Banner Top

Hedonisme cognitiu

Article publicat a l'Ara Balears (21/07/2017)

La mentida disfressada de veritat no atura de regalar-nos nous termes. El darrer és “hedonisme cognitiu”. L’ha encunyat Jordi Ibáñez, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ibáñez acaba de coordinar el llibre “En la era de la posverdad”  (Calambur), on catorze autors, entre ells els mallorquins Andreu Jaume i Valentí Puig, reflexionen sobre l’art de la manipulació de masses en la ja coneguda com a “era de Pinotxo”.

La postveritat i l'era de Pinotxo
La postveritat i l'era de Pinotxo
 
L’ “hedonisme cognitiu” al·ludeix a una percepció de la realitat que no respon a la racionalitat sòlida i contrastada, sinó al desig que les coses siguin d’una manera i no d’una altra. En seria un bon exemple el debat televisat que el 2008 varen mantenir Pedro Solbes, ministre d’Economia i Hisenda de Zapatero, amb Manuel Pizarro, número dos del PP en les eleccions estatals d’aquell mateix any. El dirigent socialista va vendre les bondats de la banca espanyola i va minimitzar la crisi amb l’eufemisme “desacceleració econòmica”. El popular, en canvi, augurà el desastre que vendria. Segons les enquestes, a pesar de mentir, Solbes va ser qui guanyà el debat perquè els espanyols triaren creure allò que desitjaven creure.
 
Avui ja s’ha perdut la vergonya a allò fals. Ningú ja no dimiteix per mentir. Queda lluny el testimoni del president nord-americà Richard Nixon. El 8 d’agost de 1974 el dirigent republicà va haver de deixar la Casa Blanca després d’haver faltat a la veritat en el cas Watergate, el cas d’espionatge al Partit Demòcrata. Eren un temps en què els mitjans de comunicació gaudien del respecte d’una ciutadania que encara no estava intoxicada per tant de renou ambiental. En l’era de l’espectacle de la informació, ja costa destriar la veritat de la demagògia. Ho deia Josep Pla: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. Així doncs, tot el món opina”.

"En la era de la posverdad"
 
Per desgràcia avui el periodisme s’ha oblidat de la màxima de l’historiador romà Tàcit: narrar sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). La informació s’ha convertit en opinió, la qual juga amb un material sensible que són els sentiments, la base de l’ “hedonisme cognitiu”. I vet aquí el drama de l’actual democràcia. Davant un “quart poder” del tot desacreditat, els polítics saben que la gent no vol conèixer la veritat. No debades, aferrats als nostres prejudicis, preferim viure atrinxerats en miratges que ens reconforten i que ens eviten haver d’afrontar-nos amb la complexa realitat.
 
Tanmateix, l’ “hedonisme cognitiu” també es pot aplicar fora de l’àmbit de la perniciosa postveritat. En la nostra vida quotidiana només escoltam o llegim allò que ens proporciona plaer. I això demostra una gran peresa mental. Si tan sols feim cas d’allò del que ja estam convençuts, correm el perill de tenir només un punt de vista que potser que no sigui el correcte. La discrepància ens horroritza. Canviar d’opinió està prohibit. La dicotomia marca la nostra naturalesa des del moment que tenim dues mans amb les quals destriam els bons dels dolents. Les mitges tintes no valen.

L'ofuscació del fanatisme
L'ofuscació del fanatisme
 
L’ “hedonisme cognitiu” és narcisisme en estat pur. En una mostra de superioritat moral ple de cinisme, volem pensar que només nosaltres tenim la raó. Així, gaudim en veure ratificades les nostres opinions en els mitjans, mentre que ens escandalitzam i ens divertim alhora quan l’ “enemic” diu “barbaritats”. Consideram que una notícia és falsa quan no combrega amb els nostres postulats. Bé ho sap Donald Trump, que veu fake news (“notícies falses”) pertot arreu.
 
Instal·lats permanentment en la zona de confort, patim de miopia intel·lectual. Com a éssers gregaris que som, cercam aduladors i ens movem per consignes que alimenten el nostre fanatisme ideològic. Percebem com sentim. Així, tenim una visió simplificada d’una realitat del tot polièdrica que només acceptam quan s’ajusta als nostres desitjos. Per higiene democràtica i personal, faríem bé d’eixamplar horitzons i de treure’ns de sobre tants de prejudicis. En el fons l’ “hedonisme cognitiu” és pobresa cognitiva.

saramago frases

Paraula de Saramago

No us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat "Periodisme nínxol". També és molt interessant aquest altre article de Juan José Millás titulat "Me conformo". Parla d'un concepte interessant: "la realitat a la carta"·

Aquí teniu un reportatge sobre les bombolles informatives.

