Banner Top

Com escrivien els nombres els grecs i els romans?

El sistema de notació grec es basava en l’alfabet. Cada lletra representava un valor numèric. Un sistema d’aquest tipus requereix 27 lletres: nou per als sencers més petits que 10, nou per als múltiples de 10 més petits que 100 i nou per als múltiples de 100 més petits que 1.000. L’alfabet grec, però, només tenia 24 lletres, de manera que, a l’hora de comptar, n’hagué d’afegir tres més. Les tres lletres arcaiques que es reincorporaren amb finalitats numèriques foren les següents:



Núm.

Cardinal

Ordinal

1

α´

εἷς, μία, ἕν

πρῶτος, η, ον

2

β´

δύω

δεύτερος, α, ον

3

γ´

τρεῖς, τρία

τρίτος, η, ον

4

δ´

τέτταρες, τέτταρα

τέταρτος, η, ον

5

ε´

πέντε (penta-)

πέμπτος, η, ον

6

ς´

ἕξ (hexa-)

ἕκτος, η, ον

7

ζ´

ἑπτά (hepta-)

ἕβδομος, η, ον

8

η´

ὀκτώ (octa-)

ὄγδοος, η, ον

9

θ´

ἐννεα (enea-)

ἔνατος, η, ον

10

ι´

δέκα (deca-)

δέκατος, η, ον

11

ια´

ἕνδεκα (endeca-)

ἑνδέκατος

12

ιβ´

δώδεκα (dodecà-)

δωδέκατος

13

ιγ´

τρεῖς καὶ δέκα

τρικσαιδέκατος

14

ιδ´

τέτταρες καὶ δέκα

τετταρεσκαιδέκατος

15

ιε´

πεντεκαίδεκα

πεντεκαιδέκατος

16

ις´

ἑκκαίδεκα

ἑκκαιδέκατος

17

ιζ´

ἑπτακαιδέκα

ἑπτακαιδέκατος

18

ιη´

ὀκτωκαίδεκα

ὀκτωκαιδέκατος

19

ιθ´

ἐννεακαίδεκα

ἐννεακαιδέκατος

20

κ´

εἴκοσι

εἰκοστός

30

λ´

τριάκοντα

τριακοστός

40

μ´

τετταράκοντα

τετταρακοστός

50

ν´

πεντήκοντα

πεντηκοστός

60

ξ´

ἑξήκοντα

ἑξηκοστός

70

ο´

ἑβδομήκοντα

ἑβδομηκοστός

80

π´

ὀγδοήκοντα

ὀγδοηκοστός

90

ϙ

ἐνενήκοντα

ἐνενεκοστός

100

ρ´

ἑκατόν (hecto-)

ἑκατοστός

200

σ´

διακόσιοι, αι, α

διακοσιοστός

300

τ´

τριακόσιοι, αι, α

τριακοσιοστός

400

υ´

τετρακόσιοι, αι, α

τετρακοσιοστός

500

φ´

πεντακόσιοι, αι, α

πεντακοσιοστός

600

χ´

ἑξακόσιοι, αι, α

ἑξακοσιοστός

700

ψ´

ἑπτακόσιοι, αι, α

ἑπτακοσιοστός

800

ω´

ὀκτακόσιοι, αι, α

ὀκτακοσιοστός

900

Ϡ

ἐνακόσιοι, αι, α

ἐνακοσιοστός

1000



χίλιοι, αι, α (kilo-)

χιλιοστός

10000



μύριοι, αι, α

μυριοστός


Per diferenciar els nombres de les lletres es feia servir un accent agut. El sistema de numeració jònic seguia el principi de sumar els signes, escrits ordenats de major a menor, per a obtenir un nombre total. Per exemple:

241 es representava amb σμα’ (200 + 40 + 1)


Per representar els nombres del 1.000 al 999.999 es tornaven a emprar les mateixes lletres de les unitats, desenes i centenes, afegint-hi una coma invertida com a senyal distintiva. Així β’ val 2, però ͵β val 2000. Per exemple:

el 2004 es representava com βδ´ (2000 + 4)


Altres curiositats:
  • La lletra M separada d’una altra lletra per un punt (la miríada, avui sinònim de nombrós) representava el producte d’aquest nombre per 10.000, és a dir, M . 
  • δ equivalia a 40.000. 

