Banner Top

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta

Què és la bellesa?

La creació i la recerca de la bellesa és un instint de la condició humana. Des del moment que triam la roba que ens posarem per sortir de casa ja estam creant bellesa. Però, què és la bellesa? Els grecs, els pares dels cànons de la bellesa occidental, arribaren a la conclusió que el secret de l'harmonia estètica és el número auri, amb un valor aproximat de 1’618. El número auri és la proporció que guarden entre si dos segments de rectes. No només es pot trobar en figures geomètriques, sinó també en la naturalesa, des de l’organització de les escames de les pinyes fins als pètals d’una rosa. 

En l’art, l’edifici del Partenó d’Atenes és una de les primeres manifestacions de l’aplicació del número auri a l’arquitectura. Per exemple, la distància existent entre les columnes de la seva façana és harmònica. Atès que el seu escultor fou Fídias, aquest número també es coneix com a fi i es representa amb la lletra grega φ.

En època moderna, Leonardo Da Vinci  (1452-1519) fou un dels seus màxims exponents del número auri. L’emprà en les seves obres Mona Lisa i l’Home de Vitruvi. Aquesta darrera pretén ser un estudi de les proporcions del cos humà a partir dels textos de Vitruvi. Al segle I aC, en l’època d’August, Vitruvi havia estat l’encarregat de lloar els edificis públics imperials en la seva obra De Architectura, escrita devers l’any 15 aC.

L'home Vitruvi
L'home Vitruvi

En l’actualitat, molts productes de consum massiu es dissenyen seguint el número auri, ja que resulten més agradables i còmodes. És el cas de les targetes de crèdit o les capses de cigarros.

 
En la mitologia grega, la bellesa era personificada pel déu Apol·lo –d’aquí el nom de bellesa apol·línia. En el plànol femení, la divinitat estendard de la bellesa va ser Afrodita. Dels seus amors amb Ares naixeria Harmonia, un altre dels components de l’estètica grega –és a dir, allò que es percep amb els sentits (αἰσθάνομαι); d’aquí tenim també anestèsia (“privació de sensibilitat”).
 
Tanmateix, en un principi, en la vida quotidiana allò bell (καλόν) va estar més associat amb conceptes morals com la justícia, la mesura o la conveniència. Aquest ideal estètic seria recollit per algunes frases del temple de Delfos: “Allò més just és allò bell”,  “Odia la insolència” o “Res en excés”. Són màximes que es basaven en l’ordre (κόσμος) que va imposar Zeus com a punt final al caos (χάος) general que l’havia precedit.

Què seria la terra sense art?
Què seria la terra sense art?
 
Al segle V aC Plató seria l’autor del primer tractat sobre la bellesa, Hípias Major. El filòsof atenès, que es referia a l’art amb l’expressió τέχνη ποιητική (“una tècnica productiva), considerava que allò bell (καλόν) s’identificava amb el bé o amb allò bo (αγαθός). Fruit d’aquest ideal, que seria conegut amb l’expressió καλοκἀγαθία (kalokagathía), va ser la glorificació del nu, una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Així doncs, la bellesa de les formes nues reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. Els grecs varen esculpir sobretot figures humanes seguint la màxima verbalitzada al segle V aC pel sofista Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses” (ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν).

Al segle V aC l’artista Policlet seria l’autor del llibre Cànon, avui perdut. En aquesta obra, influenciat per Pitàgoras, va fixar l’ideal de bellesa grec, segons el qual l'altura total d’una figura havia de ser el seu cap multiplicat per set  –al segle IV aC un altre artista grec, Lisip, ampliaria aquesta mesura a vuit. Tradicionalment es creu que Policlet va plasmar el seu cànon en el famós Dorífor (“portador de la llança”), un atleta nu amb una llança a la mà, que roman tranquil a la vegada que inicia un moviment potencial amb la cama esquerra.

Dorífor (Policlet)
Dorífor (Policlet)
 

El cànon de bellesa grega no només es va aplicar en l’escultura, sinó també en l’arquitectura. Ja en l’època arcaica s’havien creat els principals ordres arquitectònics: dòric –de formes senzilles, amb capitell en forma de coixí-, jònic –amb les seves característiques dues volutes del capitell- i corinti –una variant del jònic, més ric i ornamentat amb fulles d’acant, que després seria el que més utilitzarien els romans.

