Banner Top

El pes de pensar

A molta de gent li fa peresa pensar. I no és d’estranyar si en fixam en l’etimologia del terme. Pensar deriva del llatí pendeo (“pesar”, “penjar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. Pendeo prové alhora de pendo, pependi, pensum, de significat semblant.
 
La família de derivats de pendo és molt extensa: penis (“que penja”), pinzell, pèndol, pendó (de vida dissoluta, que va d’un lloc a un altre),  pendent, pensió, ponderar, compensar, recompensar, dispendi (despesa innecessària, és a dir, “que pesa per separat”, dis-), dispensar (“distribuir alguna cosa pensant-la”), indispensable, compendi (“conjunt de coses que es pesen”), apèndix (< ad + pendo, “que penja al costat de”), suspendre (“penjat des de baix”) o dependre (“penjat de dalt”) o independència. També tenim vilipendiar, sinònim d’injuriar, que compta amb l’adjectiu llatí vilis, e (“barat”, “de baix preu”, per després significar “menyspreable”). Per tant, etimològicament, vilipendiar vol dir “penjar” l’etiqueta de vil a una persona.

Pensar
Pensar
 
Temps enrere era molt important que les monedes tenguessin la quantitat de metall que deien tenir. Per això sorgí una moneda que era el “peso”, vigent encara en països d’Amèrica Llatina. I d’aquí també ve la “peseta”, que a Espanya funcionà des de 1868 fins al 2001. A Anglaterra la lliura esterlina es coneix com a pound. En anglès hi ha altres paraules que pesen: to spend (“gastar”) o expensive (“car”).
 
A l’antiga Roma hi hagué una moneda que es conegué com a stips, stipis, que originà la paraula stipendium per referir-se a la paga dels soldats –en aquest cas la stips s’havia de pesar. Avui en dia un sou també és conegut com a estipendi. A Alemanya, en canvi, l’Stipendium és el nom que reben les beques –hem de pensar que allà aquestes ajudes encara es pesen abans de concedir-les. D’altra banda, a l’antiguitat, en la construcció, el perpendiculum era un instrument de treball que consistia en un fil que penjava gràcies a un plom. De la seva verticalitat i el seu creuament amb les línies horitzontals tenim les línies perpendiculars.

Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
 
El pinso, el menjar en forma de gra o palla per al bestiar, també fa pensar molt.  En aquest cas, la paraula fa referència a una mesura alimentària que prèviament en penjava en una balança per ser pesada. En castellà els malsons “es pesen” o “es pensen” malament, convertint-se així en “pesadillas”. La llengua de Cervantes, però, té altres paraules de pes que conviden a pensar: “pésame”,“despensa”, “sopesar” o “pesadumbre”.

Cogito, ergo sum
En llatí, la paraula més apropiada per al verb nostre pensar era cogito. Ja ho va dir al segle XVII Descartes: Cogito, ergo sum (“Pens, per tant existesc”). Si trossejam aquest verb trobam el prefix co-, que indica acció conjunta, i el verb ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. Així doncs, podem dir que cogitar implica posar en moviment totes les nostres neurones. El problema, però, és que avui molta de gent té cogitofòbia, por a pensar. Haurien de tenir en compte la cita de Ciceró Liberae sunt enim nostrae cogitationes (“Els nostres pensaments són lliures”).

Descartes
Descartes

Per pensar cal dubtar, és a dir, vacil·lar (< vacillare, “oscil·lar”) entre dues (duo) coses. Pobre de la persona que no dubti mai! Ja ho va dir Octavio Paz (1914-1998): “Aprender a dudar es aprender a pensar”. Al segle XVIII Voltaire havia estat més categòric: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”.

Cervells engabiats
Cervells engabiats

Dante o El pensador
Només de pensar en totes aquestes paraules pesants ja estic cansat. No tant, però, com El pensador (1880) del francès Rodin. Aquesta escultura de bronze originàriament s’anomenava El poeta. Formava part un monumental portal basat en La Divina Comèdia de Dante que havia ideat el Museu d'Arts Decoratives de París. Cadascuna de les estàtues representava un dels personatges principals del gran poema èpic de l’escriptor italià.

El Pensador (Rodin)
El Pensador (Rodin)
 
En un principi, El pensador cercava representar Dante davant les Portes de l’Infern, enfrontant-se així al seu tràgic destí mortal –d’aquí que estigui ajupit sobre una roca amb un rostre impertorbable, duent-se un puny contra la barbeta. L'escultura és un nu, ja que Auguste Rodin (1840-1917) desitjava una figura heroica a l'estil de les que feia Miquel Àngel (La Tomba de Lorenzo de Medicis o el Moisès). Amb el temps, aquesta peça quedà desvinculada del seu mar arquitectònic inicial i va adquirir vida pròpia. De fet, actualment s’ha convertit en la representació d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions.
 
Es diu que El Pensador de Rodin, que té més de vint versions en diferents museus arreu del món, s’assembla a un dels condemnats en el centre d’El Judici Final de Miquel Àngel.

El Judici Final (Miquel Àngel)
El Judici Final (Miquel Àngel)
 
Figura pensativa d'El Judici Final
Figura pensativa d'El Judici Final


I per acabar, una cita del poeta anglès George Herbert (1593-1633): “Parlar sense pensar és disparar sense apuntar”.

També són interessants les reflexions de la filòsofa Marina Garcés (“L’últim, per ara”, diari Ara, 15/05/2016):

“Pensar és aprendre a escoltar. I escoltar és aprendre a comprometre’s. Però per escoltar cal saber callar. Rebre, estudiar, llegir, viure sense produir. Implicar-se. En una societat amb més escriptors que lectors, més diaris que compradors, més opinadors que opinions, i més perfils a les xarxes que vides vivibles, no hi ha marge per a l’escolta ni per al compromís. Predicar no és compartir!”

