Banner Top

Analfabetisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (16/02/2018)

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber”. Avui la postmodernitat ha portat fins al límit aquestes paraules que al segle IV aC escrigué Aristòtil a l’inici de la seva Metafísica. Abduïts per una falsa percepció de llibertat de premsa, no aturam de surfejar per l’epidermis de l’actualitat. Només, però, espipellam. La superficialitat no ens deixa veure la profunditat d’una convulsa i complexa realitat sempre tristament esbiaixada per interessos empresarials. A cop de clic, actuam com a golafres de la informació, convençuts que el saber no ocupa lloc. Tanmateix, tanta dispersió mina la qualitat i la força del coneixement. Són els efectes de la “infoxicació”, que amaga un drama pitjor: la docilitat ciutadana davant d’un poder depredador.
 
Qui ja ha posat el crit al cel és Marina Garcés. En el seu darrer assaig Nova il·lustració radical (Anagrama), la filòsofa catalana ha trobat un nom per a la impotència dels nous temps d’estrès informatiu: analfabetisme il·lustrat. Al seu parer, vivim en societats altament escolaritzades, però cada cop més crèdules al discurs totalitzador de l’statu quo, que vol “humans estúpids en un món intel·ligent”.

Els mals de la infoxicació
Els mals de la infoxicació
Paradoxalment, les mateixes tecnologies que ens permeten acumular saber ens estan convertint en individus cada cop més ignorants. Tanta hiperconnexió ens ha cegat. La utòpica Societat del Coneixement ha mutat en la distòpica Societat del Desconeixement, on preferim que els altres pensin i actuïn per nosaltres. És curiosa l’evolució de la humanitat. Abans, acatàvem una  norma o decisió des de la ignorància, és a dir, des l’absència de coneixements. Avui, però, l’acatam incapaços d’assimilar tants de coneixements.
 
El “tecnoptimisme” se’ns ha girat en contra. Ens pensam que ho sabem tot, però, tanmateix, tenim la sensació que no hi podem fer res. Davant la decepció en el futur, ens hem venut a la resignació, l’opció més fàcil. Així doncs, enterrades les grans ideologies, només contemplam com a únic escenari un present capitalista perpetu i de consumisme alienant. Garcés ens avisa: “Som a les portes d’una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament. Davant d’aquesta rendició, proposo pensar una nova il·lustració radical”.

Nova Il·lustració radical
Nova Il·lustració radical
 
La nova proposta de la pensadora barcelonina exigeix “poder exercir la llibertat de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen, vinguin d’on vinguin i els formuli qui els formuli, sense pressupòsits ni arguments d’autoritat”. “Saber -continua l’assagista- ja no és accedir a les veritats eternes de Déu, sinó millorar la nostra pròpia comprensió i la relació amb el món que ens envolta. Els il·lustrats no creien cegament en el progrés”.
 
L’autora d’una Nova il·lustració radical ens refresca una mica la memòria: “Hem constatat, històricament, que saber més i tenir més educació i més informació no ens fa més lliures ni èticament millors. Tampoc ha contribuït a forjar societats més emancipades. D'aquí la profunda desproporció que ens assalta i que fa de nosaltres analfabets il·lustrats”.

Marina Garcés
Marina Garcés
 
Perquè la cultura sigui profitosa cal un apoderament individual crític, tant científic com humanístic. Garcés insisteix: "Ja aleshores, a mitjan segle XVIII, es temia la saturació de les biblioteques, l'acumulació de coneixement inútil i la impossibilitat de relacionar-se adequadament amb el saber. Sense l'exercici de la crítica, el coneixement tendeix a tornar-se inútil perquè encara que accedim als seus continguts no sabem com ni des d'on relacionar-nos-hi”.
 
Al cap i a la fi, la nostra manca de capacitat crítica no és més que una altra cara de la nostra ignorància creixent. Urgeix, doncs, un rearmament moral de la ciutadania per lluitar contra la verinosa propaganda institucional dels mitjans de comunicació tradicionals.

Paraula de Chomski
Paraula de Chomsky

Haurem de saber trobar noves fonts d’informació més contrastades i fiables que ens permetin pensar i viure en la crítica per a dir “No us creim”. Si no, l’alternativa és la nostra fi com a Homo Sapiens, com a individu pensant, en una democràcia abocada a convertir-se en una “mentecràcia”. I quan l’Estat domini les nostres ments ja ens haurem convertit, definitivament, en súbdits analfabets il·lustrats. Haurà nascut l’Homo Seruus, l’home esclau.

