Banner Top

Guium, el mirall de la corrupció

Article publicat a l'Ara Balears (01/03/2018)

Una societat és madura quan es mira al mirall i afronta els seus propis tabús. Fa dos anys el Palma Arena, la icona de la corrupció de l’era Matas, va acollir una edició de microteatre centrat en la corrupció i l’esport. Coincidí amb Via Corrupta, una espectacle itinerant pels carrers de Ciutat que pretenia oferir una visió més antropològica i còmica de la nostra principal xacra com a societat.  
 
Ara l’espai de reflexió es veu ampliat amb un punyent thriller a la mallorquina. És Guium o la ciutat dormida, una coproducció del Teatre Principal de Palma, La Fornal Espectacles i Tau Teatre. L’obra, del dramaturg i actor manacorí Toni-Lluís Reyes, centra el seu focus en la complicitat amb la cleptocràcia que, durant molts d’anys de borratxera urbanística, han mostrat, per por, alguns funcionaris.

Presentació de Guium
Presentació de Guium

Guium o la ciutat dormida no ha aturat de rodar d’ençà que el 2015 va guanyar el Premi Micalet de Teatre. Dirigida pel director català Víctor Muñoz Calafell, està molt ben interpretada pel propi Reyes, Eva Barceló i Enka Alonso. L’acció se situa en un arxiu municipal d’un poble de Mallorca. Un dia en Pep, un dels seus funcionaris, apareix mort. Presumptament s’ha suïcidat. El seu substitut, en Jordi, és un jove ple d’empenta obsessionat a continuar amb la tasca del seu antecessor: catalogar, analitzar i estudiar tota la documentació que va ser expropiada durant la guerra civil. Na Marta, la seva veterana companya de despatx, se’l mira amb recel.
 
En jubilar-se, na Marta és substituïda per na Fina, una al·lota que, com en Jordi, també té moltes ganes de menjar-se el món. Els dos segueixen, intrigats, la pista d’una nota trobada dins d’un llibre que havia deixat escrita en Pep abans de suïcidar-se. No acaben d’entendre què passa. Sembla que hi ha arxius que han desaparegut. La sorpresa arriba quan finalment descobreixen la investigació que tenia entre mans el difunt arxiver. Havia trobat informació relativa a la ubicació de Guium, una de les famoses ciutats romanes perdudes que citen les fonts clàssiques.

El mal de la corrupció
El mal de la corrupció

Tot, però, s’estronca quan en Jordi i na Fina topen de morros amb la crua realitat: damunt els terrenys de Guium s’hi està construint un macrocomplex hoteler amb camps de golf. Aleshores es proposen denunciar-ho als diaris locals. Na Marta, però, l’antiga companya jubilada, coneixedora de l’escabrós assumpte, els treu la idea del cap. Aviat els dos joves funcionaris perden la innocència. Davant les extorsions que pateixen, comencen a lligar caps: en Pep ja havia volgut fer d’heroi i, en l’intent de denunciar, havia trobat misteriosament la mort.
 
Els protagonistes de Guium o la ciutat dormida s’adonen dels perills que suposa trencar, a casa nostra, l’omertà, la llei del silenci. Les coaccions fan que la valentia acabi mutant en silenci i resignació. Qüestió de supervivència. Som davant d’una obra teatral que qüestiona un model salvatge  de creixement territorial que, a l’empara del turisme de masses, s’ha basat en la corrupció i l'especulació. La festa de la immoralitat.
 
Mai arribaren a saber quantes irregularitats urbanístiques no s’ha atrevit a destapar l’Administració per culpa del xantatge exercit per intocables grups empresarials. En una societat tan familiar on tothom sap qui es qui, encara pesa la xarxa clientelar entre polítics i els seus valedors. La fidelitat per fer-se amb el botí de la roqueta sempre s’ha servit amb la fórmula de la religió romana Do ut des (“Et don perquè tu em donis”). És la nova fe de la corrupció. El 2005 el periodista Andreu Manresa féu la radiografia d’aquesta putrefacció en el seu llibre “Baleares, S.A”. Aleshores encara esperàvem l’actuació implacable dels fiscals.

