Banner Top

El mite de la bellesa

Article publicat a l'Ara Balears (29/12/2014)

D’ençà de la seva aparició el 1959, la nina Barbie, imatge de la bellesa impossible, ha fet molt de mal a la condició femenina. Ara, però, ha sortit la versió alternativa, Lammily, que intenta reproduir les vertaderes mides de les adolescents americanes de denou anys. Segons el seu creador, l’artista nord-americà Nickolay Lamm, la coneguda com a l’anti-Barbie “representa la idea de ser fidel a un mateix en un món que massa sovint ens fa perseguir fantasies inassolibles”. Aquesta transgressora nina, que costa uns vint euros, té malucs amples, no calça tacons i porta incorporat un paquet de trenta-vuit ferratines que fan que sembli encara més real: acne, cel·lulitis, estries, cicatrius, pigues, ferides, tatuatges, ulleres i fins i tot picades de moscard.
 
La bellesa atípica de Lammily està lluny de la definició que dóna del terme el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En la primera accepció trobam: “conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració”. És, però, la tercera accepció la que té un biaix ja marcadament masclista:  “dona bella”. El feminisme sempre ha intentat lluitar contra el tàndem dona-bellesa. Una de les seves veus més crítiques és la nord-americana Naomi Wolf, autora del controvertit llibre El mite de la bellesa (1991).

Evolució dels cànons de bellesa
Evolució dels cànons de bellesa
 
Wolf considera que la ideologia de la bellesa es pot interpretar com l’últim esforç dels homes per tenir les dones dominades. Així, quan l’Església tenia tot el poder ideològic, a les dones se’ls imposà la figura de la verge (tota abnegació, sacrifici i entrega); quan el capitalisme començà a agafar volada, el model va ser la mare de família que gaudia fins a l’èxtasi cuinant, planxant i passant l’aspiradora; i ara predominaria el mite de la bellesa que exerceix la mateixa funció de control social envers la dona. Segons l’autora d’aquesta expressió, no és casual que, al mateix temps que les dones creixien en igualtat i llibertat i, per tant, començaven a trencar la barrera de les estructures de poder, es multiplicaven els desordres alimentaris i la cirurgia estètica es convertia en l’especialitat mèdica amb més demanda.
 
En opinió de Wolf, el patriarcat s’ha encarregat d’imposar uns cànons estètics que minen la psicologia de la dona amb dietes, productes cosmètics i cops de bisturí. El masclisme de la publicitat i de la indústria pornogràfica no faria altra cosa que enfonsar-la encara més. “Esborrar –assegura- l’edat d’un rostre d’una dona és esborrar la seva identitat, el seu poder i la seva història”. La submissió a l’home també vendria donat pel culte al cos perfecte: “La fixació cultural en la primor de les dones no és una obsessió sobre la bellesa femenina, sinó una obsessió sobre l’obediència femenina [...]. La dieta és el sedant més potent de la història de les dones”.
 
Així doncs, la dona musulmana no seria tan diferent de l’occidental. Mentre una sol estar sotmesa al poder patriarcal mitjançant l’ús del vel, l’altra viu a cara descoberta, però se l’obliga a ser bella, prima i jove. L’activista feminista nord-americana insisteix que el mite de la bellesa prescriu en realitat una conducta i no aparença: “La identitat de les dones s’ha de basar en la premissa de la bellesa, de manera que les dones es mantendran sempre vulnerables a l’aprovació aliena, deixant exposat a la intempèrie aquest òrgan tan sensible que és l’amor propi”.

Venus tapada per dona musulmana
Venus tapada per dona musulmana
 
Per a Wolf, l’actual societat de consum s’aprofita d’aquesta tirania de la bellesa: “D’alguna manera, en alguna part, algú deu haver pensat que les dones compren més coses si se les manté en condició d’odi a si mateixes, de fracàs constant, de fam i la inseguretat propis de l’aspirant a bellesa”. Així, la bellesa ja no seria un do concedit només a algunes elegides, sinó més aviat una obligació obsessiva que anul·la la dona, subjugant-la al poder masculí.
 