En grec modern s’utilitzen les lletres majúsculescom a ordinals, per exemple, Φίλιππος Β’ equival a Felip II; en canvi, per als nombres cardinalses fan servir els nombres aràbics.

Nombres romans
El sistema de numeració romà és additiu, de base 10 amb base auxiliar 5 i no té zero. Compta només amb set xifres:

I = 1 V = 5 X = 10 L = 50 
C = 100 D = 500 M = 1000

numerosromanos



Els nombres s’escrivien mitjançant la suma d’aquests valors, i es repetia el mateix signe fins a quatre vegades (en època romana, fins a tres). Tota xifra col·locada a l’esquerra d’un valor superior restava. Exemples:

IV = 5 – 1 = 4 XIX = 10 + (10 – 1) = 10 + 9 = 19
CD = 500 – 100 = 400 MIM = 1000 + (1000 – 1) = 1999 
MMII = 1000 + 1000 +1 + 1 = 2002 XLIII = 50 – 10 + 3 = 43 

Una barra horitzontal damunt la xifra indica milers; dues, milions, i així successivament:
___________
DCCCXXVIICCCVI = 827.306




Núm.

Cardinal

Ordinal

1

I

unus, a, um

primus, a, um

2

II

duo, duae, duo

secundus, a, um

3

III

tres, tria

tertius, a, um

4

IV

quattuor

quartus, a, um

5

V

quinque

quintus, a, um

6

VI

sex

sextus, a, um

7

VII

septem

septimus, a, um

8

VIII

octo

octavus, a, um

9

IX

novem

nonus, a, um

10

X

decem

decimus, a, um

11

XI

undecim

undecimus, a, um

12

XII

duodecim

duodecimus, a, um

13

XIII

tredecim

tertius decimus, a, um

14

XIV

quattuordecim

quartus decimus, a, um

15

XV

quindecim

quintus decimus, a, um

16

XVI

sedecim

sextus decimus, a, um

17

XVII

septendecim

septimus decimus, a, um

18

XVIII

duodeviginti

duodevicesimus, a, um

19

XIX

undeviginti

undevicesimus, a, um

20

XX

viginti

vicesimus, a, um

30

XXX

triginta

tricesimus

40

XL

quadraginta

quadragesimus, a, um

50

L

quinquaginta

quinquagesimus, a, um

60

LX

sexaginta

sexagimus, a, um

70

LXX

septuaginta

septuagesimus, a, um

80

LXXX

octoginta

octogesimus, a, um

90

XC

nonaginta

nonagesimus, a, um

100

C

centum

centesimus

200

CC

ducenti, ae, a

ducentesimus, a, um

300

CCC

trecenti, ae, -a

trecentesimus, a, um

400

CD

quadringenti, ae, a

quadringentesimus, a, um

500

D

quingenti, ae, a

quingentesimus, a, um

600

DC

sescenti, ae, a

sescentesimus, a, um

700

DCC

septingenti, ae, a

septingentesimus, a, um

800

DCCC

octingenti, ae, a

octingentesimus, a, um

900

CM

nongenti, ae, a

nongentesimus, a, um

1000

MX

mille

millesimus

10000

  decem milia

decies millessimus

 

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio per parlar sobre l'origen dels nombres. El punt de partida és la publicació a la revista "Historia y vida" d'un reportatge que em varen publicar el juliol de 2012 amb el títol "La guerra de los números" (Núm. 532):

 

Articles del web relacionats:
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Els matemàtics són els millors aprenents
La guerra dels nombres
Eureka!
- Etimologies primàries

Grecs, rossos i amb ulls blaus?

Al segle XIX tingué lloc la guerra de Grècia amb Turquia per la independència (1821-1829). Aquell conflicte actuà de revulsiu en les consciències europees cristianitzades que s’identificaren amb els hel·lens enfront de l’Islam, l’enemic tradicional. Fou en aquella època quan començà a prendre força el tàndem llengua indoeuropea-raça ària.
 
