Banner Top

Un pont de mar blava trencat

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2018)

Un viatge als orígens mítics d’un mar convertit avui en Mare Mortuum

El déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada la “rica” Europa marca més distàncies que mai amb els seus “pobres” veïnats de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (“el mar nostre”), que continua essent un “mar gran”, un Mare Magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortuum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril de 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.



El plor d’Europa
Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom. 

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Havent-li infantat tres fills (Minos, Radamant Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenses; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són qui s’han de dedicar a rescatar vides.

1498748026679Rescat de Proactiva Open Arms

La nova talassocràcia
Va ser a Creta on va veure la llum pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu “poder” (kratos) de la “mar” (thálassa). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont (póntos), terme que acabà essent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (“mar endins”). I el seu pélagos principal (arxi) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.

Aquest “mar principal” agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per a matar el famós Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per donar el salt al cor d’Europa.

immigration illegale bateau clandestinEl drama humanitari d'Europa

Els nous “Ulisses”
Són molts els “Ulisses” que continuen patint “odissees” a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual féu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més donant tombs d’una banda a l’altra del mar “del color del vi”, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocells, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous “Ulisses” quan, des de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

mare mortuum

Els immigrants també han d’anar molt en compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura amb forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” s’empra amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”. Així estan, sens dubte, els nous “ciutadans indesitjats” que arrisquen la seva vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, “dolor” (álgos) de no poder “tornar” (nóstos) a la seva Ítaca natal. Precisament fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de “la síndrome d’Ulisses”. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de vint anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració per al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se't manté alt, si una/ emoció escollida/ et toca l'esperit i el cos alhora”.

naufragi2
La indiferència d'Europa

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

Els nous “Eneas”
Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Eneas, el mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, al segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Naufragi4El naufragi d'Àfrica

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara segueixen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortuum, ens reclama que tenguem “amplitud de mires”, tal com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom -vendria d’eurús, “ample” i d’ops, “vista”. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:

 

Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

La mala fama del llatí i del grec

Article publicat a la revista Lluc i al diari Ara Balears (01/07/2018)

Una defensa de les llengües clàssiques en l’era utilitarista

El professors de llatí i grec encara som uns incompresos davant l’opinió pública. Costa entendre que, en l’actual era utilitarista, ens dedicam a impartir unes llengües considerades “mortes”. La culpa, però, no és nostra, sinó més aviat dels que ens precediren. A molts d’ells els podia més la indiferència que no pas les ganes d’encomanar passió pel món clàssic, que, juntament amb el món judeocristià, és la principal pota cultural d’Occident.

Cal tenir en compte que gran part dels docents que abans es dedicaven a les llengües d’Homer i Virgili eren exseminaristes. La seva metodologia consistia a torturar els alumnes amb la lletania de les declinacions i amb tediosos fragments de “La guerra de les Gàl·lies”. Tot era gramàtica, de manera que el context cultural quedava totalment bandejat. I aquest ha estat precisament el principal error de l’antic sistema educatiu, que acabava generant tanta aversió a unes matèries que amaguen grans tresors intel·lectuals.



Per sort, ara l’estèril dinàmica de la famosa rosa, rosae ha canviat. De fet, els professors de clàssiques som uns dels col·lectius docents més implicats en l’ús de les noves tecnologies. Són uns recursos que ens estan donant unes possibilitats pedagògiques increïbles. El camí ens el va obrir ja fa uns anys Margalida Capellà, una campanetera, establerta a Catalunya, que, des del seu blog “El fil de les clàssiques”, no atura de divulgar amb entusiasme la llavor immortal que ens sembraren els grecs i els romans.

A favor de la “promiscuïtat intel·lectual”
A l’hora de defensar les nostres matèries, cal defugir el discurs “cumbaià”, que diu que són unes assignatures que t’ensenyen a pensar i que et faciliten l’aprenentatge d’altres llengües romàniques. Això pot arribar a ser una fal·làcia i parteix de la terrible dicotomia entre ciències i lletres. Les matemàtiques o la biologia també ens poden ajudar a estructurar millor el cervell. Igualment, podem trobar científics amb una gran loquacitat que mai a la vida han traduït ni Ciceró ni Plató.

És millor, doncs, no aferrar-se tant a l’aureola de sacralitat dels clàssics. L’estudi del llatí i el grec només té sentit si es fa amb esperit crític i amb una visió transversal i integral. No debades, són unes eines extraordinàries per analitzar el present a partir del passat, tocant qualsevol àmbit de les ciències socials i científiques. En aquest sentit, les llengües clàssiques afavoreixen la “promiscuïtat intel·lectual”, la curiositat insaciable per qualsevol branca del coneixement. Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, pens que res del que és humà m’és aliè”), deia al segle II aC el comediògraf Terenci.

081e8c5764bd56b44c2247712b2a1d08 XL

L'arraconament de les humanitats

Un dels grans drames de l’actual societat digital és que vivim descontextualitzats, sense saber quin és l’espai que ocupam en la llarga línia històrica de la humanitat. Així, donam l’esquena al passat, ignorant les grans fites dels nostres avantpassats que ens han permès arribar on som ara. A principis del segle XX l’historiador francès Marc Blosch afirmava: “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.