Documental sobre la corrupció
Documental sobre la corrupció

Enguany el Govern ha posat en marxa la polèmica Oficina Anticorrupció, un complement    -diuen- a la feina de la Fiscalia. Haurem de veure si els seus funcionaris trobaran l’altra urbs romana perduda, Tucis, i si, com passa a Guium o la ciutat dormida, no diran res per por a represàlies i continuaran així dormint sota els efectes de la forçada i insana indiferència.
 
La realitat esvera. Amb tots els detalls tan mafiosos que ens està regalant el cas Cursach, sembla que ja hem deixat de ser la guillemfronteriana  “Sicília sense morts” per esdevenir definitivament la germana petita de Sicília. Ara només cal esperar que algun director s’atrevesqui a fer la pel·lícula o la sèrie del nostre particular “crematori”. La catarsi està garantida.

Aquí teniu un fragment de l'obra:




Aquí teniu un reportatge de Miquel Payeras, del setmanari "El Temps", que parla de la trama Cursach.

Aquest altre reportatge parla sobre la corrupció a Mallorca.

Articles del web relacionats:


Analfabetisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (16/02/2018)

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber”. Avui la postmodernitat ha portat fins al límit aquestes paraules que al segle IV aC escrigué Aristòtil a l’inici de la seva Metafísica. Abduïts per una falsa percepció de llibertat de premsa, no aturam de surfejar per l’epidermis de l’actualitat. Només, però, espipellam. La superficialitat no ens deixa veure la profunditat d’una convulsa i complexa realitat sempre tristament esbiaixada per interessos empresarials. A cop de clic, actuam com a golafres de la informació, convençuts que el saber no ocupa lloc. Tanmateix, tanta dispersió mina la qualitat i la força del coneixement. Són els efectes de la “infoxicació”, que amaga un drama pitjor: la docilitat ciutadana davant d’un poder depredador.
 
Qui ja ha posat el crit al cel és Marina Garcés. En el seu darrer assaig Nova il·lustració radical (Anagrama), la filòsofa catalana ha trobat un nom per a la impotència dels nous temps d’estrès informatiu: analfabetisme il·lustrat. Al seu parer, vivim en societats altament escolaritzades, però cada cop més crèdules al discurs totalitzador de l’statu quo, que vol “humans estúpids en un món intel·ligent”.

Els mals de la infoxicació
Els mals de la infoxicació
 
Paradoxalment, les mateixes tecnologies que ens permeten acumular saber ens estan convertint en individus cada cop més ignorants. Tanta hiperconnexió ens ha cegat. La utòpica Societat del Coneixement ha mutat en la distòpica Societat del Desconeixement, on preferim que els altres pensin i actuïn per nosaltres. És curiosa l’evolució de la humanitat. Abans, acatàvem una  norma o decisió des de la ignorància, és a dir, des l’absència de coneixements. Avui, però, l’acatam incapaços d’assimilar tants de coneixements.
 
El “tecnoptimisme” se’ns ha girat en contra. Ens pensam que ho sabem tot, però, tanmateix, tenim la sensació que no hi podem fer res. Davant la decepció en el futur, ens hem venut a la resignació, l’opció més fàcil. Així doncs, enterrades les grans ideologies, només contemplam com a únic escenari un present capitalista perpetu i de consumisme alienant. Garcés ens avisa: “Som a les portes d’una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament. Davant d’aquesta rendició, proposo pensar una nova il·lustració radical”.

Nova Il·lustració radical
Nova Il·lustració radical
 
La nova proposta de la pensadora barcelonina exigeix “poder exercir la llibertat de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen, vinguin d’on vinguin i els formuli qui els formuli, sense pressupòsits ni arguments d’autoritat”. “Saber -continua l’assagista- ja no és accedir a les veritats eternes de Déu, sinó millorar la nostra pròpia comprensió i la relació amb el món que ens envolta. Els il·lustrats no creien cegament en el progrés”.
 