Etimologia d’ari
El terme ari havia estat encunyat a principis del segle XIX pel filòsof alemany Schlegel. Amb ell al·ludia a la “raça” (alemanya) dipositària de la llengua indoeuropea, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent -segons una teoria, ari significa “noble” en sànscrit, la llengua sagrada de l’Índia.
 
El 1887, a la seva obra Genealogia de la moral, el filòsof alemany F. W. Nietzsche insistí en el caràcter noble de la raça ària:En llatí, el mot malus (al costat del qual poso el terme μέλας ["negre" en grec]) pogué qualificar l’home vulgar com a persona de color fosc, sobretot com a persona de cabells negres (hic niger est ["aquest és negre", en llatí, en paraules del poeta Horaci]), com a ocupant preari de la terra italiana que es distingia pel color, com a signe més palès, de la raça conqueridora de color ros, d’aquella que s’havia convertit en dominadora, és a dir, la raça ària”.

Prototip d'ari alemany
Prototip d'ari alemany

La supremacia de la “raça ària” també va ser alimentada per l’aristòcrata francès Arthur Gobineau (1816-1882), considerat el fundador del racisme. Exposà les seves tesis principalment a Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, una obra escrita cinc anys després de l’abolició de l’esclavitud a les colònies de França (1848).
 
Epítets reveladors
Amb totes aquestes consideracions ideològiques, al segle XIX es donà per fet que Grècia, el bressol de la civilització occidental, havia estat poblada en temps pretèrits per aris provinents del nord, d’Alemanya. D’aquesta manera, la historiografia germànica no trigà a popularitzar un prototip d’antic hel·lè amb rínxols daurats i ulls clars, exempt de qualsevol contaminació africana i semita.
 
Aquest perfil ari s’ajustava a l’adjectiu ξανθός (“ros”, “groc”) que utilitzen autors clàssics per descriure herois grecs com Aquil·les, Hèracles, Jàson o Menelau –per contraposició, Hèctor, el gran heroi troià, és descrit com a moreno. Odisseu, en canvi, és pèl-roig.

La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia
La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia

Les gregues Helena i Penèlope també són presentades com a rosses. Els epítets emprats per descriure els déus són igualment prou il·lustratius. Hera, l’esposa de Zeus, és anomenada “de blancs braços” per Hesíode, mentre que Homer la descriu com “de nivis braços” o “deessa de blancs braços”. A la Ilíada, Atena, deessa de la saviesa i la guerra, és descrita com la d’ “ulls blaus o glaucs”. Píndar, a més, es refereix a ella com a “rossa”.
 
D’altra banda, Alceu descriu Eros, el déu de l’erotisme, com “de cabells d’or”, i Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa, com “de cabells rossos”. Àrtemis, la seva germana bessona, també és qualificada com la “rossa filla de Zeus” per autors com Safo o Anacreont. Hesíode anomena Dionís, déu del vi, “de daurats cabells”. I Afrodita també és presentada com “de rossa cabellera” o amb el sobrenom de “Daurada”.

L’estudiós alemany Wilhelm Sieglin (1855-1935) va recopilar tots els passatges de la mitologia grega on es feia referència a l’aspecte de déus i herois. De les divinitats, en va computar 60 rosses i 35 morenes. I dels herois, 140 rossos i 8 morenos.

Ara només faltaria que parlassin les escultures gregues. Aquestes, però, en no ser pintades en la seva totalitat, no ens ofereixen informació real sobre el color de pell dels antics habitants de l’Hèl·lade. En qualsevol cas, això no fou cap impediment perquè el 2004, a la pel·lícula Troia, Hollywood presentàs Aquil·les com un grec ros i d’ulls blaus. La seva interpretació va anar a càrrec de Brad Pitt.

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).




Aquí teniu la meva intervenció a 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Tragèdies femenines

Article publicat a l'Ara Balears (26/12/2015)

A Espanya, el 2015 acabarà essent un altre any igual negre pel que fa als casos de violència masclista, amb prop d’una seixantena de víctimes mortals. Des que ara fa deu anys s’aprovà la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, més de 600 dones han perdut la vida a mans de les seves parelles. Les contínues campanyes de conscienciació no són prou eficaces. Encara són poques les dones que s’atreveixen a denunciar que pateixen maltractaments. I entre la població jove hi ha motius per a la preocupació. Segons estudis recents, un 90 per cent dels adolescents confessa haver exercit algun tipus de violència de gènere sobre la seva companya sentimental.
 
