Banner Top

Halloween versus Tots Sants

Reportatge publicat a l'Ara Balears (01/11/2014)

A través del sedàs d’EUA, Halloween, d’origen europeu, suposa una banalització de la mort davant el caràcter solemne que li atorga el cristianisme el dia de Tots Sants.
 
Abans de la irrupció del cristianisme, a Europa la festa en record dels morts més popular va ser el Samhain, del poble celta. Tenia lloc el 31 d’octubre per celebrar la fi de les collites i l'inici de l'Any Nou Celta. Coincidia amb un període de transició, en què, després de la disbauxa estival, les persones es preparaven per als mesos de fred, de fosca creixent i de naturalesa somorta. La mescla entre allò vell i allò nou alimentà les llegendes sobre esperits que tornaven i s’infiltraven entre els vius. D’aquesta manera, sota la tutela dels sacerdots celtes (els druides), el Samhain acabà adquirint un caràcter misteriós, tenint la mort com a principal protagonista.
 
En els seus inicis, en canvi, el cristianisme honrà els difunts a la primavera, estació associada a la idea de resurrecció. Menció a part va rebre el culte als màrtirs cristians. Al segle VII el papa Bonifaci IV els dedicà un antic temple consagrat a tots els déus del món clàssic, el Panteó de Roma. Va ser, però, al segle IX quan el papa Gregori IV els assignà l’1 de novembre com a data oficial de la seva celebració (Tots Sants). A finals del segle X, per influència de l’orde de Cluny (al centre-est de França), s’afegí a aquesta festa una altra dedicada a pregar pels difunts, el Dia dels Morts (2 de novembre). Aleshores s’aprofità el fort predicament que tenia en aquella zona el culte funerari celta del Samhain per fusionar-lo amb les noves pràctiques cristianes –amb el temps Tots Sants es confondria amb el Dia dels Morts.
 
Per honrar la memòria dels éssers estimats, els cristianisme posaria de moda el costum de dur flors als cementeris. D’altra banda, en l'àmbit domèstic, es volgué recordar els avantpassats menjant productes de la tardor (castanyes, moniatos o panellets), resant el rosari o tenint petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies dels parents desapareguts. Així, es perllongava al més enllà el seu acolliment i la família sol·licitava en vida la seva protecció.
 
El Barroc i la mort
Paral·lelament a totes aquestes celebracions, durant l’edat mitjana s’estengué la idea de la mort com una realitat implacable que iguala a tothom, independentment de la seva posició social. Aquesta concepció fou represa al segle XVII amb el Barroc, que infongué una por especial envers el Judici Final. Després del Concili de Trento (1545-1563), amb què l’Església volgué contrarestar les crítiques per corrupció proferides pel monjo alemany Martí Luter, l’art censurà tot allò que fos plaent, bell i frívol. Sota l’amenaça del pecat, aparegué una pintura anomenada vanitas carregada de símbols al·lusius a la vanitat de les coses mundanes davant la nostra condició de mortals. Fou així com la mort, en forma d’esquelet o de calavera, es convertí en la macabra protagonista de multitud d’obres. Solia estar acompanyada d’un rellotge d’arena (el seu aliat incondicional) i de frases lapidàries llatines com memento mori (“recorda que has de morir”).

Vanitas  (Antonio de Pereda, 1634)
Vanitas (Antonio de Pereda, 1634)
 
A mesura que a Europa l’art entronitzava la mort, Amèrica la reinventava gràcies a l’arribada, a partir del segle XVIII, d’emigrants irlandesos, de cultura cèltica. Al nou continent, l’antiga festa del Samhain del 31 d’octubre passaria a ser coneguda com a Halloween (contracció de l'expressió anglesa All Hallow's Eve, que literalment significa "vigília de Tots Sants”). Temps després la celebració retornà a Europa “refeta” amb l'estigma de ser una marca del colonialisme cultural americà.

Las postrimerías (Juan de Valdés Leal, segle XVII)
El triunfo de la muerte (Juan de Valdés Leal, segle XVII). Sevilla. Hospital de la Caridad.
 