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la curiositat:

 

Us deix amb la fantàstica cançó de Mazoni: "No tinc temps per pensar"




Articles del web relacionats:
Flexions per a la reflexió
-Els matemàtics són els millors aprenents
-
Escèptics a l'expectativa
-
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
Sapere aude?
 
Talents castrats

 

 

Paraula de Déu

Article publicat a l'Ara Balears (19/05/2014)
 
La paraula de Déu torna a dictar les nostres vides. Primer ha estat la tramitació d’una llei d’avortament molt més restrictiva amb la qual el Govern de Rajoy ha compensat el disgust que arrossegava l’Església d’ençà que el 2005 Zapatero legalitzàs els matrimonis homosexuals. Ara la Conferència Episcopal Espanyola té més motius per treure pit amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE). El projecte del ministre Wert, que entrarà en vigor el curs vinent, equipara la religió amb la resta d’assignatures, de manera que la seva nota computarà a l’hora d’obtenir una beca. A més, la norma garanteix les subvencions estatals a aquells centres catòlics que segreguen per sexes.
 
L’actual força dels bisbes espanyols arranca amb el Concordat que el 1953 signà Franco amb el Vaticà –convenis similars foren subscrits també en altres països durant el període feixista europeu. El 1979, restaurada la democràcia, l’acord franquista seria ratificat pel govern de Suárez. És així com avui l’Església continua gaudint de grans privilegis. En el plànol econòmic, està exempta de pagar impostos com l’IRPF, l’IVA o l’IBI i es finança per dues vies: mitjançant la casella de l’IRPF que marquen voluntàriament els contribuents catòlics i mitjançant la partida assignada pels Pressupostos Generals de l’Estat. Dins l’àmbit públic, el clero té garantida l’assistència religiosa a presons, hospitals i  forces armades. I pel que fa al seu magisteri moral, el Concordat estableix que els plans d’estudis “inclouran l’ensenyança de la religió catòlica en tots els centres d’educació, en condicions equiparables a la resta de disciplines fonamentals”.
 
A priori, aquest tracte de favor podia xocar amb la suposada aconfessionalitat de la Constitució espanyola de 1978, aprovada gairebé un mes abans de la renovació dels vots d’obediència amb la Santa Seu. L’article 16.3 de la Carta Magna estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. A continuació, però, aclareix que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”. L’article 27.3 també encobreix la confessionalitat de l’Estat espanyol: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”.
 
Amb l’excepció de França, on està desterrada de les aules, la  religió és present en moltes escoles europees. En la majoria d’elles, però, no és computable com a mitjana per a l’obtenció de beques, com recull la flamant LOMQE. Per acabar amb el seu estigma d’assignatura “maria”, ara la religió ja no podrà ser l’alternativa a una activitat d’estudi. A primària, s’ofertarà al costat de “Valors Culturals i Socials” i, a secundària, de “Valors Ètics”, matèries que també serviran per fer mitjana.

La coherència dels cristians
La coherència dels cristians
 
Costa pensar que l’excel·lència educativa que pregona la llei Wert es pugui aconseguir reforçant el paper del catolicisme en detriment d’assignatures com Filosofia, Tecnologia, Música i Arts Plàstiques. Els més beneficiats d’aquests canvis seran els prop de 3.000 professors de religió –entre escoles públiques i concertades-, per als quals, segons algunes organitzacions laiques, l’Estat es gasta prop de 700 milions d’euros anuals. Mentre milers d’interins no aturen de ser acomiadats, aquests apòstols de la Paraula de Déu, que pagam tots, són elegits a dit per la Conferència Episcopal, qui els marca el temari a impartir. Per pocs alumnes que tenguin, no han de passar pena. La seva supervivència no està condicionada per la seva demanda, com sí passa amb la resta de matèries. Tampoc no saben res d’oposicions ni de l’estrès que suposa l’augment de la ràtio d’alumnes per aula.
 
A pesar de totes aquestes crítiques, seria un error que, empesos per un laïcisme radical, les aules donassin l’esquena al catolicisme. Les noves generacions necessiten conèixer les arrels judeocristianes d’Europa per poder entendre millor el nostre patrimoni artístic i intel·lectual –el món clàssic seria l’altre pilar a tenir en compte. Privar-los d’aquest valuós llegat, tan present també en el llenguatge quotidià i en infinitat de celebracions públiques, seria condemnar-los a l’analfabetisme cultural més espantós. A més, no es pot obviar que el fet religiós, o espiritual, és inherent a la condició humana. Sense caure en enfocaments banals, el seu ensenyament podria formar part d’una assignatura d’Història de les religions, on la Paraula de Déu seria una més a escoltar fora de qualsevol control ideològic episcopal.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.

El teòleg Juan José Tamayo fa una reflexions molt interessants sobre el paper de la religió a l'escola en el programa "El intermedio" de la Sexta.

El 13 d'octubre de 1931 Manuel Azaña, president del Consell de Ministres de la II República, va pronunciar la famosa frase "España ha dejado de ser católica". Aquí teniu el context d'aquesta frase.

Per conèixer més detalls sobre els privilegis de l'Església en la nostra societat, aquí teniu un reportatge de "Salvados", titulat "Que Dios te lo pague":

 

Articles relacionats:
Els orígens del cristianisme
La mort de Déu
Adéu als déus
El rostre de Déu

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px