En aquesta vida les coses no són blanc o negre. Ho explica molt bé Carles Casajuana en aquest article de La Vanguardia.

Cal tenir en compte unes reflexions de Joan Fuster (1922-1992):

  • “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”.
  • “Les nostres idees canvien perquè nosaltres –i tot– canviem seguit seguit. Canvi pot voler dir enriquiment, rectificació o fins i tot contradicció. En tot cas, els nostres pensaments i les nostres creences d'avui només són provisionals. Això ens hauria d'encomanar una certa discreció a l'hora de contrastar-los amb els altres. Qui sap si un dia pensarem com ells, creurem com ells!”.

I per acabar, us deix amb un fragment de la novel·la Les possessions (pàg. 221-222, Anagrama, 2018), de Llucia Ramis:

“La paraula de l’any passat va ser post-truth, perquè la mentida, com el diable, ha canviat de nom i de forma, i convenç fent veure que no existeix. O al contrari, que és l’únic que existeix, que no hi ha alternativa i hem de doblegar-nos davant del seu poder. La majoria tendeix a creure’s allò que reforça les seves opinions, abans de qüestionar-les per culpa de la veritat, tan inoportuna com apunta Emmanuel Carrère a Limònov, preferim creure’ns qualsevol mentida que concordi amb la nostra opinió a interessar-nos per una informació veraç que la desmenteixi [...]

Tant se val si una informació és veritat o no, cadascú pot triar la seva versió i negar les altres. Construeixes un món fet a mida a Twitter, els discursos caben en cent quaranta caràcters, i tot el que no hi entri, fora. Bloca’l, ataca’l, fes que els que pensen com tu s’afegeixin al linxament, eliminem tot allò que no ens agrada, que no existeixi. Converteix els qui no pensen com tu en monstres. Despulla’ls de trets humans. Destrueix-los. Queda’t tranquil al teu petit llogaret digital”.


Sobre l'hedonisme cognitiu també parla Irene Vallejo en aquest article:

Irene Vallejo
Irene Vallejo



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?



Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
Per què ja no dialogam?
La postveritat segons Aristòtil
Una mica d'hedonisme, per favor!

Prejudicis inextirpables

Article publicat a l'Ara Balears (09/06/2017)

El nostre subconscient és ple de prejudicis que ens ofusquen la mirada. El gran repte en aquesta vida és saber-los extirpar a mesura que ens feim grans. És una tasca titànica. Ja ens ho advertí Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. Aquesta frase bé la podrien haver subscrit els mateixos grecs de l’antiguitat, tal com constata la paraula bàrbar que ens llegaren. L’encunyaren a partir d’una onomatopeia ben curiosa: “bar.. bar... bar”. Era el so inintel·ligible que, al seu parer, feien tots aquells parlants d’altres llengües. Es tractava d’un terme carregat de prepotència cultural. Només el feien servir per a aquells pobles que consideraven inferiors o menys avançats.

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein
 
El que els grecs detestaven més dels pobles bàrbars era la hybris, l’excés, la desmesura. No casava gens amb la seva ètica, un concepte que al·ludeix als bons costums (êthoi) o hàbits que la tradició ha consagrat com a norma de vida. Els romans traduïren aquesta idea per moralia a partir del terme mos, que també vol dir costum. En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
Avui a Occident, davant una societat tan multicultural coartada pel terrorisme islàmic, l’ètica té molta de feina per reflexionar sobre la moral dels nouvinguts. Cal, però, introduir un altre concepte en el debat, encara no recollit per cap diccionari: “aporofòbia”. És el rebuig al pobre (áporos en grec). El neologisme ha estat creat per Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, autora del llibre “Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafio para la democràcia” (Editorial Paidós).

 

 
Cortina ressalta que no tots els estrangers són tractats per igual. Als turistes i als forans adinerats els rebem amb els braços oberts, però als refugiats i als immigrants de butxaques buides els posam mil impediments. Així, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes no amb un discurs xenòfob, sinó “aporòfob”. Amb tot, la professora universitària recorda que inconscientment totes les persones som “apòrofes”. No debades, al seu parer, tendim a unir-nos als individus que ens són més semblants, mentre que, des de la nostra òrbita classista, desconfiam dels desconeguts o dels que pertanyen a una classe social inferior.
 
Una altra intel·lectual preocupada per l’odi que impera en l’actual aldea global és l’alemanya Carolin Emcke, corresponsal de guerra durant catorze anys. Acaba de publicar “Contra el odio” (Taurus), convertit en un autèntic best seller al seu país. En una recent entrevista al diari El País, Emcke feia la següent radiografia: “S’ha obert la veda. Ara la gent exhibeix amb orgull el seu rebuig cap als estrangers. A la televisió i al carrer, el racisme ha arribat al centre de la societat. S’ha trencat el tabú”. Amb aquest brou de cultiu, la perversa dicotomia del “nosaltres” envers els “ells” (bàrbars) cristal·litza en forma d’antisemitisme, homofòbia o islamofòbia.

