Banner Top

Paraules amb coneixement

No podem anar per la vida sense conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), avisava una famosa sentència esculpida en el frontispici del temple de Delfos, el centre religiós més important de l’antiga Hèl·lade –en llatí aquest aforisme fou traduït com a Gnosce te ipsum. Per conèixer-nos bé a nosaltres mateixos cal mirar-nos (specio, en llatí) bé dins (intro-) nosaltres. La clau, doncs, és la introspecció. Cal cercar a dins i no a fora. Ne te quaesiveris extra (“No intentis cercar-te fora”), deia al segle I dC el poeta satíric llatí Persi.

Gnosce te ipsum.
Gnosce te ipsum.
 
El verb grec per a conèixer (γιγνώσκω) encara avui ens il·lumina molt a través d’un bon grapat de derivats: agnòstic (dit de qui declara inaccessible a l'enteniment humà tota noció de l'absolut), gnosticisme (corrent filosoficreligiós, nascut al segle III dC, que es basa en l’afirmació de l’existència d’una forma suprema de coneixement, la gnosis), diagnòstic, pronòstic (o prognosi), gnoseologia (que, com a sinònim d’epistemologia, és una ciència que estudia els postulats i les hipòtesis científiques) o prosopopagnosi (incapacitat per reconèixer rostres, πρόσωπον).
 
El coneixement dóna saviesa (σοφία). I els amants (φιλέω) de la saviesa són els filòsofs. La persona que suposadament encunyà aquest terme fou Pitàgores de Samos al segle VI aC. Fins aleshores els pensadors eren coneguts com a físics. El nom al·ludia a l’objecte de les seves observacions, la natura (φύσις), la qual cosa revela que en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina. La ciència que s’encarregà d’estudiar la realitat que hi ha més enllà (μετα) del món sensible s’acabà coneixent com a metafísica -així es conegué un llibre d’Aristòtil.

Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
 
Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer al segle VI aC a partir del sentiment d’admiració, perplexitat (θαυμασμός), que sentia l’home davant l’espectacle de la natura. Això va ocórrer al segle VI aC a Jònia, a les costes de l’actual Turquia. Aleshores els famosos presocràtics -anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia al segle V aC- varen començar a qüestionar les explicacions mítiques donades a determinats problemes. S’inicià així el que s’ha volgut conèixer com el trànsit del μῦθος (“conte”) al λόγος (“raó”), encara que aquesta expressió seria bastant matisable. Els llatins traduïren λόγος per ratio, d’on tenim, raó, raciocini, enraonar (= discutir), raonar (= pensar) o ració.

Els grecs no situaven la ment en el cervell, sinó en el diafragma (< διαφράσσω, “separar”), el múscul pectoral encarregat de la respiració. És per això que la paraula per a diafragma (φρήν), també significava enteniment. D’ella tenim esquizofrènia (+ σχίζω, “dividir”, manca d’equilibri psicològic), frenesí (excitació extrema), frenopatia (+ παθος, “malaltia”, part de la medicina que estudia les malalties mentals) o oligofrènia, que és un tipus de retard mental (+ ὀλίγος, “poc”). La mens llatina en grec era νόος, d’on tenim paranoia, que és quan tenim la ment allunyada (παρα) de la realitat.

Filosofia
Filosofia

De φρήν (“enteniment”), els grecs feren derivar φρόνησις, que en llatí es traduí per prudentia, és a dir, “qui veu (video) amb antelació (pro-)” -la mateixa arrel conté la paraula providència. En el seu famós mite de l'auriga, Plató considera la φρόνησις com la virtut pròpia de l'ànima racional. Per la seva banda, Aristòtil lligava la φρόνησις amb l’ εὐβολία, la capacitat de jutjar amb discerniment (el terme està compost per εὐ, “bo”,  i βουλέυω (“deliberar”, “decidir”). Al seu parer, una adequada deliberació és imprescindible per aconseguir la preuada felicitat o terme mig.

Mite de l'auriga o del carro alat
Mite de l'auriga o del carro alat

Els set savis de Grècia
Abans de l’aparició de la filosofia, els prohoms amb una certa ascendència intel·lectual eren coneguts com a σοφοί (“savis”). Els més coneguts foren els “Set savis de Grècia”, que varen viure entre els segles VII i VI aC. Paradigmes del seny i la justícia, es tractava de gent de pau i de diàleg, constructors d’un ordre social.
 
