Banner Top

#SomClàssics

Aquí teniu una reflexió meva sobre l'etimologia de corrupció i recordar. Forma part de la campanya #SomClàssics en defensa del Llatí i del Grec a l'ensenyament, impulsada pel PÈLAG (Plataforma d'Ensenyants de Llatí i Grec-Illes Balears)

  • Publicat a Mixt

La mala fama del llatí i del grec

Article publicat a la revista Lluc i al diari Ara Balears (01/07/2018)

Una defensa de les llengües clàssiques en l’era utilitarista

El professors de llatí i grec encara som uns incompresos davant l’opinió pública. Costa entendre que, en l’actual era utilitarista, ens dedicam a impartir unes llengües considerades “mortes”. La culpa, però, no és nostra, sinó més aviat dels que ens precediren. A molts d’ells els podia més la indiferència que no pas les ganes d’encomanar passió pel món clàssic, que, juntament amb el món judeocristià, és la principal pota cultural d’Occident.

Cal tenir en compte que gran part dels docents que abans es dedicaven a les llengües d’Homer i Virgili eren exseminaristes. La seva metodologia consistia a torturar els alumnes amb la lletania de les declinacions i amb tediosos fragments de “La guerra de les Gàl·lies”. Tot era gramàtica, de manera que el context cultural quedava totalment bandejat. I aquest ha estat precisament el principal error de l’antic sistema educatiu, que acabava generant tanta aversió a unes matèries que amaguen grans tresors intel·lectuals.



Per sort, ara l’estèril dinàmica de la famosa rosa, rosae ha canviat. De fet, els professors de clàssiques som uns dels col·lectius docents més implicats en l’ús de les noves tecnologies. Són uns recursos que ens estan donant unes possibilitats pedagògiques increïbles. El camí ens el va obrir ja fa uns anys Margalida Capellà, una campanetera, establerta a Catalunya, que, des del seu blog “El fil de les clàssiques”, no atura de divulgar amb entusiasme la llavor immortal que ens sembraren els grecs i els romans.

A favor de la “promiscuïtat intel·lectual”
A l’hora de defensar les nostres matèries, cal defugir el discurs “cumbaià”, que diu que són unes assignatures que t’ensenyen a pensar i que et faciliten l’aprenentatge d’altres llengües romàniques. Això pot arribar a ser una fal·làcia i parteix de la terrible dicotomia entre ciències i lletres. Les matemàtiques o la biologia també ens poden ajudar a estructurar millor el cervell. Igualment, podem trobar científics amb una gran loquacitat que mai a la vida han traduït ni Ciceró ni Plató.

És millor, doncs, no aferrar-se tant a l’aureola de sacralitat dels clàssics. L’estudi del llatí i el grec només té sentit si es fa amb esperit crític i amb una visió transversal i integral. No debades, són unes eines extraordinàries per analitzar el present a partir del passat, tocant qualsevol àmbit de les ciències socials i científiques. En aquest sentit, les llengües clàssiques afavoreixen la “promiscuïtat intel·lectual”, la curiositat insaciable per qualsevol branca del coneixement. Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, pens que res del que és humà m’és aliè”), deia al segle II aC el comediògraf Terenci.

081e8c5764bd56b44c2247712b2a1d08 XL

L'arraconament de les humanitats

Un dels grans drames de l’actual societat digital és que vivim descontextualitzats, sense saber quin és l’espai que ocupam en la llarga línia històrica de la humanitat. Així, donam l’esquena al passat, ignorant les grans fites dels nostres avantpassats que ens han permès arribar on som ara. A principis del segle XX l’historiador francès Marc Blosch afirmava: “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.

Sobre les espatlles de gegants
En el llibre Sobre les espatlles de gegants  (Columna, 2004), el físic anglès Stephen Hawkings insisteix que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. És la mateixa idea que va transmetre al segle XVII Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. 

asterix delirant

El gran Astèrix

Partint, doncs, d’aquestes premisses, avui l’estudi del llatí i del grec no s’ha de limitar només a fer traduccions i anàlisis sintàctiques. Cal eixamplar horitzons i sortir de la zona de confort de la gramàtica. El valuós aprofundiment en les nostres arrels lingüístiques s’ha de completar forçosament amb una acurada aproximació a la tradició clàssica, que tant impregna el nostre dia a dia.