Aquí teniu una entrevista a Marina Garcés parlant del seu llibre.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/04/2019) reflexion sobre la infoxicació i la manipulació informativa. Ho faig a partir de cites de Marina Garcés i Noam Chosmky:



Articles del web relacionats:
Eternament precaris
El capitalisme que ens decapita
Sapere aude?
- Resignau-vos!

Resignau-vos!

Article publicat a l'Ara Balears (19/01/2018)

La major victòria dels sistema capitalista és la resignació ciutadana. Hem començat aquest 2018 amb molt mals auguris. Els preus no aturen de pujar: l’habitatge, el llum, el gas butà o els contractes de telefonia mòbil. I, mentrestant, el mercat laboral continua igual de precari. A l’horitzó, les pensions no estan garantides. Ofegats i amb la consciència obrera aniquilada, ningú ja no protesta per por a què tot vagi a pitjor. Fins i tot fa peresa. Enmig d’aquest escenari tan desolador, convé omplir-nos de coratge amb el famós discurs antisistema que fa denou anys pronuncià Julio Anguita, un dels primers indignats de la política espanyola. A “Youtube” no para de sumar visites.
 
Al seu moment l’excoordinador general d’Izquierda Unida fou titllat de romàntic. Anguita, però, historiador de formació, es feia respectar. Tenia auctoritas. No era un encantador de serps. Parlava des de l’honestedat i la coherència. Amb la seva vehemència tan característica, sacsejava consciències, deia veritats com a punys. Avui per desgràcia les seves profecies ja són una realitat i fan empegueir una esquerra anul·lada per una dreta del tot desbocada. Són els efectes de la resignació, que l’antic dirigent comunista denuncià el 1999 a Cáceres en la conferència “Alternativas al Neoliberalismo, la izquierda con Saramago”. 

Trista realitat
Trista realitat

“La resignació
-deia Anguita- és com una droga que dorm la gent. Té moltes causes. Per exemple, és filla d’un discurs totalitzador que ens diu que no hi ha més veritat que la competitivitat; l’economia ha de créixer constantment, no importa que es contamini l’aire, l’aigua [...]. Allà tenim la televisió, els concursos degradants, la vida de personatges populars, la literatura d’evasió. Les imatges ens ensenyen com de bé vivim encara que mai ho observem amb els propis ulls. El discurs oficial baixa des dels poders públics, des de les sentències dels tribunals, des de les càtedres, des dels mitjans de comunicació. És el discurs que diu que `no hi ha alternativa’”.
 
L’exlíder d’IE es mostrava profundament decebut amb els intel·lectuals d’esquerra, a qui acusà de falta de compromís cívic: “Els pobles, quan tenen problemes, no són rebels. Qui ha de menjar tots els dies no pot permetre’s el luxe de perdre el lloc de feina per un acte de rebel·lia. La rebel·lia sempre ha sorgit d’aquells que menjaven tots els dies i d’aquí la gran culpabilitat de molts intel·lectuals espanyols que, menjant tots els dies, no han estat capaços de dir basta a aquesta situació de degradació”.
 
Per Anguita, “la resignació cau sobre un poble que s’adona, o no vol adonar-se, que anam cap enrere, arribant a quotes pròpies del segle XIX; el poble veu que aquella Seguretat Social per a tots o que el subsidi d’atur va baixant contínuament en contra de la Declaració Universal dels Drets Humans o de la pròpia Constitució”. El clarivident polític andalús recordava que un dels èxits dels sistema americà és aconseguir que el pobre se senti culpable de la seva situació: “És la filosofia calvinista, filla del protestantisme: ‘tu ets culpable de la teva situació, no has estat capaç de triomfar en aquesta societat que dona oportunitats a tothom. Aleshores, l’oprimit, l’esclau, es tira a sobre la culpabilitat. És perfecte el domini del poder, el qual ja no es basa en la força, en la coacció, sinó en un domini molt més terrible, el domini de la ment”.