El llistat oficial d’aquests homes “prudents” varia d’un autor a un altre. La seva saviesa es concentrava en màximes, moltes de les quals varen acabar esculpides en el frontispici del temple de Delfos: el mateix “Coneix-te a tu mateix (atribuït a Tales de Milet)”, “Res amb excés, tot amb mesura” (de Soló, el famós legislador atenès), “La majoria dels homes són dolents” (de Bies de Priene, també legislador), “La moderació és el millor” (del tirà Cleòbul de Lindos), “Sigues previsor amb totes les coses” (del també tirà Periandre de Corint), “Has de saber escollir l’oportunitat” (de l’estadista Pítac de Mitilene) o “No desitgis allò que és impossible" (del també estadista Quiló de Lacedemònia).

Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior

Consciència per a existir
Els romans tenien dues paraules per al verb “conèixer”: gnosco o nosco (que seria el calc del γιγνώσκω grec) i scio. De gnosco tenim paraules com cognitiu, ignot, ignar (no saber res), incògnita, notícia, noció, notori, noble, reconèixer, ignorar, enyorar, que deriva d’ignorar (en un primer moment, enyorar significava “ignorar el lloc on es troba algú” i, posteriorment, “trobar a faltar algú”).

De scio tenim ciència, consciència o neci. El llatí va ser la llengua de referència de la ciència fins al segle XVIII. La seva influència encara és ben present en la Royal Society de Londres, la societat científica més antiga del Regne Unit i una de les més antigues d’Europa. No debades, el lema d’aquesta entitat és Nullius in verba (“En paraules de ningú”).

Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)
Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)


La sentència procedeix d’una de les Epístoles d’Horaci (segle I aC). En ella el poeta romà es compara amb un gladiador que, ja retirat, es troba a la fi lliure del jou de l’esclavitud. En la Royal Society, però, la sentència cobra un altre sentit. S’interpreta com una negació rotunda a acceptar com a veritat les opinions d’autoritats polítiques o religioses. Així s’estableix que la veritat només es pot assolir mitjançant l’experimentació, és a dir, a través del mètode científic.

Conèixer per criticar
Per conèixer cal criticar, paraula derivada κρίνω. En un principi aquest verb significava separar. Amb el temps, amplià el seu camp semàntic. No debades, quan criticam, destriam, posam a una part i a una altra el que ens agrada i el que no. Per criticar, doncs, cal tenir criteri.

A partir de κρίνω, al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, encunyà el terme crisi (κρίσις) per al·ludir al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Després, en l’àmbit econòmic, el concepte faria referència a moments de pertorbacions, fluctuacions.

Curiosament, a l’antiga Grècia els actors es conegueren com a hipòcrites, ja que interpretava, “jutjava” diferents papers. Amb tot, en un primer moment, l’hipòcrita era qui donava una resposta, “interpretava” un somni o un oracle i, per tant, distingia els significats que amaguen les coses.

Tot aquest llegat lingüístic conforma la nostra existència (< ex, “des de” + sisto, “posar dret”), és a dir, ens fa “sobresortir” de la resta del món animal. Per qualque cosa ens diuen Homo Sapiens! Existir, però, implica resistir, insistir i persistir. I viure implica sobreviure en convivència

Convé tenir present l’inici de la Metafísica d’Aristòtil:

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l'amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d'obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d'entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències". 

Paraula d'Èsquil
Paraula d'Èsquil

El filòsof Xavier Rubert de Ventós té la resposta a la pregunta “Per què filosofia?”

“I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Sovint se cita la frase de Sòcrates “només sé que no sé res”. I és que efectivament la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia és més aviat el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet”.


Ludwig  Wittgenstein també té una frase per a la reflexió: "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge."

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin


També per a la reflexió és aquest fragment de l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer a Markus Gabriel, filòsof alemany i autor del llibre “¿Por qué el mundo no existe?” (Diari Ara, 03/04/2016):
 
[...] La filosofia sempre intenta ser una alternativa a la religió però mai ho aconsegueix [...]. La filosofia és una mena de patiment. Has de raonar contínuament, cosa difícil, perquè als éssers humans ens agrada ser irracionals. Per això ens emborratxem i diem estupideses. Per això tenim estereotips i violència. Els éssers humans tenim el dret de ser irracionals. Però ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat. Per tant, en aquest sentit, la filosofia també és cruel, violenta i terrible. Per això no serem mai com una secta. Però no es pot desestimar el poder de la filosofia. Agafem la paraula política, que es van inventar Plató i Aristòtil. No existiria la política tal com la coneixem si no fos per la filosofia [...].
 