Sobre les espatlles de gegants
En el llibre Sobre les espatlles de gegants  (Columna, 2004), el físic anglès Stephen Hawkings insisteix que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. És la mateixa idea que va transmetre al segle XVII Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. 

asterix delirant

El gran Astèrix

Partint, doncs, d’aquestes premisses, avui l’estudi del llatí i del grec no s’ha de limitar només a fer traduccions i anàlisis sintàctiques. Cal eixamplar horitzons i sortir de la zona de confort de la gramàtica. El valuós aprofundiment en les nostres arrels lingüístiques s’ha de completar forçosament amb una acurada aproximació a la tradició clàssica, que tant impregna el nostre dia a dia.

Sens dubte, amb les ulleres dels clàssics posades, ens podem dur més d’una sorpresa. Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la versió llatina de l’Eclesiastès. A l’hora de traduir, quan ens topam amb paraules gregues com demos (“poble”) i krátos (“poder”), és obligat aturar-se a pensar sobre les llums i ombres de la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys i que Churchill considerà el “menys dolent de tots els sistemes possibles”. En el mite de la caverna de Plató hi trobam l’embrió de l’actual era de la manipulació, i en el mite de la societat perfecta de l’Atlàntica, l’antecedent de la famosa utopia de Thomas More del segle XVI.

780 008 4309677 000627b4563ac1be166ef54228b28f80

Reactualitzant els clàssics
El panta rei  (“tot flueix”) d’Heràclit ens porta directament a parlar sobre la societat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), segons la qual avui tot és fonedís: la feina, les relacions de parella o d’amistat. Del verb kríno (“separar”, “jutjar”) deriva un terme de plena actualitat, crisi. La paraula va ser encunyada al segle V aC per Hipòcrates, el pare de la medicina, per definir el moment en què una malaltia “se separa” en dos camins: o bé la mort o bé la curació.

De la mà del llatí i el grec també podem reflexionar sobre la degradació actual del mot hedonisme. Per l’artífex d’aquest corrent filosòfic, Epicur de Samos (341-270 aC), es tractava d’un terme que no al·ludia al plaer material i immediat avui associat al Carpe diem (“aprofita el dia”) d’Horaci, igualment mal entès. Es referia més aviat al plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor, com pot ser el saber o l’amistat. L’objectiu de l’hedonisme epicuri era l’ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula, composta per la preposició grega a, “sense”, i taraxé, “pertorbació”, equivaldria, mutatis mutandis, al famós concepte budista de nirvana.

Antigona Mary Stillmann

Antigona (Mary Stillmann)

Una altra gran font inesgotable per a la reflexió és la mitologia clàssica. Avui, en l’era dels “selfies”, #TotsSomNarcís. Estam encantats d’haver-nos conegut com Narcís, que s’enamorà de la seva pròpia imatge. Per sort, però, per combatre l’apatia ciutadana davant dels abusos de poder, també podem cridar #TotsSomAntígona. El “hashtag” ens recorda que, quan una llei és injusta, és de justícia transgredir-la. És la lliçó que ens llegà la filla d’Èdip, que es negà a acatar l’ordre suprema de no enterrar el seu germà Polinices, considerat un traïdor per anar contra la seva ciutat de Tebes. Antígona morí defensant una causa justa i es convertí així en la primera màrtir de la desobediència civil.

En la figura d’Enees, el troià que s’establí a Itàlia fugint d’una guerra (la de Troia), podem veure els milers de refugiats que cada dia arrisquen la seva vida a la Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum convertida ja tristament en Mare mortuum. És la mateixa mar plena de adversitats que durant deu anys solcà Ulisses a la recerca de la seva estimada Ítaca. De la nostàlgia  (< nóstos, “retorn” + álgos, “dolor”) que sentia per tornar a la seva illa natal avui tenim l’expressió “la síndrome d’Ulisses”. Els psicòlegs la fan servir per definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants de somnis trencats en la seva terra d’acollida.

e840dda4af545e4c1b65faeabcfc7bf7 LEneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

Europa, la de “mirada ampla”
Per ventura, per analitzar tot aquest drama humanitari convindria tenir l’ “amplitud de mires” de la princesa fenícia que donà nom al nostre continent. Segons una etimologia popular plena de poesia, Europa vendria del grec eurús (“ample”) i ops (“vista”). Aquest personatge mitològic fou raptat per Zeus sota la forma d’un brau mans. Avui el seu rostre d’incredulitat ens interpel·la en les monedes de dos euros i en els bitllets de cinc. I si alçam el cap, podem veure l’autor d’aquell segrest en la constel·lació de Taure. Malauradament, però, Zeus torna a tenir segrestada Europa amb noves disfresses, ja sigui la de capitalisme o la dels partits d’ultradreta xenòfobs.

Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Ara més que mai, doncs, en temps de l’homo oeconomicus, cal reivindicar “la utilitat de l’inútil”, en paraules del filòsof italià Nuccio Ordine, autor d’un assaig amb aquest mateix títol publicat el 2013. Tanmateix, avui no tenim temps per a la introspecció intel·lectual que ja atiava l’oracle de Delfos amb el seu gnōthi seauton (“coneix-te a tu mateix”). Vivim en l’era dels populismes, del panem et circenses que denuncià al segle I dC el Juvenal. Amb aquesta sentència el poeta del Laci lamentava que el poble romà del seu temps només demanàs als emperadors “pa i circ” per evadir-se dels problemes.

Totes aquestes consideracions ja bastarien per desmuntar d’una vegada per totes la mala fama que arrossegam els professors de llatí i grec. Enrere queden ja els foscos anys d’ensenyament nacionalcatolicista, de vocació castradora. Ara, amb esperit renovat, som transmissors d’unes llengües més útils que mai en l’actual societat utilitarista. Convé fer cas a Sòcrates, el pare intel·lectual d’Occident: “Una vida sense examen [és a dir, reflexió] és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

Aquí teniu un article de Toni Valls titulat "Per què l'educació arracona les humanitats?"

