Banner Top

La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

I Erasme de Rotterdam deia: “No hi ha res més neci que una veritat inoportuna”.

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

Una mà per a emancipar-nos

La mà és una de les nostres cartes de presentació. En rebre una encaixada de mans, podem intuir l’empatia que despertam en el nostre interlocutor: si és amb la mà gairebé morta, sabrem que el seu interès és pràcticament nul. Amb les mans també mostram alegria en aplaudir i, etimològicament, també ens emancipam. De fet, la història de la humanitat no es pot entendre sense aquesta extremitat del nostre cos. No debades, els grans avenços s’han produït gràcies a ella. Basta fixar-nos en la creació del foc.


 

A l’antiga Roma la mà serví per donar molta de canya. D’aquí ve el llatinisme manu militari (“amb mà militar”). De fet, Juli Cèsar sotmeté les Gàl·lies manu militari. Manus, però, també donà la paraula mancipium per referir-se a un tipus d’esclau.  Aquesta paraula, que ens ha donat el cultisme macip, té una història curiosa. Quan un romà comprava un esclau, li posava la mà al cap com a símbol de domini. Per tant, metafòricament, li prenia (capere) el cap amb la mà. Després, quan un esclau assolia la condició de llibert, s’emancipava, és a dir, deixava (ex-) d’estar capturat com a mà d’obra -avui ja ens emancipam de qualsevol mena de dependència. 

En castellà mancipium, donaria “mancebo” com a sinònim de jove que encara està sota la tutela dels seus pares. Un derivat seu és “amancebar-se” (amistançar-se, en català) per referir-se al tracte sexual habitual entre un home i una dona no casats.

A partir del segle XIV, amb el feudalisme, un esclau que aconseguia alliberar-se del jou del seu amo rebia el nom de manumissor (+ mitto, “enviar”), és a dir, “enviat de la mà de”. En l’àmbit jurídic, aquesta paraula donaria marmessor (“albacea” en castellà, d’origen àrab), que és la persona anomenada en testament per un difunt per tal que tengui cura d’executar la seva darrera voluntat.
 
La manus llatina, però, ens ha donat molts més derivats: mans o mansuet (sinònim de tranquil, dòcil), manufactura (+ facio, “fer”), manifest, manifestació, manar (manus + dare, “encàrrec que es donava en mà), mandatari, manicura, maniobra, manipular, maneta (en castellà, “manivela”), mantenir (+ teneo, “aguantar”), mamballeta (metàtesi de ballmanetes)manutenció, manual, manuscrit, amanuense, comandant, encomanar, recomanació, demanda, mantell (+ tego, “cobrir”) o màniga. En castellà, els excessos també són coneguts com a “desmanes”.
 
Col·loquialment els dits de la mà reben un nom diferent per a distingir-los: polze (dit gros), índex, mitger (o del cor), anular (on es posa l’anell de casat) i menovell (< minimus, “petitet”) -en el peu només un dit té nom propi: hàl·lux (o dit gros del peu). Els dits de la mà poden servir per a la masturbació. Sobre l’etimologia d’aquesta paraula de creació recent hi ha dues versions: o bé prové de manus + struprare (“corrompre” “embrutar”, d’on tenim estupre, delicte consistent a mantenir relacions sexuals amb una menor mitjançant un engany); o bé de manus + turbare (“agitar”).
 
La cirurgia de les mans
En grec, manus és ἡ χείρ, χειρός, que en castellà donà “quirófano”. En català aquesta paraula encara no està acceptada. No debades, es tracta d’un tecnicisme mèdic d’encunyació espanyola que literalment vol dir “mà visible”. Amb l’afegitó de φανός (“visible”), va ser creat el 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batià el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. I en català normatiu també s’ha de dir “sala d’operacions”.
 
Als quiròfans se sol practicar la cirurgia, que, etimològicament, seria el treball (το ἔργον, ου) de les mans. Hi ha gent, amb tot, que abans de passar per un quiròfan recorr a la quiromància, l’endevinació (μαντεία) del futur (però també del passat) a través de les mans. Queda clar, doncs, que sempre necessitam algú que ens doni una mà.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre les empremtes dactilars.

Articles del web relacionats:
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px