Curiosament, tanta ignomínia ja ha començat a ser contestat al misogin món musulmà. L’abril de 2014 es creà el primer batalló de dones kurdes amb l’objectiu de combatre els terroristes de l’Estat Islàmic (ISIS en la nomenclatura anglesa) d’Iraq i Síria. Els jihadistes les temen molt ja que, d’acord amb la seva creença, morir a mans d’una dona és garantia segura d’anar directe a l’infern. Les integrants d’aquest batalló són majoritàriament fadrines. Amb una Kalshnikov a les mans, s’entrenen durament tot un mes abans d’anar al front de batalla. Ara ja són prop de deu mil, la qual cosa representa el 35 per cent de les forces de combat. Elles es mostren orgulloses de plantar cara a uns insurgents que prediquen una lectura extrema de l’islam que relega la dona a l’àmbit domèstic.

 

Aquestes valentes milicianes kurdes són les noves “antitroianes”. Al segle V aC Eurípides representà la seva famosa tragèdia Troianes, tot un al·legat contra el tracte infame que pateixen les dones en qualsevol conflicte armat, que, segons el gran dramaturg grec, mai no pot tenir vencedors. L’acció se situa a la mítica Troia, presa pels grecs després de deu llargs anys de guerra. Les troianes són humiliades i sortejades com a esclaves entre els cabdills hel·lens. Cassandra, Andròmaca o Hècuba no tenen ni veu ni vot. I els seus fills menors d’edat també són tractats sense miraments.
 
El 1965 Jean-Paul Sartre estrenà a París una readaptació de les Troianes d’Eurípides. Feia tres anys que havia acabat la guerra d’independència d’Algèria i el record de la Segona Guerra Mundial encara estava ben present. Amb aquesta obra antibel·licista, Sartre volgué tornar a recordar les atrocitats, sobretot en forma de violacions, que sempre pateix el gènere femení en els camps de batalla. Precisament l’any 2000 les Nacions Unides varen aprovar una resolució, que, per primera vegada, reconeixia l’impacte dels conflictes armats sobre aquest col·lectiu tan vulnerable.
 
Avui ressonen amb força a les nostres orelles els planys de les Troianes d’Eurípides. Són moltes les guerres –la majoria silenciades-, on la dona és la gran víctima oblidada. Les kurdes, però, ja s’han rebel·lat contra la tirania masculina del món musulmà. Ja no estan per lamentacions i volen enterrar per sempre l’etiqueta de sexe dèbil, fent servir les mateixes armes que els seus contrincants.

Les troianes, de Sartre
Les troianes, de Sartre
 
A casa nostra, fora de l’àmbit bèl·lic, es troba a faltar l’esperit inconformista de les “antitroianes” kurdes. Per desgràcia, encara hi ha massa dones que es resignen a la sort de les protagonistes de la tragèdia d’Eurípides. Amb tot, per ventura es poden identificar més amb una altra obra del dramaturg grec. És Medea, centrada en la dona rebutjada per Jàson, l’heroi del toisó d’or. Les seves reflexions són força desoladores:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo”.
 
La ira portà Medea a prendre’s la justícia pel seu compte. Assassinà els seus dos propis fills per així provocar la mort en vida del marit que l’havia abandonada per una altra. Avui no falten casos en què és l’home qui aplica a la dona aquest càstig tan cruel. A diferència de les seves submises companyes troianes, Medea no es rendeix. Perd, però, els papers en la reivindicació dels seus drets. 2.500 anys després, davant les inquietants xifres de víctimes de violència de gènere, malauradament Eurípides tendria més motius per continuar escrivint noves tragèdies femenines.

La història de la dona segons Mafalda
La història de la dona segons Mafalda

Balears és la comunitat autònoma que registra el major nombre de casos de violència d’homes contra dones. Aquest article de Sebastià Alzamora en parla.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

En aquest altre article Melcior Comes també reflexiona sobre el masclisme.

I tampoc no us podeu perdre aquest article sobre el micromasclisme. 

Aquí teniu una article sobre els insults masclistes que sovint han de patir les dones que es dediquen a la política.