Fa dos anys, en una famosa entrevista televisiva, Dustin Hoffman féu una confessió sobre la bellesa femenina. El motiu era el trenta aniversari de la pel·lícula Tootsie de Sydney Pollack, on interpretà el paper d’un actor a l’atur que es disfressa de dona per trobar feina. Hoffman relatà entre llàgrimes la impressió que li causà haver de posar-se en la pell d’una dona poc agraciada físicament: “En veure’m en pantalla, em semblava que era una dona interessant i sé que si la conegués [a Dorothy, el seu personatge a Tootsie] en una festa, mai no parlaria amb ella perquè no s’ajusta a les demandes físiques que ens han fet creure que les dones han de tenir perquè els demanem una cita. Hi ha hagut moltes dones interessants que no he tengut l’experiència de conèixer en aquesta vida perquè m’han rentat el cervell”.


 
 
Les paraules de Hoffman avalarien la tesi de Wolf. Amb ella, l’endèmica bretxa salarial que en alguns casos hi ha entre dones i homes s’agreujaria més si tenim en compte que elles, esclaves del mite de la bellesa, es veuen obligades a gastar més doblers en la seva cura personal. Ara, la irrupció de la nina Lammily pot ajudar a contrarestar, des de la infància, la mirada androcèntrica de la nostra societat. De moment, en les passades festes de Nadal la perfecta Barbie es va vendre un tretze per cent menys. Haurem de veure si enguany els pares continuen amb aquest canvi de tendència i aposten per la seva flamant rival de mides més reals.

Us recoman aquest article de Míriam calo titulat "El cos perfecte".

Aquest article parla sobre els cànons de la bellesa a l'antiga Grècia.

Aquí teniu il·lustracions sobre mentides per ser una dona de veritat.

Aquí teniu un article molt interessant de Salvador Macip, titulat La tirania de la bellesa.

Aquí teniu un article que parla sobre els diferents tipus de pentinats femenins a l'antiga Roma. I aquest parla sobre els cosmètics.

 
Aquí teniu una història de la depilació femenina, des de la Grècia clàssica.

Aquí teniu un article interessant titulat "La infelicidad de las niñas".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

Aquí teniu l'homenatge musical a Barbie: la cançó Barbie Girl, del grup "Aqua":

 

Una marca de llenceria ja ha posat en marxa la campanya #ImNoAngel, una iniciativa en la qual les models de talles grans reivindiquen la vertadera bellesa femenina:

La vertadera bellesa femenina
La vertadera bellesa femenina


Fins i tot ja es parla de l' "orgull curvy":




I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



I aquí teniu uns videos que expliquen com ha canviat el concepte de bellesa al llarg del temps:


 




Aquí teniu un altre vídeo sobre la història de la bellesa femenina:



Aquí teniu un curmetratge feminista interessant. Es titula "Cosas de chicos":



Aquest és un dels anuncis considerats més sexistes, de la Superbowl:



I aquí teniu unes interessants reflexions sobre el mite de la bellesa del periodista i escriptor David Trueba“Hoy solo tiene prestigio social la gente atractiva, guapa, sin ningún otro valor, frente a una presencia más defectuosa. Las presentadoras de los telediarios tienen que ser guapísimas, en las portadas de las revistas... Bajo la excusa de la belleza hay una especie de nazismo encubierto. Si no eres perfecto, parece que no tengas derecho a tener sentimientos”.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara sobre l'evolució del cànon de la bellesa al llargs dels anys.

Aquí teniu un reportatge que parla sobre dones que han decidit no depilar-se.

Articles del web relacionats:
Belleses amb gràcia
Femme fatale, l'origen del mite
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Els biquinis són la bomba!
Friné, la bellesa feta dona

- La hipersexualització de l'escola

La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals.

La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.