La pobresa, estigmatitzada
La pobresa, estigmatitzada
 
L’escriptora alemanya assegura que ara l’odi és més virulent que mai gràcies a Internet, una eina amb un poder de propagació colossal que, però, se’ns ha girat en contra: “La il·lusió que la Xarxa és un lloc d’emancipació i solidaritat s’ha acabat. No pot ser una zona extraterritorial on la gent pugui fer el que li doni la gana”. Sens dubte, l’odi se’ns ha escapat de les mans.
 
Els populismes actuals ens recorden que vivim en societats hipocondríaques, que temen contaminar-se constantment dels altres. Així, som abduïts per la por i pels discursos simplistes, que ens infantilitzen a tots. El desconcert és absolut. Paguen justos per pecadors. Hi ha, però, qui ingènuament, des de l’ètica, defensa el relativisme cultural, que dóna per bo, dins del seu context, qualsevol costum, des de l’ablació fins al canibalisme. No volen sentir a parlar l’etiqueta de “bàrbars” que ens llegaren els grecs. Tanmateix, no hem de mesclar ous amb caragols. Sense caure en l’arrogància cultural, cal no defugir mai l’esperit crític.

Prejudicis
Els prejudicis ens entelen la mirada
 
Fa dues setmanes, a Portland (EUA), dos homes moriren a ganivetades en intentar aturar una agressió d’un fanàtic xenòfob a dues dones musulmanes. El president Trump es torbà tres dies per condemnar el terrible succés que ell mateix ha alimentat de manera irresponsable amb el seu tribal crit “America first”. La realitat és trista d’assumir. En l’era del terror global, tants de prejudicis semblen impossibles d’extirpar. Hi haurà qui encara cregui en el miracle de l’educació. Altres, en canvi, es resignen desgraciadament a donar la raó a Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Aquí teniu una interessant entrevista a Adriana Cabeceran, "agent antirumor" que es dedica a desmuntar prejudicis entorn al racisme.

Aquest article parla sobre diversitat i democràcia.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016), parl sobre els orígens del racisme:



Aquí teniu uns vídeos que parlen sobre el racisme a la televisió:





- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
Racisme: l'origen d'un estigma
El fracàs de Serveis Socials

Maleïda postcensura

Article publicat a l'Ara Balears (26/05/2017)

El llenguatge políticament correcte és la gran amenaça de la democràcia. Ara ja ha mutat en “postcensura”, en una censura que no emana del poder, sinó de la mateixa societat, avui tan activa en l’àgora del ciberespai. El terme ha estat encunyat pel periodista d’ “El Confidencial” Juan Soto Ivars, que acaba de publicar l’interessant llibre “Arden las redes” (Debate). La “postcensura” no segresta publicacions o prohibeix concerts, sinó que fa emmudir veus dissonants per por a patir un linxament digital.
 
En l’actual societat hipersensibilitzada no hi ha dia que qualsevol tuitaire rebi una forta esbroncada a les xarxes socials per part d’algun col·lectiu ofès: feministes, catòlics, vegans, antitaurins, independentistes, espanyolistes... Fa la sensació que hi ha gent que cada matí guaita a Internet a la recerca d’algun comentari amb el qual escandalitzar-se. Són persones que es volen indignar de manera ràpida, com qui busca excitació exprés en pàgines porno. I com més adeptes de la “tribu” tenen a la seva indignació, més avalats se senten per continuar pontificant des de la “rectitud”.

Arden las redes
Arden las redes
 
Juan Soto ressalta que la correcció política ha provocat monstres com Donald Trump. Al seu entendre, els demòcrates estaven convençuts que, després de les declaracions masclistes del magnat nord-americà, cap dona l’anava a votar. Resulta, però, que el 53% de les dones blanques el varen votar. L’explicació és senzilla. Aquestes dones varen entendre que el fet que Trump s’expressàs com un absolut misogin no volia dir necessàriament que s’hagués de comportar com a tal.
 
L’autor d’“Arden las redes” desconfia de qualsevol censura per a gent que pensa d’una manera abominable. Assegura que si prohibim a un individu que deixi d’expressar-se com si fos un racista, ell continuarà essent-ho , i educarà els seus fills perquè també ho siguin, independentment del que diguin els mitjans o l’escola. A vegades la prohibició fins i tot pot reforçar conviccions considerades “intolerables”. Si una persona, per exemple, fa un acudit contra l’Església, els catòlics de seguida l’acusaran de blasfem. Això, però, farà que ell encara se senti més orgullós del seu ateisme. És el mateix, per tant, que passa a un votant d’ultradreta si li dius racista o masclista.