Aquí teniu un interessant article d'Irene Jaume, titulat "8 hores", sobre el tracte que reben les dones en la vida quotidiana.

I aquí teniu imatges de masclisme a l'esport.

A Rússia les dones ho passen malament. El govern de Putin ha aprovat una llei que permet pegar la dona un cop l'any.

Aquí teniu informació sobre els oculos sicarii ("ulls assassins").

Articles relacionats:
Etimologies misògines i avortives
L'ofuscació del feminisme
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"

Aquest és el tràiler de la pel·lícula Troianes (1971), amb Katharine Hepburn.



Aquest és el vídeo sencer de les milicianes kurdes que lluiten contra ISIS:



Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la condició femenina:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




No us podeu perdre aquests vídeos del programa "El machismo mata" del programa "Salvados", de "la Sexta":





Aquí teniu un vídeo sobre les 48 coses que han de sentir les dones al llarg de la seva vida:



Aquí teniu reflexions sobre el masclisme als mitjans de comunicació:



Aquí teniu un curtmetratge de LADAT titulat "Pensa en la diferència":



També és interessant aquest documental "Eres machista y (no) los sabes" de la Sexta Columna.

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també poden ser considerats els pares d'un dels bucs insignes de la teleescombraria de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”. Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma d'or que portava inscrita la frase “per a la més bella” (καλλίστῃ).

Totes les deesses es sentiren al·ludides per la paraula d’aquell regal enverinat, que havia estat extret del jardí de les Hespèrides. Les que, però, el reclamaren amb més autoritat foren Hera, Afrodita i Atena –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom. L’encàrrec li féu arribar Hermes, el missatger dels déus.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris o Alexandre
Sobre Paris pesava una profecia incòmoda. Una nit la seva mare, estant embarassada d’ell, somià que donava a llum una torxa, de la qual sortien moltes serps. Això fou interpretat com que aquella criatura seria la perdició de Troia. Calia, doncs, matar-lo en néixer. Els criats encarregats de complir l’ordre reial es varen compadir del nin i el van abandonar al mont Ida, prop de Troia.


Paris
Paris

Al cap d'uns dies, el nounat fou trobat per uns pastors que el varen criar amb el nom de Paris. També, però, el conegueren com a Alexandre, que vol dir "l'home (ἀνήρ) que protegeix, defensa (ἀλέξω)", perquè no havia mort a la muntanya sinó que havia estat "protegit", salvat. Una altra versió del nom explica que Paris, en fer-se gran, ajudava els pastors i "protegia" els ramats a la muntanya.

Uns anys després, ja adult, Paris va tornar a Troia. Allà va ser reconegut per la seva germana Cassandra -que tenia el do de la profecia- i va ser acollit a la cort reial.  S’acabaria casant amb la nimfa Enone, amb qui tingué un nin, Còrit.

El primer “tronista”
El primer “tronista” del món clàssic esperà les seves tres “pretendents” als peus de la muntanya Ida. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí regnar en tota la terra i avantatjar tothom en riquesa; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella, es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
“El judici de Paris” de P.P.Rubens (Museu de Prado, Madrid)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Aprofitant l’absència del seu espòs Menelau, que va haver de marxar a Creta a uns funerals, Paris va raptar Helena i se la va emportar a Troia. Amb tot, algunes fonts diuen que no va ser un rapte en sentit estricte. La jove s’hauria enamorat del nouvingut i hauria accedit per voluntat pròpia a anar-se’n amb ell cap a Troia, a l’altre extrem del mar Egeu.

Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia. Homer diu que els grecs varen noliejar 1.186 naus per a lluitar contra els troians, xifra que Higí fa augmentar a 1.256.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

El rapte d'Helena (Juan de la corte)
El rapte d'Helena (Juan de la corte, col·lecció Museo del Prado)

 
En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".


Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Aquí teniu la conferència "El juicio de Paris" impartida per Carlos García Gual:

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".



Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa
Compte amb els troians!

