de dia”). Així, des dels seus campanars, l’Església, del tot omnipotent i omnipresent, s’assegurava fer extensiva entre la població l’ora et labora (“resa i treballa”), la famosa regla de Sant Benet, l’italià fundador al segle VI de la vida monàstica a Occident –una altra de les seves cèlebres sentències és “l’oci és l’enemic de l’ànima”.
 
A poc a poc els rellotges s’anaren sofisticant. Les hores no només es pogueren sentir, sinó també visualitzar gràcies a la introducció d’una agulla dins d’una esfera numèrica. A l’Anglaterra del segle XVIII de la Revolució Industrial es culminaria el procés de “domesticació del temps” iniciat durant l’edat mitjana. El proletariat, que treballava per torns –dia i nit- fins a l’extenuació, no podia treure l’ull dels minuts i segons dels rellotges que penjaven de les parets de les fàbriques. Mentrestant, els capatassos capitalistes constataven que “el temps és or”: no només els condicionava el preu d’un producte, sinó també la retribució dels treballadors. Fou així com, segons els historiadors, el rellotge, i no pas la màquina de vapor, es convertí en la màquina més important de l’edat industrial moderna.

Tempus fugit segons Dalí
Tempus fugit segons Dalí
 
Enrere ja queden les plàcides i llargues hores dictades pels “rellotges de Déu”. Ara, a pesar que el temps s’hagi “secularitzat”, el seu pes és més feixuc que mai. Per mitigar-lo, en l’actual societat de l’evasió, les nostres accelerades vides s’aferren al carpe diem (“aprofita el dia”) dels llatins. La frustració, tanmateix, creix en veure la gran quantitat de coses que tenim a l’abast i que no podem assaborir. “No tenc temps!” és el crit d’agonia dels hereus de la Revolució Industrial, que sempre confien en el demà la materialització dels seus somnis i desitjos. Extraviats enmig de tanta abundor i incapaços de gestionar tanta ansietat, la veu dels avantpassats es manté igual d’inequívoca amb altres lapidàries sentències com tempus fugit irreparabile (“el temps fuig inexorablement”) o memento mori (“recorda que has de morir”).

L'era del mòbil
L'era del mòbil
 
No hi ha dubte que el déu Cronos continua marcant el nostre propi cronòmetre vital, que, per molt que alguns ho intentin, no s’atura ni a cops de bisturí. I, quan ens converteix en persones sàvies, ens devora sense pietat. Ja ho diu un famós aforisme que hauria de servir de brúixola per als més prepotents i narcisistes: “El temps és el millor professor, però desafortunadament mata tots els seus alumnes”. Les regles del joc són així de clares mentre anam saltant tanques que ens han fet travelar i gaudint dels plaers de les nostres volàtils i efímeres existències. De nosaltres depèn no malbaratar la “cornucòpia del temps”, sempre desafiant amb la seva espasa de Dàmocles.

Tempus fugit
Tempus fugit

Si voleu conèixer la fantàstica història dels rellotges, podeu consultar aquest article meu que em varen publicar el febrer de 2013 a la revista "Historia y vida" (Núm. 539):  La guerra de los relojes. Iglesia y burguesía luchan por el tiempo

Tampoc no podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.

Aquí teniu una entrevista a Judy Wajcman, investigadora del temps.

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich titulat "El temps que passa". Del mateix autor teniu aquests altres articles "El temps que resta" i "Donar el temps".

En aquesta entrevista Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia, parla de les nostres vides accelerades.

Relacionat amb el tòpic tempus fugit, hi ha el ruit hora ("el temps corr").

No us podeu perdre aquest article de Quim Curbet titulat "Les hores mortes".

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista a Manuel Cruz. Diu que el temps és un obstacle. 

També és interessant aquest altre artcle del filòsof Xavier Antich titulat "La tirania dels rellotges" (Diari Ara, 26/02/2017)

El fantàstic programa "Amb filosofia", de TV3, també te un capítol dedicat al temps.



I aquí teniu unes reflexions sobre el temps extretes del llibre “Sàpiens, una breu història de la humanitat”, de Yuval Noah Harari (pàg. 133-134):

 

Sàpiens, una breu història de la humanitat
Sàpiens, una breu història de la humanitat

 
“Al llarg de les últimes dècades, ens hem inventat infinits aparells per estalviar temps que se suposa que ens han de fer la vida més relaxada –rentadores, aspiradores, rentavaixelles, telèfons, mòbils, ordinadors, correu electrònic... Abans, en escriure una carta, ficar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i portar-la fins a la bústia era una feinada. Havien de passar dies o setmanes, potser fins i tot mesos, per rebre una resposta. Actualment, puc escriure un missatge electrònic a corre-cuita, enviar-lo a l’altra punta del món i (si el destinatari està connectat) rebre una resposta al cap d’un minut. He estalviat molta feina i temps, però ¿visc una vida més relaxada?

Tristament, no. A l’era del correu ordinari, normalment la gent només escrivia cartes quan tenia una cosa important per explicar. En lloc d’escriure la primera cosa que li venia al cap, reflexionava a consciència sobre què volia dir i com ho volia expressar. Esperava rebre una resposta igual de reflexionada. La major part de la gent no escrivia més d’un grapat de cartes al mes i gairebé mai se sentia empesa a contestar immediatament. Avui en dia, rebo dotzenes de correus electrònics cada dia, tots de persones que esperen una resposta ràpida. Ens pensàvem que estalviàvem temps; en lloc d’això, hem multiplicat per deu el ritme de vida que portàvem i vivim entre el neguit i l’agitació”.