Juan Soto (foto del diari Ara)
Juan Soto (foto del diari Ara)
 
Per sort, el món sempre estarà ple d’individus amb opinions incòmodes per molt que els vulguem silenciar amb la correcció política. Assistim, però, al conegut fenomen de l’ “aldeïtzació” de la societat. A les xarxes socials només acabam veient la gent que pensa com nosaltres. Mitjançant els seus algoritmes, Facebook o Twitter tendeix a ensenyar-nos menys coses amb les que sap que no estarem d’acord. D’aquesta manera, pensam que tot el món pensa com nosaltres i ens acabam convertint en uns autèntics fanàtics.
 
La “postcensura” pot tenir repercussions indesitjables. Si coneixem l’existència del bus homòfob “Hazte Oír” no és perquè passàs per davant ca nostra, sinó perquè els censors de Can Twitter amplificaren la seva notorietat. Sense ells, la campanya “Hazte Oír” hagués estat un fracàs. El millor càstig, per tant, és la indiferència.

Frase per reflexionar
Frase per reflexionar
 
El principal problema, però, de la “postcensura” és que coacciona i castra l’esperit crític. Tant si som d’esquerres com de dretes, fa que no puguem qüestionar certs dogmes per por a ser considerats uns traïdors. Som acusats, doncs, de coses que no som i estam condemnats a la intel·lectualitat més monolítica. No hi ha espai per als matisos o la ironia. Ho tot és blanc o negre.

En l’era de les xarxes socials, vivim amenaçats per una nova Policia del Pensament orweliana. Cada dia milers de vilatans virtuals carregats de prejudicis ens censuren enarborant la religió del paranoic discurs políticament correcte, que exacerba els insults. Tothom s’ofèn perquè es creu tenir raó. La raó, però, es forma mitjançant el contrast d’opinions.

L'era de les etiquetes
L'era de les etiquetes
 
L’autor d’“Arden las redes” recorda que el mal de la “postcensura” està lligat a la pèrdua de credibilitat que arrosseguen els mitjans de comunicació tradicionals d’ençà del sotrac de 2008. Aleshores cap d’ells va veure la crisi econòmica que estava per venir. Això explica que el missatge de Trump hagi calat molt més que el de Hillary, la qual gaudia de la simpatia de gairebé tota la premsa. És la famosa “postveritat”. Hillary deia la veritat més que Trump, però ho feia a través d’uns mitjans totalment desacreditats davant l’opinió pública.

Paraula d'El Roto
Paraula d'El Roto
 
Convé, doncs, treure’ns del cap que Internet ens fa més lliures. Ara, amb la maleïda “postcensura” de les xarxes socials, vivim més acorvadits que mai. Assenyalam algú per insultar-lo, demanam signatures perquè l’acomiadin o perquè boicotegin un espectacle seu. Així, la nova democràcia, amant de les etiquetes i dels eufemismes, condemna la lliure opinió. Prefereix el discurs monòton que el pluralisme. Pensam des de la uniformitat intel·lectual a toc de trompeta digital. Contínuament se’ns diu: “Ofeneu-vos!”. Els arbres de la indignació no ens deixen veure el bosc del coneixement.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte.

Aquí teniu una entrevista a l'historiador britànic Timothy Garton Ash. Parla sobre la llibertat d'expressió.

També és interessant aquesta entrevista a Eli Pariser, president de Move On, plataforma en línia de contingut polític líder als EUA.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre 10 artistes marcats per la censura.

Articles del web relacionats:

Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Humor irònic
Les llavors de la discòrdia
La postveritat segons Aristòtil
L'etern retorn del Gran Germà
- Maleïda ortodòxia!

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Aquí teniu el documental "En la era de la postverdad":

 

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:

  • “La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
  • “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).
Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

I aquí teniu un petit reportatge de "Món 3/24" sobre els populismes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
Digau-li feixisme, no populisme

L’etern retorn del Gran Germà

Article publicat a l'Ara Balears (17/02/2017)

És un Déjà vu. Pres per la incredulitat, l’espectre del periodista britànic George Orwell es frega els ulls. Té molt present l’al·legat que el 1948 va escriure contra els totalitarismes del segle XX. L’obra es titulà 1984, resultat d'intercanviar la posició dels dos últims dígits de la data en què la va concebre. Avui, gràcies a la victòria de Donald Trump, ja s’ha convertit en un supervendes a Amazon, el gegant digital del comerç on-line. Certament, escarrufa constatar les similituds que guarda “Oceania”, el país on transcorre 1984, amb la nova Amèrica trumpista.
 