Aquest altre és del sociòleg Salvador Cardús. Es titula "De les humanitats a les piulades".

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre referents clàssics al cineman. Es titula "La cinta de Νίκη"

Articles del web relacionats:

El desolador triomf de la soledat

Article publicat a l'Ara Balears (30/03/2018)

Una de les característiques de la cultura moderna és la soledat. L’home primitiu no la coneixia. La gent cercava refugi en l’escalfor de la família, la tribu. Es tenia consciència que tots naixem en la precarietat d’un part, fràgils i malaltissos. Es necessitava l’aixopluc de la comunitat per sobreviure. Avui, però, en la “generació del jo”, impera l’hiperindividualisme. Naixem sols, vivim sols i morim sols. Bé ho saben a Suècia.
 
El 2015 s’estrenà La teoria sueca de l’amor, del cineasta Italo-suec Erik Gandini. El film parla sobre la plaga de la solitud en el país escandinau, que molts consideren perfecte, un dels grans models de la societat del benestar. Tot començà als anys setanta arran d’un projecte polític. Els socialistes d’Olof Palme es marcaren com a objectiu l’autonomia del l’individu fora de l’asfixiant estructura familiar tradicional. Propugnaren que totes les relacions humanes autèntiques s’han de basar en la independència fonamental entre les persones. Havia arribat el moment d’alliberar les dones dels homes, els ancians dels seus fills, i els adolescents dels seus pares. Aquest revolucionari ideari quedà plasmat en el manifest La família del futur.

Paraules de Marlyn Monroe
Paraules de Marlyn Monroe
 
Després de quaranta anys i de la invasió neoliberal de la cultura de l’individualisme, tanta autonomia ha portat un entotsolament de conseqüències dramàtiques. Avui, a Suècia, la meitat de la població ja viu sola. És el percentatge més alt del món. Cada ciutat del país té un departament especialitzat a entrar en pisos de gent que ha mort sola. Poden trobar un cadàver amb més de dos anys en estat de descomposició sense que cap veïnat se n’hagi temut. Els funcionaris investiguen qui és el mort solitari, quins parents té i qui hauria de rebre’n l’herència. Molts d’aquests difunts fan servir l’autogir, un sistema informàtic que paga les factures automàticament. Si tens doblers al banc, ni la companyia d’aigua, ni l’amo del pis de lloguer no donaran cap alerta. Així, mors sol, però continues pagant factures.
 
Els suecs creuen que la felicitat consisteix a no necessitar ningú. Allà és l’Estat qui sosté la societat i no a la inversa, com passa a casa nostra. Així, perquè la gent es pugui autorealitzar professionalment, l’Estat, a través d’escoletes i tot tipus d’ajudes, substitueix la família i els amics com a xarxa de protecció. I, enmig d’aquest panorama d’autosuficiència absoluta, no atura de créixer el nombre de mares solteres que recorren a la inseminació artificial. Volen fills, però no parella.

Paraules de Danns Vega
Paraules de Danns Vega

Els experts insisteixen que la soledat pot perjudicar seriosament la salut: altera el son i el sistema immunològic i augmenta el risc d’estrès i d’infart. A més -diuen-, sentir-se tot sol és com fumar quinze cigarros al dia. Curiosament, Suècia, com la resta de països escandinaus amb un altíssim nivell socioeconòmic, és on es registra un dels índexs més elevats de suïcidis.
 
En tot cas, cal diferenciar la soledat volguda -necessària i terapèutica per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i per conviure en societat- de la imposada, de la que ens arriba en contra de la nostra voluntat. Tampoc no és el mateix soledat que individualisme. De fet, no totes les soledats són individualistes, ni tots els individualismes són solitaris. A Suècia, però, la soledat és el drama de la vellesa. I l’epidèmia ja és global. “La soledat es muy hermosa... cuando se tiene alguien a quien decírselo”, escrigué Bécquer.
 
Tanmateix, no som davant d’un canvi moral. Són els efectes del capitalisme ferotge, que ha volgut identificar modernitat amb desinterès familiar. Paradoxalment, tot plegat passa en temps de la hiperconnexió que proporcionen Internet i les xarxes socials. Avui la sociabilització de l’homo tecno-mercator es fa prescindint del contacte físic, d’una abraçada amb un “Hola”, un “Com estàs?” o un “Què fas?”. “Empantallats”, vivim abocats a la deshumanització.

Paraules de Henry Bataille
Paraules de Henry Bataille

Al Regne Unit l’entotsolament de la gent gran ja és un assumpte d’Estat. L’executiu de Theresa May acaba de crear el Ministeri de la Solitud -res a veure amb el Ministeri de la Felicitat de Butan, un estat independent situat prop de l’Himàlaia. Amb tot, la idea no respon a raons humanitaris, sinó econòmiques. L’exèrcit de persones aïllades en la desgràcia de la incomunicació (nou milions) costa a les arques públiques una suma inadmissible en sanitat i serveis socials. Per a molts governs occidentals, aquest problema pressupostari se soluciona endarrerint l’edat de jubilació.
 
