Banner Top

Posteducació

Article publicat a l'Ara Balears (15/09/2017)

El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig “La sociedad gaseosa” (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa «societat líquida» amb la qual Zygmunt  Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
 
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.

Alberto Royo
Alberto Royo (Foto de Diario de Navarra)
 
L’autor de “La sociedad gaseosa” reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica Primum discere, deinde docere (“Primer aprèn, després ensenya”). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
 
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’ “homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
 
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.


La sociedad gaseosa
 

Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
 
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
 
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.

"Contra la nueva educación" (primera part de "La sociedad gaseosa")
 
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a “La sociedad gaseosa”: “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millor la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.

I per acabar, unes reflexions dels clàssics:

  • Ciceró (segle I aC): Litterarum radices amaras, fructus dulces ("Les arrels de l'estudi són amargues, els fruits dolços")
  • Hesíode (segle VIII aC): "L'educació ajuda la persona a aprendre a ser el que és capaç de ser"
  •  Natura sine disciplina caeca ("La naturalesa sense disciplina és cega")

En aquest enllaç trobareu alguns capítols del llibre "La sociedad gaseosa".

Aquí teniu un article una mica catastrofista de l'educació de Jordi Llovet. Aquest altre, del mateix autor, es titula "L'educació automàtica".

Aquí teniu un llistat de 60 pel·lícules que parlens sobre l'ofici de professor.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), en motiu del Dia Mundial dels Docents (5 d'octubre), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu una entrevista a Alberto Royo:



Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement
L'era líquida

L’etern retorn del Gran Germà

Article publicat a l'Ara Balears (17/02/2017)

És un Déjà vu. Pres per la incredulitat, l’espectre del periodista britànic George Orwell es frega els ulls. Té molt present l’al·legat que el 1948 va escriure contra els totalitarismes del segle XX. L’obra es titulà 1984, resultat d'intercanviar la posició dels dos últims dígits de la data en què la va concebre. Avui, gràcies a la victòria de Donald Trump, ja s’ha convertit en un supervendes a Amazon, el gegant digital del comerç on-line. Certament, escarrufa constatar les similituds que guarda “Oceania”, el país on transcorre 1984, amb la nova Amèrica trumpista.
 
Orwell parla d’un Estat omnipresent liderat per un enigmàtic dictador conegut com a Gran Germà -l’alter ego de Hitler o Stalin. Aquella és una societat sense cap tipus de llibertat per als ciutadans, els quals se senten estrictament vigilats per unes “telepantalles” i per la “policia del pensament”. El protagonista de l’obra, Winston Smith, treballa al Ministeri de la Veritat, reescrivint permanentment la història al gust del règim totalitari del partit Ingsoc.

El Gran Germà que tot ho veu
El Gran Germà que tot ho veu
 
La crònica orwelliana dels fets ve condicionada per la “neollengua”, una llengua artificial, d’una simplicitat malintencionada, que suprimeix qualsevol subtilesa semàntica perillosa. Així, dolent és “nobo”; els conceptes de llibertat i igualtat es fusionen en una sola paraula, “crimpensar”; i el “prolealiment” és la porqueria d’entreteniment i falses notícies que proporciona el Gran Germà. Els tres eslògans governamentals són: “La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància és la força”.
 
Tota aquesta arquitectura lingüística suposa un “crimental”, el crim de la ment. És el mateix crim que està perpetrant el flamant 45è president nord-americà en voler imposar “fets alternatius” que substituesquin qualsevol evidència empírica que aportin els mitjans de comunicació. L’expressió està en sintonia amb la ja famosa “postveritat”. En base a ella, ara Trump ha declarat la guerra a la professió periodística, la qual, al seu parer, està totalment desacreditada per no haver predit la seva victòria electoral.
 
1984 conté, però, altres detalls plenament actuals. És el cas dels “dos minuts d’odi”, durant els quals tots els ciutadans contemplen la imatge de l’arxienemic de l’Estat, Goldstein. Irromp a les “telepantalles”, defensant conceptes “forassenyats” com “la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, el dret de reunió i el dret d’opinió”. Avui Trump s’encarrega de combatre qualsevol d’aquestes heretgies amb punyets tweets, la nova arma de la democràcia.