Avui Halloween ha esdevingut una festa del tot comercial i ja no al·ludeix als rituals de transició del món cèltic, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o del cinema (vampirs, morts vivents, fantasmes, etc). Els nins es disfressen i, amb una carabassa a la mà, es passegen per les cases demanant llepolies o doblers amb la cantarella anglosaxona trick or treat, que s’ha traduït com a “truc o tracte” quan en realitat és “broma o regal”. Banalitzant, doncs, la mort amb el “consum del terror”, alguns la volen fer més assumible, rient-se així de la solemnitat que li atorga la festa cristiana de Tots Sants. Tanmateix, en una societat com l’actual que es creu immortal, aquestes festes són l’únic moment de l’any en què prenem consciència de la nostra finitud.
 
En aquest reportatge de Margalida Mateu, de l'Ara Balears, trobareu més informació sobre Tots Sants.

Sabíeu que la festa de Halloween ja va ser prohibida a l'antiga Roma? Aquí en teniu la informació.

Aquí teniu un recull de poemes sobre la mort pel dia de Tots Sants.
 

Aquí teniu unes reflexions interessants sobre folklorisme i globalització. Són de Carme Castells, directora de la Fundació Casa Museu de Mallorca, fetes a una entrevista a l’Ara Balears (19/11/2016)

Per moltes persones, dir folklore és baixar un graó. O creieu que està canviant aquesta percepció?
Defens amb fermesa la idea d’un folklore no caspós. Folklòric vol dir arrelat, i això no és negatiu ni tampoc una cosa del passat. Les tradicions canvien, sempre ho han fet, són fruit d’innovacions continuades. No són patrimoni exclusiu d’una sola cultura. Vull dir que sempre han evolucionat per un intercanvi natural, per la mescla d’elements que vénen d’altres cultures. No ha canviat res. I crec que hi ha molta gent, cada vegada més i més jove, que ho entén així. El folklore no és ple de pols, és ben viu i està en contínua transformació; i la globalització, paradoxalment, l’ha enfortit.

Fa tot just dues setmanes, què celebràrem, majoritàriament, Tots Sants o Halloween?
Precisament Halloween és un dels exemples més clars que, amb la globalització, molts dels rituals col·lectius no ens arriben tant dels avis com d’arreu. I en un món tan consumista com l’actual, aquest vessant també s’imposa en les tradicions. Així i tot, sovint s’oblida que el termeHalloween és la contracció d’All Hallows Eve, que és el mateix que celebrem nosaltres, la nit de Tots Sants o Nit de les Ànimes. Tradicionalment, era la nit en què les ànimes tornaven a casa a visitar els vius, i per això era habitual deixar-los llums encesos, petits presents i amagar panellets o castanyes. Sincerament, no veig que hi hagi tanta diferència. Abans els infants cercaven les llepolies, i ara també ho fan.

I es posen disfresses terrorífiques.
En alguns dels nostres pobles, la Nit de les Ànimes també se celebrava amb processons carnavalesques, amb fantasmes, ànimes en pena i altres éssers. Aquesta dimensió terrorífica de la festa connecta amb Halloween. Fins i tot les carabasses, que en són un element tan característic, ho són també de la Nit de les Ànimes. Aquí es retallaven i es decoraven, i se’ls feia talls per als ulls i la boca; s’usaven com a fanals i la polpa era estotjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel. Amb això, vull dir que no convé fer maniqueisme, és millor conèixer el sentit de les tradicions i entendre per què les seguim com a via per conservar-les i dinamitzar-les.

Dieu que la globalització ha enfortit el folklore propi. ¿Us referiu al fet que avui moltes de les festes populars són més vives i més viscudes pels joves que fa dues dècades?
És així, i segurament pel mateix fet que vivim dins d’una cultura globalitzada ressorgeixen els discursos de recuperació identitària i ho fan a través de la cultura d’arrel. Mirau el Much, de Sineu: és un ritual de nova creació que s’assembla a d’altres d’antics. I si hi ha joves que tornen a glosar, amb un gran interès per les gloses, és perquè cerquen distingir-se. La cultura ha de ser permeable i evolucionar. Sempre ha estat així.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/10/2017), reflexion sobre el sentit de Halloween: 



La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)
Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana


La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camús, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



La hipocresia de les humanitats

Quan jo estudiava Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona hi havia una cosa que no entenia: com era possible que alguns dels meus professors es fessin dir “humanistes” quan eren incapaços de mostrar la més mínima sensibilitat envers la condició humana, és a dir, envers els seus alumnes? Estaven més pendents d’enaltir el seu ego des de la seva càtedra que no pas de transmetre els seus coneixements, d’inculcar l’amor pel món clàssic. Ara he descobert que aquesta postura tan narcisista està plenament en contradicció amb l’etimologia de la paraula “humanista”. Vegem, doncs, com hem arribat fins a aquesta hipocresia.
 