La medicina ens ha allargat la vida, però, en alguns casos, no necessàriament ens l’ha millorada. El progrés social, la llibertat de viure tot sol i no de no haver de donar comptes a ningú, ja ha encès totes les alarmes. Hem convertit la solitud en desolació. “Ningú és una illa”. El magnífic aforisme de John Donne ha saltat pels aires. Ara el repte és conciliar autonomia amb solidaritat. Rilke ens pot esperonar: “L’amor consisteix en això, que dues soledats es protegeixin, s’acaronin i s’acullin una a l’altra”.

Aquí teniu la pel·lícula documental "La teoria sueca de l'amor":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud:



Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.

Articles del web relacionats:

- El capitalisme que ens decapita
- Atletes ascetes

Eternament precaris

Article publicat a l'Ara Balears (12/05/2017)

La precarietat és el signe de la postmodernitat. Aquest concepte va néixer durant la segona meitat del segle XX com a reacció davant del fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donàs sentit a la vida. El pensament postmodern creu més en l’individu i no en el col·lectiu, és escèptic envers el progrés social i desconfia dels grans relats polítics. Representa, per tant, la mort de les ideologies. “Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”, deia una de les pintades del revolucionari Maig del 68 francès.
 
Fa vint-i-cinc anys, en plena crisi dels noranta, gràcies a un spot televisiu d’una coneguda marca de cotxes, es va posar de moda el concepte JASP, acrònim castellà de “Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Eren fills del baby boom amb una alta formació acadèmica, però sense cap futur professional. Ara aquella generació JASP, rebatiats com a “Jóvenes Aunque Sobradamente Puteados”, és encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni. Els “millennials”, però, comparteixen precarietat laboral i existencial amb una altra generació, la dels quaranta i cinquanta anys, que ja ha patit les inclemències del sistema capitalista.



El 15M ja sembla un record llunyà. De l’ “Indignau-vos!” hem passat al “Resignau-vos!”. Del proletariat hem passat al “precariat”, en paraules de Zygmunt Bauman, autor del concepte “societat líquida”, on tot és més volàtil que mai. Ens hem convertit en eterns becaris de la vida. D’Homo sapiens hem degradat en Homo precarius. La nostra situació és precària perquè, etimològicament parlant, no aturam de pregar una mica d’humanitat en un món que ha globalitzat la misèria. Enmig de tanta corrupció política i moral ens hem cansat de mastegar pessimisme.
 
Patim el suplici de Tàntal. En la mitologia grega, Tàntal era un esperit rebel que se sotmeté a un càstig exemplar a l’inframón. Els déus el varen encadenar prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava cap a la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Avui nosaltres, com Tàntal, tampoc no podem accedir a tot el que el “bondadós” senyor Capitalisme ens prometia. Ens hem quedat amb la mel als llavis.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal
 
El que abans li deien flexibilitat, ara li diuen precarietat. Si abans ser mileurista era un lament, ara és un somni. Tanmateix, ja no basta tenir feina per sortir de la indigència. Sorprèn l’actualitat de la pel·lícula “Temps moderns”, la subversiva comèdia contra l’explotació capitalista que filmà Charles Chaplin el 1936. Charlot va veure que la crisi de la Gran Depressió no era més que una excusa del sistema per a una major explotació de la classe obrera i per a l’eliminació dels drets socials i laborals.
 
El major triomf del capitalisme és la resignació i el conformisme que genera en nosaltres. Hem de donar gràcies per tenir feina, malgrat que se’ns humiliï. Abduïts per la síndrome d’Estocolm, si tiram la tovallola, se’ns acusa de covards. Amb la pastanaga al davant, se’ns exhorta a reinventar-nos. D’aquesta manera, sofrim l’esclavitud d’adaptar-nos contínuament a uns canvis que se’ns imposen. És el joc de la vida. Les regles, però, d’aquest joc cada cop són més denigrants. Encara retronen a les nostres orelles la condemna que Déu infringí a Adam en expulsar-lo del paradís: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. En un univers tan tòxic, la suor ja té regust de llàgrima. La impotència ens té alienats.

Temps moderns
Temps moderns
 
Hem venut les utopies per un plat de llenties. Perduda la dignitat, no ens queda més remei que assumir la nostra condició d’éssers eternament precaris. La vida ens resulta massa llarga per suportar tanta precarietat, amb els preus dels habitatges pels núvols. Arribam a un món ple de incerteses, que abans eren més fàcils d’afrontar gràcies a unes rutines i a unes convencions socials avui totalment dinamitades. Eren vides més segures, però per ventura massa avorrides. Ara, esvaïda qualsevol zona de confort, enyoram aquell beneït avorriment per poder sobreviure en un mercat laboral convertit en un autèntic “Dragon Khan”.
 
Estam condemnats a viure a la intempèrie, sense rumb, de frustració en frustració, amb la por al cos. La corda fluixa de la vida cada cop és més fluixa. Sort que tanta inestabilitat ens ha despertat l’empatia envers el proïsme. La vulnerabilitat ens agermana. Diuen que és en les crisis quan les persones exploten el seu geni creatiu. Amb l’actual precarietat, haurem de pregar, doncs, que així sigui abans de sumir-nos de ple en el nihilisme més depredador.

En aquest enllaç teniu testimonis de mileuristes.

Aquí teniu un reportatge del diari "Ara Balears" sobre la "generació becària", és a dir, els "millennials". El signe Carme Buades. Aquest altre és d'Anna Schnabel.

Aquí teniu un article sobre el "precariat".

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la precarietat.

Aquí teniu una de les famoses escenes de "Temps moderns":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
L'era líquida
Càstigs infernals
- Resignau-vos!

El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

Tots som Espàrtac!