Orwell parla d’un Estat omnipresent liderat per un enigmàtic dictador conegut com a Gran Germà -l’alter ego de Hitler o Stalin. Aquella és una societat sense cap tipus de llibertat per als ciutadans, els quals se senten estrictament vigilats per unes “telepantalles” i per la “policia del pensament”. El protagonista de l’obra, Winston Smith, treballa al Ministeri de la Veritat, reescrivint permanentment la història al gust del règim totalitari del partit Ingsoc.

El Gran Germà que tot ho veu
El Gran Germà que tot ho veu
 
La crònica orwelliana dels fets ve condicionada per la “neollengua”, una llengua artificial, d’una simplicitat malintencionada, que suprimeix qualsevol subtilesa semàntica perillosa. Així, dolent és “nobo”; els conceptes de llibertat i igualtat es fusionen en una sola paraula, “crimpensar”; i el “prolealiment” és la porqueria d’entreteniment i falses notícies que proporciona el Gran Germà. Els tres eslògans governamentals són: “La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància és la força”.
 
Tota aquesta arquitectura lingüística suposa un “crimental”, el crim de la ment. És el mateix crim que està perpetrant el flamant 45è president nord-americà en voler imposar “fets alternatius” que substituesquin qualsevol evidència empírica que aportin els mitjans de comunicació. L’expressió està en sintonia amb la ja famosa “postveritat”. En base a ella, ara Trump ha declarat la guerra a la professió periodística, la qual, al seu parer, està totalment desacreditada per no haver predit la seva victòria electoral.
 
1984 conté, però, altres detalls plenament actuals. És el cas dels “dos minuts d’odi”, durant els quals tots els ciutadans contemplen la imatge de l’arxienemic de l’Estat, Goldstein. Irromp a les “telepantalles”, defensant conceptes “forassenyats” com “la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, el dret de reunió i el dret d’opinió”. Avui Trump s’encarrega de combatre qualsevol d’aquestes heretgies amb punyets tweets, la nova arma de la democràcia.

Eslògan del Gran Germà
Eslògan del Gran Germà
 
Al costat del Ministeri de la Veritat d’Orwell, hi ha tres ministeris més: el de l’Amor, el de la Pau i el de l’Abundància. El de l’Amor s’ocupa de reeducar amb càstigs els membres del Partit. En aquest sentit, el president nord-americà ja s’ha mostrat favorable a la tortura com a eina eficaç de control i de dissuasió. El Ministeri de la Pau s’esforça per aconseguir que hi hagi una guerra permanent i un enemic extern per evitar revoltes socials. En la mateixa línia estaria el lema trumpista contra la immigració “America, first”. Finalment, el Ministeri de l’Abundància vetla perquè la gent visqui sempre a un pas de la subsistència. El nou inquilí de la Casa Blanca fa el mateix en voler desmantellar l’Obamacare, l’ambiciosa reforma sanitària del president sortint, tan cobejada pels més desafavorits.
 
Segons el “Nostradamus” Orwell, no tenim molts de motius per a l’optimisme. No debades, el protagonista de la seva obra no aconsegueix deslliurar-se del jou opressor del Gran Germà. L’escena final és demolidora. Apareix Smith en un bar mirant a la televisió tot un reguitzell de notícies manipulades. La seva resignació muda en conformisme: “Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà”.

Cita cèlebre de 1984
Cita cèlebre de 1984
 
És trist constar la vigència d’una novel·la del tot apocalíptica escrita fa gairebé setanta anys. El seu contingut no només és aplicable als Estats Units de Trump, el nou emperador del mal, sinó també a Polònia, Rússia o la Xina, països democràtics però igualment intransigents amb les llibertats individuals. A Espanya, amb tot, tampoc no podem bravejar molt.
 
Desarmat el periodisme, en temps de la “postveritat” estam abocats a viure més idiotitzats que mai. Els polítics sempre han tengut l’opció de mentir. La novetat és que els ciutadans, per culpa de tanta infotoxicació, ens haguem deixat d’interessar per la veritat. El rentat de cervell institucional no pot resultar més exitós. Són els nous estralls de l’etern retorn del Gran Germà, que aquesta vegada té en Internet una “telepantalla” més eficient. Tenint a la seva disposició totes les dades del nostre perfil digital, el control ja és absolut.

Aquí teniu més informació sobre l'obra d'Orwell.

No us podeu perdre aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
On és la veritat?

A
quí teniu la pel·lícula completa de "1984":

Matar el missatger en temps de la postveritat

En temps de la “postveritat”, el president nord-americà Donald Trump prefereix matar el missatger, és a dir, prefereix culpar els periodistes que donen males notícies en lloc d’assumir-ne la seva pròpia responsabilitat. Aquesta expressió es va començar a gestar a l’antiguitat.

