Banner Top

El desolador triomf de la soledat

Article publicat a l'Ara Balears (30/03/2018)

Una de les característiques de la cultura moderna és la soledat. L’home primitiu no la coneixia. La gent cercava refugi en l’escalfor de la família, la tribu. Es tenia consciència que tots naixem en la precarietat d’un part, fràgils i malaltissos. Es necessitava l’aixopluc de la comunitat per sobreviure. Avui, però, en la “generació del jo”, impera l’hiperindividualisme. Naixem sols, vivim sols i morim sols. Bé ho saben a Suècia.
 
El 2015 s’estrenà La teoria sueca de l’amor, del cineasta Italo-suec Erik Gandini. El film parla sobre la plaga de la solitud en el país escandinau, que molts consideren perfecte, un dels grans models de la societat del benestar. Tot començà als anys setanta arran d’un projecte polític. Els socialistes d’Olof Palme es marcaren com a objectiu l’autonomia del l’individu fora de l’asfixiant estructura familiar tradicional. Propugnaren que totes les relacions humanes autèntiques s’han de basar en la independència fonamental entre les persones. Havia arribat el moment d’alliberar les dones dels homes, els ancians dels seus fills, i els adolescents dels seus pares. Aquest revolucionari ideari quedà plasmat en el manifest La família del futur.

Paraules de Marlyn Monroe
Paraules de Marlyn Monroe
 
Després de quaranta anys i de la invasió neoliberal de la cultura de l’individualisme, tanta autonomia ha portat un entotsolament de conseqüències dramàtiques. Avui, a Suècia, la meitat de la població ja viu sola. És el percentatge més alt del món. Cada ciutat del país té un departament especialitzat a entrar en pisos de gent que ha mort sola. Poden trobar un cadàver amb més de dos anys en estat de descomposició sense que cap veïnat se n’hagi temut. Els funcionaris investiguen qui és el mort solitari, quins parents té i qui hauria de rebre’n l’herència. Molts d’aquests difunts fan servir l’autogir, un sistema informàtic que paga les factures automàticament. Si tens doblers al banc, ni la companyia d’aigua, ni l’amo del pis de lloguer no donaran cap alerta. Així, mors sol, però continues pagant factures.
 
Els suecs creuen que la felicitat consisteix a no necessitar ningú. Allà és l’Estat qui sosté la societat i no a la inversa, com passa a casa nostra. Així, perquè la gent es pugui autorealitzar professionalment, l’Estat, a través d’escoletes i tot tipus d’ajudes, substitueix la família i els amics com a xarxa de protecció. I, enmig d’aquest panorama d’autosuficiència absoluta, no atura de créixer el nombre de mares solteres que recorren a la inseminació artificial. Volen fills, però no parella.

Paraules de Danns Vega
Paraules de Danns Vega

Els experts insisteixen que la soledat pot perjudicar seriosament la salut: altera el son i el sistema immunològic i augmenta el risc d’estrès i d’infart. A més -diuen-, sentir-se tot sol és com fumar quinze cigarros al dia. Curiosament, Suècia, com la resta de països escandinaus amb un altíssim nivell socioeconòmic, és on es registra un dels índexs més elevats de suïcidis.
 
En tot cas, cal diferenciar la soledat volguda -necessària i terapèutica per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i per conviure en societat- de la imposada, de la que ens arriba en contra de la nostra voluntat. Tampoc no és el mateix soledat que individualisme. De fet, no totes les soledats són individualistes, ni tots els individualismes són solitaris. A Suècia, però, la soledat és el drama de la vellesa. I l’epidèmia ja és global. “La soledat es muy hermosa... cuando se tiene alguien a quien decírselo”, escrigué Bécquer.
 
Tanmateix, no som davant d’un canvi moral. Són els efectes del capitalisme ferotge, que ha volgut identificar modernitat amb desinterès familiar. Paradoxalment, tot plegat passa en temps de la hiperconnexió que proporcionen Internet i les xarxes socials. Avui la sociabilització de l’homo tecno-mercator es fa prescindint del contacte físic, d’una abraçada amb un “Hola”, un “Com estàs?” o un “Què fas?”. “Empantallats”, vivim abocats a la deshumanització.

Paraules de Henry Bataille
Paraules de Henry Bataille

Al Regne Unit l’entotsolament de la gent gran ja és un assumpte d’Estat. L’executiu de Theresa May acaba de crear el Ministeri de la Solitud -res a veure amb el Ministeri de la Felicitat de Butan, un estat independent situat prop de l’Himàlaia. Amb tot, la idea no respon a raons humanitaris, sinó econòmiques. L’exèrcit de persones aïllades en la desgràcia de la incomunicació (nou milions) costa a les arques públiques una suma inadmissible en sanitat i serveis socials. Per a molts governs occidentals, aquest problema pressupostari se soluciona endarrerint l’edat de jubilació.
 
La medicina ens ha allargat la vida, però, en alguns casos, no necessàriament ens l’ha millorada. El progrés social, la llibertat de viure tot sol i no de no haver de donar comptes a ningú, ja ha encès totes les alarmes. Hem convertit la solitud en desolació. “Ningú és una illa”. El magnífic aforisme de John Donne ha saltat pels aires. Ara el repte és conciliar autonomia amb solidaritat. Rilke ens pot esperonar: “L’amor consisteix en això, que dues soledats es protegeixin, s’acaronin i s’acullin una a l’altra”.