Eslògan del Gran Germà
Eslògan del Gran Germà
 
Al costat del Ministeri de la Veritat d’Orwell, hi ha tres ministeris més: el de l’Amor, el de la Pau i el de l’Abundància. El de l’Amor s’ocupa de reeducar amb càstigs els membres del Partit. En aquest sentit, el president nord-americà ja s’ha mostrat favorable a la tortura com a eina eficaç de control i de dissuasió. El Ministeri de la Pau s’esforça per aconseguir que hi hagi una guerra permanent i un enemic extern per evitar revoltes socials. En la mateixa línia estaria el lema trumpista contra la immigració “America, first”. Finalment, el Ministeri de l’Abundància vetla perquè la gent visqui sempre a un pas de la subsistència. El nou inquilí de la Casa Blanca fa el mateix en voler desmantellar l’Obamacare, l’ambiciosa reforma sanitària del president sortint, tan cobejada pels més desafavorits.
 
Segons el “Nostradamus” Orwell, no tenim molts de motius per a l’optimisme. No debades, el protagonista de la seva obra no aconsegueix deslliurar-se del jou opressor del Gran Germà. L’escena final és demolidora. Apareix Smith en un bar mirant a la televisió tot un reguitzell de notícies manipulades. La seva resignació muda en conformisme: “Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà”.

Cita cèlebre de 1984
Cita cèlebre de 1984
 
És trist constar la vigència d’una novel·la del tot apocalíptica escrita fa gairebé setanta anys. El seu contingut no només és aplicable als Estats Units de Trump, el nou emperador del mal, sinó també a Polònia, Rússia o la Xina, països democràtics però igualment intransigents amb les llibertats individuals. A Espanya, amb tot, tampoc no podem bravejar molt.
 
Desarmat el periodisme, en temps de la “postveritat” estam abocats a viure més idiotitzats que mai. Els polítics sempre han tengut l’opció de mentir. La novetat és que els ciutadans, per culpa de tanta infotoxicació, ens haguem deixat d’interessar per la veritat. El rentat de cervell institucional no pot resultar més exitós. Són els nous estralls de l’etern retorn del Gran Germà, que aquesta vegada té en Internet una “telepantalla” més eficient. Tenint a la seva disposició totes les dades del nostre perfil digital, el control ja és absolut.

Aquí teniu més informació sobre l'obra d'Orwell.

No us podeu perdre aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
On és la veritat?

A
quí teniu la pel·lícula completa de "1984":

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


L'era líquida

Article publicat a l'Ara Balears (25/08/2014)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

 
Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

Tot flueix
Tot flueix
 
El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.
 
Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

La vida líquida (Bauman)
La vida líquida (Bauman)
 
Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il·lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou. L’eslògan de les nostres vides és: “Cerqui, compari i, si troba alguna cosa millor, emporti-se-la”.

El canvi segons Keynes
El canvi segons Keynes
 
En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?
 
Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant. La vida és una perpètua metamorfosi.


Aquesta és la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el concepte de societat líquida de Zygmunt Bauman: 

Per acabar de reflexionar sobre aquest tema us recoman aquest article del periodista Llibert Ferri titulat "Amor líquid en temps difícils" (Diari Ara, 16/04/2016)

Aquí teniu una entrevista interessant a Bauman. I aquí teniu 50 reflexions imprescindibles del pensador polonès.

Aquí teniu un article de Carles Capdevila sobre Bauman.

No podeu deixar de llegir aquest article del meu amic Joan Estrany sobre l'era líquida i el consumisme. Genial!

La vida és metamorfosi perpètua. Ho diu Rafel Argullol en aquest article.

I aquí teniu l'àudio d' "Els ulls de Minerva" (12/04/2017) de Ràdio 4. Mònica Miró reflexiona del canvi a les nostres vides a partir de les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu reflexions dels clàssics sobre la volatilitat de la vida:

Nihil ita ut immobile esset natura concepitLa natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca)

Nihil est toto, quod perstet, in orbe.Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago. “En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi)

Omnia mutantur, nihil interit. “Tot canvia, res no mor” (Ovidi)

I sobre el canvi, aquí teniu unes interessants reflexions del polèmica Risto Mejide al programa "Viajando con Chester".

I aquí teniu les reflexions de Zygmund Bauman:



Per afrontar tants de canvis, que millor que la cançó del gran David Bowie "Changes":




I aquí teniu una altra fantàstica cançó que parla del canvi "Everybody's Changing", de Keane:



I aquí teniu la gran cançó de Mercedes Sosa "Todo cambia":


Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

I Erasme de Rotterdam deia: “No hi ha res més neci que una veritat inoportuna”.

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px