L’historiador grec Plutarc (segles I-II dC), en una de les seves Vides paral·leles, ens parla del militar romà Lucul·le i de les seves guerres a Àsia Menor contra Mitridates del Pont al segle I aC. Segons el relat de l'historiador, el rei armeni Tigranes el Gran, aliat i gendre de Mitridates, s’enfadà molt quan un missatger el va avisar de l’arribada de Lucul·le. Per no sentir aquella mala notícia, el monarca optà per tallar el cap a l’emissari.
 
L’expressió “matar el missatger” queda molt ben reflectida en la pel·lícula 300, que parla de la batalla de les Termòpiles, que va suposar la primera derrota dels grecs contra els perses en el transcurs de les Guerres Mèdiques. És el moment en què Leònides, rei d’Esparta, rep un missatger del rei Xerxes, el qual li demana la submissió de les polis gregues. Davant aquella provocació, Leònides el llança a un pou. Avui Trump segueix la mateixa consigna dels dèspotes de l’antiguitat. Haurem de veure, però, fins quan podrà mantenir aquesta estratègia tan infantil.




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat.

Segons Edwy Plenel, director Mediapart, diari digital francès conegut per les seves investigacions, els tres enemics tradicionals del periodisme: “La propaganda, els rumors i les emocions”. I té tota la raó del món. Ho explica Esther Vera, directora del diari Ara, en aquest article.

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Fama, la deessa de la postveritat
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
On és la veritat?
Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història
Heròdot, el primer periodista de la història

L’origen grec de l’himne americà

Que Déu beneixi Donald Trump! O millor dit, que els déus grecs el beneeixin! L’himne que acaba de donar la benvinguda al 45è president americà és d’inspiració grega. Tot va començar a finals del segle XVIII amb la fundació de la Societat anacreòntica, un club de cavallers de Londres. Aquesta societat, del tot elitista, estava dedicada a Anacreont, un poeta grec del segle VI aC. Eren força coneguts els seus poemes que canten els plaers de la vida, el vi i l’amor -d’ell prové la imatge que tenim d’Eros com a nin alat juganer. 

Bust d'Anacreont al Museu Louvre
Bust d'Anacreont al Museu Louvre
 
Anacreont va ser molt imitat en època hel·lenística i romana. Les seves imitacions, conegudes com les “anacreòntiques”, exercirien una gran influència en poetes del Renaixement i del neoclassicisme. No es d’estranyar, doncs, que al segle XVIII la Societat anacreòntica també li retés culte amb àpats ben copiosos. Per a l’ocasió, es creà un himne (del grec ὕμνος), que s’anomenà To Anacreon in Heaven (“A Anacreont en el cel”). La tonada va anar guanyant popularitat a Londres i altres llocs del món. Al segle XIX, als Estats Units seria adaptada en diverses cançons patriòtiques i finalment també en la nacional.

El poemes d'Anacreont eren força hedonistes
El poemes d'Anacreont eren força hedonistes
 
La gestació de l’himne
L’Himne dels Estats Units d’Amèrica va ser compost per Francis Scott Key el 13 de setembre de 1814. Va ser en el marc de la guerra que els EUA mantenien amb el Regne Unit per fer-se amb uns territoris canadencs que pertanyien a l’imperi britànic. Scott, un poeta amateur de 34 anys, havia estat detingut pels anglesos quan, com a advocat que era, havia anat a sol·licitar l’alliberació d’un amic. La detenció es va produir durant el bombardeig britànic al Fort McHenry de Baltimore (Maryland), a la costa nord-est americana. Scott, empresonat dins d’un vaixell britànic, observà l’atac des de la seva cel·la.

L'esperit patriòtic americà
L'esperit patriòtic americà
 
L’endemà, havent cessat l’atac, va albirar que en el Fort McHenry encara onejava la bandera americana. Els seus havien guanyat. Aquesta imatge li va inspirar el poema The Defence of Fort M'Henry. Atès el seu rerefons patriòtic, també s’adaptà a la melodia de les cançons del moment que seguien el patró de To Anacreon in Heaven. El 3 de març de 1931 va esdevenir himne nacional per una resolució del Congrés americà. Aleshores el poema d’Scott es rebatià com a The Star Spangled Banner (“La Bandera de les estrelles centellejants”). Aquesta és la lletra de la cançó, encara que només se’n sol cantar la primera estrofa:
 
O, digueu-me, podeu veure a la primera llum de l'aurora
allò que amb orgull vam saludar a l'últim centelleig del crepuscle?
les amples bandes i brillants estrelles de la qual, en la fera lluita
sobre les muralles contemplem onejant amb galania?
I la resplendor vermella dels coets i les bombes esclatant a l'aire
van donar proves a la nit que la nostra bandera encara hi era
O digueu-me, encara oneja la bandera de les estrelles centellejants

sobre la terra dels lliures i la llar dels valents?
 