Aquí teniu la pel·lícula documental "La teoria sueca de l'amor":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud:



Articles del web relacionats:
Esclaus de l'horror vacui
Benvinguts a l'era Narcís!
- El capitalisme que ens decapita

Eternament precaris

Article publicat a l'Ara Balears (12/05/2017)

La precarietat és el signe de la postmodernitat. Aquest concepte va néixer durant la segona meitat del segle XX com a reacció davant del fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donàs sentit a la vida. El pensament postmodern creu més en l’individu i no en el col·lectiu, és escèptic envers el progrés social i desconfia dels grans relats polítics. Representa, per tant, la mort de les ideologies. “Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”, deia una de les pintades del revolucionari Maig del 68 francès.
 
Fa vint-i-cinc anys, en plena crisi dels noranta, gràcies a un spot televisiu d’una coneguda marca de cotxes, es va posar de moda el concepte JASP, acrònim castellà de “Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Eren fills del baby boom amb una alta formació acadèmica, però sense cap futur professional. Ara aquella generació JASP, rebatiats com a “Jóvenes Aunque Sobradamente Puteados”, és encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni. Els “millennials”, però, comparteixen precarietat laboral i existencial amb una altra generació, la dels quaranta i cinquanta anys, que ja ha patit les inclemències del sistema capitalista.



El 15M ja sembla un record llunyà. De l’ “Indignau-vos!” hem passat al “Resignau-vos!”. Del proletariat hem passat al “precariat”, en paraules de Zygmunt Bauman, autor del concepte “societat líquida”, on tot és més volàtil que mai. Ens hem convertit en eterns becaris de la vida. D’Homo sapiens hem degradat en Homo precarius. La nostra situació és precària perquè, etimològicament parlant, no aturam de pregar una mica d’humanitat en un món que ha globalitzat la misèria. Enmig de tanta corrupció política i moral ens hem cansat de mastegar pessimisme.
 
Patim el suplici de Tàntal. En la mitologia grega, Tàntal era un esperit rebel que se sotmeté a un càstig exemplar a l’inframón. Els déus el varen encadenar prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava cap a la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Avui nosaltres, com Tàntal, tampoc no podem accedir a tot el que el “bondadós” senyor Capitalisme ens prometia. Ens hem quedat amb la mel als llavis.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal
 
El que abans li deien flexibilitat, ara li diuen precarietat. Si abans ser mileurista era un lament, ara és un somni. Tanmateix, ja no basta tenir feina per sortir de la indigència. Sorprèn l’actualitat de la pel·lícula “Temps moderns”, la subversiva comèdia contra l’explotació capitalista que filmà Charles Chaplin el 1936. Charlot va veure que la crisi de la Gran Depressió no era més que una excusa del sistema per a una major explotació de la classe obrera i per a l’eliminació dels drets socials i laborals.
 
El major triomf del capitalisme és la resignació i el conformisme que genera en nosaltres. Hem de donar gràcies per tenir feina, malgrat que se’ns humiliï. Abduïts per la síndrome d’Estocolm, si tiram la tovallola, se’ns acusa de covards. Amb la pastanaga al davant, se’ns exhorta a reinventar-nos. D’aquesta manera, sofrim l’esclavitud d’adaptar-nos contínuament a uns canvis que se’ns imposen. És el joc de la vida. Les regles, però, d’aquest joc cada cop són més denigrants. Encara retronen a les nostres orelles la condemna que Déu infringí a Adam en expulsar-lo del paradís: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. En un univers tan tòxic, la suor ja té regust de llàgrima. La impotència ens té alienats.

Temps moderns
Temps moderns
 
Hem venut les utopies per un plat de llenties. Perduda la dignitat, no ens queda més remei que assumir la nostra condició d’éssers eternament precaris. La vida ens resulta massa llarga per suportar tanta precarietat, amb els preus dels habitatges pels núvols. Arribam a un món ple de incerteses, que abans eren més fàcils d’afrontar gràcies a unes rutines i a unes convencions socials avui totalment dinamitades. Eren vides més segures, però per ventura massa avorrides. Ara, esvaïda qualsevol zona de confort, enyoram aquell beneït avorriment per poder sobreviure en un mercat laboral convertit en un autèntic “Dragon Khan”.
 
Estam condemnats a viure a la intempèrie, sense rumb, de frustració en frustració, amb la por al cos. La corda fluixa de la vida cada cop és més fluixa. Sort que tanta inestabilitat ens ha despertat l’empatia envers el proïsme. La vulnerabilitat ens agermana. Diuen que és en les crisis quan les persones exploten el seu geni creatiu. Amb l’actual precarietat, haurem de pregar, doncs, que així sigui abans de sumir-nos de ple en el nihilisme més depredador.

En aquest enllaç teniu testimonis de mileuristes.

Aquí teniu un reportatge del diari "Ara Balears" sobre la "generació becària", és a dir, els "millennials". El signe Carme Buades. Aquest altre és d'Anna Schnabel.

Aquí teniu un article sobre el "precariat".

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la precarietat.

Aquí teniu una de les famoses escenes de "Temps moderns":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
L'era líquida
Càstigs infernals
- Resignau-vos!