Ordres clàssics
Ordres clàssics


Els entesos asseguren que la bellesa depèn com a mínim de tres coses: moment història, la intenció de l'artista i el nostre estat d'ànim. D’acord amb aquest darrer factor, no falten els qui diuen que la bellesa és subjectiva. Qualsevol cosa, però, pot ser considerada art i a vegades més que admiració produeix vergonya aliena. Un altre debat que suscita l’art és la seva raó de ser. Hi ha qui diu que l’art ens salva de la desolació de la mort. Aquesta reflexió estaria en sintonia amb l’horror vacui.

Stendhal digué que “la bellesa és una promesa de felicitat”. Cadascú, però, té una idea de bellesa d’acord amb l’època i les circumstàncies que li ha tocat viure.

El periodista musical i esportiu Ramón Trecet té una frase boníssima sobre la bellesa: "Buscad la belleza, que es lo único que vale la pena en este asqueroso mundo".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'evolució del nostre rostre.

En tot cas, el millor poema dedicat a la bellesa és del manacorí Miquel Àngel Riera. Així en parla al seu poemari Llibre de Benaventurances:

Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel món, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, línies, gestos, 
i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo, 
s’acara amb desesper a la collita d’ombres, 
únic guany obtengut. Però és enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit, 
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi torba: “Almanco
fóra bell no haver nat.” Però existeix, i calla.
També ho fóra morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s’adona
que la bellesa és allí, just de cercar-la.


Aquest reportatge del blog "Històries d'Europa" també parla dels cànons de bellesa a l'antiga Grècia.

Aquí teniu la fantàstica història de Goethe i el crani del pintor del Renaixement Rafel, hereu de la kalokagathía grega. La seva autora és Rosa Sala Rose.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb la bellesa.

Per entendre millor el sentit de la bellesa i del número auri us recoman encaridament aquest fantàstic vídeo del programa "Òpera en texans". De veres, és sublim!!! 

 

Sobre la bellesa també reflexiona l'interessant programa "Amb filosofia" de TV3:



Aquí teniu el documental "La belleza del cuerpo. Arte y pensamiento en la Antigua Grecia":



I en aquesta tertúlia de "Para todos la 2" també es reflexiona sobre la bellesa:




Per extasiar-vos amb la bellesa aquí teniu el fantàtisc vídeo "Beauty" de Rino Stefano Tabliafierr:



Per conèixer amb més profunditat el número auri, aquí teniu un altre vídeo .

I si voleu conèixer paraules relacionades amb la bellesa, aquí teniu un vídeo del programa "Saca la lengua"de TVE.


I aquí teniu les reflexions sobre l'art de la col·leccionista Soledad Lorenzo:


Articles del web relacionats:
El mite de la bellesa
-
 Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcies
Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

Cupido concupiscent

Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal.

Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)
Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)

Segons Plató, Eros “construeix la seva casa en el cor dels humans, encara que no en tots, ja que fuig dels que estan endurits”.

cupido fora

Cupido, fora!

 

Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


Un Cupido ben cobejat

Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama.

L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602
L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. 

Venus i Cupido (Allesandro Allori)
Venus i Cupido (Allesandro Allori)

La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.


 

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)
Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.

Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.

Cupido i Psique de nins El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
Cupido i Psique de nins (William-Adolphe Bouguereau)
 

Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.

Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.


El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)

L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.

Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.

Eros i Psique (1889)
Eros i Psique (1889)

Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.

 Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)


Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)
Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)


A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Aquí teniu un llistat d'etimologies de mals d'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l'exèrcit de l'amor).

Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):

«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»

«L'amor etern no té sentit, perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»

«Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia...»
 
Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat al desig.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.



Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa "Para todos la 2" de TVE:



En aquest àudio del programa "La noche en vela" de RNE es reflexiona sobre l'amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido. I aquest altre àudio parla sobre "Lo que mueve el amor".

I us deix amb la canço "Las flechas del amor" de Karina:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
- Compte a "venerar" massa Venus!
  • Publicat a Amor

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.

La controvertida etimologia de puta

Hi ha molta de controvèrsia sobre l’etimologia de l’ofici més antic del món. El gran etimòleg Joan Coromines (1905-1997) apunta que la paraula seria el femení del llatí putus (“al·lot”), paraula relacionada amb puer (nin) i puella (“nina”). No debades, a la literatura romana hi ha textos del segle I aC on apareix el terme putus en al·lusió al jove que es dedica a la prostitució –aplicat a les dones, el terme no apareixeria fins uns quants segles més tard.