L'esperança de l'au fènix

L’au fènix era una àguila fabulosa, de plomes daurades i roges, originària d’Etiòpia. L’historiador grec Heròdot és el primer que parla d’ella. Encara que tenia una vida llarga –entre cinc-cents i mil anys-, no podia reproduir-se. En sentir la mort a prop, feia un niu d’herbes aromàtiques que després incendiava. Aleshores, un nou fènix naixia de les seves cendres i transportava les restes del pare fins a la ciutat d’Heliòpolis, a l’Egipte septentrional.

Per als egipcis, l’au fènix representava el Sol, que mor cada nit i ressorgeix radiant a l’alba. Els grecs traduïren la paraula bennu com a φοῖνιξ, que en la seva llengua significa “color porpra” en al·lusió al color de les ales de l’esmentat ocell –aquesta paraula donaria nom al poble púnic o fenici.

Au fènix reneix de les seves cendres
Au fènix reneix de les seves cendres


El mite de l’au fènix fou adoptat pels primers cristians com a símbol de la resurrecció de Crist. En època moderna, partits independentistes com l’irlandès Sinn Féin l’han emprat com a símbol de l’esperit de construcció nacional després de la derrota. Avui es diu que “algú reneix, com a au fènix, de les seves cendres” quan, creient que ha arribat a la fi de la seva carrera, recobra vitalitat. 

Articles del web relacionats:
Paraules a vista d'ocell
Quan els noms volen

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta

La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 

-Noms per antonomàsia


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

A la Teogonia, Hesíode explica l’origen del Cosmos i la genealogia dels primers déus, des del Caos, Gea i Eros fins als fills i néts de Zeus. A Treballs i dies, parla de les cinc edats o races de l’home i narra la història de la primera dona, Pandora. A Homer, en canvi, la mitologia serveix per vestir el relat bèl·lic de la Ilíada i la crònica d’un viatge per la Mediterrània com és l’Odissea.

Altres obres de temàtica mitològica són els Himnes homèrics, una col·lecció de trenta-tres poemes dedicats a diversos déus que, en realitat, segurament varen ser compostos per diversos autors i en èpoques diferents, entre els segles VIII i V aC. També hi ha les composicions dels gran poetes tràgics atenesos del segle V aC (Sòfocles, Eurípides i Èsquil). La corretja de transmissió continuà al món romà amb els Fastos d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, les Imagines de Filòstrat, les Faules d’Higini, la Biblioteca d’Apol·lodor, les Imagines de Llucià de Samòsata, la Biblioteca històrica de Diodor de Sicília o el Viatge dels argonautes d’apol·loni de Rodes.

Menció a part mereixen les Metamorfosis d’Ovidi (segle I dC). Amb la transformació com a fil conductor, esls seus quinze cants recull nombroses històries de déus que estimen i sofreixen com els humans. Ovidi va assolir un gran prestigi entre els seus contemporanis i també en èpoques posteriors. Especialment durant el Renaixement i el Barroc va esdevenir la principal font d’inspiració per als artistes a l’hora d’afrontar les seves composicions mitològiques.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


El mite com a eina de comprensió
El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Així, varen sorgir infinitat de divinitats que personifiquen muntanyes, fonts, rius, vents, constel·lacions.... Un dels trets més importants de la mitologia grega és l’antropomorfisme dels déus: tenen aspecte humà, cosa que els fa més propers a pesar del seu poder immens.

En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.

Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:
  • Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules de Jung.
  • Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
     
    Èdip i l'Esfinx
    Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
  • Teoria al·legòricaVa ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
  • Lectura pseudo-racional dels mitesEl seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
  • Evemerisme o historicismeEl seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. L’Església, tanmateix, estava molt interessada a apropiar-se dels espais i símbols del paganisme. Era una manera d’assegurar-se una major difusió del seu missatge entre els infidels. Així ho manifestava al segle VI Sant Gregori Magne durant les seves campanyes d’evangelització -són unes paraules recollides per Bleda el Venerable a la seva Historia ecclesiatica gentis Anglorum:

“Els ídols han de destruir-se, però no els llocs sagrats on aquells són custodiats. Han de purificar-se amb aigua beneïda, després que s’hi aixequin altars i s’hiinstal·lin relíquies. El culte cristià, celebrat al antics llocs sacres, familiaritzarà immediatament els neòfits amb la nova fe. Fins i tot les festes tradicionals dels déus han de mantenir-se, per exemple, transformant els antics sacrificis d’animals en un banquet, que se celebrarà el dia dedicat al màrtir al que es dedica la nova església edificada a l’antic lloc sagrat”.
 