El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

Tots som Espàrtac!

En l’actual era de la globalització capitalista, que ens decapita a tots, tots som Espàrtac! El segle I aC la República romana patí una sacsejada important. Les conquestes territorials havien duit fins a Itàlia un gran nombre d’esclaus de guerra, que patien un tracte indigne. Un d’ells, Espàrtac, un gladiador d’origen traci (l’actual Bulgària), digué basta i entre el 73 i el 71 aC encapçalà una revolta de 50.000 esclaus.

La insurrecció, nascuda a Càpua, es va estendre per tot Itàlia amb importants victòries. Finalment, però, Cras i Pompeu –dos generals d’anomenada- la varen sufocar. Molts dels revoltats foren crucificats al llarg de la via Àpia, als afores de Roma -també, però, s’especula que el mateix Espàrtac hauria mort en el camp de batalla.

Espàrtac el gladiador
Espàrtac el gladiador, protagonitzat per l'increïble Kirk Douglas

A pesar de la seva derrota,  el líder traci aconseguí accelerar la decadència de la República i posar al descobert les misèries d’un sistema polític superb i corrupte. Amb tot, la revolució dels esclaus que liderà fracassà perquè Espàrtac lluitava per un concepte (llibertat) que els seus homes no podien entendre. No debades, durant la gloriosa República, i després amb l’Imperi, l’esclavitud era una necessitat econòmica que no plantejava qüestions ètiques.

Un romà acceptava sense embuts que hi hagués ciutadans lliures i altres esclaus. Hi havia tants d’esclaus (servi atrienses) que cadascun d’ells es dedicava a una feina diferent. Vivien supeditats a l’autoritat del seu amo, el qual els podia flagel·lar per divertiment o sotmetre’ls a abusos sexuals.

Espàrtac, la pel·lícula
A la segona meitat del segle XX, la figura d’Espàrtac es popularitzà encara més gràcies a la novel·la homònima del nord-americà Howard Fast i la seva versió cinematogràfica de 1960, dirigida per Stanley Kubrick. La pel·lícula tingué un fort contingut polític, ja que s’estrenà enmig de la croada anticomunista del senador McCarthy, coneguda com la “caça de bruixes”. Així, els gladiadors representen la lluita dels oprimits per la llibertat contra una Roma que encarna la doble moral dels poderosos i la corrupció del capitalisme.


Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
 
Els països comunistes canonitzaren el mite d’Espàrtac per múltiples vies. La URSS va promoure la Espartaquiada, una espècie d’alternativa als Jocs Olímpics que se celebraren entre 1928 i 1952. Així mateix, molts clubs de futbol de l’Europa de l’Est es fundaren amb el nom d’Spartk en honor al gladiador romà.

Aquí teniu més informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Aquí teniu el gran moment de la pel·lícula de Kubrick: "Jo som Espàrtac":


I aquí teniu l'escena final de la pel·lícula:


Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?
Gladiadors, la història d'una manipulació
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia

Una muntanya ben màgica

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2016)

Per la seva salut, Thomas Mann faria bé de no ressuscitar. Molt ha canviat Davos, l’escenari de la seva cèlebre novel·la La muntanya màgica, publicada el 1924. Des de 1991 aquesta diminuta ciutat dels Alps suïssos, la més alta d’Europa a 1,560 metres sobre el nivell de la mar, acull anualment, a finals de gener, unes pomposes trobades del Fòrum Econòmic Mundial. Els seus convidats són les grans fortunes i els polítics més influents del planeta. Res a veure, doncs, amb els protagonistes de l’obra del premi Nobel alemany.
 
La muntanya màgica ens parla de Hans Castorp, un jove enginyer d’Hamburg que viatja fins a un balneari de tuberculosis de Davos, un lloc avui més famós per les seves luxoses estacions d’esquí. La seva intenció inicial és passar-hi tres setmanes de vacances al costat d’un cosí seu que s’hi troba ingressat. Tanmateix, la visita es converteix en una estada de set anys, durant els quals Castorp s’imbueix de les reflexions existencials de dos mentors del tot antitètics, Settembrini i Naphta.
 
Enguany els prop de 2.500 assistents de més de 100 països que s’han reunit a Davos també no han aturat de fer-se reflexions existencials. En el seu cas, però, giraven més aviat al voltant de la defensa d’un sistema capitalista que, aparentment sense alternativa possible, ja ha decapitat massa gent. El terratrèmol, de repercussions globals, s’inicià el 2008 després de la pinxada de la de bombolla immobiliària nord-americana. L’únic lloc, però, on no han arribat les seves saquejades és el sempre plàcid cim de Thomas Mann. Qui ho sap bé és el periodista anglès Andy Robinson, autor del llibre Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo. (Editorial Ariel, 2013).

Robinson denuncia que, parapetat dalt del sostre d’Europa, el Fòrum Econòmic Mundial continua planificant estratègies per obtenir més beneficis enmig de l’actual crisi econòmica mundial. Tot plegat, però, es vesteix sota un discurs de la filantropia abanderat per celebritats convidades. Enguany l’actriu britànica Emma Watson ha presentat un programa per eliminar les diferències de gènere. Un altre actor, Leonardo DiCaprio, ha estat premiat per la seva lluita contra el canvi climàtic. I el cantant d’U2, Bono, hi ha celebrat el desè aniversari d’una campanya que lidera per combatre la sida a nivell mundial.
 
