Banner Top

L'origen dels noms i cognoms catalans

Tot i els antecedents romans, a Catalunya l’ús dels cognoms es començà a generalitzar a partir del segle IX amb el feudalisme. El ventall d’afegitons al nom propi fou infinit, des d’oficis fins a malnoms. Al segle XIX la llei espanyola de registre civil imposà el doble cognom. La xerrada intenta fer un recorregut per la història dels nostres noms i cognoms, tot explicant les seves etimologies.

Conferència impartida a:
- II Congrés de la Societat Onomàstica (Manacor, 24 d'octubre 2014)
- XV curs d'història a Muro (10 de desembre de 2013)
- Acampallengua 2012 (Manacor, 3 de juny 2012)

Articles del web relacionats:
De Joans, Joseps, Peres i ases..." (revista Presència, maig 2012)
Noms per antonomàsia

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.




A Canàries la canícula "borda" molt!

Cave canem (“Compte amb el ca”) és una de les famoses inscripcions llatines que decoraven les façanes de l’antiga Roma. Podria presidir també l’escut de Canàries. A la seva Història Natural (segle I dC), Plini el Vell es refereix a aquest arxipèlag com les Fortunatae insulae (“illes afortunades”). No debades, la mitologia hi situava el paradisíac Jardí de les Hespèrides (“d’Occident” en grec), que visità Hèracles en un dels seus treballs. 

L’escriptor llatí, però, anomena l’actual Gran Canaria com a Insula Canaria (“l’illa dels cans”). Ens diu que el seu origen es troba en dos cans (canes en llatí), d’una gran mida, que l’any 40 aC havien cridat l’atenció als expedicionaris de Juba II, rei de Numídia. Aquests els haurien capturat i enviat al seu monarca com a regal. Sembla, però, que aquesta etimologia llatina no té cap fonament. La paraula podria provenir del nom de l’ètnia bereber que aleshores poblava illa de Gran Canaria, els canarii. Avui, tanmateix, l’escut de l’arxipèlag té dos gossos en record de l’explicació pliniana.

Canaris, canalla de cantors i cinegètics?
En català la paraula ca, tan propia de les Balears, conviu amb gos, que segurament prové de l'expressió gus o kus, usada popularment per a cridar o abordar aquests animals. En canvi, la paraula castellana “perro” és d’origen incert.

Curiosament, els romans anomenaven la lletra r com a canina littera (“lletra canina”) perquè la seva pronúncia recordava el grunyit d’un ca.  L’ocellet cantor tan típic de les antigues Fortunatae insulae, conegut científicament com a Serinus canarius, també agafa el nom d’aquest animal quadrúpede. Quan a partir del segle XVI foren exportats a la península se’ls batejà amb el seu nom de procedència: canaris.

Així doncs, etimològicament parlant, els canaris no canten, sinó borden com els cans. I si tenim molts de cans junts tenim una canalla, paraula que ens ha arribat a través de l’italià canaglia per referir-se a un grup de gent dolenta -després, suavitzà el seu significat i passà a voler dir mainada.

Ca Major
Ca Major

En grec, ca és ὁ κύων, κυνός. L’art de la caça es diu precisament cinegètica perquè se sol practicar conduint (ἄγω) un ca, que ajuda a recollir les preses. Els cínics, com Diògenes, també se solien comportar com un ca. Una altra curiositat per a la nostra fam canina és la paraula castellana “cachondo”, que deriva del llatí catulus (“cadell”) i que curiosament donà nom a Catul, un dels poetes romans (segle I aC) de temàtica més picant. No ens ha d’estranyar que els “cachondos” més perillosos vagin amb un morrió, φίμωσις en grec –la fimosi avui és l’estretor de l’orifici del prepuci, que impedeix la sortida del gland (< glans, -ndis, “aglà”).

La calor de la canícula
Si continuam tirant d’etimologia, podem dir que, essent una regió tan tropical, a les Canàries la canícula “borda” molt, es a dir, pitja molt. La canicula llatina (“cusseta”) és el període d’intensa calor que es produeix a l’estiu, entre la segona setmana de juliol i la segona d’agost. Aquest era el nom que rebia entre els romans l’estel Sírius, d’encunyació grega, possiblement emparentat amb el déu egipci Osiris. 