Les sibil·les també foren apropiades pel cristianisme. Els seus oracles foren interpretats com a proves fefaents de l’arribada de Crist. La seva adopció definitiva es produí al segle XVI, quan Miquel Àngel les representà a la Capella Sixtina al costat dels profetes.

A part del corrent interpretatiu de l’evemerisme, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que en l’episodi del rapte d’Europa per Zeus hi trobam imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.


Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

La majoria de les interpretacions al·legòrico-moral de la mitologia clàssica es feren a partir del llibre Genealogia deorum gentilium (“Genealogia dels déus pagans”), obra de l’humanista italià Giovanni Boccaccio (segle XIV). Fou un dels llibres de consulta més utilitzats entre escriptors i pintors fins ben avançat el segle XIX.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre la influència de la mitologia grega en la romana:





Sobre els mites de les metamorfosis d'Ovidi us recoman aquest llibre de Margalida Capellà: Narracions de mites clàssics.

Aquest article parla sobre els herois grecs.
 

Aquest article parla sobre com els mites grecs ajuden a educar en valor.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

En aquesta pàgina trobareu les metamorfosis d'Ovidi il·lustrades.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:



En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.

Què és la bellesa?

La creació i la recerca de la bellesa és un instint de la condició humana. Des del moment que triam la roba que ens posarem per sortir de casa ja estam creant bellesa. Però, què és la bellesa? Els grecs, els pares dels cànons de la bellesa occidental, arribaren a la conclusió que el secret de l'harmonia estètica és el número auri, amb un valor aproximat de 1’618. El número auri és la proporció que guarden entre si dos segments de rectes. No només es pot trobar en figures geomètriques, sinó també en la naturalesa, des de l’organització de les escames de les pinyes fins als pètals d’una rosa. 

En l’art, l’edifici del Partenó d’Atenes és una de les primeres manifestacions de l’aplicació del número auri a l’arquitectura. Per exemple, la distància existent entre les columnes de la seva façana és harmònica. Atès que el seu escultor fou Fídias, aquest número també es coneix com a fi i es representa amb la lletra grega φ.

En època moderna, Leonardo Da Vinci  (1452-1519) fou un dels seus màxims exponents del número auri. L’emprà en les seves obres Mona Lisa i l’Home de Vitruvi. Aquesta darrera pretén ser un estudi de les proporcions del cos humà a partir dels textos de Vitruvi. Al segle I aC, en l’època d’August, Vitruvi havia estat l’encarregat de lloar els edificis públics imperials en la seva obra De Architectura, escrita devers l’any 15 aC.

L'home Vitruvi
L'home Vitruvi

En l’actualitat, molts productes de consum massiu es dissenyen seguint el número auri, ja que resulten més agradables i còmodes. És el cas de les targetes de crèdit o les capses de cigarros.

 
En la mitologia grega, la bellesa era personificada pel déu Apol·lo –d’aquí el nom de bellesa apol·línia. En el plànol femení, la divinitat estendard de la bellesa va ser Afrodita. Dels seus amors amb Ares naixeria Harmonia, un altre dels components de l’estètica grega –és a dir, allò que es percep amb els sentits (αἰσθάνομαι); d’aquí tenim també anestèsia (“privació de sensibilitat”).
 
Tanmateix, en un principi, en la vida quotidiana allò bell (καλόν) va estar més associat amb conceptes morals com la justícia, la mesura o la conveniència. Aquest ideal estètic seria recollit per algunes frases del temple de Delfos: “Allò més just és allò bell”,  “Odia la insolència” o “Res en excés”. Són màximes que es basaven en l’ordre (κόσμος) que va imposar Zeus com a punt final al caos (χάος) general que l’havia precedit.

Què seria la terra sense art?
Què seria la terra sense art?
 
