Banner Top

La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)
Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana


La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camús, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



La moral del geni

Article publicat a l'Ara Balears (24/02/2014)
 
Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.
 
Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.
 
La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.
 
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo


El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.
 
Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art  no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.
 
Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.

Per acabar, unes reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987), que tenia un visió diferent dels genis: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa. Tant és així que jo crec com a cosa certa que tot art gran no pot sortir més que d’una ànima gran”.


Aquestes són algunes de les reflexions de Woody Allen sobre la vida.

Aquest article  de l'Ara Balears de Melcior Comes també parla sobre la moral del geni. Es titula "Sexe i poder".

Aquí teniu un article interessant de Vicenç Villatoro titulat "La moral i l'obra".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la doble faceta dels genis:


 
Aquí teniu un interessant vídeo sobre Woody Allen:



I per acabar, aquí teniu l'excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d'Annie Hall (1997), tota una declaració d'intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px