L’autora d’una Nova il·lustració radical ens refresca una mica la memòria: “Hem constatat, històricament, que saber més i tenir més educació i més informació no ens fa més lliures ni èticament millors. Tampoc ha contribuït a forjar societats més emancipades. D'aquí la profunda desproporció que ens assalta i que fa de nosaltres analfabets il·lustrats”.

Marina Garcés
Marina Garcés
 
Perquè la cultura sigui profitosa cal un apoderament individual crític, tant científic com humanístic. Garcés insisteix: "Ja aleshores, a mitjan segle XVIII, es temia la saturació de les biblioteques, l'acumulació de coneixement inútil i la impossibilitat de relacionar-se adequadament amb el saber. Sense l'exercici de la crítica, el coneixement tendeix a tornar-se inútil perquè encara que accedim als seus continguts no sabem com ni des d'on relacionar-nos-hi”.
 
Al cap i a la fi, la nostra manca de capacitat crítica no és més que una altra cara de la nostra ignorància creixent. Urgeix, doncs, un rearmament moral de la ciutadania per lluitar contra la verinosa propaganda institucional dels mitjans de comunicació tradicionals.

Paraula de Chomski
Paraula de Chomsky

Haurem de saber trobar noves fonts d’informació més contrastades i fiables que ens permetin pensar i viure en la crítica per a dir “No us creim”. Si no, l’alternativa és la nostra fi com a Homo Sapiens, com a individu pensant, en una democràcia abocada a convertir-se en una “mentecràcia”. I quan l’Estat domini les nostres ments ja ens haurem convertit, definitivament, en súbdits analfabets il·lustrats. Haurà nascut l’Homo Seruus, l’home esclau.

Aquí teniu una entrevista a Marina Garcés parlant del seu llibre.

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
El capitalisme que ens decapita
Sapere aude?
- Resignau-vos!

Apologia del dubte

Article publicat a l'Ara Balears (02/02/2018)

En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.
 
Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res”, etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes". Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
 
Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: "El dubte és l'escola de la veritat"; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).
 
Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 
Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

Paraula de Charles Bukowski
Paraula de Charles Bukowski
 
És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.
 
Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. [...] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. [...] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.
 
El pes de pensar d'
El pes de pensar d' "El pensador"

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:
 
"No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel [...]. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer”.
 
Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses", diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
- Sapere aude?
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Paraules amb coneixement
Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?

Mascaró, el gran mallorquí “globolocal”

Article publicat a l'Ara Balears (16/12/2017) dins el dossier especial sobre Joan Mascaró Fornés amb motiu del 120 aniversari del seu naixement.

Sempre m’ha fascinat la figura de Joan Mascaró Fornés, el mallorquí “globolocal” per excel·lència, un home local amb mentalitat global. El seu testimoni s’erigeix en el millor antídot contra l’autoodi i el provincialisme que massa sovint estameneja la nostra comunitat: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia”.
 
Des de Cambridge estant, Mascaró no es cansà de fer proselitisme del seu universalisme iniciat a l’hort d’en Degollat de Santa Margalida el 1897: "És una veritat gran, universal [...], que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". El margalidà, imbuït d’un forta espiritualitat, sabia bé el que deia. Sense abandonar la seva llengua materna, per terres britàniques esdevingué tota una eminència en llengües orientals i un dels conradors no natius més brillants de la llengua de Shakespeare. Avui encara no s’aturen de reeditar traduccions seves a l’anglès de les obres més importants de l’hinduisme com els Upanishads, el Bhagavad Gita o el Dhammapada. “Són llànties de foc que cremen a la glòria de Déu”, escrigué.
 
El nostre intel·lectual mallorquí més conegut al món anglosaxó insistia que tot comença pel coneixement profund del nostre entorn: “Els estudis d´idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s´ha d´anar d´allò conegut a allò desconegut [...]. Jo crec que tot d´una que el nostre poble desperti sentirà l´alegria de trobar-se; i a la seva cultura natural hi anirà afegint elements d´altres cultures, sempre amb harmonia [...]. Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d´anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d´Espanya, Europa i tot el món. És la intensitat d´amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s´obté anant de les coses de prop a les d´enfora”.

