Banner Top

Els escandalosos nus grecs

Els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Amb tot, al segle I aC l’emperador August impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”) per combatre el luxe, el refinament i les extravagàncies que arribaven de l’Orient hel·lenístic. La moral conservadora romana s’escandalitzà sobretot amb els nus de les estàtues dels seus veïns, que eren traslladades i copiades al caput mundi. “L’exposició de cossos nus dels ciutadans és el principi de la vergonya pública”, escrigué el poeta i dramaturg Quint Enni al segle II aC.
 
La glorificació del nu va ser una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”), la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit.

Els romans, però, tenien una altra mentalitat. Consideraven que estar despullat era quelcom ofensiu o de mal gust. Ni tan sols en els banys de les termes es mostraven tal com Déu ens ha duit al món. Així ho afirmen diferent fonts, entre elles l’historiador Plutarc (segle I dC). Al segle II dC també sabem que Cató preferia no banyar-se davant del seu fill.

Atletes grecs despullats
Atletes grecs despullats
 
Tal com ja feien els etruscos, els romans mai no es treien la roba a l’hora de fer exercici; mantenien els seus genitals i natges coberts amb una espècie de pantalons coneguts com a subligaculum. Consideraven que els jocs atlètics grecs, sense roba, eren un culte al cos gratuït. La capital del Laci preferia entrenar soldats per a la guerra que púgils per a exhibicions innecessàries. A més, per als seus habitants la nuesa tenia connotacions negatives. No debades, els captius de guerra eren despullats del tot, se’ls feia esclaus i se’ls posava a la venda sense cap peça de roba al sobre.

Subligaculum
subligaculum

 
Així doncs, el pudor itàlic imposà com a complement a les estàtues una toga al voltant dels malucs. A partir d’August els “homes romans” ja apareixen amb cuirassa muscular, la qual és símbol de reialesa i divinitat. L’emperador també féu suprimir el nu en algunes festes religioses, entre elles les Lupercals.

August togat
August togat

Tanmateix, amb el temps, durant la Roma imperial, també trobam escultures nues. Són escultures que representen el caràcter heroic dels emperadors, que són presentats com un déu grec. Només els déus masculins de la cultura clàssica eren representats sempre despullats; no passava el mateix amb les divinitats femenines, amb l’excepció d’Afrodita, la deessa de l’amor.

Escultura de l'emperador  Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)
Escultura de l'emperador Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)


Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928
Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928

El nu femení
Pel que fa a la representació dels cossos femenins, cal diferencia entre dos tipus de dones existents a la societat romana: hi havia les matrones, dones de virtut sagrada que sempre eren esculpides sota la idea de pudicitia; d’altra banda, hi havia les esclaves o llibertes sota la tutela del seu amo, de manera que el seu cos, despullat o no, no tenia major consideració.

Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
 
Tanmateix, a partir del primer segle de l’Imperi la mentalitat romana s’anà erotitzant. Així, al segle I dC pels carrers i cases de Pompeia ja foren habituals imatges de dones semidespullades o totalment despullades.

Evolució del cànon estètic femení
Evolució del cànon estètic femení

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre els nus a la cultura clàssica.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
De gresca com els grecs
Puritanisme a Roma?
El mite de la bellesa
-
 Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
- Penis, un pinzell penjant
Mitologia i el triomf de l'erotisme

Etruscs, els mestres oblidats de Roma

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista Sàpiens (Núm. 118)

Roma no hauria estat la mateixa sense els etruscos. Aquesta pròspera civilització, que habità l’actual Toscana, actuà de pont entre el món grec i el llatí. Acusada d’hedonista i de sanguinària, dominà durant cinc segles el nord de la península itàlica fins que els seus veïns romans del sud l’assimilaren a costa d’esborrar-la del mapa. 

Europa deu molt al món clàssic. No és estrany, doncs, que sovint Grècia sigui presentada com la mare cultural d’Occident, i Roma, com el pare que amb la seva potència militar anul·là la cònjuge, sense desaprofitar, però, els seus coneixements. Amb tot, abans que es produís aquesta exhibició de força, els encarregats d’ensenyar als romans el tan admirat esperit hel·lè foren els etruscos, una enigmàtica civilització que habità fa tres mil anys les ribes dels rius Tíber i Arno, a l’actual Toscana. Ja a l’antiguitat els mateixos grecs se sentiren intrigats per un poble que els aconseguí disputar l’hegemonia comercial de la Mediterrània.
 