En l’actual era de la globalització capitalista, que ens decapita a tots, tots som Espàrtac! El segle I aC la República romana patí una sacsejada important. Les conquestes territorials havien duit fins a Itàlia un gran nombre d’esclaus de guerra, que patien un tracte indigne. Un d’ells, Espàrtac, un gladiador d’origen traci (l’actual Bulgària), digué basta i entre el 73 i el 71 aC encapçalà una revolta de 50.000 esclaus.

La insurrecció, nascuda a Càpua, es va estendre per tot Itàlia amb importants victòries. Finalment, però, Cras i Pompeu –dos generals d’anomenada- la varen sufocar. Molts dels revoltats foren crucificats al llarg de la via Àpia, als afores de Roma -també, però, s’especula que el mateix Espàrtac hauria mort en el camp de batalla.

Espàrtac el gladiador
Espàrtac el gladiador, protagonitzat per l'increïble Kirk Douglas

A pesar de la seva derrota,  el líder traci aconseguí accelerar la decadència de la República i posar al descobert les misèries d’un sistema polític superb i corrupte. Amb tot, la revolució dels esclaus que liderà fracassà perquè Espàrtac lluitava per un concepte (llibertat) que els seus homes no podien entendre. No debades, durant la gloriosa República, i després amb l’Imperi, l’esclavitud era una necessitat econòmica que no plantejava qüestions ètiques.

Un romà acceptava sense embuts que hi hagués ciutadans lliures i altres esclaus. Hi havia tants d’esclaus (servi atrienses) que cadascun d’ells es dedicava a una feina diferent. Vivien supeditats a l’autoritat del seu amo, el qual els podia flagel·lar per divertiment o sotmetre’ls a abusos sexuals.

Espàrtac, la pel·lícula
A la segona meitat del segle XX, la figura d’Espàrtac es popularitzà encara més gràcies a la novel·la homònima del nord-americà Howard Fast i la seva versió cinematogràfica de 1960, dirigida per Stanley Kubrick. La pel·lícula tingué un fort contingut polític, ja que s’estrenà enmig de la croada anticomunista del senador McCarthy, coneguda com la “caça de bruixes”. Així, els gladiadors representen la lluita dels oprimits per la llibertat contra una Roma que encarna la doble moral dels poderosos i la corrupció del capitalisme.


Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
 
Els països comunistes canonitzaren el mite d’Espàrtac per múltiples vies. La URSS va promoure la Espartaquiada, una espècie d’alternativa als Jocs Olímpics que se celebraren entre 1928 i 1952. Així mateix, molts clubs de futbol de l’Europa de l’Est es fundaren amb el nom d’Spartk en honor al gladiador romà.

Aquí teniu més informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Aquí teniu el gran moment de la pel·lícula de Kubrick: "Jo som Espàrtac":


I aquí teniu l'escena final de la pel·lícula:


Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?
Gladiadors, la història d'una manipulació
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia

Una muntanya ben màgica

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2016)

Per la seva salut, Thomas Mann faria bé de no ressuscitar. Molt ha canviat Davos, l’escenari de la seva cèlebre novel·la La muntanya màgica, publicada el 1924. Des de 1991 aquesta diminuta ciutat dels Alps suïssos, la més alta d’Europa a 1,560 metres sobre el nivell de la mar, acull anualment, a finals de gener, unes pomposes trobades del Fòrum Econòmic Mundial. Els seus convidats són les grans fortunes i els polítics més influents del planeta. Res a veure, doncs, amb els protagonistes de l’obra del premi Nobel alemany.
 
La muntanya màgica ens parla de Hans Castorp, un jove enginyer d’Hamburg que viatja fins a un balneari de tuberculosis de Davos, un lloc avui més famós per les seves luxoses estacions d’esquí. La seva intenció inicial és passar-hi tres setmanes de vacances al costat d’un cosí seu que s’hi troba ingressat. Tanmateix, la visita es converteix en una estada de set anys, durant els quals Castorp s’imbueix de les reflexions existencials de dos mentors del tot antitètics, Settembrini i Naphta.
 
Enguany els prop de 2.500 assistents de més de 100 països que s’han reunit a Davos també no han aturat de fer-se reflexions existencials. En el seu cas, però, giraven més aviat al voltant de la defensa d’un sistema capitalista que, aparentment sense alternativa possible, ja ha decapitat massa gent. El terratrèmol, de repercussions globals, s’inicià el 2008 després de la pinxada de la de bombolla immobiliària nord-americana. L’únic lloc, però, on no han arribat les seves saquejades és el sempre plàcid cim de Thomas Mann. Qui ho sap bé és el periodista anglès Andy Robinson, autor del llibre Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo. (Editorial Ariel, 2013).

Robinson denuncia que, parapetat dalt del sostre d’Europa, el Fòrum Econòmic Mundial continua planificant estratègies per obtenir més beneficis enmig de l’actual crisi econòmica mundial. Tot plegat, però, es vesteix sota un discurs de la filantropia abanderat per celebritats convidades. Enguany l’actriu britànica Emma Watson ha presentat un programa per eliminar les diferències de gènere. Un altre actor, Leonardo DiCaprio, ha estat premiat per la seva lluita contra el canvi climàtic. I el cantant d’U2, Bono, hi ha celebrat el desè aniversari d’una campanya que lidera per combatre la sida a nivell mundial.
 