Joan Mascaró amb el seu fill Martí
Joan Mascaró amb el seu fill Martí
 
Mascaró tenia una visió bonhomiosa de la multiculturalitat: “[...] És quan sentim un gran amor per totes les cultures, manifestacions de l’esperit universal de l’home, que podem defensar amb força la nostra. El problema cultural de les nostres terres em preocupa”. En aquest sentit, les seves reflexions sobre la salut de la nostra llengua sonen ben actuals: "Gràcies a Déu que la nostra Catalunya, la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull, i la gran força de sa literatura d'ençà de la Renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família, a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura”.
 
Aquest mallorquí poliglot empeltat de cultura britànica tenia clara la seva identitat nacional: “La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura viva del poble, la nostra terra, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però un fet és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes de mares en el món, cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte, de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu, però tenim o hem tengut una mare, única. Voler dir que entre ella i nosaltres no hi ha una relació també única és enganyar-nos, és anar contra la veritat, i tot art i vida noble és veritat”.
 
L’universalisme de Mascaró no estava mancat d’esperit crític: “La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” .

Joan Mascaró, de jove
Joan Mascaró, de jove
 
L’intel·lectual de Santa Margalida, gran admirador del talant pacifista de Gandhi, no entenia la cultura sense compromís ètic: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa [...]. La humilitat absoluta, que no vol dir humiliació, és el fonament absolut de tota grandesa, i sobretot de la grandesa espiritual. Els fonaments dels grans edificis sempre són en terra plana”. Fidel a aquests principis, Mascaró, de mirada lluminosa, intentà predicar amb l’exemple: “El meu ideal en la vida és bo i noble. No anhel riqueses materials, ni pompa ni vanitats: però sí del més íntim del meu esperit anhel augmentar els meus coneixements perquè, ajudats pels meus propis pensaments i emocions, pugui publicar alguns llibres que siguin útils i contribuir amb el meu granet de sorra al benestar de la humanitat”.
 
L’educació era, per Mascaró, l’únic camí per a la salvació de l’home. És per això que criticà durament els analfabèsties del seu temps, individus que bravegen sense complexos de la seva ignorància: “Diuen que un batle del nostre poble, de Santa Margalida, quan volien fer una escola va dir: ‘¿Per què una escola? Jo no sé llegir ni escriure i m’he fet ric!’ Això, li haurien pogut dir, és una filosofia de solls de porcs. T’has fet ric. De què? De diners? Això és ben poca cosa. Hi ha lladres que també se n’hi han fet. ¿T’has fet ric de bondat, d’amor, de veritat, de servici als altres, de cultura, d’amor a Déu? Perquè si tu et penses que ésser ric de diners és ésser ric, vas ben equivocat”.

Joan Mascaró
Joan Mascaró
 
Cent-vint anys després del seu naixement, cal reivindicar la figura “globolocal” de Mascaró. La seva amplitud de mires ens han de servir perquè aquest petit país nostre deixi de ser una païssa. Necessitam referents intel·lectuals i espirituals com el seu per dignificar una cultura avui massa acomplexada i ridiculitzada per culpa d’un mallorquinisme amarat d’un folklore ranci que només sap defensar “lo nostro” des d’un servilisme acrític envers Madrid. I perquè els estudiants prenguin bona nota de l’universalisme de Mascaró, ja comença a ser ben hora que l’institut del seu poble porti el seu nom. És de justícia!

Aquí teniu la resta d'articles del dossier especial.

Aquí teniu una entrevista a Gonçal López Nadal, professor titular d’Història i Institucions Econòmiques al departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears. Va ser amic de Mascaró.

Articles del web relacionats:
- L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Aquí teniu el fantàstic documental dedicat a Joan Mascaró Fornés. Es titula "Llànties de foc":


I què MÉS?

Article publicat a l'Ara Balears (22/12/2017)

Hi ha una consigna que diu que l’esquerra no es pot permetre el luxe d’autoflagelar-se. No cal fer llenya de l’arbre caigut. Pitjor ho fa el PP. Així doncs, qualsevol equivocació de l’esquerra és perdonable perquè ja sabem que l’alternativa fa por. Aquesta consigna, però, és un insult a la intel·ligència, anul·la l’esperit crític i alimenta l’estèril autocomplaença i el pervers discurs de la superioritat moral dels polítics progressistes.