Paraula de Chomsky
Paraula de Chomsky
Qui fou conegut com “el califa rojo” durant el seu pas per la batlia de Còrdova (1979-1986) considerava que un dels drames de l’actual societat conformista és l’homogeneïtzació mental: “Avui els nostres escolars i universitaris aprenen la cultura del SÍ o NO, pròpia de les computadores, evitant la varietat de colors que hi ha a la vida. No se cerca l’ésser humà pensant, capaç del dubte, de la inquietud; se cerca l’esclau sense pensament [...]. Volem pobles de morts vivents, que s’estimulin pel darrer partit del Barça-Madrid o per la darrera història d’un comte. Això és `escapisme’, droga. S’ha de sedar el pensament, aniquilar l’esperit crític i, per tant, fomentar la resignació i la frivolitat”.
Davant la tirania del credo únic i del discurs políticament correcte, Anguita apel·lava a la rebel·lia, una paraula avui tabú: “La rebel·lia no és un gest altisonant, no és un insult, no és una pedrada o una mala contestació [...]. La rebel·lia és un crit de la intel·ligència, de la voluntat [...]. És bell lluitar i fins i tot morir per això, perquè un dia igualment morirem. Però morim almenys lluitant per un ideal noble i no consumint-nos com un braser [...]. `Aixeca’t i pensa’ és allò més revolucionari que he sentit mai a la meva vida”.

Mafalda sempre té raó
Mafalda sempre té raó
 
Denou any després d’aquest discurs tan alliçonador, és trist constar que la resignació continua igual de present en les nostres somortes i acrítiques vides. De l’ “Indignau-vos” de l’espasmòdic 15-M hem passat al “Resignau-vos”. La revolució s’ha transformat en apatia. Abduïts tristament per la sensació d’impotència, el sistema ha aconseguit que les nostres paraules preferides siguin “amen” i “tanmateix”. El naufragi de la humanitat no pot ser més estrepitós.

Aquí teniu una reflexió d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià: “Res es perd si es manté intacta la consciència i la fe, si es rendeixen els cossos però no les ànimes”.

Aquí teniu un llistat de llibres que ens animen a no resignar-nos.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/03/2019) parl sobre la resignació i la seva relació amb l'expressió mallorquina "I, tanmateix!":






Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Articles del web relacionats:
- Eternament precaris
- El capitalisme que ens decapita
- Sapere aude?
- Analfabetisme il·lustrat

La mort de les utopies?

Article publicat a l'Ara Balears (07/10/2016)

Cinc-cents anys després, encara estam cercant la Utopia de Thomas More. El 1516 el teòleg britànic s’inventà aquest concepte per batiar l’illa escenari de la seva novel·la homònima. Era un mot d’arrels gregues que jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (ou + tópos) o “lloc del bé” (eu + tópos). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat Politeia (República). Ell, però, pretenia fer una crítica a la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder.
 
En l’illa Utopia ni la propietat privada ni els doblers existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es bandejava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, tot i que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Illa Utopia de Thomas More
Illa Utopia de Thomas More
 
Amb la seva obra, More donà el tret de sortida a somiar. No debades, les utopies han estat el motor de la humanitat. S’han erigit en el nostre millor antídot contra la resignació i el fatalisme. La il·lusió en un món millor atià la Independència dels Estats Units, la revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX. Altres vegades, les utopies es quedaren en simples ideals irrealitzables. Ara, però, sembla que l’optimisme ha donat pas al pessimisme. La utopia de More ha estat substituïda per la “retrotopia”. Aquest és el nom del proper llibre de Zygmund Bauman, autor de la famosa “societat líquida” dels temps actuals mancats de tota mena de compromís.

Paraula de Mohamet Alí
Paraula de Mohamet Alí
 
El prestigiós sociòleg polonès ha tengut la necessitat de crear un altre concepte per definir el rumb que ja ha pres el món. La “retrotopia” és la tornada al passat, presidit per la resignació i la nul·la esperança en un futur més decent. En certa manera, el terme estaria en sintonia amb la distopia, que amb el prefix dis-, indicador de dificultat, presenta un futur del tot negre, ben retratat en les novel·les Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell.