Sobre la costa tènue es veu entre la boira,
on l'host arrogant de l'enemic reposa en terrible silenci,
Què és allò que la brisa, sobre l'altíssima pendent,
quan bufa, ara amaga, ara revela?
Ara rep el centelleig del primer raig del matí,
En plena glòria de la reflexió, ara brilla en el rierol:
És la bandera de les estrelles centellejants! Que per molt temps onegi
sobre la terra dels lliures i la llar dels valents.
I on és aquella banda que envanida jurava
que el caos de la guerra i la confusió de la batalla,
ens deixaria sense llar ni país?
La seva sang ha rentat la taca dels seus vils passos.

Cap refugi ha pogut salvar el mercenari ni l'esclau
Del terror de la fugida o de la penombra de la tomba.
I la bandera de les estrelles centellejants en triomf oneja
sobre la terra dels lliures i la llar dels valents.
O, que així sigui sempre, quan els homes lliures s'interposin
entre la seva estimada llar i la desolació de la guerra.
Beneïda amb victòria i pau, que la terra rescatada pel Cel
lloï el Poder que ens ha creat i preservat com a nació!

Hem de conquerir quan la nostra causa sigui justa,
I que aquest sigui el nostre lema: "En Déu confiem".
I la bandera de les estrelles centellejants en triomf onejarà
sobre la terra dels lliures i la llar dels valents!
 

Aquí teniu la melodia de To Anacreon in Heaven:



I aquí teniu l'Himne dels Estats Units intepretat per Beyoncé el 2013 en la reelecció d'Obama:



Avui, doncs, més de 2.500 anys després de la seva mort, Anacreont és mes viu que mai amb l’himne americà. Amb Trump, però, ja podem partir corrents. Del “Yes, we can” d’Obama hem passat al “Yes, we run”. Només la intervenció dels déus grecs pot evitar que això acabi en tragèdia.

Sabíeu que el grec va estar a punt de ser la llengua oficial dels Estats Units? Ho explica aquest article.

I parlant de música, no us podeu perdre aquest sensacional vídeo del programa "Món 3/24" de TV3 titulat "Adéu a la música d'Obama". Està en sintoni (i mai millor dit) amb aquest altre "Les músiques d'Obama".

Articles del web relacionats:
A l'orfeó amb Orfeu
-
 Capitals amb Capitoli
- L'origen clàssic de la música

On és la veritat?

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2017)

La veritat ja ha perdut autoritat en benefici de la postveritat, la falsedat amb pàtina de credibilitat nascuda dels interessos polítics o comercials. El Diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit aquest terme (post-truth) com el neologisme estrella de l’any que acabam d’acomiadar. El britànic George Orwell, l’escriptor antisistema per antonomàsia, es deu regirar a la seva tomba. Fa setanta anys, a la seva novel·la distòpica 1984, deia: “Les mentides surten de tots els altaveus, però la Terra encara gira al voltant del Sol, i ni els dictadors ni els buròcrates, per més que desaprovin el fet, ho poden impedir”. 
 
Avui, però, amb la postveritat, malauradament moltes mentides s’han convertit en veritat a còpia de repetir-les ad nauseam. El que interessa és excitar les emocions sense que hi intervengui l’intel·lecte. Les vísceres i l’instint han desbancat els fets i la raó. El fantasma de Goebbels torna a planar sobre Occident, pres de bell nou pel populisme. “La veritat és l’enemic més gran de l’Estat”, deia el sòrdid ministre de propaganda nazi.

Post-truth
Post-truth
 
Tot i que la paraula va aparèixer publicada el 1992, els primers temptejos seriosos amb la postveritat es produïren amb l’administració de George Bush junior. El 2003 el president nord-americà va aprofitar la psicosi col·lectiva generada pels atemptats de l’11S per atacar l’Iraq, a qui acusà de tenir armes de destrucció massiva. Després, l’excusa va resultar ser una gran mentida. L’entronització, però, de la postveritat ha arribat amb el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump, la resposta extrema als estralls de la globalització.
 