Un reportero en la montaña màgica desemmarca una monumental farsa on la plutocràcia intenta netejar la seva imatge al costat d’estrelles mediàtiques. És el que ja és conegut com a “filantrocapitalisme”. En aquest idíl·lic racó d’un dels paradisos fiscals preferit pels nostres corruptes el papa Francesc també s’hi ha volgut fer sentir per tercer any consecutiu. Així d’ingenu es manifestava en la seva darrera missiva: “No s’oblidin dels pobres! Aquest és el principal repte que tenen vostès com a líders en el món dels negocis”.
 
Robinson lamenta que la indignació ciutadana provocada per l’orgia financera d’aquests últims anys no hagi acabat amb la impunitat de les elits econòmiques de Davos. Apunta que la culpa, en part, és d’uns mitjans de comunicació que se senten emmordassats. I és que només uns quants periodistes elegits tenen accés directe a unes reunions on es discuteix el futur de l’economia mundial. Tanmateix, aquesta minoria acaba essent abduïda per a la causa. “Això –diu el reporter britànic- és el que passà a La rebel·lió dels animals d’Orwell. Cada vegada els porcs s’assemblaven més als que suposadament eren els seus enemics”.
 
En la seva muntanya màgica, Thomas Mann va voler descriure, des de la distància d’un sanatori dels Alps, la decadència moral de la burgesia europea als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Al final de l’obra els tambors de guerra comencen a pertorbar l’harmoniosa pau dels interns d’aquell microcosmos. El seu protagonista, Hans Castorp, pressent l’apocalipsi que s’acosta: “Tenia por. Li semblava que tot allò no podia acabar bé, que acabaria amb una catàstrofe [...], amb una gran tempesta que ho devastaria tot [...] i que el període del malson seria seguit d’un terrible judici final”.
 
Avui, gairebé un segle després de la publicació de l’obra del premi Nobel alemany, sembla que els crits eixordadors de les víctimes del capitalisme encara no han arribat a les orelles dels nous habitants de la muntanya màgica de Davos. Si qualque dia els desmunten de veres el seu preuat sistema, l’autor d’Un reportero en la montaña màgica té clar quina serà la seva reacció. Cita una frase del geògraf britànic David Harvey: “El capitalisme mai no resol els seus problemes; simplement els desplaça a un altre lloc”.

Aquí teniu una ressenya de "La mutanya màgica" feta pel professor Xavier Díez.

Per saber més sobre què es cuina a Davos, no us podeu perdre aquests vídeos:





Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
El capitalisme que ens decapita

Nadal com a catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (20/12/2015)

L’escriptor britànic Graham Greene, mort el 1991, ho tenia clar: “Pens que Nadal és una festa necessària, necessitam una temporada durant la qual puguem lamentar totes les imperfeccions de les nostres relacions humanes. És la festa del fracàs, trista, però consoladora”. Certament, als més agnòstics o ateus, tot i rebutjar-ne el sentit religiós, ja els pot anar bé tenir uns dies que, en realitat, a les portes d’un any nou, ens serveixen per fer una catarsi col·lectiva. És un tornar a començar des de zero amb el millor decàleg de bones intencions.
 
Tanmateix, l’actual esperit nadalenc, que apel·la a la germanor enmig d’un bullici consumista, va ser un invent de l’escriptor anglès Charles Dickens. El desembre de 1843 publicava Un conte de Nadal, que tenia com a protagonista un vell esquerp, avar i solitari que es torna bondadós per Nadal. Aquest argument estava en consonància amb l’època en què l’obra va veure la llum. A la segona meitat del segle XIX l’Anglaterra victoriana vivia immersa dins el capitalisme de la Revolució Industrial. Era una societat marcada pels constants conflictes entre la burgesia i una classe obrera, que, en la seva emigració del camp a la ciutat, era víctima de moltes injustícies.

Un conte de Nadal
Un conte de Nadal
 
A Un conte de Nadal, Dickens, conegut com el “novel·lista de la vida popular anglesa”, va descriure les festes nadalenques com el temps en què més s’accentuaven totes aquelles diferències socials. Els pobres passaven fred i penúries al carrer, mentre que els acomodats burgesos vivien aïllats dins la seva bombolla de benestar. L’escriptor britànic va saber aprofitar bé els ingredients emotius d’amor i caritat d’una efemèride religiosa que aleshores havia perdut intensitat. El seu conte pretenia ser un toc d’atenció a les classes dirigents perquè donassin protecció als més desvalguts.
 
L’obra de Dickens va tenir un èxit inesperat. No aturà de vendre’s en Nadals posteriors i posà de moda la imatge edulcorada de carrers coberts de neu i la figura de l’arbre, tot un símbol de fecunditat originari de les zones germàniques. Es tornaren a escoltar antigues nadales i proliferaren un altre cop les targetes de felicitació. Avui encara estam hipnotitzats pel Nadal més idealitzat que ens regalà l’escriptor britànic. La felicitat, el bon humor i la companyonia sobrevinguda d’aquests dies ens reconcilien amb la condició humana i ens manté esperançats en un món millor.
 