I aquí teniu unes reflexions de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “La humanitat, partint del no-res i a còpia d'esforç, ha arribat a assolir les cotes més altes de misèria”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història
L'origen terrós de l'home

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




Les noves amazones

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (28/10/2013)
 
El moviment feminista observa cada cop amb més perplexitat el ressò mediàtic que està tenint Femen. Es tracta d’un grup de dones que va néixer fa cinc anys a Ucraïna per denunciar la pornografia i la prostitució al seu país d’origen. Ara, però, amb centenars de seguidores arreu del món, es dedica a combatre un ventall més ample d’injustícies. Fa unes setmanes tres de les seves activistes irromperen al Congrés dels Diputats per mostrar el seu rebuig a la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón. Sorprengué constatar quina és la seva principal arma reivindicativa: pits al descobert amb consignes pintades. Aquesta estètica recorda molt la de les amazones, considerades les precursores del feminisme a l’antiguitat.
 
La mitologia ens diu que les amazones vivien prop de les costes del mar Negre. Eren filles d’Ares, el déu de la guerra, i de la nimfa Harmonia. Segons una etimologia molt popular, però poc fiable, el seu nom significaria, en grec, dones “sense pit” (a+mazos). No debades, tenien per costum tallar-se’n o cremar-se’n un per dominar millor l’arc, el seu temut instrument de guerra. Curiosament, però, no hi ha indicis de tal pràctica en les obres d’art, on les amazones sempre són representades amb ambdós pits, encara que amb un freqüentment cobert -és més probable que amazona provengui del persa i signifiqui “guerrer”.
 
El combat de les Amazones (Rubens)
El combat de les Amazones (Rubens)

Aquestes intrèpides dones mantenien una societat matriarcal i sense homes. Segons Estrabó, un cop l’any, per evitar l’extinció de la seva espècie, organitzaven incursions sexuals als pobles veïns. Els nins que naixien d’aquests encontres eren sacrificats o enviats als seus pares; les nines, en canvi, es quedaven amb elles i, ja de petites, eren ensinistrades en l’art de la caça i la guerra. Ben aviat, dalt de portentosos cavalls, les amazones intentaren estendre els seus dominis per tota Turquia, reencarnant així un nou prototip de femme fatale. Tanmateix, a pesar de la seva aparent força bruta, el més habitual era que patissin derrotes severes. Per a alguns estudiosos, això vendria a ratificar que, en l’imaginari grec, fortament misogin, qualsevol intent femení d’insurrecció acabava essent sufocat.

Amazona, Hans von Stuck (1904)
Amazona, Hans von Stuck (1904)

 

Algunes amazones són famoses per la seva intervenció en els mites dels grans herois. Així, la reina Hipòlita va ser morta per Hèrcules, el qual, en el seu novè treball, hagué d’aconseguir el seu cinturó; Antíope fou raptada per Teseu, la qual cosa provocà la guerra entre Atenes i les Amazones; i Pentesilea, que acudí en defensa de Troia, morí a mans d’Aquil·les, el qual, mentre agonitzava, s’acabà enamorant d’ella. A les Amazones se’ls atribuïa la fundació d’Efes i la construcció del famós temple de la ciutat dedicat a Àrtemis.

Califòrnia en honor a una amazona
La força literària de les amazones exerciria una gran influència al llarg del temps. Durant l’edat mitjana foren un tema recorrent en els llibres de cavalleria. A Las Sergas de Esplandian, escrit el 1510 per García Rodríguez de Montalvo, apareix un lloc fictici anomenat la Península de Califòrnia, senyoriu de l’amazònica Califas. La repercussió de l’obra féu que els conqueridors espanyols capitanejats per Hernan Cortés pensassin en aquest topònim per batejar l’actual regió del sud-oest d’EUA.

A Sud-amèrica, les amazones també haurien estat presents en la ment de l’extremeny Francisco de Orellana, que participà en la conquesta l’imperi inca. Al 1541, en endinsar-se per un riu d’Equador, fou rebut amb fletxes enverinades. Les cròniques de l’expedició apunten que moltes d’elles provenien d’un grup de dones altes i de pèl llarg. Atesa la seva semblança amb les guerreres gregues, aquell riu s’hauria batejat com l’Amazones. Amb tot, és més possible que el nom derivi de la paraula indígena amassona (“destructor de naus”).