¿Hi ha una frontera clara entre la filosofia i l’autoajuda?
I tant! La filosofia no t’ajuda gens, en aquest sentit. La filosofia t’ajuda a entendre les coses millor. És tota l’ajuda que en reps. No em fa una persona més feliç. Ser feliç és tremendament difícil, i depèn de tota mena de factors que ningú pot controlar. No pots ser feliç i tenir un càncer mortal, perdoni! Per descomptat que pots intentar ser feliç i riure molt i tot això. Però si jo avui tinc un accident terrible i perdo les cames, és una cosa terrible, la filosofia no m’ajudarà! La medicina m’ajudarà i potser la meva família, però la filosofia no pot fer res per tu. No hi ha salvació, això és el que pots aprendre a través de la filosofia: no hi ha salvació ni felicitat eterna.

Aquí teniu un llistat de dones filòsofes que, per desgràcia, sempre han estat eclipsades pels homes.
Les dones filòsofes, les grans marginades
Les dones filòsofes, les grans marginades


Aquí teniu recomanacions de dones filòsofes.

Una de les divises dels filòsofs hauria de ser aquesta cita de les Geòrgiques de Virgili (2,490): Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç qui és capaç de descobrir les causes de les coses”).

Aquí teniu una entrevista a Nemrod Carrasco, el filòsof que ha inspirat el personatge de Merlí.

Sovint els filòsofs han de conviure amb la incomprensió dels seus semblants. Sobre això, Epictet, savi estoic grec del segle I dC, advertia el següent a la seva obra Enquiridió:

"Si desitges dedicar-te a la filosofia, prepara't a ser escarnit qualque vegada, prepara't a ser befat per molta gent, prepara't a què et preguntin: "¿Com és que ens ha sortit de sobte un filòsof?" i "¿D'on ha sortit aquesta cella aixecada?" Tu no tinguis, certament, la cella aixecada, sinó que limita't a aquelles coses que et semblin millors, com aquell qui ha estat assignat per Déu a aquest lloc."

Aquí teniu un qüestionari de la revista Sàpiens titulat "Quin filòsof va dir què?"

Aquest article parla sobre la malaltia de creure que saps.

René Descartes: “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro”.

Sant Agustí deia: Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas (“No surtis fora; torna a tu mateix. La veritat és a l’interior de l’home”).

Per acabar, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «La saviesa no ens ve donada, sinó que hem de descobrir-la nosaltres mateixos, en un viatge que ningú pot estalviar-nos ni fer per nosaltres.»

Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica
Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica

La filosofia és l'art de preguntar. D'això parla aquest article de "Filosofar".

Aquí teniu un article interessan sobre el coneixement a la civilització vèdica.

Aquest altre article parla sobre la utilitat de la filosofia avui en dia.

Aquest enllaç parla sobre vuit hàbits que ajudaren els filòsofs a pensar millor.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés.

Aquí teniu un llistat d'anècdotes dels filòsofs més famosos.

Aquí teniu les meves intervencions a "Sapere aude", la secció de filosofia moderna del programa "Múltiplex", d'IB3 Ràdio.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?



Aquí teniu les meves reflexions sobre la màxima de Delfos "Coneix-te a tu mateix" (Gabinet de crisi, IB3 Ràdio, 31/03/2015)



I aquest vídeo del programa "Amb filosofia" està dedicat a "Fer-se preguntes":




I aquí teniu un vídeo dels primers filòsofs de l'antiga de Grècia:



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
Sapere aude?
-
 L'oracle de Delfos
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome

Els matemàtics són els millors aprenents

Des d’un punt de vista etimològic, els matemàtics són els millors “aprenents”. Matemàtiques ve del grec μανθάνω, que vol dir “aprendre” –el seu homònim llatí és disco, d’on tenim disciplina i deixeble. El terme va ser encunyat al segle VI aC per Pitàgores, l’autor del famós teorema que porta el seu nom: en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets (els dos costats menors que formen l'angle recte) és igual al quadrat de la hipotenusa (l'altre costat de major longitud). Pitàgores, amb tot, copià aquest teorema dels egipcis, a qui visità durant els seus anys de formació. Així ho demostra el Papir Rhind, una espècie de Bíblia egípcia de les matemàtiques on també apareixen altres fites que posteriorment foren atribuïdes a grecs com Arquimedes o Euclides.
 
