Banner Top

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


La perversa síndrome de Medea

Per desgràcia, sovint els mitjans de comunicació es fan ressò del conegut com a síndrome de Medea o síndrome d’alienació parental, expressió encunyada el 1985 pel psiquiatre Richard A. Gardner. La pateixen tant dones com homes que manipulen els seus fills per posar-los en contra de l’altre progenitor, fent-los un “rentat de cervell” –això pot passar sobretot en parelles que estan en procés de separació. Per extensió, però, també fa referència als maltractes físics o psíquics dels fills a mans dels seus pares. El cas més famós i més extrem és de del José Bretón, que el 2011va cremar a Còrdova els seus dos fills per venjar-se de la seva dona, que li havia demanat el divorci.

Femme fatale
Medea és considerada una de les femmes fatales més conegudes del món clàssic gràcies a l’obra homònima d’Eurípides. La seva història està relacionada amb Jàson, l’heroi que, amb la nau Argos, liderà la famosa expedició dels Argonautes formada per il·lustres personatges de la mitologia grega com Orfeu, Hèracles o Peleu. Pel tal recuperar el tron de Iolcos, en mans del seu oncle Pèlias, Jàson es dirigí fins la Còlquida (actual Geòrgia), a l’extrem del Mar Negre. La seva missió era fer-se amb el preuat toisó d’or d’un moltó, mascle de l’ovella castrat –en lloc de toisó, també es parla de velló o llana.

Jàson va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Era una jove neta d’Hèlios, el Sol, i filla del rei Eetes. Exercia de fetillera com la seva tia Circe, que, a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals. Una altra tia seva era Pasífae, la reina de Creta, mare del Minotaure

Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)
Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)

Amb la missió ja complida, la jove parella salpà rumb cap Iolcos. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, per aturar-li els peus, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, el sobirà s’aturà a recollir els membres del seu fill, de manera que desistí de continuar encalçant-los.

El parricidi
Tanmateix, no podem dir que Jàson i Medea foren feliços i menjaren anissos. Després d'haver estat pares de dues criatures, un dia Jàson es va deixar temptar per Creont, rei de Corint. Aquest li va oferir el tron de la seva ciutat si deixava Medea per casar-se amb la seva filla Creüsa. Medea se sentí traïda. Havia deixat la seva terra per amor i ara aquest la canviava per una altra. Empesa per la ira, primer matà la seva rival, enviant-li, com a regal de noces, una túnica amarada de verins –de retruc també moriria el rei Creont en intentar auxiliar la seva filla. Després, per matar en vida el seu marit, assassinà els seus propis fills.

 
Medea (Eugene Delacroix, 1862)
Medea (Eugene Delacroix, 1862)

Medea s’havia assegurat un lloc segur on fugir després de tals crims, fent jurar al rei Egeu d’Atenes que l’acolliria. Així, aquella parricida fugí en un carro de dragons alats que li havia enviat el seu padrí, el déu Sol –el carro, en aquest cas, respon a la innovadora tècnica d’Eurípides del deus ex machina amb la qual el dramaturg atenès aconseguia un final feliç per als seus protagonistes tràgics. A Atenes Medea acabaria casant-se amb Egeu –segons una llegenda, Jàson moriria, anys més tard, a causa d’un accident bastant estúpid: li caigué a sobre el pal de la nau Argo.
 

Amb una visió que ultrapassava el seu temps (segle V aC), en la seva Medea Eurípides donà vida a una dona estrangera que s’enfronta al masclisme de la seva època, reclamant els mateixos drets que tenien els homes. Així ho reflecteix aquest fragment de l’obra d’Eurípides:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo. Quan una entra en nous costums i noves lleis, cal que sigui una endevina, si no s'ha après a casa, per usar bé de l'home company de llit. I si a nosaltres, després d'esforços, això ens surt bé i l'espòs conviu amb nosaltres sense aplicar-nos el jou conjugal amb violència, la nostra vida és envejable, però, si no, val més morir.

