Banner Top

El pecat de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (11/11/2016)

Comença a ser ben hora que l’Església catòlica ampliï el seu catàleg dels set pecats capitals. Al costat de la luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia hauria d’aparèixer ja el pecat de la indiferència. El bombardeig incessant d’imatges que rebem cada dia ens ha fet més inhumans. Ara vivim anestesiats contra el dolor del món. En paraules del papa Francesc, som víctimes de la “globalització de la indiferència”.

‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)
‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)

Fa 44 anys el món s’estremí amb una de les primeres imatges de la barbàrie humana de l’era moderna. Fou la famosa fotografia de la “nina de Napalm”. El 8 de juny de 1972 Kim Phuc tan sols tenia 9 anys quan un avió de l’Exèrcit sud-vietnamita bombardejà el seu petit poble de Trang Bang, prop de l’antiga Saigon. L’atac, coordinat amb els Estats Units, pretenia controlar l’abastiment per carretera entre Cambodja i Vietnam. Els míssils que es llançaren anaven carregats de napalm, un combustible capaç de calcinar qualsevol forma de vida. Els informes de EUA indicaven que no hi havia civils a la localitat. Això, però, resultà ser una gran mentida. Aviat el lloc es convertí en un infern en flames.
 
Kim Phuc sortí corrents amb altres nins per la carretera completament nua. El foc de les bombes carbonitzaren les seves robes i li cremaren el 65 per cent del cos. Presa del dolor i amb el rostre ple de llàgrimes, cridava “¡Em moro, em moro!”. El moment fou immortalitzat pel fotògraf vietnamita Nick Ut, que cobria la Guerra de Vietnam per a l’agència Associated Press. Aquell click, “El crit” de Munch de la fotografia, es publicà en portades de tot el món i mostrà les conseqüències de la guerra sobre la població civil. Després de posar en dubte la seva autenticitat, pressionat per l’opinió pública, el president Richard Nixon accelerà la retirada de les seves tropes i Ut guanyà el premi Pulitzer. L’últim soldat nord-americà sortí de Vietnam del sud el 29 de març de 1973. La guerra, però, finalitzaria dos anys després amb la victòria de Vietnam del nord comunista. Els prop de vint anys de conflicte se saldaren amb més de 4 milions de morts, la majoria civils.

Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
 
Avui malaurament ja no hi ha fotos que acabin amb una guerra. Els fotoperiodistes se senten impotents. Les seves imatges ja no sacsegen consciències. En veure-les per televisió o pel mòbil ens pensam que formen part d’una pel·lícula de ficció. La banalització del dolor del proïsme no coneix límits. La solidaritat només és per a moments puntuals. Ja hem enterrat per sempre la màxima llatina Homo sum, nihil humanum a me alienum (“Home som. Res del que és humà em pot ser indiferent”). En l’actual societat de l’espectacle pot més la inèrcia de la indiferència. Els números de les víctimes mortals ens han deshumanitzat i han anul·lat el nostre deure de diferenciar el bé del mal. I, per no tenir remordiments amb els refugiats extraviats per la Mediterrània, la solució política passa per dir que són potencials terroristes.

Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
 
Enmig d’aquest desori mundial, preferim quedar-nos amb la visió edulcorada de la realitat virtual. El divorci mediàtic de Brad Pitt i Angelina Jolie o la cobra de Bisbal a Chenoa ens ajuden a viure més alleugerits. Instal·lats en la intempèrie moral, vivim pensant que el que passa als altres no ens passarà a nosaltres. Ja ho va denunciar sota el règim nazi el pastor luterà Martin Niemöller en un famós poema atribuït erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista,/ Quan van empresonar els socialdemòcrates,/ vaig guardar silenci,/ perquè jo no era socialdemòcrata,/ Quan van venir a buscar els sindicalistes,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era sindicalista,/ Quan van venir a buscar els jueus,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era jueu,/ Quan van venir a buscar-me,/ no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Paraula de Luther King
Paraula de Luther King
 
Ara, infotoxicats i ofegats per la superficialitat, som incapaços de valorar la magnitud de la tragèdia. De tant de posar call davant tanta ignomínia hem callat. I ja se sap que qui calla atorga. Hem arribat a aquest col·lapse ètic des del desolador benestar del nostre microcosmos. El pecat de la indiferència és la bestialització de la humanitat. Només ens queda aferrar-nos fort a la cançó de la cantant argentina Mercedes Sosa: “Sólo le pido a Dios/ que el dolor no me sea indiferente/ que la reseca muerte no me encuentre/ vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.”
"En les coses, hi resta sempre quelcom de la mirada que les ha contemplat" Walter Benjamin. Dibuix de John Berger

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.



I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “ La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència”.

I contra la indiferència també faríem bé de tenir present aquest poema del poeta anglès del segle XVII John Donne:

"Ningú és una illa,
complet en ell mateix.

Cada home és un bocí del continent,
una part de la terra;
si el mar se n'emporta una porció de terra,
tota Europa queda disminuïda,
tant li fa si és un promontori,
o la casa d'un dels teus amics,
o la teva pròpia casa.

La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat.
Per això mai preguntis per qui toquen les campanes:
toquen per a tu".

Aquí teniu un article interessant de Paco Tomás que parla sobre el tractament mediàtic de l'horror.

Aquí teniu una interessant entrevista del Papa a El País.

Aquí teniu un famós text d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià. Es titula “Odi als indiferents”. És un extracte de “La Ciudad Futura”, revista cultural publicada per Antonio Gramsci l’11 de febrer de 1917:

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència.