Sens dubte, amb les ulleres dels clàssics posades, ens podem dur més d’una sorpresa. Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la versió llatina de l’Eclesiastès. A l’hora de traduir, quan ens topam amb paraules gregues com demos (“poble”) i krátos (“poder”), és obligat aturar-se a pensar sobre les llums i ombres de la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys i que Churchill considerà el “menys dolent de tots els sistemes possibles”. En el mite de la caverna de Plató hi trobam l’embrió de l’actual era de la manipulació, i en el mite de la societat perfecta de l’Atlàntica, l’antecedent de la famosa utopia de Thomas More del segle XVI.

780 008 4309677 000627b4563ac1be166ef54228b28f80

Reactualitzant els clàssics
El panta rei  (“tot flueix”) d’Heràclit ens porta directament a parlar sobre la societat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), segons la qual avui tot és fonedís: la feina, les relacions de parella o d’amistat. Del verb kríno (“separar”, “jutjar”) deriva un terme de plena actualitat, crisi. La paraula va ser encunyada al segle V aC per Hipòcrates, el pare de la medicina, per definir el moment en què una malaltia “se separa” en dos camins: o bé la mort o bé la curació.

De la mà del llatí i el grec també podem reflexionar sobre la degradació actual del mot hedonisme. Per l’artífex d’aquest corrent filosòfic, Epicur de Samos (341-270 aC), es tractava d’un terme que no al·ludia al plaer material i immediat avui associat al Carpe diem (“aprofita el dia”) d’Horaci, igualment mal entès. Es referia més aviat al plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor, com pot ser el saber o l’amistat. L’objectiu de l’hedonisme epicuri era l’ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula, composta per la preposició grega a, “sense”, i taraxé, “pertorbació”, equivaldria, mutatis mutandis, al famós concepte budista de nirvana.

Antigona Mary Stillmann

Antigona (Mary Stillmann)

Una altra gran font inesgotable per a la reflexió és la mitologia clàssica. Avui, en l’era dels “selfies”, #TotsSomNarcís. Estam encantats d’haver-nos conegut com Narcís, que s’enamorà de la seva pròpia imatge. Per sort, però, per combatre l’apatia ciutadana davant dels abusos de poder, també podem cridar #TotsSomAntígona. El “hashtag” ens recorda que, quan una llei és injusta, és de justícia transgredir-la. És la lliçó que ens llegà la filla d’Èdip, que es negà a acatar l’ordre suprema de no enterrar el seu germà Polinices, considerat un traïdor per anar contra la seva ciutat de Tebes. Antígona morí defensant una causa justa i es convertí així en la primera màrtir de la desobediència civil.

En la figura d’Enees, el troià que s’establí a Itàlia fugint d’una guerra (la de Troia), podem veure els milers de refugiats que cada dia arrisquen la seva vida a la Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum convertida ja tristament en Mare mortuum. És la mateixa mar plena de adversitats que durant deu anys solcà Ulisses a la recerca de la seva estimada Ítaca. De la nostàlgia  (< nóstos, “retorn” + álgos, “dolor”) que sentia per tornar a la seva illa natal avui tenim l’expressió “la síndrome d’Ulisses”. Els psicòlegs la fan servir per definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants de somnis trencats en la seva terra d’acollida.

e840dda4af545e4c1b65faeabcfc7bf7 LEneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

Europa, la de “mirada ampla”
Per ventura, per analitzar tot aquest drama humanitari convindria tenir l’ “amplitud de mires” de la princesa fenícia que donà nom al nostre continent. Segons una etimologia popular plena de poesia, Europa vendria del grec eurús (“ample”) i ops (“vista”). Aquest personatge mitològic fou raptat per Zeus sota la forma d’un brau mans. Avui el seu rostre d’incredulitat ens interpel·la en les monedes de dos euros i en els bitllets de cinc. I si alçam el cap, podem veure l’autor d’aquell segrest en la constel·lació de Taure. Malauradament, però, Zeus torna a tenir segrestada Europa amb noves disfresses, ja sigui la de capitalisme o la dels partits d’ultradreta xenòfobs.

Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Ara més que mai, doncs, en temps de l’homo oeconomicus, cal reivindicar “la utilitat de l’inútil”, en paraules del filòsof italià Nuccio Ordine, autor d’un assaig amb aquest mateix títol publicat el 2013. Tanmateix, avui no tenim temps per a la introspecció intel·lectual que ja atiava l’oracle de Delfos amb el seu gnōthi seauton (“coneix-te a tu mateix”). Vivim en l’era dels populismes, del panem et circenses que denuncià al segle I dC el Juvenal. Amb aquesta sentència el poeta del Laci lamentava que el poble romà del seu temps només demanàs als emperadors “pa i circ” per evadir-se dels problemes.

Totes aquestes consideracions ja bastarien per desmuntar d’una vegada per totes la mala fama que arrossegam els professors de llatí i grec. Enrere queden ja els foscos anys d’ensenyament nacionalcatolicista, de vocació castradora. Ara, amb esperit renovat, som transmissors d’unes llengües més útils que mai en l’actual societat utilitarista. Convé fer cas a Sòcrates, el pare intel·lectual d’Occident: “Una vida sense examen [és a dir, reflexió] és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

Aquí teniu un article de Toni Valls titulat "Per què l'educació arracona les humanitats?"

Aquest altre és del sociòleg Salvador Cardús. Es titula "De les humanitats a les piulades".

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre referents clàssics al cineman. Es titula "La cinta de Νίκη"

Articles del web relacionats:

A la recerca de la terra promesa

Avui algunes utopies tenen molt present el mite de la terra promesa, un lloc on poder tornar a començar des de zero per fer realitat els nostres somnis. A la Bíblia era el lloc que Déu va preveure per a l’assentament del poble jueu. En un principi es deia Canaan i, posteriorment, Judea –actualment correspon a territoris compresos entre Israel i Palestina. Era la pàtria d’Abraham i dels seus descendents. Al cap d’un temps, però, els fills de Jacob, cridats per Josep, es traslladarien a Egipte, on patirien l’esclavitud.

Canaan (l'antiga terra promesa)
Canaan (l'antiga terra promesa)
 
En el país del Nil els hebreus arribaren a estar uns 400 anys –algunes fonts, en canvi, parlen de 200. Aquesta situació tan humiliant s’acabaria amb Moisès, el líder triat per Iahvè per conduir el gran èxode del poble jueu cap a una terra pròspera. Era la terra on podrien viure en llibertat: la famosa terra promesa.
 
En sortir d’Egipte, els hebreus varen estar quaranta anys errant pel desert d’Aràbia. D’aquí ve l’expressió la travessia del desert per referir-se al període de temps ple de dificultats que ha d’afrontar una persona o col·lectiu. Quan ja feia un mes que caminaven, la fam es va apoderar d’aquells refugiats. Iahvè es va compadir d’ells enviant-los del cel el mannà, un aliment miraculós format per grans amb gust de farina de mel. Avui se sol dir que una cosa és (o ha caigut, o ha aparegut com) el mannà del cel quan ha vengut a solucionar una situació crítica.

Moisès separant les aigües del mar Roig
Moisès separant les aigües del mar Roig
 
Durant aquesta travessia, Moisès va aconseguir fer obrir les aigües del Mar Roig i va rebre de mans divines els manaments de la llei de Déu. El líder hebreu no sempre es fià del tot del seu superior. En un ocasió que escassejava aigua, Déu li indicà que ordenàs a una roca que fes brollar aigua. Aleshores, Moisès, per falta de confiança, només va donar uns copets a la roca. Així, Déu va permetre que rajàs aigua en gran abundància, però va castigar el seu líder per haver dubtat, dient-li que no arribaria a trepitjar la terra promesa. I efectivament, Moisès va morir veient ja la terra de Canaan, sense aconseguir arribar-hi.

Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
 
La terra promesa d’Eneas
Al segle I aC Virgili també es va apropiar del mite bíblic de la terra promesa per al seu gran poema èpic l’Eneida. Es tractava d’un encàrrec que li havia fet l’emperador August. L’objectiu era dotar Roma d’un passat gloriós, enllaçant la seva història amb la de Grècia. L’obra havia d’acabar amb l’època d’August, que era vista com la culminació de les glòries de la nació romana.

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Era, però, un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus, havia estat un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, Eneas s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma, que en aquesta ocasió era presentada com la nova terra promesa del món clàssic.
 