Al segle V aC Plató seria l’autor del primer tractat sobre la bellesa, Hípias Major. El filòsof atenès, que es referia a l’art amb l’expressió τέχνη ποιητική (“una tècnica productiva), considerava que allò bell (καλόν) s’identificava amb el bé o amb allò bo (αγαθός). Fruit d’aquest ideal, que seria conegut amb l’expressió καλοκἀγαθία (kalokagathía), va ser la glorificació del nu, una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Així doncs, la bellesa de les formes nues reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. Els grecs varen esculpir sobretot figures humanes seguint la màxima verbalitzada al segle V aC pel sofista Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses” (ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν).

Al segle V aC l’artista Policlet seria l’autor del llibre Cànon, avui perdut. En aquesta obra, influenciat per Pitàgoras, va fixar l’ideal de bellesa grec, segons el qual l'altura total d’una figura havia de ser el seu cap multiplicat per set  –al segle IV aC un altre artista grec, Lisip, ampliaria aquesta mesura a vuit. Tradicionalment es creu que Policlet va plasmar el seu cànon en el famós Dorífor (“portador de la llança”), un atleta nu amb una llança a la mà, que roman tranquil a la vegada que inicia un moviment potencial amb la cama esquerra.

Dorífor (Policlet)
Dorífor (Policlet)
 

El cànon de bellesa grega no només es va aplicar en l’escultura, sinó també en l’arquitectura. Ja en l’època arcaica s’havien creat els principals ordres arquitectònics: dòric –de formes senzilles, amb capitell en forma de coixí-, jònic –amb les seves característiques dues volutes del capitell- i corinti –una variant del jònic, més ric i ornamentat amb fulles d’acant, que després seria el que més utilitzarien els romans.

Ordres clàssics
Ordres clàssics


Els entesos asseguren que la bellesa depèn com a mínim de tres coses: moment història, la intenció de l'artista i el nostre estat d'ànim. D’acord amb aquest darrer factor, no falten els qui diuen que la bellesa és subjectiva. Qualsevol cosa, però, pot ser considerada art i a vegades més que admiració produeix vergonya aliena. Un altre debat que suscita l’art és la seva raó de ser. Hi ha qui diu que l’art ens salva de la desolació de la mort. Aquesta reflexió estaria en sintonia amb l’horror vacui.

Stendhal digué que “la bellesa és una promesa de felicitat”. Cadascú, però, té una idea de bellesa d’acord amb l’època i les circumstàncies que li ha tocat viure.

El periodista musical i esportiu Ramón Trecet té una frase boníssima sobre la bellesa: "Buscad la belleza, que es lo único que vale la pena en este asqueroso mundo".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'evolució del nostre rostre.

En tot cas, el millor poema dedicat a la bellesa és del manacorí Miquel Àngel Riera. Així en parla al seu poemari Llibre de Benaventurances:

Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel món, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, línies, gestos, 
i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo, 
s’acara amb desesper a la collita d’ombres, 
únic guany obtengut. Però és enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit, 
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi torba: “Almanco
fóra bell no haver nat.” Però existeix, i calla.
També ho fóra morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s’adona
que la bellesa és allí, just de cercar-la.


Aquest reportatge del blog "Històries d'Europa" també parla dels cànons de bellesa a l'antiga Grècia.

Aquí teniu la fantàstica història de Goethe i el crani del pintor del Renaixement Rafel, hereu de la kalokagathía grega. La seva autora és Rosa Sala Rose.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb la bellesa.

Per entendre millor el sentit de la bellesa i del número auri us recoman encaridament aquest fantàstic vídeo del programa "Òpera en texans". De veres, és sublim!!! 

 

Sobre la bellesa també reflexiona l'interessant programa "Amb filosofia" de TV3:



Aquí teniu el documental "La belleza del cuerpo. Arte y pensamiento en la Antigua Grecia":



I en aquesta tertúlia de "Para todos la 2" també es reflexiona sobre la bellesa:




Per extasiar-vos amb la bellesa aquí teniu el fantàtisc vídeo "Beauty" de Rino Stefano Tabliafierr:



Per conèixer amb més profunditat el número auri, aquí teniu un altre vídeo .

I si voleu conèixer paraules relacionades amb la bellesa, aquí teniu un vídeo del programa "Saca la lengua"de TVE.


I aquí teniu les reflexions sobre l'art de la col·leccionista Soledad Lorenzo:


Articles del web relacionats:
El mite de la bellesa
-
 Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcies
Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px