És una pena veure com MÉS està gestionant la seva victòria electoral de 2015. Gràcies als quatre anys del talibà espanyolista José Ramón Bauzá, el partit ecosobiranista assolí els seus millors resultats (nou diputats). Hi havia moltes esperances dipositades en els acords per a la governabilitat que signà el partit del dimissionari Biel Barceló amb el PSIB de Francina Armengol. Molts creiem que el tercer Pacte de Progrés havia après dels errors del passat. Era el moment de posar en marxa un nou projecte nacional més transversal, lluny del vell PSM de mestres i capellans.


 

Tanmateix, dos anys i mig després del catàrtic ball de la conga, la il·lusió s’ha esvaït i ha donat pas a la desídia. Mai tant de vots s’havien dilapidat d’una manera tan irresponsable. Primer va ser el “show” esperpèntic de Podemos amb les seves “díscoles” Huertas i Seijas. I ara l’ha seguit MÉS. El ja exvicepresident i conseller de Turisme pregava per marxar d’ençà de la crisi dels contractes a dit del seu estrateg electoral, Jaume Garau, i de la imputació de la seva número dos, Pilar Carbonell, en el cas de corrupció Cursach.
 
Després de la sagnia de dimissions o destitucions a la Conselleria de Cultura, Transparència i Esports, ara ha tocat a la de Turisme. A Barceló el càrrec li ha vengut gros en ple debat sobre la saturació turística a les illes i davant les contínues crítiques de la combativa entitat ecologista “Terraferida”. Fa vuit mesos, en compareixença parlamentària, el dirigent econacionalista ja deixà entreveure el seu futur: “Són moments molt durs i els puc dir que estaria millor a casa meva, en la meva plaça de funcionari”. Aleshores, com un heroi tràgic turmentat pels seus remordiments de consciència, el líder del partit de la transparència i honestedat no pogué evitar rompre a plorar.
 
Ara l’artífex de MÉS ha trobat l’excusa perfecta per tirar la tovallola. Sabia que no tenia defensa possible el seu viatge privat a Punta Cana sufragat pel grup turístic Globalia amb motiu de la seva participació al programa esportiu “Fora de Joc” del Canal 4 Televisió. Barceló no és cap passerell en política. Segurament darrere un error tan pueril hi ha la vanitat de l’eròtica del poder. Sorprèn el tarannà distès i alleugerit que exhibí fa una setmana, el dia de l’anunci de la seva dimissió. ¿Era conscient del preu tan car que pagarà el seu partit per tanta irresponsabilitat i incompetència? Els votants d’esquerra, tan exigents, no perdonen. El PP del Biel Company de la llagosta a Cabrera ja s’està fregant les mans. Ja ha començat a caminar per l’estora vermella de camí al Consolat de Mar el 2019.
 
Biel Company ja es prepara
Biel Company ja es prepara

Amb el seu “hara kiri”, Barceló ha deixat amb el cul enlaire els seus. MÉS només tenia Bel Busquets, professora de català, per ocupar el seu lloc al capdavant de vicepresidència i de la conselleria de Turisme. Quina autoritat té una persona aliena al món turístic i sense la més mínima experiència per fer-se valer? Des de la seva crònica superioritat moral, al seu dia la formació ecosobiranista ja criticà a Bauzá que la seva consellera “Trepitja” d’Educació i Cultura fos una agent immobiliària que bravejava de la seva ignorància en la matèria.
 
Així doncs, una vegada “MÉS” s’imposen les quotes de partit per damunt la preparació tècnica, l’experiència o el coneixement de l’àmbit a gestionar. Sense ser elitista, ¿es pot tolerar tal grau de banalització de la política? Per desgràcia aquest trist diagnòstic eclipsa altres mesures ben meritòries de l’actual Govern progressista, com l’ecotaxa o la llei de fosses comunes. A molts, però, ens hauria agradat que MÉS tengués un paper més digne i estable com el que està tenint el seu homòleg Compromís al País Valencià.