Som fills de Dickens, però també som fills de Sísif. En la mitologia grega, els déus havien castigat la insolència d’aquest personatge amb una dura tasca a l’ultramón. Havia d’empènyer una roca enorme fins al cim d’una muntanya; un cop a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, rodolava i aquella ànima en pena havia de començar de bell nou amb el seu etern suplici. A la vida real tots nosaltres també som petits Sísifs que empenyem, amb esforç i sacrifici, la pedra dels nostres somnis particulars. En caure, amb l’inici del nou any, no ens queda altre remei que tornar-la aixecar i autoenganar-nos que aquesta vegada sí que podrem. És la història de l’etern retorn.

L'etern càstig de Sísif
L'etern càstig de Sísif
 
Graham Greene prengué bona nota del trist missatge d’aquest mite grec. Amb tot, considerà que les plàcides festes nadalenques són l’excusa perfecta per donar-nos una nova oportunitat. Any nou, vida nova! Toca fer examen de consciència i el punyent record dels que ja no hi són ens ha de fer valorar més les nostres vulnerables i efímeres existències. Per una qüestió de supervivència, necessitam miratges en el desert, l’escalfor humana i la idea de pertinença a una família, a una comunitat, tot i les seves imperfeccions i hipocresies. Són les nostres millors vitamines per digerir tantes frustracions.
 
Un cop, doncs, celebrada la catarsi col·lectiva amb dinars i misses nadalencs, tornarem a aixecar-nos. Amb la feixuga motxilla de les il·lusions perdudes a les espatlles, remuntarem el nou any amb un renovat propòsit d’esmena. Tanmateix, encara que la vida mai no serà com voldríem, no ens ha de fer por ser fills de Sísif. Pitjor és estar amb les mans plegades. Nadal només dóna oxigen a aquells que intenten tirar endavant sota el reparador influx del conte de Dickens. Per no defallir davant l’impacte de la crua realitat, també ens podem fer nostres les paraules de John Lennon, un altre clàssic per aquestes dates d’emocions desbordades: “Al final tot sortirà bé perquè, si no ha sortit bé, és que encara no és el final”. Molts d’anys!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/12/2016), reflexion sobre l'esperit nadalenc en l'era de la postreligió: 




Articles relacionats:
La mort de Déu
El sentit tràgic de la història
La degradació humana
-
 Els orígens del cristianisme

Josep Carner (1884-1970) tenia clar que un nou any és un nou engany. Així ho manifesta en un cèlebre poema seu:

Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.


I, per acabar, un poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003):


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


Aquí teniu altres poemes de temàtica nadalenca seleccionats per Jordi Llavina.


Paraules de la terra

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. El mateix mot cultura, derivat de colo (“conrear”), ens fa tocar amb els peus a terra, igual que home, que prové de humus (“terra”), en al·lusió al nostre caràcter terrenal, ben diferent del celestial dels déus –altres derivats seus són humil, humiliar o humanitat

Durant molt de temps es donà per fet que la paraula pòstum també provenia d’humus, pensant així que el terme al·ludia a allò que ve “després de la terra”. Es tracta, però, d’una etimologia popular –la veritat és que l’adjectiu llatí postumus és el superlatiu de posterior (“de després”). Tanmateix, a causa d’aquesta mala associació, en algunes llengües la paraula ha vist incorporada una “h” intercalada –és el cas de l’anglès posthumous o del francès posthume.

Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l'aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d'intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S'intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s'havia mòlt (< emolere).

Vincent Van Gogh. El sol.
Vincent Van Gogh. El sol.


Pobres empegueïts

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d'esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta. A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria (luxuria, en llatí, significava originàriament “creixement immoderat de plantes o d’arbres”, cosa que lliga amb frondositat, abundància i, finalment, sota l’òptica cristiana, amb excés). Les terres també podien ser exuberants, és a dir, molt fèrtils (< ex, “des de” + ubero, “fertilitzar”, “produir fruits”).

Atesos els seus efectes tan catastròfics, el capitalisme també ens pot fer empegueir a tots. No debades, tal com hem esmentat més amunt, el capitalisme va néixer en el món ramader, amb els pecora (neutre plural de pecus, -oris, “bestiar”). Avui aquesta paraula es fa servir com a sinònima d’ovella, però també com a insult envers una dona (pècora). D’ella, en català antic sorgí el mot pec per al·ludir al bestiar; amb el temps, però, agafà el significat de “beneit”, “estúpid”, present en el refrany “Qui foll va a Roma, pec se’n torna”. Després, apareixerien els termes peguesa (“beneitura”) i empegueir, que, de “mostrar-se com un beneit”, passaria a significar “avergonyir-se”.

Gregaris reclacitrants
Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx).

El sembrador (Van Gogh)
El sembrador (Van Gogh)


Les persones més delirants ja s'han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira)" que fa l'arada. Derivats seus són delirium tremens (estat de confusió i d’al·lucinacions) o deler (sinònim de desig). N'hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l'advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l'acusa d'haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s'escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.
Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.


Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d'aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d'impostos -altres derivats d'iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d'aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s'encastava la biga de l'arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l'hora de passar l'arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l'altra banda del riu (river). Era millor que l'agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d'aquesta tanca eren els forans o forasters.

Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)
Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)


Llavors amb espelmes
La nostra mare terra (γῆ en grec) antigament era tota (πᾶν) una massa compacta, una pangea. Durant molt de temps, per culpa del geocentrisme, se li tenia un respecte reverencial. Avui, però, encara se li té. No debades, tothom tem els seus moviments tel·lúrics (tellus, eris, “terra”), és a dir, amb els seus terratrèmols, derivat de terra, un altre sinònim que es feia servir. En grec, γῆ convivia també amb χθών, d’on tenim autòcton, és a dir, “propi” (αὐτός) de la terra; en canvi, allò que procedeix d’un “altre” (ἄλλος) indret rep el nom al·lòcton

Pangea amb les fronteres actuals
Pangea amb les fronteres actuals


La feina principal de l’agricultor era inseminar bé la terra. En llatí, llavor és semen, -inis d’on tenim seminari i, en castellà, “semilla”. Curiosament la nostra paraula llavor també té arrels agràries. Prové del llatí labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Ja ho deia Virgili (segle I aC) en les seves Geòrgiques: Labor omnia vincit improbus (“Tot ho venç el treball tenaç”).

Si llauram bé la terra podem recollir fruits (< frui, “gaudir”) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”) –d’aquí tenim optimisme o inòpia, que en un principi significava “sense riquesa”; ara, en canvi, l’expressió castellana “estar en la inòpia” vol dir no saber res d’un tema.

Ops amb dos nins (Rubens)
Ops amb dos nins (Rubens)


El panteó romà, per influència dels sabins, comptava precisament amb la deessa Ops, que presidia la fertilitat i la terra. Al món grec era identificada amb Rea, i el seu marit Saturn, el generós monarca de l’edat daurada, amb Cronos. Per representar el seu excés de riqueses, se la representava amb un feix de blat en una mà i una cornucòpia (corn de l’abundància) a l’altra.

La deessa Ops també tenia cura de les llavors, una paraula que, en la seva versió grega (σπερμα), ens ha donat  espelma. Avui la cera de les espelmes sol ser agafada de les abelles. El seu actual nom, però, està influenciat probablement pel verb espalmar que al·ludeix a l’acció d’untar una embarcació amb sèu o matèries semblants, com la mateixa esperma de balena. Per a “llavor”, en grec també hi havia σπόρος, que, amb la preposició δια (“a través de”), donà diàspora, mot emprat especialment per referir-se a la dispersió dels jueus per diverses contrades del món.

Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)


Un dels fruits que dóna la terra si la llauram bé són els tubercles. Aquesta paraula prové del llatí tuberculum, diminutiu de tuber (“bony” o “tumor”). És una etiqueta aplicada a la patata, el moniato, la xufa, la pastanaga, e rave o la remolatxa. De tuber també deriven les paraules trufa (amb metàtesi), protuberància i la castellana “tobillo” (turmell en català), que no deixa de ser una protuberància entre el peu i la cama.

A mitjan segle XIX es va donar el nom de tuberculosi a la malaltia contagiosa més famosa de l’època. Es caracteritzava per la formació d’uns petits tubercles o bons en alguns teixits de l’organisme. Si som amants de totes aquestes “plantes” (φυτόν) serem neòfits -inicialment era una persona “nova” (νέος) iniciada en el culte d’una religió; per extensió, és persona que s'acaba d’adherir a una doctrina, a un moviment o un partit polític, etc. 

Radicals des de l’arrels
En grec arrel és ῥίζα, que ens ha donat paraules com rizòfag (+ φάγομαι, «menjar»), dit dels animals que s'alimenten d'arrels, o rizòfit (+ φυτόν, “planta”), planta amb arrel. El seu homònim llatí és radix. Sovint empram l’adjectiu radical per referir-nos a una persona violenta que va contra el poder establert i que, per tant, es contraposa a una persona moderada, que actua amb seny. Això, no és així si tenim en compte l’ “arrel” d’aquesta paraula.

Etimologia de radical
Etimologia de radical


Així doncs, en essència, un radical és qui vol canviar-ho tot “des de l’arrel”, de manera que es pot ser “radicalment pacifista” sense emprar cap mètode violent. Amb tot, lamentablement avui aquesta paraula s’ha pervertit tant fins a convertir-se en un insult. Ens convé, doncs, eradicar del nostre imaginari lingüístic la connotació tan despectiva que ha adquirit una paraula que ens demana a crits que sapiguem arrelar bé els nostres pensaments per així trepitjar amb pas més ferm la vida.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus), d'aquest nostre país –això ho saben bé els Jordis, atès que el seu nom deriva del grec Γεώργιος, compost per γῆ (“terra”) + ἔργον (“treball”); aquest era el nom que rebien al món hel·lè els agricultors. Perdonau si he fet tanta propaganda pagana. Perdonau si he fet tanta propaganda pagana. Així ho hem estipulat des d'un bon començament. No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d'un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge de terra, mar i aire. I aquest altre capítol del mateix programa parla sobre el llenguatge dels animals i dels homes. I aquest altre capítol vendria a ser la segona part. 