Eneas, doncs, té una missió que li ha estat atorgada a través del fatum (el “destí”), un concepte ja present a l’inici de l’Eneida:
 
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris      
Italiam fato profugus Lavinaque venit                  
                     Litora...                                                                                   
 
"A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí
a Itàlia i a les costes lavínies..."    
 
Eneas era un pròfug, un fugitiu, però no per covardia, sinó perquè havia d’assumir un encàrrec del destí. El destí (la moira grega) era, en Homer i en els autors tràgics grecs, una desgràcia que no pot defugir l’home.  Èdip, per exemple, “ha de matar” el seu pare i casar-se amb la seva mare. Els filòsofs estoics veien el destí (fatum) com una cadena causal que determinava de manera ineludible tots els successos del món. Virgili, en canvi, convertí aquest concepte en un poder que planteja als homes exigències d’obligat compliment.
 
Eneas tenia la missió de guiar fins a Itàlia els supervivents del seu poble. I aquesta missió venia regida per la pietas romana, que té un significat diferent a l’actual. No és un acte d’amor o compassió envers el proïsme, sinó que és el deure del ciutadà romà envers els déus, els seus majors i l’Estat.

Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
 
Tanmateix, al llarg de l’Eneida també trobam un Eneas dubtós de la seva missió.  Al principi, durant un temporal, s’oblida del seu encàrrec i només desitja tornar a Troia, la seva ciutat natal. Caldrà una baixada al regne dels morts, on li serà mostrada la història de la futura Roma, perquè accepti la seva tasca amb completa alegria. Abans, durant la seva estada a Cartago, quan s’enamora de la reina Dido, només la intervenció divina aconsegueix retornar-lo al camí de la seva obligació. 

Finalment, Eneas arribà a la tan desitjada terra promesa. S’instal·là a la península itàlica, a la regió central del Laci que governava el rei Llatí. Per poder-se casar amb la seva filla Lavínia, es va haver d’enfrontar amb un enemic molt temut, Turn. Aleshores, havent complit la seva missió, l’heroi troià ja pogué respirar més tranquil.

La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)
La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)


La terra promesa del far west
Personatges com Moisès o Eneas també serien evocats en les pel·lícules del western, que es convertiren en un magnífic mitjà d’afirmació nacionalista per a la societat nord-americana. No debades, el cinema de l’Oest havia de permetre fàcilment la construcció simbòlica d’una imatge idealista de la pàtria.

La conquesta del far west es produí a mitjan segle XIX arran de les notícies sobre el descobriment de diversos jaciments d’or a Califòrnia. Es tractava d’un territori virginal que es podia entendre com una altra terra promesa o terra d’oportunitats. Cap allà ben aviat es dirigiren caravanes plenes d’il·lusions de persones.

Moltes pel·lícules del far west adoptaren un esquema argumental comparable al de l’Eneida. El líder –Eneas reencarnat- és un valerós explorador que es fa càrrec de dur a bon port una comunitat de colons. Aquesta missió transcorre sota l’amenaça constant de dissidències en els grup o de perills exteriors, ja siguin calamitats naturals i o sagnants enfrontaments amb els indis.


Aquí teniu un enllaç del recorregut del viatge d'Eneas des de Troia fins a Itàlia. Aquest altre també està molt bé.


Articles del web relacionats:
Jueus, l'origen d'un estigma
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
-
 La vida penja d'un fil
-
 Machado a Macedònia
Les Meduses de la indiferència
Eneas a les portes d'Europa
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

Llatí per a corruptes

Comença a ser hora que els corruptes s’apuntin a un curs accelerat de llatí. La Guàrdia Civil ha tornat a demostrar que la llengua dels Cèsars està més viva que mai. Així ho demostra el nom que ha triat per batiar un nou cas de corrupció: Frontino. Afecta l’empresa estatal Acuamed (Aigües de les Conques Mediterrànies), que depèn del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Presumptament aquest organisme hauria adjudicat obres i emès certificacions de manera fraudulenta.
 
Aquest enèsim cas de corrupció, que ja s’ha saldat amb unes quantes detencions, agafa el nom d’un home d’estat de la Roma del segle I dC, Sext Juli Frontino, que va arribar a ocupar càrrecs importants com el de cònsol o governador de Britannia. L’any 97 l’emperador Nerva el va nomenar curator aquarum, superintendent de la xarxa de canalitzacions d’aigua de Roma. Aleshores Frontino va escriure el seu De aquaeductu urbis Romae amb l’objectiu d’oferir una descripció exhaustiva d’aquesta xarxa de subministrament.