Gran Bauman
Gran Bauman

En una recent entrevista al setmanari El Temps, Bauman s’explicava de la següent manera: “Els joves d’Europa i probablement també a Alemanya no esperen guanys en el futur, sinó pèrdues. Són la primera generació des de la Segona Guerra Mundial que tem que no assolirà ni mantindrà les condicions i la qualitat de vida dels seus pares. Pel que sembla, França és el país més pessimista d’Europa. A una gran majoria li preocupa que el futur sigui pitjor que el present. Increïble!” Als 90 anys, el pensador polonès ja no té forces per ser optimista: “En comptes d’un temps sense preocupacions, vivim una catàstrofe rere l’altra: terrorisme, crisi financera, una economia estancada, atur, precarietat”.
 
Fa temps que Bauman ha deixat de creure en el mite del progrés, nascut al segle XVIII amb la Il·lustració. No debades, els fets ens demostren que els avenços tecnològics no ens ha fet millors persones. Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes no es cansà d’advertir-nos que l’home és dolent per naturalesa. Ho exemplificà amb una frase de Plaute: Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). En aquesta línia, l’autor de Retrotopia insisteix: “El sentiment general de precarietat, que ha arribat amb el procés de desregulació econòmica, dilueix els llaços entre persones i atia la desconfiança de tots contra tots. El progrés representa l’amenaça a través de la transformació constant. Tota persona és un contrincant i un adversari potencial per als altres. Això és molt intranquil·litzador”. Tanmateix, enmig d’aquest panorama tan desolador només ens queda exclamar: “Una mica d’impossible, que m’ofeg”. I pels que, com Bauman, auguren la mort de les utopies, cal una mica més d’Einstein: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano

I per acabar unes reflexions d’Albert Camus:

“Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure?, què podríem esperar?, què podríem estimar? Per què, en el fons un estima el món, a partir de la certesa que aquest món, trist món, esdevingut un camp de concentració, conté un altre món possible... O sigui que l’horror està embarassat de meravella. Si no, no tindríem aquesta certesa, a prova de bales, a prova de desencants i traïcions... Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

Aquí teniu una gran intervenció de l'expresident d'Uruguai José Mújifca: "El hombre es un animal utópico":



Aquest vídeo parla de "Mouseland":



Us recoman aquest article del filòsof Daniel Gamper titulat "Somnis utòpics i advertències distòpiques".

També és recomanable aquest article de Xavir Antich: "L'estranya virtut de la perseverança".

Aquí teniu la canço del valencià Pau Alabajos titulat "Viure":




I aquesta altra cançó també està relacionada amb el tema. Es titula Utòpics, idealistes, ingenus:




A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Articles del web relacionats:
Etimologies utòpiques
La degradació humana
L'era líquida
-
 La força de les utopies
- Utopies al món clàssic

Mentrestant, seguirem somiant en la "Utopia" dels Catarres:


La desnacionalització dels mallorquins

Article publicat a l'Ara Balears (10/03/2014)
 
La desnacionalització del poble mallorquí sembla ja imparable. Lamentablement s’han complit els pitjors pronòstics apuntats a Els mallorquins, el llibre que aviat farà cinquanta anys escrigué l’artanenc Josep Melià Pericàs (1939-2000), el polític illenc més influent de la Transició –entre d’altres càrrecs, fou portaveu del Govern de Suárez i delegat del Govern a Catalunya.  A les portes de la reinstauració de la democràcia, Melià es proposà fer una reflexió sobre la realitat nacional insular per “posar remei a la desfeta en què avui vivim en tant que poble” en al·lusió a la guerra civil de 1936.
 
Els mallorquins, que seria el títol més venut a Palma el dia de Sant Jordi de 1967, recollia la consigna “conèixer-nos” llançada el 1954 per Jaume Vicens Vives amb Notícia de Catalunya i continuada el 1962  per Joan Fuster amb Nosaltres, els valencians. El 1964 el jove advocat d’Artà, de tan sols vint-i-cinc anys, ja tengué enllestit el llibre. Amb tot, per culpa de la censura franquista, hagué d’esperar tres anys per veure’l publicat. Tanmateix, el seu insaciable afany interpretatiu el portà a reescriure’l fins a quatre vegades –l’edició de 1977 ja apareixeria rebatiada com La nació dels mallorquins.
 