Francina té una
Francina té una "busca més" a l'ull

Al final, molt a pesar meu, hauré de donar per bona una frase que sempre em repeteix un amic: el Govern balear és patrimoni exclusiu de la dreta que només de manera puntual gestiona una esquerra poruga i acomplexada. N’hi ha, però, qui, al·lèrgics a l’autocrítica, prefereixen atacar el mitjà que ha destapat les misèries de MÉS. Quan aquest mateix mitjà destapà tots els casos de corrupció del PP, bé que l’aplaudien. Què més hem d’esperar d’un MÉS segrestat per un obtús PSM? Amb l’amenaça de l’ultradreta a la vista, és un autèntic drama que un partit del tot necessari com l’ecosobiranista no hagi estat a l’altura d’un poble amb una autoestima tan vulnerable.

Aquí teniu un article d'Antoni Trobat que repassa la història de MÉS.
Imatge fantàstica de l'Última Hora
Imatge fantàstica de l'Última Hora


Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- L'esquerra i l'optimisme

En nom de l'odi

Article publicat a l'Ara Balears (08/12/2017)

En nom de l’odi, l’Estat espanyol s’està carregant la llibertat d’expressió, tan essencial per a la salut d’una democràcia. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 ha estat l’excusa perfecta per escapçar, amb ànim de revenja, les veus dissidents amb l’statu quo. Bé ho sap bona part dels regidors de l’Ajuntament de Reus. Estan imputats per un presumpte delicte d’odi per haver votat a favor d’un text que denunciava la violència policial de l'1 d'octubre, el dia del referèndum. Segons la fiscalia (és a dir, el govern espanyol), la publicació d’aquell manifest va motivar les protestes que hi va haver dies després davant dels hotels on estaven allotjats diversos agents.
 
En la diana de l’actual hipersensibilitzada fiscalia també hi ha vuit mestres de la Seu d’Urgell que a les seves classes varen debatre sobre la repressió policial de l’1-O. Un jutge ha tirat endavant la causa perquè alguns dels alumnes (fills de la Guàrdia Civil) varen patir humiliacions al pati. Hi ha, però, més motius per pensar que l’estat de dret s’ha convertit en un estat de setge. L’humorista Eduard Bisoca i el director de la revista satírica “El Jueves” ja han estat citats a declarar per fer acudits ofensius sobre la policia espanyola. I a Twitter segons quines “injúries” també són perseguides.

La mare constitució
La mare constitució
 
Amb l’espasa de Dàmocles del 155, el delicte d’odi s’ha convertit en una arma repressiva sense base jurídica. No debades, el codi penal espanyol, en el seu article 510, és ben clar a l’hora d’especificar els col·lectius que poden ser objecte d’aquest delicte. Estipula que seran castigats els qui promoguin l’odi “per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.
 
Així doncs, el delicte d’odi va néixer per protegir les minories i no per defensar els interessos del “nacionalhispanisme”, la “versió cultural del nacionalcatolicisme” en paraules de l’escriptor Francesc Serés. Ara, però, s’han revertit els objectius. Que ho preguntin, si no, al grup de neonazis que l’11 de setembre de 2013 varen assaltar el centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment el seu ingrés a presó mentre no es resolguin els recursos d’empara contra les penes de gairebé quatre anys de presó que els va imposar el Suprem. El TC considera que posar-los entre reixes ara podria ocasionar-los “un dany irreparable” en el supòsit que després se’ls pugui concedir l’empara que demanen. Quanta exquisidesa judicial!
 
Amb aquesta condescendència institucional, a “Francoland” any rere any els feixistes poden celebrar impunement el 12 d’octubre proferint qualsevol mena d’insults i amenaces contra dirigents catalans elegits democràticament. També els surt gratis pegar pallisses en mobilitzacions com la del Nou d’Octubre a València. Mentrestant, el Ministeri de l’Interior, superat per la realitat catalana, ja ha obert una pestanya nova al seu web destinat a delictes d’odi. Amb l’epígraf “Situació a Catalunya: protecció de víctimes”, anima a denunciar els catalans sospitosos de “delictes d’odi” envers qualsevol mostra d’espanyolitat. Berlanga podria fer una gran pel·lícula amb aquesta doble vara de mesurar tan surrealista.