Per a Heròdot, historiador del segle V aC, els etruscos, que s’autodenominaven rasenna, havien arribat a la península itàlica procedents de Lídia, una antiga regió de Turquia. Al segle XIII aC, poc abans de la guerra de Troia, la fam els havia obligat a emigrar. Donat que l’expedició havia estat liderada pel rei Tirré, els seus descendents foren batejats pels grecs com a tirrens –d’aquí deriva també el nom de la mar que banyà les seves costes de la part oest. Els romans, en canvi, els coneixerien amb el gentilici d’etruscos o tuscos  –d’on ve Toscana.
 
Avui dia la genètica s’ha ocupat de confirmar aquesta teoria d’Heròdot. Hi ha estudis que relacionarien l’ADN dels habitants de la Toscana amb el de certes poblacions de Turquia. Amb tot, aquestes investigacions encara s’han d’acabar de concretar. Una altra hipòtesi seria que els etruscos fossin autòctons. Aquesta fou la postura del també historiador Dionís d’Halicarnàs que al segle I aC s’adonà que es tractava d’un poble únic a Itàlia en quant a idioma i costums.
 
Certament l’etrusc, com passa a casa nostra amb l’iber, no forma part de  la família indoeuropea –cap de les dues llengües encara no ha estat desxifrada. Pel que fa als costums, la cultura tirrena fou bastant sofisticada i tingué una forta influència oriental, sobretot del món grec. Així ho demostra l’única font d’informació que ens ha llegat, un monumental conjunt de tombes decorades amb frescos d’un gran naturalisme i dotades d’un aixovar funerari molt ric i variat [...].

Aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Parla de l'obra escultòrica més emblemàtica de la cultura etrusca: el sarcòfag dels esposos.

Sarcòfag dels etruscos
Sarcòfag dels esposos (Museo Nazionale Etrusco, Villa Giulia, Roma) 

“Traduttore traditore”

Ja ho diu un antic proverbi italià: Traduttore traditore, és a dir, “traductor, traïdor”. Això vol dir que una traducció, per molt bona que sigui, mai no aconseguirà reflectir en la llengua receptora tots els matisos de la llengua originària. No debades, cada llengua té un univers semàntic força genuí amb determinades paraules o frases fetes. N’és un bon exemple l’inici de les rondalles mallorquines “Això era i no era....”. 
 
Segons una llegenda –del tot interessada-, una de les primeres traduccions de la història es produí a la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle III aC el monarca Ptolomeu II Filadelf (284-246 aC) va ordenar traduir al grec els cinc llibres de la Torà (l’Antic Testament). Aleshores, les seves llengües originàries, l’hebreu i l’arameu, ja no eren gaire conegudes per moltes generacions de jueus que havien nascut en la diàspora i que ja havien adoptat el grec com a llengua de cultura.

Septuaginta
Septuaginta
 
Per a l’ocasió, setanta-dos traductors es tancaren a l’illa de Faros, davant la cèlebre biblioteca d’Alexandria. Varen estar treballant cadascú per separat i al final, al cap de setanta-dos dies, tots havien coincidit exactament en la traducció. Aquest origen “miraculós” donava autoritat a la versió dels llibres sagrats que havien fet i que, com a record d’aquella anècdota, passarien a ser coneguts en llatí com a Septuaginta o la Bíblia dels Setanta –la xifra s’arrodoní. Aquesta primera traducció només es referia als cinc llibres de la Torà, de manera que en grec s’anomenà Pentateuc (“les cinc caixes).
 
El far d’Alexandria
Els autors d’aquell prodigi s’havien tancat en les dependències d’una torre que agafava el nom de l’illa homònima. Havia estat construïda un segle enrere (segle IV aC) per Ptolomeu, un dels successors d’Alexandre el Gran i primer monarca egipci de la dinastia làgida. El far d’Alexandria acabaria essent considerat una de les set meravelles del món antic.
 
El far d'Alexandria
El far d'Alexandria

A la seva època, aquesta torre va ser una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home, amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. Al capdamunt hi havia miralls metàl·lics que n'assenyalaven la posició reflectint la llum del sol; a les nits, a falta de llum, s'hi encenia una foguera que, segons es diu, es veia des de més de 50 km lluny. Al segle XIV el far seria enderrocat per un terratrèmol. I al segle XV el sultà d’Egipte hi construí un castell sobre la seva base.