Els defensors de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea ara diuen que molts dels seus arguments eren falsos. El proper inquilí de la Casa Blanca també ja ha sortit a matissar moltes de les seves controvertides afirmacions. “El fi justifica els mitjans”, resava una sentència que mai no va dir al segle XV Maquiavel. Tanmateix, aquestes cèlebres paraules estaven ben en sintonia amb la concepció pessimista sobre la condició humana que tenia el pare de la Ciència Política moderna.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago
 
Amb la postveritat que catapulten les xarxes socials els mitjans de comunicació se senten desbordats. En les passades eleccions als Estats Units una web de notícies satíriques va publicar que el Papa Francesc donava suport a Donald Trump. I molts internautes es varen creure aquella mentida. Era d’esperar. Un recent estudi de la Universitat de Stanford ja ha alertat que el 80 per cent dels joves nord-americans no sap distingir si una notícia a Internet és falsa o real.

La veritat mediàtica
La veritat mediàtica
 
Sens dubte, corren mals temps per al periodisme, que ha mutat en postperiodisme en l’era de la postdemocràcia, on manen unes elits privilegiades. Cada cop agafa més força una broma de mal gust que circula per totes les facultats de Ciències de la Informació: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. El darrer exemple ha estat el cas de Nadia Nerea, la nina mallorquina afectada d’una malaltia rara. Tots els mitjans es deixaren emportar per l’emotivitat viral de la història. Mentre la gent anava desembutxacant generosos donatius, ningú no va reparar en el passat delictiu del progenitor, que havia estat condemnat a presó per estafa. Han hagut de passar vuit anys perquè el periodisme reaccionàs i desemmascaràs un pare que ha tengut la sang freda de lucrar-se a costa de la malaltia de la seva filla. Els periodistes, doncs, han de fer més autocrítica a partir de la màxima de Carl Bernstein, un dels dos famosos reporters del Watergate: “Tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”.

Murió la verdad (Goya, 1810-1814)
Murió la verdad (Goya, 1810-1814)

El Papa ja ha fet una estirada d’orelles a la desacreditada professió periodística. En una recent entrevista a un setmanari belga, ha demanat als mitjans de comunicació que vetlin més per combatre la “calúmnia” i la “coprofília” en al·lusió a la tendència morbosa de les masses acrítiques cap a les notícies falses, vistes com a excrements. És el discurs actualitzat d’Orwell: “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Paraula de George Orwell
Paraula de George Orwell
 
Tanmateix, el Summe Pontífex predica en el desert. En el voraç univers cibernètic, fa temps que els diaris convencionals han deixat de dur la veu cantant de la “veritat”, avui més opaca que mai. Assistim indefensos a la simplificació de la política i al buidatge semàntic de les paraules. Hem enterrat l’esperit de la Il·lustració. Mentre ens eixugam els ulls plorosos que ens falsegen la realitat, ens demanam, esmaperduts, on és la veritat.

I per acabar, una cita de Maquiavel (El príncep ): “Són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”.

Qui també coneix la força de la veritat és Henry Kissinger, secretari d’Estat d’EUA durant els mandats presidencials de Richard Nixon i Gerald Ford. Ell deia: “En política no interessa la veritat; el que compta és el que la gent percep com a veritat”.

Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La veritat requereix rigor. La mentida, imaginació”.

I aquestes foren les paraules immortals que Hannah Arendt va escriure el 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam:

“Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que siga la trama de falsedats que un mentider experimentat puga oferir, mai no serà prou gran, encara que compte amb l’ajuda d’ordinadors, per a encobrir la immensitat dels fets reals”.

I aquí teniu unes reflexions de Marc Aureli, emperador estoic del segle II dC: “Tot el que escoltam és una opinió, no un fet. Tot el que veim és una perspectiva, no és la veritat”.

Veritats manupulades
Veritats manipulades

Aquí teniu un article de Francesc Serés que parla sobre la crisi de les paraules. Es titula "L'amo del diccionari".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


I aquí teniu un vídeo dels serveis informatius de TV3 sobre la posveritat. I aquest és el documentat del programa "Sense ficció" dedicat a la postveritat. Es titula "Veritats de mentida".

Aquest article és interessant. Es titula "La larga historia de las noticias falsas".

Igual d'interessant és aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Aquest article de Ramón Lobo, d' "El Periódico", és molt interessant. Es titula "Periodismo extraviado".

Aques altre article recull reflexions interessants sobre la postveritat en l'era de la postdemocràcia.

Aquí teniu vuit notícies falses que mai no s'haurien d'haver publicat.

Aquí teniu un manual per descobrir si una notícia és falsa.

També és interessant aquest article d'Albert Pla Nualart, titulat "Creix la demanda de fets alternatius" (Diari Ara, 19/02/2017).

El filòsof i economista Fernando Trias de Bes parla de l' "era Pinotxo" en aquest article d'El País titulat "La verdad de la posverdad" (28/05/2017)

Aquí teniu dos articles sobre la postveritat d'un especial del diari Ara (28/05/20017):
Postveritat: nova era daurada per a la manipulació
Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les "fake news
Guia bàsica per navegar en el mar de la postveritat


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px