Melià, que es definia com a catalanòfil però no com a catalanista, era amic del polèmic concepte cultural de Països Catalans amb el benentès que Mallorca, com la resta d’illes, és una realitat social i política diferent. Al seu parer, l’acció castellanitzadora engegada el 1715 amb el Decret de Nova Planta fou l’inici de la desintegració galopant de la personalitat nacional dels mallorquins, els quals, reduïts aleshores a una posició colonial, es veren obligats a renegar d’uns trets d’identitat adquirits amb la conquesta catalana del segle XIII.

La nació dels mallorquins
La nació dels mallorquins
 
Els referents culturals espanyols s’acabarien per imposar amb el franquisme i, a les acaballes del règim, amb el boom turístic dels anys seixanta, que propicià l’arribada a l’illa d’una ingent mà d’obra procedent de la península i de l’estranger: “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”. Segurament ara Melià opinaria igual amb la nova allau migratòria que s’ha produït en l’era global del segle XXI.
 
L’autor d’Els mallorquins tenia moltes il·lusions dipositades en el projecte autonòmic. El veia com la clau per rehabilitar el “subconscient torturat del nostre país”. Arribat el moment, però, també se’n dugué una gran decepció, tal com manifestà en el pròleg de 1990: “Lògicament acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar, i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”. Melià, que el 1994 va escriure un ambiciós programa polític per a la ja extinta Unió Mallorquina, fou especialment dur amb la dreta illenca: “Una gran part de la dreta catalana ha sabut entendre que l’autonomia podria jugar a una millor defensa dels seus interessos. La dreta balear, en canvi, sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols”.
 
El desencís de l’intel·lectual d’Artà també s’estengué en l’àmbit lingüístic: “Hi ha català a les aules, però no als patis dels col·legis [...]. Després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”. La radiografia d’aquesta “cultura acorralada” no podia ser més desoladora: “Ens han amagat la pròpia història perquè s’imposàs una història manllevada, estranya [...]. El `ghetto´ cultural és cada vegada més la reserva índia on es conserven, com un museu antropològic, les traces d’una comunitat en perill d’extinció”.
 
Gairebé mig segle després de la seva publicació, compungeix el cor rellegir Els mallorquins i constatar que els mals endèmics que s’hi denuncien, lluny de resoldre’s, s’han agreujat. Continuam essent estamenejats amb campanyes, carregades d’autoodi, contra les nostres arrels catalanes. Amb tot, sembla que s’ha fet realitat l’única esperança que Melià tenia per revertir aquesta anormalitat nacional: la presa de consciència del jovent del seu temps. I aquí, una vegada més, l’artanenc tampoc no s’hauria equivocat. Així ho demostren els prop de 100.000 illencs que el passat 29 de setembre, en una jornada històrica, sortiren al carrer per fer front a les polítiques repressores del Govern Bauzá.

Aquí teniu un article de Cristina Ros sobre "Els mallorquins" amb motiu del seu cinquanta aniversari.

Damià Pons i Celestí Alomar també reflexionen sobre el llibre de Melià en aquesta entrevista feta per Pere Antoni Pons (El Temps)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

Articles del web relacionats:
Siau qui sou

L'Arcàdia perduda
Adéu, paradís

La mort del mestre

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2013)

L’actual denigració que pateix la figura del docent per part del Govern Bauzá recorda molt la que patí al segle V aC Sòcrates. Qui és considerat el pare de la filosofia visqué en carn pròpia la injustícia de la idolatrada democràcia atenesa. De res serví que el famós oracle de Delfos el proclamàs com el més savi de tots els homes. D’esperit inconformista, a Sòcrates li agradava dir que la seva feina consistia a fer amb les paraules el mateix que la seva mare, comare, feia amb les mans. En el seu cas, però, no ajudava a parir infants, sinó idees. No és casual, doncs, que batejàs el seu mètode filosòfic com a maièutica (“l’art de la comare”, en grec).
 
El filòsof atenès atiava els diàlegs amb una ironia basada en la seva màxima “només sé que no sé res” i en el lema dèlfic “coneix-te a tu mateix”. D’aquesta manera, mitjançant la formulació d’un reguitzell de preguntes, tenia l’habilitat d’aconseguir que els seus interlocutors es desprenguessin de qualsevol mena de prejudici per assumir la seva ignorància sobre un tema concret. A partir d’aquesta cura d’humilitat i fent cas del seu daimon o “déu interior” –que avui anomenaríem sentit comú-, la gent podia començar a cercar la veritat que, tanmateix, mai no seria absoluta, sinó tan sols una aproximació.
 