Un reportero en la montaña màgica desemmarca una monumental farsa on la plutocràcia intenta netejar la seva imatge al costat d’estrelles mediàtiques. És el que ja és conegut com a “filantrocapitalisme”. En aquest idíl·lic racó d’un dels paradisos fiscals preferit pels nostres corruptes el papa Francesc també s’hi ha volgut fer sentir per tercer any consecutiu. Així d’ingenu es manifestava en la seva darrera missiva: “No s’oblidin dels pobres! Aquest és el principal repte que tenen vostès com a líders en el món dels negocis”.
 
Robinson lamenta que la indignació ciutadana provocada per l’orgia financera d’aquests últims anys no hagi acabat amb la impunitat de les elits econòmiques de Davos. Apunta que la culpa, en part, és d’uns mitjans de comunicació que se senten emmordassats. I és que només uns quants periodistes elegits tenen accés directe a unes reunions on es discuteix el futur de l’economia mundial. Tanmateix, aquesta minoria acaba essent abduïda per a la causa. “Això –diu el reporter britànic- és el que passà a La rebel·lió dels animals d’Orwell. Cada vegada els porcs s’assemblaven més als que suposadament eren els seus enemics”.
 
En la seva muntanya màgica, Thomas Mann va voler descriure, des de la distància d’un sanatori dels Alps, la decadència moral de la burgesia europea als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Al final de l’obra els tambors de guerra comencen a pertorbar l’harmoniosa pau dels interns d’aquell microcosmos. El seu protagonista, Hans Castorp, pressent l’apocalipsi que s’acosta: “Tenia por. Li semblava que tot allò no podia acabar bé, que acabaria amb una catàstrofe [...], amb una gran tempesta que ho devastaria tot [...] i que el període del malson seria seguit d’un terrible judici final”.
 
Avui, gairebé un segle després de la publicació de l’obra del premi Nobel alemany, sembla que els crits eixordadors de les víctimes del capitalisme encara no han arribat a les orelles dels nous habitants de la muntanya màgica de Davos. Si qualque dia els desmunten de veres el seu preuat sistema, l’autor d’Un reportero en la montaña màgica té clar quina serà la seva reacció. Cita una frase del geògraf britànic David Harvey: “El capitalisme mai no resol els seus problemes; simplement els desplaça a un altre lloc”.

Aquí teniu una ressenya de "La mutanya màgica" feta pel professor Xavier Díez.

Per saber més sobre què es cuina a Davos, no us podeu perdre aquests vídeos:





Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
El capitalisme que ens decapita

Nadal com a catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (20/12/2015)

L’escriptor britànic Graham Greene, mort el 1991, ho tenia clar: “Pens que Nadal és una festa necessària, necessitam una temporada durant la qual puguem lamentar totes les imperfeccions de les nostres relacions humanes. És la festa del fracàs, trista, però consoladora”. Certament, als més agnòstics o ateus, tot i rebutjar-ne el sentit religiós, ja els pot anar bé tenir uns dies que, en realitat, a les portes d’un any nou, ens serveixen per fer una catarsi col·lectiva. És un tornar a començar des de zero amb el millor decàleg de bones intencions.
 
Tanmateix, l’actual esperit nadalenc, que apel·la a la germanor enmig d’un bullici consumista, va ser un invent de l’escriptor anglès Charles Dickens. El desembre de 1843 publicava Un conte de Nadal, que tenia com a protagonista un vell esquerp, avar i solitari que es torna bondadós per Nadal. Aquest argument estava en consonància amb l’època en què l’obra va veure la llum. A la segona meitat del segle XIX l’Anglaterra victoriana vivia immersa dins el capitalisme de la Revolució Industrial. Era una societat marcada pels constants conflictes entre la burgesia i una classe obrera, que, en la seva emigració del camp a la ciutat, era víctima de moltes injustícies.

Un conte de Nadal
Un conte de Nadal
 
A Un conte de Nadal, Dickens, conegut com el “novel·lista de la vida popular anglesa”, va descriure les festes nadalenques com el temps en què més s’accentuaven totes aquelles diferències socials. Els pobres passaven fred i penúries al carrer, mentre que els acomodats burgesos vivien aïllats dins la seva bombolla de benestar. L’escriptor britànic va saber aprofitar bé els ingredients emotius d’amor i caritat d’una efemèride religiosa que aleshores havia perdut intensitat. El seu conte pretenia ser un toc d’atenció a les classes dirigents perquè donassin protecció als més desvalguts.
 
L’obra de Dickens va tenir un èxit inesperat. No aturà de vendre’s en Nadals posteriors i posà de moda la imatge edulcorada de carrers coberts de neu i la figura de l’arbre, tot un símbol de fecunditat originari de les zones germàniques. Es tornaren a escoltar antigues nadales i proliferaren un altre cop les targetes de felicitació. Avui encara estam hipnotitzats pel Nadal més idealitzat que ens regalà l’escriptor britànic. La felicitat, el bon humor i la companyonia sobrevinguda d’aquests dies ens reconcilien amb la condició humana i ens manté esperançats en un món millor.
 
Som fills de Dickens, però també som fills de Sísif. En la mitologia grega, els déus havien castigat la insolència d’aquest personatge amb una dura tasca a l’ultramón. Havia d’empènyer una roca enorme fins al cim d’una muntanya; un cop a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, rodolava i aquella ànima en pena havia de començar de bell nou amb el seu etern suplici. A la vida real tots nosaltres també som petits Sísifs que empenyem, amb esforç i sacrifici, la pedra dels nostres somnis particulars. En caure, amb l’inici del nou any, no ens queda altre remei que tornar-la aixecar i autoenganar-nos que aquesta vegada sí que podrem. És la història de l’etern retorn.