Un home, quan se li fa pesat conviure amb els de dintre casa, surt al carrer i deslliura el seu cor de l'enuig anant a veure un amic o un company de la seva edat; nosaltres, en canvi, necessàriament tenim un sol ésser per mirar. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida lliure de perills, mentre ells guerregen amb la llança. Molt mal pensat! M'estimaria tres vegades més estar dreta a la vora d'un escut que no pas parir una sola vegada”.

 

780 0008 5728861 b5727a5926fcafa3660e1371ae9117fd

Medea i els seus fills (Aimés Morot)

Aquí teniu un article sobre Medea de Mireia Rosich, titulat "Matar els fills".

Aquí teniu un blog dedicat al mite de Medea.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Medea (1970) de Pier Paolo Pasolini:



I aquí teniu una Medea interpretada per Aitana Sánchez-Gijón:

La fi de l'omertà?

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2014)
 
A Espanya durant massa temps s’han callat massa coses. La setmana passada Jordi Pujol, durant la seva compareixença davant el Parlament català, va encendre totes les alarmes: “Si talles una branca, cau una branca i tots els nius que hi ha fins a caure l'arbre sencer”. Era la resposta airada del fins fa poc molt honorable president a la “causa general” que, a parer seu, s’ha obert en contra seva arran de la seva confessió de frau fiscal. D’aquesta manera, qui durant vint-i-tres anys governà els destins de Catalunya es referia tàcitament a la famosa omertà, la llei del silenci que permet a la màfia siciliana actuar impunement. El 2005 el socialista Pasqual Maragall, aleshores al capdavant de la Generalitat, s’atreví a trencar amb aquest codi d’honor. Afirmà que l’anterior govern convergent de Pujol tenia “un problema” per haver cobrat “un 3% de comissió” en l’adjudicació d’obra pública. Tanmateix, el dirigent del PSC va haver de rectificar en ser amenaçat per CiU de no participar en la reforma de l’Estatut.

 
Mariano Rajoy també coneix de prop els perills de trencar l’omertà. Va ser un exregidor seu a Majadahonda (Madrid), José Luis Peñas, qui el 2007 destapà el cas Gürtel, la presumpta trama de corrupció del PP que, de moment, entres d’altres persones, ja ha costat la presó a Luis Bárcenas, d’extresorer dels populars. L’any passat el diari El Mundo va publicar els textos telefònics (SMS) que suposadament s’intercanviaren el president del Govern espanyol amb el seu antic comptable. "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos” li escrigué Rajoy per tranquil·litzar-lo quan estava essent investigat per la justícia. Un cop entre reixes, però, Bárcenas ja ha començat a “cantar” i no ha dubtat a reconèixer el presumpte finançament irregular del PP i el pagament de sobresous a la seva cúpula.

 

A casa nostra, Jaume Matas, avui també a la presó, és una altra víctima del trencament de l’omertà. El seu malson començà el 2008, havent perdut les eleccions autonòmiques. Llavors la Fiscalia obrí diligències informatives a partir d’unes denúncies anònimes sobre el suposat suborn i maneig de doblers negres en la compra i decoració del seu “palauet” palmesà. Després es destaparien altres escàndols de corrupció com el cas Palma Arena o el cas Noos. Davant l’evidència, l’expresident balear s’hagué d’empassar la famosa frase que pronuncià el 2007 en d’haver-se entrevistat amb el fiscal general de l’Estat per tractar l’esclat del cas Andratx: “Mallorca no és Marbella”.
 