La voluntat dels corruptes
La voluntat dels corruptes
 
Avui l’obra de Frontino s’ha convertit en una gran font d’informació sobre un dels projectes estrella de l’enginyeria romana. Fins i tot la seva fama ha arribat a la Guàrdia Civil, que injustament sempre és titllada d’inculta. Aquesta vegada, però, ens ha tornat a deixar bocabadats. No debades, el cas Frontino és protagonitzat per una empresa pública que suposadament havia de vetlar pel bon funcionament d’infraestructura hidràulica com la que va descriure fa dos mil anys l’autor de De aquaeductu urbis Romae.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
Corrupció sota l'ombra del déu Sancus
Compte amb els púnics!
El "pequeño Nicolás" sap grec
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

La infanta no sap llatí

La infanta Cristina no sap llatí. De res li ha servit que els seus pares reials li pagassin tant d’estudis per acabar dient davant el jutge Castro que ella no sabia res dels tèrbols negocis del seu marit, Iñaki Urdangarin. I és que ja ho diu un famós proverbi llatí: Quod natura non dat, Salamantica non praestat (“El que la natura no dóna, no ho atorga Salamanca”, en al·lusió a una de les universitats espanyoles més il·lustres als segles XVI i XVII). 

El mateix havia dit Virgili al segle I aC: Non omnia possumus omnes (“No tot ho podem tots”). La frase s’inspirava en un vers de la Ilíada (IV, 325): Numquam simul omnia dii dedere hominibus (“Mai els déus no varen donar-ho tot alhora als éssers humans”). I en la nostra llengua deim: “Qui bèstia va a Roma, bèstia en torna” o “D’on no n’hi ha, no en raja”.

La infanta s'ha renovat el DNI
La infanta s'ha renovat el DNI
 
Davant la seva suposada ignorància, la infanta també hauria de conèixer una altra expressió llatina que es fa servir molt en l’àmbit judicial: Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”). Una variant seva és: Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”). A Cristina les excuses la delaten: Excusatio non petita, accusatio manifesta (“l’excusa no demanada és una acusació manifesta”).
 
La ignorància de la infanta
La ignorància de la infanta


La nostra il·lustre representant borbònica deu passar pena que la justícia sigui implacable amb ella i la seva família. I no s’equivoca: Summum ius, summa iniuria, que recull la idea que la llei aplicada en grau extrem, al peu de la lletra, és extrema injustícia atès que sovint s’han de tenir en compte les circumstàncies dels fets o de la persona jutjada. En tot cas, la infanta no es podrà queixar que haguem escoltat la seva defensa sota una altra premissa llatina: Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”).


Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
Menys llatí i més esport?

Vitamines que donen vida?

Per combatre la feblesa corporal o l’astènia (α privativa + σθένος, força), hi ha gent que s’aferra a les vitamines. Creuen que els donaran molta de vida, però no n’hi ha per a tant! Aquesta paraula amaga una gran estafa. Va ser encunyada el 1912 per Casimir Funk, un investigador polonès que treballava a Cambridge. A partir del llatí vita (vida), el terme anglès vitamine designava una amina (substància nitrogenada) que ell mateix havia descobert i que considerava essencial per a la vida.

Amb tot, poc temps després d’aquell descobriment, es va saber que les vitamines ni són essencials per a la vida, ni totes contenen amines. El neologisme, però, ja s’havia imposat entre la comunitat científica.

Davant tal despropòsit, el 1920, a instàncies del bioquímic Jack Drummond, els anglesos decidiren eliminar l’e final del terme. Així, amb el nom escurçat de vitamin desapareixia almanco l’equívoca associació amb les amines. En català, en canvi, aquesta solució és poc útil atès que continuam dient vitamina.

La vida segons Chaplin
La vida segons Chaplin
 
Vitamines vitals?
Ja ho sabeu, doncs: vista aquesta vivència, les vitamines no són de vital importància per a la nostra supervivència. Per conviure millor és millor que convidem vivament la gent a viandes (<vivenda, “coses amb que s’ha de viure”) o, tractant-se de militars, a vitualles

Tanmateix, si volem trobar vida de veritat hem d’anar al grec βίος, que ens ha donat una llarga llista de derivats: biologia (+λόγος, “estudi”), amfibi (+ ἀμφι, “al voltant de”), biografia (+ γράφω, “escriure”), simbiosi (+ σύν, “amb”), aeròbic (+ ἀήρ, “aire”) o cenobi (+ κοινός, “comú”, és a dir, vida en comunitat).