Amb aquest mètode tan poc ortodox Sòcrates es proposà enriquir la democràcia, fomentant l'esperit crític de la ciutadania. I això no agradà a molts, sobretot als sofistes, que l'acusaren de pervertir el model polític atenès. No debades, els sofistes, com els actuals tertulians, eren professionals de l'art de la paraula que, per tal de cobrar, estaven disposats a defensar qualsevol argument, sense tenir en compte la seva veracitat. Després de la Guerra del Peloponnès, Sòcrates fou molt hostil amb el govern dels Trenta Tirans d'Atenes (404-403 aC), imposat per la vencedora Esparta. Però les seves crítiques continuaren una vegada restaurada la democràcia, la qual cosa molestà molt als nous governants. Aquests, en no poder-lo incriminar en el plànol polític, ho feren en el religiós i moral. Fou així com l'acusaren de no respectar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut.
 
Davant el tribunal, Sòcrates, lluny de demanar clemència, es presentà com un tàvec enviat pel déu Apol·lo per despertar la consciència ciutadana. Per aquesta actitud tan irreverent fou condemnat a beure cicuta, una planta verinosa. El filòsof atenès acceptà amb resignació i serenitat la sentència. Fins i tot rebutjà un pla per escapar de la presó que li havia ofert el seu amic Critó. Al·legà que no podia suportar la vergonya d'incomplir les lleis de la seva democràtica Atenes que tant estimava i alhora qüestionava.
 
En l’actualitat, els docents de les Balears ens sentim força identificats amb Sòcrates. Queda clar que la nostra veu molesta molt en aquesta democràcia tan decebedora. Lluny queden les promeses populars en què es deia que es reforçaria l’autoritat del professorat. Amb la imminent aprovació del decret de convivència, ja no podrem expressar opinions que ajudin a despertar l’esperit crític dels nostres alumnes, sovint infravalorats injustament. Anul·lada així la famosa màxima de Kant sapere aude (“atreveix-te a saber!”), ara el que interessa és que les noves generacions no pensin i que actuïn com a xotets. És el poder de la ignorància i de la mediocritat. Bauzá deu pensar que, garantint-se quimèriques postures asèptiques per part dels ensenyants, un poble és més fàcil de governar.
 
No ens quedarà més remei, doncs, que tornar a les avorrides classes franquistes del tot antipedagògiques –és simptomàtic que recentment el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarelles, digués, en plena vaga indefinida, que ja frissava que els nins tornassin “a costura”. Per fer-ho més versemblant, propòs a l’executiu autonòmic que elimini també de les aules la connexió a internet, una eina  massa perillosa ja que s’escapa dels seus tentacles censuradors.
 
Tanmateix, els senyors del PP haurien d’haver estudiat una mica més d’història per adonar-se que el ferri control que un govern exerceix sobre un poble se li pot girar en contra. Així quedà demostrat a Xile el 1988 quan el dictador Augusto Pinochet proposà fer un plebiscit per legitimar-se en el poder. La jugada li sortí malament, ja que la majoria de ciutadans votaren per la restauració de la democràcia. Aleshores, el seu poder omnímode i omnipresent quedà en evidència.
 
Per als docents “adoctrinadors”, la cicuta de Sòcrates ens arribarà en forma d’expedient sancionador o d’acomiadament. De moment, el diputat popular Antoni Camps ja s’ha ofert per fer les llistes negres. No és d’estranyar que Plató, en veure la barbaritat que havia comès la democràcia atenesa amb el seu mestre, l’acabàs abominant. I és que, des del seu punt de vista, no qualsevol persona podia accedir a un càrrec de responsabilitat. Ell apostava per un govern de gent qualificada, dels millors. 

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als grans filòsofs grec.

Aquest article parla sobre per què Sòcrates va ser condemnat a mort.

Des de 2002, el tercer dijous de novembre se celebra el Dia Mundial de la Filosofia.

Aquí teniu frases cèlebres de Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquest altre vídeo és interessant:

 

No us podeu perdre aquest capítol del filòsof Alain de Botton sobre Sòcrates:



Aquest altre vídeo també és interessant:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px