Avui, en història de l’art es parla dels putti (plural de la paraula italiana putto) per referir-se a les figures de nins, freqüentment despullats i alats , en forma de Cupido, querubí o àngel. També són coneguts com a erotes o amorets. Varen ser un dels principals motius ornamentals del Renaixement i del Barrroc italià.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


A part de la tesi de Coromines, hi ha hagut altres propostes etimològiques per a la paraula puta. Encara que totes elles estan mancades de rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).

Bordells i banys de Pompeia
Bordells i banys de Pompeia
 
Putes pudents o podrides
Tractant-se d’un ofici que a l’antiguitat no gaudia de les millors condicions higièniques, semblaria raonable pensar que puta ve del verb llatí puteo (“fer pudor”). Puteo, però també vol dir “estar podrit”, de manera que aquesta etimologia estaria més en sintonia amb la moral cristiana que des de sempre ha considerat la prostituta com una “dona podrida”.
 
Putes amb seny
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les ἕταιραι (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les πόρναι (equivalent a les meuques), d’on tenim la paraula pornografia.


Prostituta
Prostituta

Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les ἕταιραι que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca -i també en alguns altres indrets- prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.

Sexe a l'antiga Roma
Sexe a l'antiga Roma
 
Puta, deessa de l’agricultura
En la mitologia romana Puta hauria estat la deessa menor de l’agricultura. El seu nom derivaria d’una altra accepció de puto, la de “podar”. Segons aquesta teoria, durant les festes en honor a la deessa es podaven arbres i les seves sacerdotesses organitzaven bacanals sagrades on es prostituïen. El cert, però, és que la deessa Puta no és anomenada per cap autor clàssic ni apareix en cap diccionari mitològic. La deessa que realment actuava com a protectora de les prostitutes fou Venus sota l’advocació d’Erycina, que agafa el nom d’Erice, una ciutat a l’est de Sicília.
 
Prostitutes romanes
A Roma l’ofici més antic del món era exercit tant per homes com per dones de diferent estatus social. Aquests professionals del sexe oferien el seu servei seguint els costums sexuals d’una societat on els principals tabús eren el sexe oral (fel·lació, cunnilingus o la posició del 69) i el fet d’assumir el rol passiu.

Pels romans la prostitució no estava mal vista. No debades, complia un important paper en la conservació de l’ordre social. Ja ho deia Cató el Vell: “És bo que els joves posseïts per la luxúria vagin als bordells en lloc d’haver de molestar les dones d’altres homes”. Per contra, el pitjor crim que podia cometre una dona era l’adulteri.

Amb el comerç carnal l’Estat recaptava molts d’impostos. Segons conta Tàcit, per exercir la prostitució calia obtenir de l’oficina de l’edil la licentia stupri (“llicencia de deshonor”). Avui l’estupre -derivat del verb stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid i estupor- és un delicte consistent a efectuar un coit amb una menor (major de 12 anys) mitjançant engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta.

 

Escena amb prostituta
Escena amb prostituta


L’any 1 hi havia inscrites a Roma 32.000 prostitutes. Les cases de putes rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno (proxeneta). D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònim de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda, és a dir, fruit d’una relació extramatrimonial.

La majoria de professionals del sexe eren esclaus i lliberts. Una ciutadana romana també podia exercir la prostitució. Abans, però, havia de fer una declaració pública davant l’edil, pel qual perdia els seus drets com a ciutadana i tots els elements distintius del seu estatus -entre altres coses, no podien ni fer testament ni rebre herència. . Les prostitutes, a més no es podien casar ni fer testament.

Lupanar romà
Lupanar romà


Hi va haver moments de la història de Roma que el Senat va voler controlar el fet que les dones es dedicassin a la prostitució. S’entenia que la seva conducta sexual posava en perill l’estabilitat de la societat romana. Això va passar el 19 aC i així ho relata Tàcits en els seus Annals (II, 85, 1-2):

“El mateix anys, amb seriosos decrets del Senat, fou reprimit el llibertinatge de les dones, i es va manar que no fes mercadeig del seu cos aquella de la qual l’avi, o el pare, o el marit, hagués estat cavaller romà. Perquè Vistília, dona de família pretoriana, havia declarat als edils que prenia la llibertat de prostituir-se, d’acord amb un costum admès entre els antics, que trobaven prou de càstig contra les prostitutes en la declaració mateixa de llur infàmia”.