Podemos desconcertant
Podemos desconcertant
 
L’Estat espanyol encara no pot assumir la humiliació que va patir l’1-O. Havia promès que el referèndum no se celebraria i que no hi hauria paperetes ni urnes. I la realitat l’hagué d’afrontar amb porres. Ara el Govern de Rajoy, tancat al diàleg i parapetat en la via penal, s’ha confabulat amb el periodisme d’Estat i amb la resta de partits unionistes per demonitzar l’independentisme. Invoca l’article 155 per aniquilar els heretges de la gran nació espanyola. Així, en nom de la por, s’està produint una persecució ideològica en tota regla. Amb l’amenaça de la presó, s’intenta crear un estat de por perquè la gent s’autocensuri, no opini i no faci bromes. La discrepància és un sacrilegi i el groc, el color que clama per la llibertat dels presos polítics, un anatema.
 
Avui el mal interpretat delicte d’odi forma part de la campanya de manipulació del llenguatge tan propi dels estats totalitaris. Qui controla el llenguatge contra la realitat. Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis encara són a la presó perquè, segons el  jutge Llarena, “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, en cas de reiterar-se, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que se’n vegin afectats”. Quina gran “explosió” de cinisme!
 
Aliè a tota aquesta anormalitat es manté Pablo Iglesias. Segons el líder de Podemos. “l’independentisme ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme”. També podria dir que, si hi ha violadors, és perquè les dones provocatives els desperten els seus instints més baixos. Tal com deia recentment un tuitaire, “és una pena que tant de feixisme no desperti l’esquerra espanyola”.

Aquí teniu el fantàstic gag de Polònia de Soraya Sáenz de Santamaria vestida de Frozen:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/05/2017), reflexion sobre l'odi:



Articles del web relacionats:

La mare llibertat
Francoland?
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme

Francoland?

Article publicat a l'Ara Balears (24/11/2017)

A fora, Espanya ja és coneguda com a “Francoland”, és a dir, la terra de Franco. Ho comentava amb pena fa un mes l’escriptor Antonio Muñoz Molina al diari “El País” arran d’una conversa que va tenir a Heidelberg amb una professora alemanya. L’insigne membre de la “Real Academia Española” s’esforçava per rebatre un qualificatiu que considera del tot desafortunat: “[A los extranjeros] les gusta tanto el pintoresquismo de nuestro atraso que se ofenden si les explicamos todo lo que hemos cambiado en los últimos 40 años: que no vamos a misa, que las mujeres tienen una presencia activa en todos los ámbitos sociales, que el matrimonio homosexual fue aceptado con una rapidez y una naturalidad asombrosas, que hemos integrado, sin erupciones xenófobas y en muy pocos años, a varios millones de emigrantes”.
 
El més important de l’article de l’acadèmic d’Úbeda era el que no deia del seu país. No debades, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua ben viu. “Todo està atado y bien atado”, avisà en el seu missatge nadalenc de 1969. Així, vivim en una democràcia fallida, on l’Estat encara és regit per una persona designada pel “Caudillo”, on se subvenciona amb doblers públics la “Fundación Francisco Franco” i on tenim un parc temàtic del feixisme, el “Valle de los Caídos”.

Monarquia alimentada pel franquisme
Monarquia alimentada pel franquisme
 
La “modèlica” Transició ha esdevingut, en realitat, una transacció de favors. En una extraordinària operació cosmètica, es féu veure que tot canviava perquè tot pogués continuar igual. Sota la tutela de l’aparell del règim que veié morir el “Generalísimo” al llit, se simulà tornar a començar des de zero amb una amnistia dels presos polítics que es pactà a costa de banalitzar quaranta anys de dictadura i de deixar les víctimes de la Guerra Civil a les cunetes. Res a veure, per tant, amb el que es produí a Alemanya, on, després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’Estat democràtic féu una campanya profunda de desnazificació de la societat, amb judicis inclosos, i demanà perdó públicament per les atrocitats comeses.
 