Sírius és l’estel més brillant de la constel·lació Canis Maior que, segons la mitologia clàssica, podria representar el ca d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó que intentà violar Àrtemis. 

En el llenguatge popular castellà, se solia al·ludir als dies de canícula com a “días de perros”. I a la ruralia mallorquina, per referir-nos a aquest mateix període de calor intensa, és ben viva l’expressió “la monja l’encén i el frare l’apaga”. En aquest cas la monja és Santa Margalida (20 de juliol) i el frare, Sant Bernat (20 d’agost). 

Cave canem
Cave canem


La "calor sufocant" de la calma

En grec, la paraula que es feia servir per a la “calor sufocant” era καῦμα,  derivat de καίω, («cremar»). Sovint, quan feia καῦμα, no feia ni vent ni ones a la mar. D’aquesta manera, καῦμα s’emanciparia del seu significat originari i, amb la forma de calma, passaria a ser sinònim de serenitat, tranquil·litat. Aleshores, en l’argot mariner, es començà a parlar de “la mar en calma”.

L’escriptor mexicà Arturo Ortega Morán, en el seu fantàstic blog, ens explica l’origen de l’expressió castellana “calma chicha”:

“Pudo ser que, algún día del siglo XVIII, en uno de tantos viajes a través del mar, el viento cesó y el barco se detuvo. El calor y la quietud desesperante, hicieron exclamar a un marinero de origen francés algo así como «¡esto es una calma chiche!». En francés, chiche significa «avaro», de modo que la expresión podría traducirse como «¡esto es una calma avara!», esto, por no ceder ni un ápice de viento. La expresión debió gustar a los marineros españoles; hacía tiempo que la palabra «calma» había perdido su dureza y necesitaban una nueva forma de echar en cara a la naturaleza su «avaricia».

Al acomodarse a la fonética castellana, se dijo «calma chicha» para nombrar a esos momentos en que la ausencia de viento hacia desesperar a los marineros. Sería cuestión de tiempo para que, coloquialmente, se usara para referirse a cualquier situación de quietud desesperante”.

A Catalunya, en comptes de ca, diuen gos. Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, usada popularment per a cridar aquest animal. El mateix origen té els nostres cus i cussa. El “perro” castellà també seria onomatopeic, derivat de prr. En la llengua de Cervantes, “perra” s’empraria com a insult dirigit a la dona. El seu equivalent anglès (bitch) també és present en la locució son of a bitch (“fill de puta”).

ca etimoglia

Aquest article parla de les diferents races de cans a l'antiga Roma.

Aquí teniu més informació sobre les Canàries a les fonts clàssiques.

Articles del web relacionats:

La conquesta mallorquina de les Canàries
- Matins amb dits de rosa


25 de desembre, la historia d’una estafa

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici (< nativitas, d'on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.

Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial, tal com indicava el seu nom: Dies Natalis Solis Invicti(“dia del naixement del Sol”). El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déu solar
Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.

En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.

D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!

Com es diu
Com es diu "Bon Nadal" en diferents llengües d'Europa?


Per favor, no digueu "M'agrada el Nadal". La forma correcta és "M'agrada Nadal". Aquí sabreu el perquè de tot plegat. Aquí trobareu més aberracions lingüístiques que es cometen per Nadal. I aquesta és l'opinió de Gabriel Bibiloni.

I en aquesta entrada del filòleg Gabriel Bibiloni trobareu més informació sobre el dia de Nadal. 

En aquest altre article s'explica per què l'endemà de Nadal celebram Sant Esteve.

En aquest enllaç teniu més informació sobre els orígens pagans de Nadal.

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Si voleu conèixer més sobre els orígens de la festa de Nadal no us podeu perdre el programa especial d'IB3 "Mira per on" (23/12/2013, Capítol: EP-01)

Aquí teniu la conferència íntegra sobre les arrels paganes de les festes de Nadal que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):



Articles relacionats:
Nadal com a catarsi
La mort de Déu
- Els orígens del cristianisme
-
 Pare Noel o el triomf del màrqueting
El cant de la sibil·la
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca
- Jesús i el món pagà

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px