"Venus pendula" o "dona cavalcant", imatge molt recorrent

Arcs per a fornicar
La paraula prostituta prové de pro (“davant”) i de statuo (“estar dret”). Al·ludia a aquelles dones que es col·locaven a la porta del local per captar clients. El local rebia el nom de prostíbul (pro, “davant” + stabulum, “estable”). També, però, podien ser conegudes com a meretrius (< mereor,“la que guanya”).

 

Cunilinguis Lupanar romà
Cunilinguis Lupanar romà
 
Algunes prostitutes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar. Avui una etimologia popular, del tot ridícula, relaciona aquest verb amb l’anglès fuck (“follar”), que seria l’acrònim d’un cartell que es penjava durant l’edat mitjana a l’entrada d’algunes cases angleses: Fornicacion Under Consent King (“Fornicació sota consentiment del rei”).

Escena de lupanar
Escena de lupanar


La famosa salsa a la putanesca també estaria relacionada amb l’exercici de la prostitució durant l’edat mitjana. Es desconeix, però, el seu origen exacte. En tot cas, no deixa de ser un menjar ben luxuriós, paraula que prové del llatí luxus (“excés”, “abundància”) i d’on també deriva luxe. A Roma, però, la luxúria mai no va tenir una connotació de disbauxa sexual. En canvi, la paraula lascívia (< lascivus, “juganer”), sí que tingué aquest significat.

En aquest fresc la inscripció llatina
En aquest fresc la inscripció llatina "Lente impelle" ("empeny lentament") parla del desig sexual de l'al·lota

A Pompeia s’han trobat molts de grafits que al·ludeixen a l’acte sexual. Un diu fututa sum hic (“jo vaig ser follada aquí). N’hi ha de més vanitosos: Hic ego puellas multas futui (“Aquí jo em vaig follar moltes al·lotes”). Avui en dia s’ha imposat un nou terme per a la prostituta de luxe: escort. Aquest anglicisme deriva del llatí scorgere (“guia”), d’on tenim també escorta

Inscripció trobada a Pompeia
Inscripció trobada a Pompeia


Fotre un clau o “echar un polvo”
Als prostíbuls es foten molts de claus. Aquesta expressió és prou metafòrica. Diferent és la història etimològica del seu equivalent castellà “echar un polvo”.  Segons la versió més acceptada, el seu origen data del segle XVIII, quan entre les classes aristocràtiques hi havia el costum de consumir una pols de tabac coneguda com a “rapé”.

"Echar un polvo" per esnifar

Aquest “rapé” era aspirat via nasal, la qual cosa provocava molestos esternuts. Per això, a les festes i reunions era habitual que els cavallers es retirassin a una altra estança  amb la intenció d’ “echarse unos polvos en la nariz”. Amb el temps, s’emprà aquesta excusa per poder mantenir encontres sexuals fugaços amb l’amant de torn.

Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.
Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.

Sabíeu que el 2 de juny és el Dia Internacional de la Treballadora Sexual?

Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Roig d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció:
Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Vermell d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció: "Respectem les treballadores sexuals de tot el món"


Aquí teniu un curiós àudio del programa "La noche en vela" sobre la sexualitat en el llenguatge. Aquesta és la segona part de l'àudio.

Aquest altre àudio és del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.

Aquí trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma. I en aquest altre també. I en aquest també.

En aquest enllaç trobareu informació sobre pràctiques sexuals a l'antiga Roma. Aquest altre article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la pornografia de Kieran McGrath, consultor en benestar infantil.

Aquí teniu les il·lustracions del primer llibre pornogràfic de la història.

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Messalines promíscues
Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l'antiga Roma
La guerra de sexes
- Cupido concupiscent
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
-
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
Per què en català deim vaga i en castellà "huelga"?
Friné, la bellesa feta dona

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



Aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



No us podeu perdre aquest vídeo del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la prostitució:



Aquí teniu un debat sobre la prostitució avui en dia al programa "Para todos la 2" de TVE:



I aquí teniu la cançó "Milord" (1959), d'Édith Piaf, que parla de la trobada d'una prostituta amb el seu client ric que té problemes amorosos:




Hermafrodites avui en dia

Segons la mitologia grega, Hermafrodit, com el seu nom indica, era fill d’Hermes, el déu missatger, i d’Afrodita, la deessa de l’amor. De jove fou pretès per una nimfa anomenada Salmacis, que quedà captivada de la seva bellesa. Hermafrodit, però, no li féu cas. 