L’anglès, amant de neologismes d’arrel clàssica, també ha format la paraula biòpic per referir-se a les pel·lícules basades en la vida d’una persona famosa. El terme és l’abreviació de biographical (motion) picture, “pel·lícula biogràfica”. D’encunyació britànica també és la biònica, la ciència que estudia com els éssers vius realitzen certes tasques, per després crear aparells electrònics que els imitin –el segon terme –nica és la terminació del mot electrònica.

La unitat bàsica de vida és la cèl·lula, paraula que deriva del llatí cellula, que alhora és el diminutiu de cella (“compartiment”, “rebost”). El seu equivalent grec és τό κύτος, ου, que ha donat citoplasma (+ το πλάσμα, ατος, “imatge”), constituent fonamental de la cèl·lula, i citologia, branca de la biologia que estudia l'estructura i la funció de la cèl·lula. 

Genitals, font de vida
No podem acabar aquesta entrada sense parlar de la principal font de vida: els genitals. Aquesta paraula prové del llatí gigno (“engendrar”), que alhora està emparentada amb el grec γίγνομαι, d’idèntic significat, i γένος (“naixement”). La família de derivats gigno/ γίγνομαι és llarguíssima: gènere, generador, generació, generós, genitor, genocidi, gent, gentil, gentilici, geni, genitiu, germen, germà, gendre, general, ingent (“que surt fora de les proporcions de la seva espècie”), cunyat (< cognatus, “engendrat col·lateralment”), gendre (< generum), congènit, engendrar, enginyer, ingenu, indígena, progenitor, alienígena, benigne, genètica  o primogènit.

D’altra banda, l’arrel γένος (“naixement”) la trobam en paraules com Gènesi, cosmogonia, teogonia eugenèsia, genealogia, fotogènic, heterogeni, homogeni, nitrogen, oxigen, patogen i els noms propis Eugeni (literalment, “el ben nascut”) i Diògenes.

La vida és bella
La vida és bella


La consumació de la vida és l’embrió, paraula formada per la preposició grega ἐν (“dins”) + βρύω (“brotar”). És a dir, l’etimologia ens diu que un embrió és una cosa que brota de de dins el ventre d’una dona. Directament del llatí també tenim fetus, que ve d’una arrel indoeuropea que vol dir “alletar”, present també en paraules com felicitat o fill.

El fetus fa bots d’alegria quan neix. L’arrel llatina d’aquest verb, nascor, ha estat molt fecunda: Nativitat, Nadal, natalici, natiu, nació, natura, natural, innat, internacional, renaixement, sobrenatural, impregnar (amb el sentit originari de fecundar), la paraula castellana “nada” –derivada de l’expressió nulla res nata, “cap cosa nascuda”- o l’adjectiu anglès pregnant (“embarassada”).

Amb el verb nascor s’origina tot (orior). Així, quan algú avorta el que fa és impedir (ab-) aquest origen. D’orior també prové originalitat i Orient -no debades és el punt per on s’ “origina” el Sol en contraposició a Occident, allà on mor (occido).

L’imperi del part
Per néixer cal l’esforç de la dona, que és qui pareix. En llatí, el verb per a “parir” (pario) estava relacionat amb paro (“produir”, “preparar”). Ambdues paraules han donat vida a moltes paraules: parient, part, emparentar, aparell, comprar, emparar, disparar, imparable, preparatiu, reparació, irreparable, imperi, separar o pobre (< paucus, “poc” + pario, és a dir, “que produeix poc”). En grec part era ὁ τόκος, ου, d’on tenim tocòleg, metge que tracta la gestació, el part i el puerperi.

William Adolphe

William Adolphe Bouguereau (1825-1905

Pario també donà l’adjectiu par, paris (“igual”, “semblant”), d’on tenim paritat, partió,  parricidi, dispar, imparell, equiparar, compartir, departament, apartament, repartir, imparcialitat, partícula, parcel·la, participar (+ capere, “prendre”), participi (perquè a vegades participa de la naturalesa del verb i d’altres de l’adjectiu), impartir o parasil·làbic.