Natural de Samos (una illa del sud-est del mar Egeu), problemes polítics obligaren Pitàgores a traslladar-se a Crotona, una colònia de la Magna Grècia, al sud d’Itàlia. Allà fundà una escola ascètica de caire religiós i polític, on la música i les matemàtiques tenien un pes especial. Pel que fa al tracte amb els seus deixebles, Pitàgores tenia una certa predilecció pels matemàtics (“els qui aprenen”), que eren els més avantatjats en contraposició als acusmàtics (“els qui escolten”) –d’ἀκούω deriva acústica.
 
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael

Els més iniciats en la doctrina pitagòrica, és a dir, els matemàtics, entraven dins la categoria dels esotèrics (< ἔσω, “dins”) –avui l’esoterisme fa referència a coses obscures, incomprensibles. Els acusmàtics, en canvi, eren considerats uns exotèrics (<ἔξω, “des de fora”).
 
Els pitagòrics foren els primers a proclamar l’esfericitat de la Terra. El seu principal objectiu, però, era la purificació de l’ànima tant a nivell corporal com intel·lectual. En aquest sentit, defensaren la doctrina òrfica de la transmigració, d’influència oriental -l’hinduisme i el budisme encara conserven alguns dels seus trets. Així, creien que l’ànima era immortal i que aquesta es reencarnava una i altra vegada. El cos, per tant, era vist com la presó de l’ànima. Segons el seu parer, en arribar la mort, l’ànima s’havia de sotmetre a un judici que podia implicar un càstig (és a dir, una nova reencarnació o metempsicosi) o bé un premi (l’alliberació definitiva del cicle d’encarnacions per tornar a ser únicament esperit). Aquesta teoria portà els pitagòrics a fer-se vegetarians. No debades, no podien sacrificar cap animal perquè podia ser la nova seu d’un amic mort. La filosofia pitagòrica exerciria una gran influència en Plató.
 
Diverses de les ciutats de la Magna Grècia no trigaren a ser governades per membres de la comunitat pitagòrica. Tanmateix, acabarien essent rebutjats per la població pel seu elitisme antidemocràtic. De fet, molts d’ells foren assassinats o obligats a exiliar-se. Segons la tradició, Pitàgores va aconseguir escapar a una ciutat veïna. Es desconeix el lloc i la data de la seva mort.

Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

No us podeu perdre aquest vídeo del canal Edu3. cat:  El profeta dels números

I aquest està dedicat als "Càlculs grecs":




Aquest altre està dedicat a mesurar l'espai:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Ramon Masià, llicenciat en Matemàtiques i Filologia Clàssica i doctor en Història de la Matemàtica Grega, parla sobre la figura de Pitàgores.

Aquí teniu informació sobre la copa justa de Pitàgores.

Aquí teniu un documental que parla sobre la bellesa de les matemàtiques.

Si voleu conèixer la història dels nombres podeu consultar el reportatge "La guerra de los números" que em varen publicar el juliol de 2012 a la revista "Historia y vida" (Núm. 532).

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (29/09/2012) per parlar sobre l'origen dels nombres:

La vulgarització de l'amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d'amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueix la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l'atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:


Pintura de Anselm Feuerbach que representa la llegada de Alcibíades (1871–1874).
Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Fedre
: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millors persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d'amor.

Aristòfanes: veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l'amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)
Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Amor platònic
Amor platònic

Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que hagem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l'Eros, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans. En aquest exemple docent, però, sovint l’alumne, enlluernat per la intel·ligència del professor, s’acaba enamorant de la seva persona i no pas dels seus coneixements.

Amor platònic?
Amor platònic?

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Sapiosexual
Sapiosexual


Aquí teniu més informació sobre l'amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l'Ara Baleares, titulat "Rompre amb el mite de l'amor romàntic".