Aquí teniu reflexions de Jorge Luis Borges sobre l'art de traduir.

Aquí teniu un exemple de paraules genuïnes de cada idioma de traducció impossible. El mateix trobareu en aquest altre enllaç. I en aquest.

En aquests enllaç trobareu altres exemples il·lustrats de paraules que no tenen traducció possible. Aquest altre enllaç conté altres exemples. I aquest també. I aquí en teniu un altre.

En aquest article trobareu informació sobre les grans escenes censurades del doblatge en el cinema, que és un tipus de traducció.


Cristians, "guiris" cretins?

El nom de Jesús (Ιησούς) és la forma grega de l’hebreu Yeshúa (“el Senyor salva”). Amb tot, els Evangelis, que foren escrits en grec (la llengua de cultura de l’època), utilitzen l’apel·latiu “Crist” per referir-s’hi. En grec, Χριστός és la traducció de l’hebreu Messies (Mashiach), que significa “ungit”.

La concepció hebrea de l’ “ungit” prové d’una antiga creença segons la qual untar una persona amb oli atorgava qualitats extraordinàries. En un principi, el terme només s’utilitzava per a càrrecs com a sacerdots o reis. Amb el temps, però, es restringí al redemptor i restaurador de la nació jueva, encarnat en la figura de Jesús. Els seus seguidors, per tant, no trigaren a ser coneguts com a cristians. El nom propi de Jesucrist fou fruit de la lectura de les cartes de Pau, qui amb freqüència utilitza l’expressió “Jesús messies” (Ιησούς Χριστός). Χριστός donaria els noms propis de Cristòfor (“el portador de Crist”) i Cristina.
 
Crisma, Christmas i cretí
El verb χρίειν (“ungir”) també va servir per donar nom al crismó, el símbol cristià existent abans de la creu. És fruit de la la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστός.

 

Crismó
Crismó

Un altre derivat de χρίειν és crisma. És una barreja d’oli i bàlsam emprat en alguns sagraments com el baptisme i la confirmació o en l’ordenació de sacerdots i bisbes. Com que el crisma s’ungeix al cap, no és estrany que en el llenguatge popular “la crisma” passàs a designar el cap. Antigament, els anglosaxons anomenaren Cristes maesse (literalment, “festa de Crist”) la festivitat de la nativitat de Crist, fixada arbitràriament per l’Església el dia 25 de desembre. Això explica que avui en anglès Nadal sigui Christmas.
 
Els cristians també varen donar nom al cretinisme, una malaltia que provoca deformitats.  El terme fou encunyat a finals del segle XVIII per metges francesos en al·lusió als cristians (crétin) de la regió suïssa de Valais que patien aquesta malaltia. Atès el lamentable aspecte que presentaven, segurament els habitants de la zona es referien als cristians amb la piadosa expressió de “pobre cristià”. D’aquí que, amb el temps, cretí passàs a ser sinònim d’estúpid, neci.

Salvator Mundi. Crist com a salvador del món, obra atribuïda a Leonardo da Vinci (és l'obra més carai mai venuda en subhasta)
Salvator Mundi. Crist com a salvador del món, obra atribuïda a Leonardo da Vinci (és l'obra més cara mai venuda en subhasta)
 
“Guiris”
Els cristians també estan relacionats amb els “guiris”, els turistes estrangers. Segons l’etimologia més acceptada, aquesta paraula neix al País Basc durant les guerres carlines del segle XIX. Aleshores els carlistes anomenaven cristinos els partidaris de Maria Cristina de Borbó. Com que el basc tendeix a rebutjar les consonants sordes inicials, la c inicial es convertí en g i aparegué una vocal de reforç, de manera que es quedà en guiristino. I com que per als carlistes els seus adversaris eren uns estrangers, amb el temps la paraula serví per anomenar qualsevol altre estranger.

Articles del web relacionats:
Cristians amb cara de peix
Per què som cristians?
Jueus, l'origen d'un estigma
Esvàstiques al món clàssic

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".

Quo vadis, llatí i grec?