La nimfa, amb tot, no es donà per vençuda. Va aprofitar que un dia Hermafrodit es banyava en un llac per llançar-s’hi a sobre. L’abraçà amb força i, mentre ell s’intentava escapolir-se’n, Salmacis suplicà als déus que els seus cossos no es poguessin separar mai. La petició fou atesa i ambdós foren units en un sol ésser, dotat de doble naturalesa. Així ho relata Ovidi en les seves Metamorfosis (IV, 370-372) en traducció de Jordi Parramon:


“i, arrapada del tot, li diu: `Encara que lluitis
no escaparàs, vailet! Ajudeu-me, déus, que no arribi
mai el dia que aquest de mi i a mi d’ell ens separi!’”

Hermafrodit i Salmacis
Hermafrodit i Salmacis

Hermafrodit dormit Hermafrodit domit (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)
Hermafrodit dormit Hermafrodit dormit (Museu del Louvre, còpia romana del segle II l'original grec)

Estàtua d'hermafrodit en el Monte Porzio (Colonna, Casale Ciufla).
Estàtua d'hermafrodit en el Monte Porzio (Colonna, Casale Ciufla).

Hermafroditisme
Avui en dia, en l’àmbit de la medicina, l’hermafroditisme és una malformació congènita en els genitals. Alguns prefereixen, però, el terme intersexualitat. El pateixen nadons que neixen amb dos genitals, un de masculí i un altre de femení. Aleshores els metges n’han d’extirpar un. Prèviament, però, s’encarreguen de confirmar, a través d’una sèrie de proves, el sexe real de la criatura per evitar que en el futur tingui un conflicte d’identitat. Aquí en teniu un exemple:

Cas d'hermafroditisme
Cas d'hermafroditisme
 
Hi ha persones, però, que no s’han operat i que conviuen amb la seva condició d’hermafrodita. És el cas de Caster Semenya, una atleta sud-africana de 18 anys que el 2009 es proclamà campiona del món dels 800 metres a Berlín. Relacionat amb l'hermafroditisme també hi ha la síndrome de Morris
 
Hermafrodites en zoologia i botànica
En zoologia, els animals hermafrodites són aquells en què cada individu produeix tant gàmetes masculins com femenins. N’hi ha de dos tipus: els hermafrodites seqüencials són els que poden canviar de sexe al llarg de la seva vida –passa sobretot amb alguns peixos com, per exemple, el peix pallasso, el mateix Nemo  de Disney.

Peix pallasso i l'hermafroditisme
Peix pallasso i l'hermafroditisme
 
Els hermafrodites simultanis o sincrònics, en canvi, són el que tenen en un mateix cos òrgans reproductors masculins i femenins. La majoria dels hermafrodites simultanis són no funcionals, és a dir, a pesar de tenir els dos sexes, l’individu necessita de l’altre per fecundar els gàmetes, funcionant com a mascle i femella alternativament. Així doncs, la fecundació sempre és creuada. És el cas dels caragols. Només en condicions especials, en què els individus es troben aïllats, es produeix l’autofecundació. És el cas d’alguns paràsits, com la tènia o solitària, que no pot trobar cap company a l’interior de l’aparell digestiu.
 
Caragols i l'hermafroditisme
Caragols i l'hermafroditisme
En botànica es consideren hermafrodites les plantes que tenen òrgans masculins i femenins en la mateixa flor. Algunes necessiten una pol·linització creuada per dur a terme la fecundació; d’altres, com les violetes, es poden pol·linitzar elles mateixes.

Aquí teniu un llibre titulat "El Hermafrodito".

Aquí teniu el capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat als transsexuals:




Amor maternal

Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur, enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –o que reforça la m- per designar la idea de mare: ama (basc), mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum (anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama (en llatí, mamma) –d’aquí que siguem mamífers; en grec mama és μαστός, d’on tenim mastitis o mastodínia, és a dir, “dolor” (ὀδύνη) de les glàndules mamàries;  i mastodont (+ ὀδούς, “dent”), mamífer fòssil que té enormes dents semblants a una mamella.