No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir.

Articles del web relacionats:
- Etimologies gastronòmiques

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/05/2017), reflexion sobre el sentit de la vida:




I per acabar aquí teniu la lletra de la cançó vida de Quimi Portet: Vida:
En llevar-me cada dia
tinc un minut de desconcert;
qui sóc? Què faig? …i què tinc?
Faig inventari i ho veig:

Tinc vida;
arregladeta i feta a mida,
circumstancial i eixerida;
deixondida sota la pluja i el sol.
Vida;
bogeria desvergonyida,
provisional però escotorida;
no ens siguis cruel ni ensopida, no.

Causes perdudes,
ja podeu comptar amb mi
per posar en qüestió tot el que sembla bo.
Dones barbudes,
homes pelats, vestals mamelludes;
no els demanis pas què fan, fan la viu-viu.

Tot el que dic són mentides,
tot el que dic són veritats;
al final són les mateixes parides
les dels herois i els covards.

Vida;
de tots colors, de totes mides,
feta de temps i d'autopistes
que porten als lloc més sinistres del món.
Vida;
he fet un baixon però tinc vida,
provisional però escotorida;
no em siguis cruel ni ensopida, no.



No us podeu perdre tampoc aquesta cançó: "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Babés:




I aquí teniu la canço de "La vida és bella":

Etruscs, els mestres oblidats de Roma

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista Sàpiens (Núm. 118)

Roma no hauria estat la mateixa sense els etruscos. Aquesta pròspera civilització, que habità l’actual Toscana, actuà de pont entre el món grec i el llatí. Acusada d’hedonista i de sanguinària, dominà durant cinc segles el nord de la península itàlica fins que els seus veïns romans del sud l’assimilaren a costa d’esborrar-la del mapa. 

Europa deu molt al món clàssic. No és estrany, doncs, que sovint Grècia sigui presentada com la mare cultural d’Occident, i Roma, com el pare que amb la seva potència militar anul·là la cònjuge, sense desaprofitar, però, els seus coneixements. Amb tot, abans que es produís aquesta exhibició de força, els encarregats d’ensenyar als romans el tan admirat esperit hel·lè foren els etruscos, una enigmàtica civilització que habità fa tres mil anys les ribes dels rius Tíber i Arno, a l’actual Toscana. Ja a l’antiguitat els mateixos grecs se sentiren intrigats per un poble que els aconseguí disputar l’hegemonia comercial de la Mediterrània.
 
Per a Heròdot, historiador del segle V aC, els etruscos, que s’autodenominaven rasenna, havien arribat a la península itàlica procedents de Lídia, una antiga regió de Turquia. Al segle XIII aC, poc abans de la guerra de Troia, la fam els havia obligat a emigrar. Donat que l’expedició havia estat liderada pel rei Tirré, els seus descendents foren batejats pels grecs com a tirrens –d’aquí deriva també el nom de la mar que banyà les seves costes de la part oest. Els romans, en canvi, els coneixerien amb el gentilici d’etruscos o tuscos  –d’on ve Toscana.
 
Avui dia la genètica s’ha ocupat de confirmar aquesta teoria d’Heròdot. Hi ha estudis que relacionarien l’ADN dels habitants de la Toscana amb el de certes poblacions de Turquia. Amb tot, aquestes investigacions encara s’han d’acabar de concretar. Una altra hipòtesi seria que els etruscos fossin autòctons. Aquesta fou la postura del també historiador Dionís d’Halicarnàs que al segle I aC s’adonà que es tractava d’un poble únic a Itàlia en quant a idioma i costums.
 
Certament l’etrusc, com passa a casa nostra amb l’iber, no forma part de  la família indoeuropea –cap de les dues llengües encara no ha estat desxifrada. Pel que fa als costums, la cultura tirrena fou bastant sofisticada i tingué una forta influència oriental, sobretot del món grec. Així ho demostra l’única font d’informació que ens ha llegat, un monumental conjunt de tombes decorades amb frescos d’un gran naturalisme i dotades d’un aixovar funerari molt ric i variat [...].

Aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Parla de l'obra escultòrica més emblemàtica de la cultura etrusca: el sarcòfag dels esposos.