L'Humanisme fou el corrent intel·lectual del Renaixement. Es començà a desenvolupar a partir del segle XIV. El terme, però, no seria encunyat fins a principis del segle XIX. Al 1808 el filòsof i pedagog bàvar Friedrich Immanuel Niethamer l’emprà per primera vegada en un dels seus escrits. Segons Niethamer, la pedagogia més antiga era aquella que “es caracteritzava per cuidar la humanitat de l’alumne abans que la seva animalitat”; per designar-la creà un híbrid grecollatí: “humanisme” -l’humanus llatí deriva d’humus (“terra”) i al·ludeix, doncs, a aquell que habita a la terra en contraposició als déus; el sufix grec  –isme indica doctrina o activitat. En aquest cas, doncs, alguns professors universitaris pequen de ὕβρις, de supèrbia –el famós “pecat” dels herois de les tragèdies gregues-, ja que no toquen amb els peus a terra i es creuen déus. Humiliant els seus alumnes, és a dir, "tirant-los pel terra", s'obliden que, etimològicament, la humilitat és part intrínseca de la condició humana.
 
El neologisme Humanismus de Niethamer tenia l’encant d’estar relacionat amb l’antic concepte de la humanitas, eix central de la política romana. Ja al segle I aC Ciceró l’utilitza en el seu sentit de compassió envers els nostres semblants –en grec equivaldria al terme de “filantropia”. Amb tot, aviat la humanitas amplià el seu significat. Atès que la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, Ciceró va començar a designar aquesta “formació” amb el nom d’humanitas.
 
Amb l’Humanisme es consolidaria l’ensenyament medieval dels studia humanitatis continguts en les arts liberals, les quals es dividien en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrívium (aritmètica, geometria, música i astronomia). No és casual que en català “empollón” sigui “setciències” (el terme al·ludeix a les set arts liberals abans esmentades). Els studia humanitatis estaven en sintonia amb l’antropocentrisme del Renaixement –l’ésser humà com a centre de l’Univers- que substituí el teocentrisme medieval. Aquest antropocentrisme ja es trobava present en l’antiguitat clàssica. Així ho reflectien màximes com “l’home és la mesura de totes les coses” -del sofista Protàgoras-, “res no és tan meravellós com l’home mateix” -del dramaturg Sòfocles- o Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, res del que és humà m’és aliè”) –del comediògraf Terenci.

Reflexió final
Aquesta anàlisi del concepte humanitat em porta a fer la següent reflexió. Al món hi ha dos tipus de persones: les que recorren a la cultura per alimentar el seu esperit i les que recorren a la cultura per alimentar el seu ego. Les primeres són molt més sanes i et conviden a menjar-te el món, a meravellar-te amb cadascun dels seus encants. Aquesta nostra realitat tan fascinant, però, és molt complexa, no és blanca o negra, sinó que és plena de matisos, de colors. Per això lament molt que avui en dia existesqui la trista dicotomia entre ciències i lletres, quan antigament els estudis humanístics també tenien un fort contingut científic. Hem convertit l’ensenyament en compartiments totalment hermètics i això va en detriment del conreu de l’esperit crític. Hauríem d’aconseguir que els nostres alumnes fossin més promiscus dels del punt de vista intel·lectual, que fossin capaços d’interactuar amb les diferents àrees del coneixement. És així com s’assoleix una formació íntegra de la persona.

I per acabar la reflexió, aquí teniu un excel·lent article de La Vanguardia sobre la utilitat de les humanitats en l'era del 2.0

Tampoc no us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila titulat "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual" (04/04/2016, ARa)

Alguns catedràtics d'universitat haurien de prendre nota de la lliçó de vida que dóna el gran Robin Williams a Matt Damon la pel·lícula L'indomable Will Hunging:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px