La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
 
En la mitologia escandinava, les amazones serien identificades amb les belles valquíries, que, d’acord amb la seva etimologia nòrdica, es dedicaven a “atendre els herois caiguts en batalla”. En època moderna, la seva figura tornaria a ser evocada per Marianne, la jove símbol de la República francesa representada amb un o dos pits al descobert. En el seu cas, aquesta part del cos al·ludiria al coratge i a la llibertat, però també al poder de nodrir els seus fills, el poble francès, i amb això al desig d'abundància i protecció. La inèrcia mimètica de la història faria que recentment, al país gal, el rostre de la líder de Femen, la ucraïnesa Inna Xevtxenko, hagi servit d'inspiració per al nou segell de Marianne, la qual cosa ha generat una forta polèmica.
 
Marianne, símbol de la República francesa
Marianne, símbol de la República francesa

A les “noves amazones”, les crítiques no només els arriben des dels sectors més conservadors. La mateixa militància feminista no entén que una dona reivindiqui els seus drets mostrant els pits, tradicional objecte de desig masclista. Femen, per contra, considera que la seva nova forma d’activisme, batejada com a “sextremista”, és la millor manera per captar l’atenció mediàtica de la situació de la dona al món. Resta importància al fet que només s’exhibesquin en “topless” aquelles rebels de cossos joves i esculturals.

Amazones en el museu Orsay de París
Amazones en el museu Orsay de París
 
Tanmateix, hi ha qui recorda que aquest grup tan provocador s’ha d’analitzar tenint en compte el seu país d’origen, d’on moltes femens s’han hagut d’exiliar per evitar la presó. Ucraïna és un estat que ha passat del comunisme al neoliberalisme i que no ha viscut les lluites feministes dels anys 70 ni cap política pública d’igualtat. Ara, essent víctima de les xarxes d’explotació sexual, la dona ucraïnesa s’ha imbuït de l’esperit emancipador de les amazones, el qual ha arrossegat per a la causa altres indignades de tot arreu. Només caldrà esperar que tenguin millor sort que les seves predecessores mitològiques.

El masclisme en les dones
El masclisme en les dones

A França les Femen ja tenen rèplica, Les Antígones, que defensen el feminisme amb un talant més pacífic.

En aquest enllaç trobareu més imatges de les amazones. I en aquest altre també.

També és interessant aquest article titulat "Solteres per elecció i sense complexos", de Thaïs Gutiérrez (Diari Ara, 01/05/2016)

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens sobre Joana d'Arc, una amazona francesa del segle XV.

I aquí teniu un article titulat "Las supermujeres de los cómics".

I aquest article és de Xavier Sierra.

En castellà, l'actitud de prepotència de les dones envers els homes es diu "hembrismo". En aquest enllaç trobareu més informació sobre aquest terme.

Reflexions interessants
Reflexions interessants


Aquí teniu il·lustracions de Lola Vendetta sobre el sexe dèbil.

Aquí teniu un reportatge de TV3 sobre Jinwar, el poblat de Síria només per a dones.

En aquest article teniu més informació sobre el fals mite de les amazones, aprofitant l'estrena de la pel·lícula «Wonder Woman», la protagonista de la qual és la princesa d'aquest tribu:



Aquí teniu l'entrenament de les amazones:

Aquí teniu una entrevista a Kate Bolick, autora de ‘Solterona. La construcción de una vida propia’ (Malpaso, 2016). En aquest altre enllaç hi ha una altra entrevista a ella.

En l'era moderna les amazones també estarien encarnades per les dones soldats kurdes que lluiten contra el grup terrorista Estat Islàmic. El seu testimoni és molt interessant:



I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



Sobre el sexisme imperant en la nostra societat, aquí teniu un videoclip del cantant nord-america Robin Tricke titulat Blurred Lines ("línies borroses"). Fixau-fos en la lletra:



La rèplica a la lletra d'aquest videoclip va arribar de la mà d'un grup de dones:




Aquest és el famós discurs sobre el feminisme que va fer l'actriu Emma Watson, de Harry Potter, davant l'ONU:




I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:


I sobre el feminisme, aquí teniu una entrevista a l'activista Brigitte Vasallo.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px