Per saber entendre què és l'amor no us podeu perdre aquest programa "Som dones" del Canal 33:

Aquí teniu històries d'amor platònic:



I aquesta és una altra història d'amor platònic:


Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair
Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair


En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí... i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l'amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu la
 teoria triangular de l'amor de Sternberg

El triangle de l'amor
El triangle de l'amor

 
Aquí teniu Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 


Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d'amor és l'eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:


I per acabar de reflexionar sobre el mite de l'amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

  • Publicat a Amor

L'era líquida

Article publicat a l'Ara Balears (25/08/2014)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

 
Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

Tot flueix
Tot flueix
 
El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.
 
Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

La vida líquida (Bauman)
La vida líquida (Bauman)
 
Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il·lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou. L’eslògan de les nostres vides és: “Cerqui, compari i, si troba alguna cosa millor, emporti-se-la”.

El canvi segons Keynes
El canvi segons Keynes
 
En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?
 
Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant. La vida és una perpètua metamorfosi.


Aquesta és la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el concepte de societat líquida de Zygmunt Bauman: 



Per acabar de reflexionar sobre aquest tema us recoman aquest article del periodista Llibert Ferri titulat "Amor líquid en temps difícils" (Diari Ara, 16/04/2016)

Aquí teniu una entrevista interessant a Bauman. I aquí teniu 50 reflexions imprescindibles del pensador polonès.

Aquí teniu un article de Carles Capdevila sobre Bauman.

No podeu deixar de llegir aquest article del meu amic Joan Estrany sobre l'era líquida i el consumisme. Genial!

La vida és metamorfosi perpètua. Ho diu Rafel Argullol en aquest article.

I aquí teniu l'àudio d' "Els ulls de Minerva" (12/04/2017) de Ràdio 4. Mònica Miró reflexiona del canvi a les nostres vides a partir de les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu reflexions dels clàssics sobre la volatilitat de la vida:

Nihil ita ut immobile esset natura concepitLa natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca)

Nihil est toto, quod perstet, in orbe.Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago. “En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi)

Omnia mutantur, nihil interit. “Tot canvia, res no mor” (Ovidi)

I sobre el canvi, aquí teniu unes interessants reflexions del polèmica Risto Mejide al programa "Viajando con Chester".

I aquí teniu les reflexions de Zygmund Bauman:



Per afrontar tants de canvis, que millor que la cançó del gran David Bowie "Changes":




I aquí teniu una altra fantàstica cançó que parla del canvi "Everybody's Changing", de Keane:



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)
Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana


La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camús, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



L'amistat cívica

Article publicat a l'Ara Balears (20/10/2014)

Va ser Aristòtil qui, al segle IV aC, va afirmar que “l’home és un animal polític (zóon politikon) per naturalesa”. Amb l’adjectiu “polític” al·ludia a la nostra condició social com a individus integrants d’una polis (ciutat). El filòsof grec considerà que la base de qualsevol projecte cívic ha de ser l’amistat (philía), la qual ens impel·leix cap al bé de l’altre. En aquest sentit, assegurà que una ciutat sense amistat no és més que un grup de persones envilides sota la mirada d’un dèspota que es malfia fins i tot dels seus propis amics.

Aristòtil va ser el primer teòric de l’amistat, que definí com “la cosa més necessària per a la vida”. “En efecte –insistí en la seva Ètica a Nicòmac-, sense amics ningú no voldria viure, encara que posseís tots els altres béns”. Si Josep Pla distingí entre “amics, coneguts i saludats”, el deixeble de Plató establí tres tipus d’amistat: la que és útil (basada en el profit), la plaent (pròpia de gent grollera) i la més perfecta de totes, la virtuosa, pròpia dels bons ciutadans. Aquesta es produeix de manera lliure i recíproca entre dos homes iguals en virtut i que no manifesten entre ells cap mena de desig sexual (éros). El filòsof grec recalca que allà on hom troba “confiança i seguretat” és en una relació “entre persones bones, en tant que persones de bé”. Concep l’amic com “un altre jo” (héteros autos) i afirma que qui s’estima molt a si mateix, també estimarà els altres. És el que es coneixerà com a “egoaltruisme” i del qual quedava exclosa la dona que, d’acord amb la mentalitat misògina de l’època, era considerada com una eterna menor d’edat.