Paradoxes dels nous temps
Paradoxes dels nous temps

 

També és molt interessant l’article titulat “Rellotge” de Joan Fuster (Diccionari per a ociosos):

De vegades penso que la generalització de l'ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat en l'època moderna. Una revolució més silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades. El sentiment del temps ha d'haver canviat de manera notable en l'home mitjà, quan aquest ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge.

El rellotge de sol, el rellotge d'arena, qualsevol altre procediment rudimentari d'enregistrar el pas del temps, eren, segons sembla, unes formes de constatació exterirors i rígides: no arribaven a afectar la consciència de temporalitat qu, és o menys instintiva, tenia l'individu. […] Ara tenim comptadors de temps que ens acompanyen les vint-i-quatre hores del dia. Els necessitem per a regular les nostres activitats més importants i les més banals. D'entrada semblen uns artefactes inofestius, simplement útils. Però juguen un paper en la nostra vida que no tenia precedents. Amb el temps, l'home d'avui fa el que feia i ha fet l'home d'abans: aprofitar-lo, perdre'l, matar-lo, passar-lo. La diferència és que ara té contínuament davant dels ulls una esfera impassible i unes busques incessants, que li ho mesuren -que li ho compten.

Els metafísics contemporanis han insistit sovint en la condició temporal de l'home: ens han explicat acadèmicament que som històrics, que “somp per a la mort” i coses per l'estil. La indústria rellotgera, de la seva part, ha contribuït molt a fomentar aquesta convicció de la nostra temporalitat. Cada cop que consultem el rellotge, rebem un impacte dolorós. Sovint no ens n'adonem tan sols: es tracta d'una impressió -com ara diuen- subliminal, instantània i inconscient. Però hi és.

Mirem quina hora és per acudir a una cita, per emprendre una feina, per agafar el tren i en realitat -o simultàniament- el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s'escola. L'home del passat no estava subjecte a aquesta mena d'advertència permanent. Per a ell, el trànsit del temps prenia un caràcter menys immediat, menys detallat: el sentia a través dels cicles còsmics, el dia i la nit, les estacions, el ritme de les collites i de les gestacions dels animals. El temps, llavors, era una magma obscur, insondable, de fluència apagada.

Ara, per contra, el rellotge ens dóna el temps traduït a minuts i a segons: a fraccions d'una velocitat incomprensible. En el puny portem un adust indidcador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints -una mica distints, si més no- dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi.

El temps (Pawel Kuczynski)
El temps (Pawel Kuczynski)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb el temps.

Aquí teniu una cançó de George Moustaki que parla del pas del temps. Es titula "Il est trop tard":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:



Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
- Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos

Aquí teniu un fragment de l’Eclesiastès titulat “Temps per a tot”:


Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.

Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.

Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.


Basant-se en aquest fragment de l'Eclesiastès, el 1965 el grup The Byrds féu aquesta cançó: Turn! Turn! Turn! 



I per acabar, un fantàstic poema de Joan Vinyoli:

Què som? Tan sols una memòria
d'allò que hem posseït i vàrem perdre,
canvi constant i resignat adéu 
al temps que fuig amb pas irreparable.

Mobbing o la síndrome de Cronos

La síndrome de Cronos, com la de Ganimedes, està relacionada amb el món laboral. La pateixen aquelles persones que tenen por a perdre el seu estatus en benefici d’una altra persona més competent o amiga del cap. En alguns casos, moguda per la inseguretat, la víctima d’aquesta síndrome exerceix l’assetjament laboral o mobbing en l’individu que és una amenaça per a ella. El déu Cronos (Χρόνος, “temps”), que juntament amb Rea formà la segona parella de déus titans, també va tenir por de ser desplaçat per un dels seus. Així l’havia advertit la seva mare Gea.
 
Per evitar el pitjor, Cronos (Saturn al món romà) no dubtà a empassar-se els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà el darrer (Zeus) en una cova de Creta i enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços, que el déu devorà igualment. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans. A continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia, que acabà perdent Cronos. Queda clar, doncs, que tot treballador hauria de tenir a mà un manual de mitologia clàssica per evitar ensurts importants.

Tanmateix, no hi ha manera de treure’ns del cap el déu Cronos. La seva ombra s’estén en una infinitat de mots: anacronisme, crònica, cronologia, cronòmetre, sincronisme, diacronia o isocronisme. El seu homòleg llatí (tempus, -oris) també ens ha donat molts de derivats: temporada, contemporani, extemporal, temperatura, tempesta, temporal, intempèrie, intempestiu o témpores -en la litúrgia romana, era celebració penitencial i d'acció de gràcies que consagrava l'inici de les estacions (tempora) de l'any. En llatí, però, també trobam la paraula aevum per referir-nos al temps durador. Aevum donà alhora aetas (“edat”), d’on tenim etern (res a veure, per tant, amb l’èter grec, αἰθήρ, que significa “aire pur”), coetani o sempitern. Ja no tenc temps per a tantes etimologies. Recordau: Tempus fugit (“El temps fuig”). Fuig, però, amb els daus a la mà. Ja ho digué Heràclit, filòsof grec del segle VI aC: “El temps és un nin que juga als daus”.


Articles del web relacionat:

Fills de Cronos

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px