L’Ara Balears reuneix dos professors de llengües clàssiques per parlar sobre la seva situació a les aules (21/03/2015)

A pesar de ser assenyalats per l’opinió pública com una rara avis, ells saben que són uns privilegiats. “Quan qualcú em pregunta per a què serveix estudiar llatí i grec, ja demostra una ignorància supina. Per a mi les llengües clàssiques són les llengües mortes més vives que conec perquè perviuen en el nostre llenguatge, en la nostra cultura”. Qui ho diu és Pep Campillo, professor d’aquestes especialitats a l’IES Joan Alcover de Palma. Antoni Janer, company seu a l’IES Pau Casesnoves d’Inca i col·laborador de l’Ara Balears, té una explicació per als recels que suscita la seva professió: “El problema és que fins ara hi ha hagut professors apàtics, és a dir, morts, que convertien en mortes aquestes llengües. Lamentablement l’únic record que té molta de gent del llatí és la declinació de rosa, rosae. El llatí, però, igual que el grec, no és només gramàtica; és un gran instrument per desxifrar la nostra història.. No podem entendre el present sense el passat. I si Grècia és la mare cultural d’Occident, Roma n’és el pare”.

Per continuar llegint, cliclau aquí i aquí.

Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



I aquí teniu un vídeo sobre els referents clàssics del nostre entorn

Apoteosis apoteòsiques

Avui una cosa apoteòsica és una cosa grandiosa, exultant. Al món romà, però, una apoteosi, paraula derivada del grec ἀπό (“des de”) i de θεός (“déu”), era el nom que rebia el procés de divinització d’un emperador un cop mort. Aquesta cerimònia, d’origen asiàtic, implicava la creació d’una imatge de cera de la persona que s’anava a divinitzar. Durant set dies era adornada amb tot tipus de joies i, després, era cremada. En el clímax de la cerimònia, s’amollava una àguila, atribut de Júpiter. Es creia que aquest ocellot portava l’ànima de l’emperador de la terra al cel per convertir-lo en déu.

Apoteosi d'Hèracles
Apoteosi d'Hèracles
 
Els emperadors només eren divinitzats en morir. N’hi va haver alguns que es varen riure d’aquest costum. És el cas de Vespasià (69 - 79), que en el seu llit de mort va exclamar amb sorna: Vae, puto deus fio! (“Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!”). Amb tot, a partir del segle III dC, quan l’Imperi ja tenia el caràcter d’una monarquia oriental, no s’havia d’esperar a la mort de l’emperador per fer-li l’apoteosi. En arribar al poder, ja quedava automàticament divinitzat. Aquest fet portà conseqüències importants a Occident, on, des de l’edat mitjana, els reis i emperadors foren legitimats per la gràcia divina com indica el lema “rei per la gràcia de Déu”.

Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)
Apoteosi de Claudi (Museu del Prado)

Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)
Apoteosi dels herois francesos morts per la pàtria, en la guerra de la llibertat (Anne-Louis Girodet)


Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)
Apoteosi del dòlar (Salvador Dalí)


Damnatio memoriae
L’acte contrari de l’apoteosi era la damnatio memoriae (“reprovació de la memòria”). Es tractava d’una condemna oficial d'un emperador per part del Senat romà. Consistia a esborrar el seu nom, un cop mort, de les inscripcions o bé destruir les seves estàtues. També es condemnava explícitament el seu nomen mitjançant la prohibició d'usar-lo a altres membres de la família.

Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la
Pintura de la dinastia dels Severs on apareixen retrats de Septimi Sever, Julia Domna, Caracalla i Publi septimi Geta. La cara de Geta ha estat esborrada a causa de la "damnatio memoriae" ordenada pel seu germà, Caracalla

Molts emperadors dèspotes varen sofrir la damnatio memoriae, entre ells, Neró, Calígula, Domicià o Còmode. A vegades, però, no calia esperar a la mort de l'emperador per aplicar aquest tipus de procés. Així va passar amb Heliogàbal. Tot i que en menor mesura, les damnationes també podien afectar magistrats. Fou el cas de Cneu Calpurni Picó. Se suïcidà en ser considerat l'autor de la mort d'un nebot de l'emperador Tiberi. Tot seguit, segons relata Tàcit, un cònsol va proposar esborrar el seu nom dels documents oficials, confiscar els seus béns i privar els seus fills del seu nom.

Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):




Aquest vídeo parla de la islamofòbia als mitjans de comunicació:


Articles del web relacionats
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px