L'amistat segons Mafalda
L'amistat segons Mafalda
 
Segons la teoria aristotèlica, no es tracta de limitar-nos a pensar que, com es diu col·loquialment, “on hi ha amics, hi ha riqueses” o “qui té un amic, té una mina”. Més aviat s’ha d’entendre que l’amistat virtuosa entre iguals, i ben dosificada, està encaminada no solament cap al millorament dels dos amics, sinó cap a la perfecció de les formes de vida ciutadanes. Així doncs, la garantia del bon govern democràtic depèn de la capacitat del seus ciutadans per agermanar-se segons la pràctica d’aquest beneficiós model d’amistat. No debades, la mirada del vertader amic –paraula que deriva del llatí amo, “estimar”- ens demana donar el millor de nosaltres mateixos i això, projectat en la vida en comunitat, pot donar molts bons resultats. Amb tot, Aristòtil opina que no hi ha amistat d’un sol dia ni tampoc amistat sense la superació d’alguna prova conjunta. A més, recorda que “no és possible ser amic de molta gent amb amistat perfecta”, anticipant-se així a una altra dita popular (“Amic de molts, amic de ningú”).

Paraula de Ciceró
Paraula de Ciceró
 
La philía aristotèlica seria desterrada pel cristianisme, que imposà l’amor fraternal (charitas), relacionat amb l’antic agápe grec. Déu diu que cal estimar a tothom, enemics inclosos. Per tant, l’amistat ja no és entre els bons, sinó entre tots els humans; fins i tot s’ha de tenir compassió pel dolent. Una nova versió de l’amistat, presidida per la compenetració intel·lectual, reapareixeria amb el Renaixement de la mà del pensador francès Montaigne (1533-1592). La seva tristor fou majúscula quan morí, essent jove, el seu amic de l’ànima, Étienne de La Boétie. Els seus Assaigs són així d’eloqüents: “Si m’insteu a dir perquè l’estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: ‘Perquè era ell; perquè era jo’”. En aquest cas, doncs, l’amistat, tal com passava amb Aristòtil, ja no és vista com un alter ego d’un mateix, sinó com el mutu reconeixement de la diferència i el mutu respecte.

L'amistat segons Charlie Brown
L'amistat segons Charlie Brown
 
Al segle XIX el socialisme recuperà la idea cristiana d’amistat. Aleshores, la solidaritat amb els companys de classe obrera, motor de moltes accions reivindicatives, implicava fiar-se de l’individu que es tenia al costat. Durant aquest mateix segle Arthur Schopenhauer (1788-1860) va alertar sobre la cara fosca de les relacions personals. Assegurà que els humans som com els eriçons: si ens acostam molt entre nosaltres ens podem fer mal amb les punxes; però si ens feim massa enfora podem passar fred. A partir d’aquí el filòsof alemany diu que l’amistat és aquella distància justa en la que no ens feim sang ni tampoc passam massa fred.
 
Avui, per desgràcia, ens hem oblidat que tots som animals polítics, tal com postulava Aristòtil. Parapetats sota les punxes de l’eriçó de Schopenhauer i anul·lats per la desídia i la comoditat, hem preferit confiar la gestió dels nostres assumptes públics en mans d’una “casta” que massa sovint es mou per interessos particulars i econòmics. Estaria bé que tots assumíssim més el nostre paper actiu dins la societat i que no només ens deixàssim dur per la charitas evangèlica, sinó també per l’amistat cívica que representa la philía aristotèlica -ara, però, actualitzada amb la incorporació de la dona. Aquest és l’esperit que regí les relacions epistolars dels nostres poetes del Noucentisme com la d’Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel o la de Riba i López-Picó. Atès que la mediocritat tan sols genera mediocritat, la unió de persones virtuoses, que esperonen l’excel·lència de l’altre, és l’única solució per evitar que la humanitat acabi en tragèdia. Per aconseguir-ho, haurem de tenir present la cèlebre frase atribuïda a Sòcrates “No deixis que l’herba envaesqui el camí de l’amistat”.

L'amistat segons García Márquez
L'amistat segons García Márquez

Aquí teniu una reflexió de Martin Luther King sobre l’amistat: «Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics.» 

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari vera amicitia.

Aquest article parla sobre la traïció.

És possible subscriure les paraules de Roberto Carlos a la famosa cançó "Yo quiero tener un millón de amigos"?



Aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 ens ajudarà a reflexionar més sobre el concepte amistat:


 

Si voleu saber quina diferència hi ha entre amor i amistat, heu de llegir aquest article d'Ignasi Aragay (diari Ara) titulat "Sobre l'amor i l'amistat (pensaments impurs)".

En aquest altre article Berta Florés també parla de l'amistat.