L'etern càstig de Sísif
L'etern càstig de Sísif
 
Graham Greene prengué bona nota del trist missatge d’aquest mite grec. Amb tot, considerà que les plàcides festes nadalenques són l’excusa perfecta per donar-nos una nova oportunitat. Any nou, vida nova! Toca fer examen de consciència i el punyent record dels que ja no hi són ens ha de fer valorar més les nostres vulnerables i efímeres existències. Per una qüestió de supervivència, necessitam miratges en el desert, l’escalfor humana i la idea de pertinença a una família, a una comunitat, tot i les seves imperfeccions i hipocresies. Són les nostres millors vitamines per digerir tantes frustracions.
 
Un cop, doncs, celebrada la catarsi col·lectiva amb dinars i misses nadalencs, tornarem a aixecar-nos. Amb la feixuga motxilla de les il·lusions perdudes a les espatlles, remuntarem el nou any amb un renovat propòsit d’esmena. Tanmateix, encara que la vida mai no serà com voldríem, no ens ha de fer por ser fills de Sísif. Pitjor és estar amb les mans plegades. Nadal només dóna oxigen a aquells que intenten tirar endavant sota el reparador influx del conte de Dickens. Per no defallir davant l’impacte de la crua realitat, també ens podem fer nostres les paraules de John Lennon, un altre clàssic per aquestes dates d’emocions desbordades: “Al final tot sortirà bé perquè, si no ha sortit bé, és que encara no és el final”. Molts d’anys!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/12/2016), reflexion sobre l'esperit nadalenc en l'era de la postreligió: 




Articles relacionats:
La mort de Déu
El sentit tràgic de la història
La degradació humana
-
 Els orígens del cristianisme

Josep Carner (1884-1970) tenia clar que un nou any és un nou engany. Així ho manifesta en un cèlebre poema seu:

Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.


I, per acabar, un poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003):


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


Aquí teniu altres poemes de temàtica nadalenca seleccionats per Jordi Llavina.


Paraules de la terra

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. El mateix mot cultura, derivat de colo (“conrear”), ens fa tocar amb els peus a terra, igual que home, que prové de humus (“terra”), en al·lusió al nostre caràcter terrenal, ben diferent del celestial dels déus –altres derivats seus són humil, humiliar o humanitat

Durant molt de temps es donà per fet que la paraula pòstum també provenia d’humus, pensant així que el terme al·ludia a allò que ve “després de la terra”. Es tracta, però, d’una etimologia popular –la veritat és que l’adjectiu llatí postumus és el superlatiu de posterior (“de després”). Tanmateix, a causa d’aquesta mala associació, en algunes llengües la paraula ha vist incorporada una “h” intercalada –és el cas de l’anglès posthumous o del francès posthume.

Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l'aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d'intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S'intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s'havia mòlt (< emolere).

Vincent Van Gogh. El sol.
Vincent Van Gogh. El sol.


Pobres empegueïts

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d'esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta.

A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria (luxuria, en llatí, significava originàriament “creixement immoderat de plantes o d’arbres”, cosa que lliga amb frondositat, abundància i, finalment, sota l’òptica cristiana, amb excés). Les terres també podien ser exuberants, és a dir, molt fèrtils (< ex, “des de” + ubero, “fertilitzar”, “produir fruits”) o ubèrrimes.

Atesos els seus efectes tan catastròfics, el capitalisme també ens pot fer empegueir a tots. No debades, tal com hem esmentat més amunt, el capitalisme va néixer en el món ramader, amb els pecora (neutre plural de pecus, -oris, “bestiar”). En un principi aquesta paraula al·ludia als animals dolents, que no eren productius. Amb el temps, convertit en insult masclista, donà peu a l’expressió mala pècora.

De pecus, -oris, en català antic sorgí el mot pec per al·ludir al bestiar; amb el temps, però, agafà el significat de “beneit”, “estúpid”, present en el refrany “Qui foll va a Roma, pec se’n torna”. Després, apareixerien els termes peguesa (“beneitura”) i empegueir, que, de “mostrar-se com un beneit”, passaria a significar “avergonyir-se”.

Gregaris reclacitrants
Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx).

El sembrador (Van Gogh)
El sembrador (Van Gogh)


Les persones més delirants ja s'han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira)" que fa l'arada. Derivats seus són delirium tremens (estat de confusió i d’al·lucinacions) o deler (sinònim de desig). N'hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l'advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l'acusa d'haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s'escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.
Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.


Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d'aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d'impostos -altres derivats d'iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d'aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s'encastava la biga de l'arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l'hora de passar l'arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l'altra banda del riu (river). Era millor que l'agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d'aquesta tanca eren els forans o forasters.

Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)
Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)


Llavors amb espelmes
La nostra mare terra (γῆ en grec) antigament era tota (πᾶν) una massa compacta, una pangea. Durant molt de temps, per culpa del geocentrisme, se li tenia un respecte reverencial. Avui, però, encara se li té. No debades, tothom tem els seus moviments tel·lúrics (tellus, eris, “terra”), és a dir, amb els seus terratrèmols, derivat de terra, un altre sinònim que es feia servir. De l’expressió llatina terra patria (“terra paterna”) ens ha quedat el concepte pàtria. A la seva obra Tusculanes, Ciceró tenia clar què era la pàtria: Ubi bene, ibi patria (“On s’està bé, allà és la pàtria”)

En grec, γῆ convivia també amb χθών, d’on tenim autòcton, és a dir, “propi” (αὐτός) de la terra; en canvi, allò que procedeix d’un “altre” (ἄλλος) indret rep el nom al·lòcton

Pangea amb les fronteres actuals
Pangea amb les fronteres actuals


La feina principal de l’agricultor era inseminar bé la terra. En llatí, llavor és semen, -inis d’on tenim seminari i, en castellà, “semilla”. Curiosament la nostra paraula llavor també té arrels agràries. Prové del llatí labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Ja ho deia Virgili (segle I aC) en les seves Geòrgiques: Labor omnia vincit improbus (“Tot ho venç el treball tenaç”).