Ara el pres segovià Matas s’ha sentit novament traït per un altre dels seus, Aina Castillo, exconsellera de Sanitat. Amb l’alè d’Anticorrupció al clatell i dolguda amb l’actitud prepotent del seu antic cap, aquesta nova “penedida” l’ha senyalat com el màxim responsable d’haver donat l’ordre de manipular, a favor de l’empresa Dragados, el concurs de la construcció de l’hospital Son Espases. Un altre dels tòtems de la política balear, Maria Antònia Munar, bé sap també què és la fredor de l’alta traïció en aquest nostre petit regne insular de la “Cosa Nostra”. “D’aquí a Hollywood”, digué anys enrere amb to altiu davant l’expectació que aixecà una de les seves primeres compareixences als jutjats. Aleshores lamentava haver de patir “la pena del telediario”. Avui que ja es troba encarcerada el seu somni promet fer-se realitat. No debades, ella i el seu antic soci de govern, Jaume Matas, són figures prou atractives per a inspirar a Hollywood una nova entrega de la saga El padrí. I pel que fa a la pena mediàtica, a la líder de l’extinta Unió Mallorquina li deu pesar més compartir recinte amb els seus delators, abans aduladors a sou. Així tenim el trist honor de ser la comunitat amb més polítics corruptes a la presó.

Tàndem corrupte Matas i Munar
Tàndem corrupte Matas i Munar
 
Durant els dotze anys d’època de bonança econòmica en què presidí el Consell de Mallorca, sa princesa de la corrupció vivia a costa de l’omertà. Un dels seus projectes estrella, el desdoblament de la carretera Palma-Manacor, és un clar exemple de la seva manera tan siciliana de governar. Una persona es negà a pagar comissions a canvi d’obtenir una sortida viària al seu restaurant. La seva denúncia a Anticorrupció fou clau per destapar el cas Peatge. Tal violació a la llei del silenci li suposà tot tipus de pressions –vendettas, seguint la terminologia mafiosa- per a les quals va haver de sol·licitar protecció policial. Es desemmascarava així la cara fosca de les “carreteres a la mallorquina” de les quals tant bravejava la llavors totpoderosa Munar.


 
 
Ara Mallorca viu immersa en una altra trama de corrupció. El cap de la policia local de Calvià ja és a la presó per haver participat presumptament en una xarxa d’extorsió a empresaris del carrer Punta Ballena. El famós vídeo del “mamading” va obrir la capsa dels trons. Recentment ha aparegut mort Javier Pierotti, un dels primers empresaris a denunciar ja fa temps les corrupteles en aquests “500 metres de la vergonya”, en paraules del president Bauzá. La víctima, que passava per greus problemes econòmics i de salut, havia deixat clara en una missiva la seva intenció de suïcidar-se. Sempre ens quedarà, però, la incògnita de saber si aquest fatal desenllaç estaria relacionat amb les coaccions que havia rebut per fer de “fiscal”. Tot plegat fa pensar que a casa nostra l’omertà, que sovint compta amb la complicitat dels mitjans de comunicació, encara és una càrrega massa feixuga, malgrat les boques que no han volgut callar. I en les altes esferes de la política, tal com apuntà el president Pujol, la llei del silenci pot ser més clamorosa.

Aquí teniu la canço de Pau Alabajos titulada Omertà:

La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)
Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana


La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camús, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu un llistat de cançons suïcides.

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol “J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.
 
I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.


A
rticles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents

Paraules adulterades

Article publicat a l'Ara Balears (02/06/2014)
 
Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?
 
La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.
 
Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.
 
La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

La premsa (El roto)
La premsa (El roto)
 
La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui l’escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall (1868 - 1956) subscriuria la seva famosa cita, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”.
 
Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.
 
Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.
 
La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

És interessant aquest article titulat "La llibertat exigeix l'acceptació de límits i normes".

També és interessant aquest article de Miquel Àngel Llauger sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el poder manipulador del llenguatge.

Aquí teniu els articles del dossier especial sobre la llibertat d'expressió al diari Ara (01/04/2017)
La llibertat d'expressió
Entrevista a Darío Adanti, Dibuixant i membre de l'equip fundador de la revista 'Mongolia'

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència:



Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Momo, la deessa del sarcasme
Llibertat d'expressió
Llibertat d'expressió


Sobre la llibertat d'expressió aquí teniu un discurs de Jordi Évole:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px