En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

Mamut ve de mare
Mamut ve de mare


A priori, algú podria pensar que mare ve d’una altra paraula llatina, mare, maris (“mar”). I tot i que no sigui així, no deixa de ser curiós que el líquid amniòtic és com una espècie de mar font de vida. Per referir-nos a les mares de les nostres mares, tant la paraula catalana àvia com la castellana “abuela” provenen de la versió masculina del llatí avus, amb el mateix significat –en canvi, la variant mallorquina padrina ve de pater (“pare”). Curiosament, moltes altres llengües al·ludeixen a una “gran mare”: grand-mère (francès), grandmother (anglès) o Grossmutter (alemany).

Amor maternal
Amor maternal



La mare del metro
En grec, mare és μήτερ, d’on deriva metròpoli, nom donat a la ciutat (πολις) mare d’on sortien els pobladors de les colònies. Avui, però, el terme al·ludeix a la ciutat principal d’un estat i, en la seva versió abreujada (metro), als ferrocarrils subterranis de grans ciutats –el primer metro s’inaugurà a Londres el 1863 amb el nom de Metropolitan Railway; curiosament ara, al seu lloc d’origen, aquest terme clàssic s’ha vist desplaçat pel de the Underground (“el de sota terra”) –a EUA, en canvi, l’hi diuen Subway (“camí per sota”).

Del mot mater llatí tenim matriu (matrix) com a sinònim d’úter. No debades, és l’òrgan que serveix de mare al fetus fins al moment del part. Matrix, però, també s’emprà en el sentit figurat de “registre”, com reflecteix el seu diminutiu llatí matricula. Avui ens matriculam a un curs, tenim matrícules com a plaques distintives dels nostres cotxes o, a la universitat, podem obtenir la màxima qualificació (matrícula d’honor) que ens permetrà tenir la matrícula de franc el curs següent. Per cert, que la universitat és la mare de tots els coneixements queda palès en el sobrenom que l’ha acompanyat des dels seus orígens: alma mater (“mare que alimenta”). En la mitologia clàssica, però, era una apel·latiu associat a Cíbele, deessa de la vegetació.

Bolonya, primera universitat d'Occident
Bolonya, primera universitat d'Occident


Mares amb matèria

El llatí mater també s’aplicà a la part essencial de les plantes, que garanteix la seva nutrició: el tall o el tronc. D’aquí el nom de matèria que en llatí es donà al material de construcció que s’obtenia del tronc dels arbres i que en castellà es manté com a “madera” –la nostra fusta, en canvi, deriva d’una altra paraula llatina, fustis (“pal”), d’on tenim fuet i, en castellà, “fustigar” (+ ago, “conduir”). Al segle XIV, els navegants portuguesos trobaren per casualitat una illa a l’oceà atlàntic, amb un clima extraordinari i amb un bosc molt frondós. Tan abundant era la fusta a l’illa, que l’anomenaren Madeira.

Amb el temps, la materia llatina amplià el seu significat per designar la substància física de les coses. I amb aquest significat tenim derivats com material, materialisme o immaterial. Mater, però, ens ha deixat molts altres descendents directes: maternitat, matriarcat, matricidi, madrina o els castellans “madriguera” (lloriguera, en català), “comadreja” (mostela, en català) o “desmadrar-se” (“passar-se de la ratlla” o “sortir de mare”, en català).

Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.
Les tres edats de la dona, 1905 (Gustav Klimt). Aquesta obra simbolitza el cicle de la vida. Mostra tres dones en diferents etapes vitals. Les flors sobre la dona jove són una al·legoria de la primavera.


A l’antiga Roma, la matrona era la dona casada i mare de família, el nom de la qual estava associat a la virtut i la dignitat. Avui, a casa nostra, la matrona és la infermera especialitzada en obstetrícia –també, però, és coneguda com a comare. Matrimoni és un altre derivat de mater, de manera que es pot interpretar que antigament aquesta institució només es concebia amb finalitats reproductives. El patrimoni, en canvi, estava reservat exclusivament als pares. Per sort, avui les coses han canviat i les dones ja poden tenir el seu patrimoni. Però, encara que un pare amb molt de patrimoni estimi el seu fill, l’etimologia sempre estarà de part de la mare. Així d’incondicional és l’amor maternal.

Mare en diferents llengües d'Europa
Mare en diferents llengües d'Europa


No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir. Aquest altre també és molt emotiu.

Aquí teniu més fotografies que il·lustren el cos de la dona com a font de vida.

Aquí teniu la història del Dia de la Mare, que se celebra cada 7 de maig. En aquest altre article la periodista Mònica Planas també parla sobre el mateix tema.

Aquí teniu un debat sobre el concepte amor del programa "Para todos la 2" de TVE:

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px