Aquest altre capítol està dedicat a paraules relacionades amb el bosc.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
- Etimologies botàniques

No us podeu perdre aquest vídeo d'en Miquel, un nin d'onze anys de Santa Eugènia (Mallorca) amb ànima de pastor:


 

Fills de Cronos

Article publicat a l'Ara Balears (24/08/2015)

Vivim en l’era de la velocitat sota la persistent amenaça del devastador pare Cronos. En la mitologia clàssica, Cronos (“temps” en grec, equivalent al Saturn romà) formà, juntament amb la seva germana Rea, la segona parella de déus titans. Fou igual de dèspota que el seu progenitor Urà, a qui castrà per fer-se amb el poder. Amb aquell nou patriarca la tragèdia es consumà un altre cop. Advertit que ell també seria destronat per un fill seu, Cronos no dubtà a empassar-se els seus descendents a mesura que naixien. Zeus, però, el més petit de tots, li va poder aturar els peus amb l’ajuda de la seva mare Rea. Va ser així com s’acabà l’antropofàgia del Temps.

Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
 
Tanmateix, ara el mite es torna a repetir. Nosaltres també som fills devorats pel temps, que ens persegueix. Cada cop ens semblam més al conill blanc de l’obra de Lewis Carroll “Alícia en el país de les meravelles” (1865). El personatge, turmentat per les presses, mira permanentment el seu rellotge de butxaca (l’actual mòbil) i es queixa que no té temps. Avui aquest bé tan preuat ens domina més que mai en un món que no descansa mai, obert les 24 hores davant l’envestida d’una estressant tecnologia concebuda inicialment per fer-nos la vida més fàcil. Amb l’actual consumisme, el pas del temps ja no ve marcat pels cicles de la naturalesa, sinó per l’obsolescència programada, la sublimació del capitalisme. Un aliat incondicional d’aquest panorama tan desolador és el rellotge, que a Cabília, una regió d’Algèria, anomenen “molí del dimoni” per l’obsessió que crea.

Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
 
Després dels primers rellotges de sol, aigua i arena de l’antiguitat, durant l’edat mitjana “la veu del temps” va irrompre amb força en les nostres vides. Els tocs de campana de cada poble marcaven les rutines de la vida quotidiana de la gent, que treballava de sol a sol per guanyar-se el jornal (del llatí diurnus, “de dia”). Així, des dels seus campanars, l’Església, del tot omnipotent i omnipresent, s’assegurava fer extensiva entre la població l’ora et labora (“resa i treballa”), la famosa regla de Sant Benet, l’italià fundador al segle VI de la vida monàstica a Occident –una altra de les seves cèlebres sentències és “l’oci és l’enemic de l’ànima”.
 
A poc a poc els rellotges s’anaren sofisticant. Les hores no només es pogueren sentir, sinó també visualitzar gràcies a la introducció d’una agulla dins d’una esfera numèrica. A l’Anglaterra del segle XVIII de la Revolució Industrial es culminaria el procés de “domesticació del temps” iniciat durant l’edat mitjana. El proletariat, que treballava per torns –dia i nit- fins a l’extenuació, no podia treure l’ull dels minuts i segons dels rellotges que penjaven de les parets de les fàbriques. Mentrestant, els capatassos capitalistes constataven que “el temps és or”: no només els condicionava el preu d’un producte, sinó també la retribució dels treballadors. Fou així com, segons els historiadors, el rellotge, i no pas la màquina de vapor, es convertí en la màquina més important de l’edat industrial moderna.

Tempus fugit segons Dalí
Tempus fugit segons Dalí
 
Enrere ja queden les plàcides i llargues hores dictades pels “rellotges de Déu”. Ara, a pesar que el temps s’hagi “secularitzat”, el seu pes és més feixuc que mai. Per mitigar-lo, en l’actual societat de l’evasió, les nostres accelerades vides s’aferren al carpe diem (“aprofita el dia”) dels llatins. La frustració, tanmateix, creix en veure la gran quantitat de coses que tenim a l’abast i que no podem assaborir. “No tenc temps!” és el crit d’agonia dels hereus de la Revolució Industrial, que sempre confien en el demà la materialització dels seus somnis i desitjos. Extraviats enmig de tanta abundor i incapaços de gestionar tanta ansietat, la veu dels avantpassats es manté igual d’inequívoca amb altres lapidàries sentències com tempus fugit irreparabile (“el temps fuig inexorablement”) o memento mori (“recorda que has de morir”).

L'era del mòbil
L'era del mòbil
 
No hi ha dubte que el déu Cronos continua marcant el nostre propi cronòmetre vital, que, per molt que alguns ho intentin, no s’atura ni a cops de bisturí. I, quan ens converteix en persones sàvies, ens devora sense pietat. Ja ho diu un famós aforisme que hauria de servir de brúixola per als més prepotents i narcisistes: “El temps és el millor professor, però desafortunadament mata tots els seus alumnes”. Les regles del joc són així de clares mentre anam saltant tanques que ens han fet travelar i gaudint dels plaers de les nostres volàtils i efímeres existències. De nosaltres depèn no malbaratar la “cornucòpia del temps”, sempre desafiant amb la seva espasa de Dàmocles.

Tempus fugit
Tempus fugit

Si voleu conèixer la fantàstica història dels rellotges, podeu consultar aquest article meu que em varen publicar el febrer de 2013 a la revista "Historia y vida" (Núm. 539):  La guerra de los relojes. Iglesia y burguesía luchan por el tiempo

Tampoc no podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.

Aquí teniu una entrevista a Judy Wajcman, investigadora del temps.

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich titulat "El temps que passa". Del mateix autor teniu aquests altres articles "El temps que resta" i "Donar el temps".