A casa nostra, el drama actual és que el franquisme sociològic ha mutat en franquisme polític, d’ofuscada visió uninacional excloent. Basta veure els tics autoritaris que, amb l’article 155 a la mà i al crit d’ “¡A por ellos!”, exhibeixen els partits de l’ “statu quo” envers el procés català. D’ençà de la violència policial de l’1-O, que Muñoz Molina no mencionava en el seu article, el franquisme està més desacomplexat que mai amb la complicitat esparveradora d’un PSOE totalment desnortat -encara pesa sobre la seva consciència el “Nos hemos cepillado el Estatuto” d’Alfonso Guerra.

Dues maneres d'afrontar el passat feixista
Dues maneres d'afrontar el passat feixista
 
Fa uns dies el president català a l’exili, Carles Puigdemont, descrivia l’Espanya més reaccionària amb la següent piulada: “El botxí s'apropia del relat de l'innocent. Els feixistes hereus del ‘Movimiento’ diuen nazis als néts dels afusellats. Qui vota és un delinqüent. Qui pega un heroi. I amb l'ajuda de la premsa del 155 van imposant la realitat que els va bé. Si ho consentim, desapareixerem”.
 
“Francoland” té un mal concepte de la llibertat d’expressió i es guanya a pols la seva mala fama a l’estranger. Deixa a lloure polítics corruptes i ultres feixistes, però castiga amb presó preventiva dirigents de la societat civil catalana i de la Generalitat. Aquesta darrera dràstica mesura ha sortit d’una jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, que ha estat condecorada per la Policia i la Guàrdia Civil. La consigna per aturar el moviment pacifista català és clara: “¡Todo por la patria!”. S’ha d’espanyolitzar els “antipatriotes” no només via escolar, sinó també via judicial.
 
Mentre els independentistes aprofiten l’escalada de repressió judicial per fer autocrítica, els unionistes treuen pit i, des del seu totpoderós monopoli mediàtic, no s’aturen d’humiliar els que atempten contra una legitimitat que encara fa olor de naftalina. Imbuïts de la dialèctica franquista, invoquen l’imperi de la llei, que, amb la seva politització, està més desacreditat que mai. La percepció és que la justícia és lenta; la injustícia, en canvi, és molt ràpida quan s’ataca la sacrosanta unitat nacional.

La politització de la justícia
La politització de la justícia
 
Malgrat aquesta decebedora realitat, Muñoz Molina, que es defineix com un ciutadà amb “fervor europeista y viajero”, considera desproporcionat l’adjectiu “Francoland”. Al seu parer, el nacionalisme català peca de victimista: “Extraño país franquista el nuestro, tan opresor de la lengua y de la cultura catalana, que elige una película hablada en catalán para representar a España en los Oscar”. Queda clar, doncs, que la víctima sempre ha d’agrair els petits gestos del maltractador. És trist que intel·lectuals “progressistes” siguin incapaços d’entendre la dimensió d’un procés sobiranista que ha deixat en evidència el greu dèficit democràtic que pateix Espanya quaranta-dos anys després de la mort del seu dictador.

La unió d'Espanya
La unió d'Espanya


Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

Aquí teniu un article de Sílvia Marimon, del diari Ara, titulat "Contra Franco, encara?"

I aquí teniu frases actuals que recorden que el franquisme és més viu que mai.

Aquí teniu un article de Vicenç Navarro titulat "Franco no ha muerto".

Aquí teniu la gran paròdia del Polònia de Franco, més viu que mai després de l'1-O:



Aquí teniu la cançó de valencià Pau Alabajos titulada La transició modèlica i la mare que m'ha parit:





Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme


Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí nascor ("néixer") i pàtria de l’expressió terra patria, és a dir, la "terra dels pares", dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»

Frase bastant qüestionable
Frase bastant qüestionable
 
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.
 
Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
 
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
 
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Interpretació de
Interpretació de "La riña" de Goya, feta per Joan J. Guillén

I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px