El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupació; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partisà, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; res del que en ella passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partisà. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):


Aquí teniu la cançó de Mercedes Sosa:



Aquí teniu un enllaç amb les 100 fotos més influents de la història.

I aquest article de Carles Capdevila és molt recomanable. Es titula "La crueltat s'encomana".

Articles del web relacionats:
L'ombra d'Auschwitz
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia


Cridar els quirits

L'etimologia del verb cridar ens remet a la famosa història del rapte de les sabines. Després d'haver fundat Roma (753 aC) al costat del riu Tíber, Ròmul es trobà amb el problema que la nova ciutat no tenia dones. Aleshores decidí convidar a una festa en honor a Neptú el poble veí dels sabins, que ocupaven un del set turons de Roma, el mont Quirinal o Quirí (nom sabí del déu de la guerra).

Mentre els homes sabins, liderats pel seu rei Tit Taci, estaven ocupats en la diversió, els romans raptaren les seves dones i filles. S'originà així una guerra entre ambdós bàndols que acabaria essent resolt per les mateixes sabines. Aquestes volien que es deixassin de matar perquè, si guanyaven els romans, perdrien els seus pares i germans; i, si guanyaven els sabins, perdrien els seus marits i els seus fills. Finalment se celebrà la reconciliació amb un banquet.

El rapte de les sabines (Picasso, 1963)
El rapte de les sabines (Picasso, 1963)


A partir d'aquest episodi Ròmul governà durant cinc anys amb Tit Taci, formant d'aquesta manera una diarquia. Fins i tot es casà amb la filla d'aquest, Hersília, la gran mediadora del conflicte. Conta la llegenda que una nit de pluges i llamps, Ròmul fou raptat pels déus, que l'elevaren al cel. Des d'aleshores fou venerat com a déu Quirí, adoptant així l'antic nom del déu sabí. La seva dona Hersília també fou deïficada. Quirí fou un dels déus principals del panteó romà.

Un cop integrats al poble romà, els sabins passaren a ser coneguts com a quirits (quirites) en honor al seu lloc de procedència, el mont Quirí –després, quirits esdevindria el nom col·lectiu donat solemnement a tot ciutadà romà. Els quirits d'origen sabí arribaren a exercir una gran influència en la societat romana. Tothom recorria a ells per a qualsevol problema. Al segle I aC, l'historiador Marc Terenci Varró parla del verb quiritare com a sinònim de "demanar ajuda als quirits". Fou així com quiritare adquirí el significat de "cridar per socors". I en llatí vulgar es convertí en critare, d'on tenim cridar (català), gritar (castellà"), gridare (italià), crier (francès) i to cry (anglès a partir del francès; aquest verb, però, ha passat a significar "plorar") –sense descartar aquesta versió, el gran etimòleg Joan Coromines també aposta per un origen onomatopeic del terme. Curiosament avui el mont Quirinal s'identifica amb el Palau Quirinal, la residència oficial del president de la República italiana. Deu ser per això que sovint s'hi senten tants de crits.

Les sabines i la Revolució francesa
Cap al final de la Revolució francesa, el pintor Jacques-Louis David fou empresonat. A la presó pintà La intervenció de les sabines (1799), que avui es pot contemplar al Museu del Louvre. La pintura és considerada com una crida a la unitat del poble després del vessament de sang revolucionària. Enmig del quadre, entre el rei sabí Tit Taci i el del romans, Ròmul, hi ha la sabina Hersília, filla de Tit Taci i muller de Ròmul. Demana als combatents que no les deixin vídues matant els seus esposos o òrfenes matant els seus pares.

Rapte de les sabines
El rapte de les Sabines; Hersila al centre entre el seu pare Tit Taci i Ròmul (Jacques-Louis David, 1799)

El crit
El crit més famós de tots els temps és el que va pintar el 1893 el norueg Edvard Munch (1863-1944). La seva fou una vida marcada pel patiment i la mort. Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit (Skrik, en noruec), que avui es pot visitar a la Galeria Nacional d'Oslo: "Anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell. Jo em vaig aturar; cansat, em vaig recolzar en una barana [...]; els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa".

El crit (Munch)
El crit (Munch)

En paraules de Rafel Argullol ("La ruleta de les emocions", diari Ara 18/05/2014): "Munch aspirava a pintar les emocions. No un home o una dona emocionats sinó les emocions mateixes. Volia pintar l'angoixa, la gelosia, el goig..., allò, en definitiva, que semblava prohibit als pintors perquè eren conceptes que únicament podien expressar els filòsofs. Schopenhauer havia escrit en un dels seus llibres que mai es podria pintar el crit".

El crit no va ser molt ben acollit per la crítica –mes tard, el règim nazi qualificà Munch d'artista degenerat i retirà tots els seus quadres d'una exposició a Alemanya. Un crític considerà l'obra del pintor noruec tan pertorbador que fins i tot aconsellà les dones embarassades que no la vessin. A finals del segle XX, El crit esdevingué tota una icona cultural. El 1961 la revista Time l'il·lustrà a la portada d'una edició dedicada als complexos de culpa i a la ansietat.

Per entendre el quadre "El crit" no us podeu perdre aquesta intervenció de Marc Giró al programa "Divendres", de TV3.

Aquest article explica el vertader rerefons de 'obra de Much,

Articles del web relacionats:
Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma
- Palaus a la muntanya

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px