En aquesta entrevista Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia, parla de les nostres vides accelerades.

Relacionat amb el tòpic tempus fugit, hi ha el ruit hora ("el temps corr").

No us podeu perdre aquest article de Quim Curbet titulat "Les hores mortes".

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista a Manuel Cruz. Diu que el temps és un obstacle. 

També és interessant aquest altre artcle del filòsof Xavier Antich titulat "La tirania dels rellotges" (Diari Ara, 26/02/2017)

El fantàstic programa "Amb filosofia", de TV3, també te un capítol dedicat al temps.



I aquí teniu unes reflexions sobre el temps extretes del llibre “Sàpiens, una breu història de la humanitat”, de Yuval Noah Harari (pàg. 133-134):

 

Sàpiens, una breu història de la humanitat
Sàpiens, una breu història de la humanitat

 
“Al llarg de les últimes dècades, ens hem inventat infinits aparells per estalviar temps que se suposa que ens han de fer la vida més relaxada –rentadores, aspiradores, rentavaixelles, telèfons, mòbils, ordinadors, correu electrònic... Abans, en escriure una carta, ficar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i portar-la fins a la bústia era una feinada. Havien de passar dies o setmanes, potser fins i tot mesos, per rebre una resposta. Actualment, puc escriure un missatge electrònic a corre-cuita, enviar-lo a l’altra punta del món i (si el destinatari està connectat) rebre una resposta al cap d’un minut. He estalviat molta feina i temps, però ¿visc una vida més relaxada?

Tristament, no. A l’era del correu ordinari, normalment la gent només escrivia cartes quan tenia una cosa important per explicar. En lloc d’escriure la primera cosa que li venia al cap, reflexionava a consciència sobre què volia dir i com ho volia expressar. Esperava rebre una resposta igual de reflexionada. La major part de la gent no escrivia més d’un grapat de cartes al mes i gairebé mai se sentia empesa a contestar immediatament. Avui en dia, rebo dotzenes de correus electrònics cada dia, tots de persones que esperen una resposta ràpida. Ens pensàvem que estalviàvem temps; en lloc d’això, hem multiplicat per deu el ritme de vida que portàvem i vivim entre el neguit i l’agitació”.

Paradoxes dels nous temps
Paradoxes dels nous temps

 

També és molt interessant l’article titulat “Rellotge” de Joan Fuster (Diccionari per a ociosos):

De vegades penso que la generalització de l'ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat en l'època moderna. Una revolució més silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades. El sentiment del temps ha d'haver canviat de manera notable en l'home mitjà, quan aquest ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge.

El rellotge de sol, el rellotge d'arena, qualsevol altre procediment rudimentari d'enregistrar el pas del temps, eren, segons sembla, unes formes de constatació exterirors i rígides: no arribaven a afectar la consciència de temporalitat qu, és o menys instintiva, tenia l'individu. […] Ara tenim comptadors de temps que ens acompanyen les vint-i-quatre hores del dia. Els necessitem per a regular les nostres activitats més importants i les més banals. D'entrada semblen uns artefactes inofestius, simplement útils. Però juguen un paper en la nostra vida que no tenia precedents. Amb el temps, l'home d'avui fa el que feia i ha fet l'home d'abans: aprofitar-lo, perdre'l, matar-lo, passar-lo. La diferència és que ara té contínuament davant dels ulls una esfera impassible i unes busques incessants, que li ho mesuren -que li ho compten.

Els metafísics contemporanis han insistit sovint en la condició temporal de l'home: ens han explicat acadèmicament que som històrics, que “somp per a la mort” i coses per l'estil. La indústria rellotgera, de la seva part, ha contribuït molt a fomentar aquesta convicció de la nostra temporalitat. Cada cop que consultem el rellotge, rebem un impacte dolorós. Sovint no ens n'adonem tan sols: es tracta d'una impressió -com ara diuen- subliminal, instantània i inconscient. Però hi és.

Mirem quina hora és per acudir a una cita, per emprendre una feina, per agafar el tren i en realitat -o simultàniament- el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s'escola. L'home del passat no estava subjecte a aquesta mena d'advertència permanent. Per a ell, el trànsit del temps prenia un caràcter menys immediat, menys detallat: el sentia a través dels cicles còsmics, el dia i la nit, les estacions, el ritme de les collites i de les gestacions dels animals. El temps, llavors, era una magma obscur, insondable, de fluència apagada.

Ara, per contra, el rellotge ens dóna el temps traduït a minuts i a segons: a fraccions d'una velocitat incomprensible. En el puny portem un adust indidcador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints -una mica distints, si més no- dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi.

El temps (Pawel Kuczynski)
El temps (Pawel Kuczynski)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb el temps.

Aquí teniu una cançó de George Moustaki que parla del pas del temps. Es titula "Il est trop tard":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:



Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
- Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos

Aquí teniu un fragment de l’Eclesiastès titulat “Temps per a tot”:


Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.

Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.

Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.


Basant-se en aquest fragment de l'Eclesiastès, el 1965 el grup The Byrds féu aquesta cançó: Turn! Turn! Turn! 



I per acabar, un fantàstic poema de Joan Vinyoli:

Què som? Tan sols una memòria
d'allò que hem posseït i vàrem perdre,
canvi constant i resignat adéu 
al temps que fuig amb pas irreparable.

Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px