Sarcòfag dels etruscos
Sarcòfag dels esposos (Museo Nazionale Etrusco, Villa Giulia, Roma) 

"Tabula rasa" amb estil

En el moment actual en què, tal com deia el poeta Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”, és l’hora de fer tabula rasa –en castellà diuen “hacer borrón y cuenta nueva”. Per aconseguir-ho, haurem de tenir molt d’estil. Una vegada més l’etimologia ens marca el camí.
 
En els seus inicis, “llegir un llibre” significava literalment “llegir un rotlle”. El lector anava llegint a mesura que desenrotllava el rotlle amb la mà dreta i l’anava enrotllant de nou amb l’esquerra. Cada rotlle rebé el nom de tom (< τομή, “tall”, “divisió”) o, en la tradició llatina, volumen (derivat de volvo, “enrotllar”, “donar la volta”). Llegir, aleshores, implicava “evolucionar”, “desenvolupar” un volum. El tros de fusta al voltant del qual s’enrotllava el rotlle rebia el nom d’umbilicus –que en castellà donà “ombligo”, guixa o melic en català, i que en grec era ομφαλός. Per això, pervenire ad umbilicos era “arribar fins al melic”, és a dir, desplegar el rotlle fins al final.
 
D’aquesta època, del món romà, també tenim la paraula explicar, composta de la preposició ex- (“treure”) i plicare (“plegar, fer plecs”). És a dir, en un principi “explicar” significava “desenrotllar un rotlle”; després adquirí el sentit de “manifestar, aclarir”. El començament de cada rotlle solia venir indicat per la paraula incipit (“comença”), mentre que al final figurava un advertiment que el rotlle estava totalment desenrotllat, és a dir, explicitus, forma que quedaria en explicit.
 
Hipàtia, protagonista de la pel·lícula
Hipàtia, protagonista de la pel·lícula "Àgora", amb volums entre els braços


A partir segle II dC, al volumen se li cercà un format més manejable: el codex, l’antecedent del nostre actual llibre. En els seus orígens, el còdexs (< caudex, “tronc d’un arbre”) eren quaderns (< quaterni, “quatre parts”) de tauletes de fusta encerada (tabellae caretae) unides pel lateral per una mena de corretja. Amb aquesta nova forma, només calia una mà per aguantar el suport de l’escriptura, de manera que la lectura esdevingué més autònoma.
 
Un dels usos inicials del còdex fou contenir recopilacions de lleis atès que la seva paginació en facilitava la consulta a través de l’índex; és per això que el nom de l’artefacte, convertit en codi, aviat significà per excel·lència “conjunt ordenat de regles legals” -ja al segle XIX es començà a emprar en el sentit de “col·lecció de regles” sobre qualsevol tema.
 
Escriure amb estil
L’instrument d’escriptura associat amb el còdex fou l’stilus, un punxó de metall o d’os –derivats seus són els verbs instigar, estimular o estigmatitzar. Quan es volia esborrar un error, s’allisava la cera amb l’altre extrem de l’stilus que tenia forma d’espàtula, aconseguint així una tabula rasa (“taula raspada”). En filosofia, aquesta locució llatina, que popularitzà al segle XIII Santo Tomás de Aquino -tot i que és una idea d'Arisòtil-, fa referència a la tesi que diu que cada individu neix amb la ment "buida", és a dir, sense qualitats innates. Segons aquest corrent, tots els coneixements i habilitats de cada ésser humà serien exclusivament fruit de l'aprenentatge. 

Punxó i antiga tauleta amb cera
Punxó i antiga tauleta amb cera
 
Suposat rostre de Safo de Lesbos amb un punxó i una tauleta entre les mans (Pompeia)
Suposat rostre de Safo de Lesbos amb un punxó i una tauleta entre les mans (Pompeia)


En l’àmbit de la retòrica, l’stilus passà a significar “escriptura” i d’aquí posteriorment designà el tipus d’expressió, estil, que emprava un escriptor. D’aquesta època en què es feien incisions sobre els suports de la lectura tenim el verb escriure, que ve d’una arrel indoeuropea que significa “esgarrinxar”, “raspar” (equivalent al grec γραφω) i que trobam present en altres llengües: en gallec, escrever; en francès, écrire; en italià, scrivere; en romanès, scrie; o en alemany, schreiben.

Neixem essent una tabula rasa?
Neixem essent una tabula rasa?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px