Aquest altre vídeo, "Fer amics", és del programa "Bricolatge emocional", també de TV3.

Aquí teniu les reflexions del filòsof Francesc Torralba sobre la màxima de Plató: "Els amics sovint es converteixen en lladres del nostre temps".

Aquí teniu un article que parla més sobre el concepte d'amistat segons Aristòtil. Aquest altre també parla dels tres tipus d'amistat segons Aristòtil.

No us podeu perdre aquest extraordinari escrit sobre l'amistat de Tatiana Sisquella. Aquest altre de Carles Capdevila també és molt bo. Es titula "Qué pot passar quan barreges amics?"

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "Las amistades perdidas".

També és recomanable aquest article del filòsof Gregorio Luri titulat "De l'amistança i els vídeos de gatets" (Diari Ara, 13/03/2016)

Aquí teniu un vídeo on Borges parla de la diferència entre amistat i amor:


I aquí teniu un dels poemes més deliciosos que parla de l’amistat: Pareu tots els rellotges. És de l’anglès W. H. Auden (1907-1973), extret del seu llibre Vint-i-set poemes (Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva). Es va fer famós en la pel·lícula "Quatre noces i un funeral". 

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics. 


Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó. 


Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat. 


No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Aquí teniu l'escena de la pel·lícula:

Us deix amb unes reflexions de l’escriptor i guionista David Trueba extretes del seu llibre “Cuatro amigos”.

“Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte y las pollas largas. Los seres humanos elevamos ciertos tópicos a las alturas para esquivar la poca importancia de nuestras vidas. De ahí que la amistad aparezca representada como pactos de sangre, lealtades eternas e incluso mitificada como una variante del amor más profunda que el vulgar afecto de las parejas. No debe ser tan sólido el vínculo cuando la lista de amigos perdidos es siempre mayor que la de amigos conservados…”

Aquestes són les reflexions sobre l’amistat de de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“Un amic pot ésser una gran ajuda; però recordem les paraules del gran Ciceró: Nisi in bonis, amicitiam esse non posse. ‘L’amistat sols pot ésser entre els homes bons’. És a dir, no basta tenir un bon amic; és necessari que l’amic sigui bo. És el cas ben clar; de què serveix que tenguem coses bones en la vida si nosaltres no som bons? Un amic que no sigui bo ens pot fer més mal que un enemic; ja que l’amic, precisament perquè és amic, ens pot fer caminar per un camí dolent i l’enemic no pot”.

Aquí teniu una sèrie de llatinismes que parlen sobre l’amistat:

  • Amicis inest adulatio: “És inherent en els amics l’adulació “ (Tàcit, Annals, 2, 12, 4)
  • Amicis qualibet hora: “Per als amics qualsevol hora és bona”
  • Amicus omnibus, amicus nemini: “Amic de tothom, amic de ningú”
  • Amicitiae sanctum et venerabile nomen: “Sagrat i venerable nom el de l’amistat” (Ovidi, Tristes, 1, 8, 15)
  • Amico firmo nihil, emi melius potest: “Un amic vertader és la millor adquisició que es pot fer”
  • Amicus certus in re incerta cernitur: “L’amic vertader es prova en la desgràcia” (Ciceró)
  • Verus amicus numquam amici obliviscitur: “El vertader amic mai no s’oblida de l’amic”
  • Donec eris felix multos numerabis amicos; tempora si fuerint nubila, solus eris: “Mentre siguis feliç, tendràs molts d’amics; si apareixen núvols, et trobaràs tot sol”
  • Amicus Plato, sed magis amica veritas: “Platón és amic, però és més amiga la veritat”. Amb aquesta sentència es vol expressar que no basta que una opinió estigui avalada per una autoritat respectable; cal, a més, que s’ajusti a la veritat. És una sentència atribuïda a Aristòtil i citada per Ammonius Saccas (segle IV dC).
  • Amicitia quae desinere potest vera numquam fuit: “L’amistat que pot acabar mai no va ser vertadera amistat” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Amicus diu quaeritur, vix invenitur, difficile servatur: “L’amic se cerca durant molt de temps, es troba rares vegades i es conserva amb dificultats” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Quae potest esse vitae iucunditas sublatis amicitus?: “Quina alegria pot tenir la vida si li llevam l’amistat?” (Ciceró, Tusculanes, 1, 14)


I aquí teniu el poema “La amistad” de de Jorge Luis Borges.

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px