Propaganda amb gust de terra
En llatí, per a sembrar també hi havia el verb pango, que ens regalà paraules país, pagès i pagà. La història d’aquesta última paraula és ben curiosa. Al segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals (< pagus, “camp", "llogaret”), es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (< αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg (pro) dels camps (pagi). Fou aquesta la seva primera acció de propaganda, que ens féu a tots veïnats d’aquesta “aldea” (vicus) global que és el món.

Si llauram bé la terra podem recollir fruits (< frui, “gaudir”) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”) –d’aquí tenim optimisme o inòpia, que en un principi significava “sense riquesa”; ara, en canvi, l’expressió castellana “estar en la inòpia” vol dir no saber res d’un tema.

Ops amb dos nins (Rubens)
Ops amb dos nins (Rubens)

 

En grec, fruit és ὁ καρπός, ου, que ens ha donat paraules com carpologia, part de la botànica consagrada a l'estudi del fruit, o mesocarpi (+ μέσος, η, ον “mig”), la part intermèdia de les capes d’un fruit (situada entre l’endocarpi i l’epicarpi, és la part que normalment s’aprofita per menjar). 

Dessa Ops
El panteó romà, per influència dels sabins, comptava precisament amb la deessa Ops, que presidia la fertilitat i la terra. Al món grec era identificada amb Rea, i el seu marit Saturn, el generós monarca de l’edat daurada, amb Cronos. Per representar el seu excés de riqueses, se la representava amb un feix de blat en una mà i una cornucòpia (corn de l’abundància) a l’altra.

La deessa Ops també tenia cura de les llavors, una paraula que, en la seva versió grega (σπερμα), ens ha donat  espelma. Avui la cera de les espelmes sol ser agafada de les abelles. El seu actual nom, però, està influenciat probablement pel verb espalmar que al·ludeix a l’acció d’untar una embarcació amb sèu o matèries semblants, com la mateixa esperma de balena. 

Per a “llavor”, en grec també hi havia σπόρος, que, amb la preposició δια (“a través de”), donà paraules com espora, element reproductor dels vegetals, no implicat en la reproducció sexual, o diàspora, mot que al·ludeix a la dispersió dels jueus per diverses contrades del món.

Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)


Un dels fruits que dóna la terra si la llauram bé són els tubercles. Aquesta paraula prové del llatí tuberculum, diminutiu de tuber (“bony” o “tumor”). És una etiqueta aplicada a la patata, el moniato, la xufa, la pastanaga, e rave o la remolatxa. De tuber també deriven les paraules trufa (amb metàtesi), protuberància i la castellana “tobillo” (turmell en català), que no deixa de ser una protuberància entre el peu i la cama.

A mitjan segle XIX es va donar el nom de tuberculosi a la malaltia contagiosa més famosa de l’època. Es caracteritzava per la formació d’uns petits tubercles o bons en alguns teixits de l’organisme. Si som amants de totes aquestes “plantes” (φυτόν) serem neòfits -inicialment era una persona “nova” (νέος) iniciada en el culte d’una religió; per extensió, és persona que s'acaba d’adherir a una doctrina, a un moviment o un partit polític, etc. 

Radicals des de l’arrels
En grec arrel és ῥίζα, que ens ha donat paraules com rizòfag (+ φάγομαι, «menjar»), dit dels animals que s'alimenten d'arrels, o rizòfit (+ φυτόν, “planta”), planta amb arrel. El seu homònim llatí és radix. Sovint empram l’adjectiu radical per referir-nos a una persona violenta que va contra el poder establert i que, per tant, es contraposa a una persona moderada, que actua amb seny. Això, no és així si tenim en compte l’ “arrel” d’aquesta paraula.

Etimologia de radical
Etimologia de radical


Així doncs, en essència, un radical és qui vol canviar-ho tot “des de l’arrel”, de manera que es pot ser “radicalment pacifista” sense emprar cap mètode violent. Amb tot, lamentablement avui aquesta paraula s’ha pervertit tant fins a convertir-se en un insult. Ens convé, doncs, eradicar del nostre imaginari lingüístic la connotació tan despectiva que ha adquirit una paraula que ens demana a crits que sapiguem arrelar bé els nostres pensaments per així trepitjar amb pas més ferm la vida.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus) –això ho saben bé els Jordis, atès que el seu nom deriva del grec Γεώργιος, compost per γῆ (“terra”) + ἔργον (“treball”); aquest era el nom que rebien al món hel·lè els agricultors. No em cal estipular res més.  No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d'un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge de terra, mar i aire. I aquest altre capítol del mateix programa parla sobre el llenguatge dels animals i dels homes. I aquest altre capítol vendria a ser la segona part. 

Aquest altre capítol està dedicat a paraules relacionades amb el bosc.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
- Etimologies botàniques

No us podeu perdre aquest vídeo d'en Miquel, un nin d'onze anys de Santa Eugènia (Mallorca) amb ànima de pastor:


 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px