Banner Top

El nas de Cleòpatra

Una frase atribuïda a Ciceró, impossible de verificar, i que després popularitzaria el filòsof francès Blaise Pascal (1623-1662), diu: “Si Cleòpatra hagués tengut un nas més petit, la història del món hauria canviat. Sembla que aquesta frase no s’ha d’agafar al peu de la lletra. No és que l’última faraona egípcia, morta el 31 aC, hagués tengut un nas prominent. Més aviat hauria tengut un gran olfacte a l’hora d’elegir els amants, Juli Cèsar i Marc Antoni. No debades, va ser gràcies a ells que es féu famosa.


Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
 

En tot cas, independentment de la mida del seu nas, no sabem si el mite de la bellesa de Cleòpatra és cert. Els escriptors romans només diuen que era intel·ligent i carismàtica, i que tenia una veu seductora. Aquestes foren les paraules que al segle I dC li dedicà l’historiador Plutarc a la seva obra Vides paral·leles:

“Es pretén que la seva bellesa, considerada en si mateixa, no era tan incomparable com per causar sorpresa i admiració, però el seu tracte era tal, que resultava impossible resistir-s’hi. Els encants de la seva figura, secundats per les gentileses de la seva conversa i per totes les gràcies que es desprenen d’una feliç personalitat, deixaven en la ment un fibló que penetrava ben endins. Posseïa una voluptuositat infinita a l’hora de parlar, i tanta dolçor i harmonia en la seva veu que la seva llengua era com un instrument de diverses cordes que emprava fàcilment i del que extreia, com bé li convenia, els més delicats matisos de llenguatge”.

Cleòpatra (John William Waterhouse)
Cleòpatra (John William Waterhouse)

Plutarc també retratà Cleòpatra com una dona molt culta i poliglota: “[...] emprava molt poques vegades intèrpret amb els bàrbars que a ella acudien [...]. Diuen que havia après altres moltes llengües quan els que l’havien precedit en el regne ni tan sols s’havien dedicat a aprendre l’egípcia [...]”.

A finals del segle I aC, va ser l’emperador August qui, després de la seva mort, orquestrà una campanya de difamació contra Cleòpatra, presentant-la com una dona malvada, manipuladora, ambiciosa i promíscua, que havia jugat amb els designis de Roma. Al segle I dC, el poeta Marc Anneu Lucà, nebot del filòsof Sèneca, la va descriure com la “vergonya d’Egipte, la fúria lasciva que arribaria a ser el malson de Roma”. Fou precisament aquest clixé de femme fatale el que difongueren les pel·lícules de Hollywood sobre l’última faraona d’Egipte. 

El 2007 un estudi de la Universitat de Newcastle desmuntà el mite a partir de l’estudi d’una moneda de l'any 32 aC. En una cara surt el rostre de Cleòpatra; i en l’altra, el de Marc Antoni. La reina d'Egipte hi apareix amb el nas punxegut, la barbeta prominent i els llavis fins, i el seu amant amb el nas gros, el ulls sortits i el coll molt gruixut. Amb tot, és molt difícil conèixer l’aspecte real de Cleòpatra. Les representacions de les monedes no solien ser del tot fidedignes. Sovint podien ser retrats simbòlics.


Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)
Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)

Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)
Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)


Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra
Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra

Cèsar, una relació interessada
Cleòpatra era de cultura grega –el seu nom significa “glòria del pare”. El primer a caure rendit als seus peus va ser Juli Cèsar. El 48 aC el gran general romà havia anat a parar a Egipte encalçant el seu antic col·lega del Primer Triumvirat, Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron. Cleòpatra VII acabava de ser destronada pel seu germà Ptolomeu XIII, que alhora era el seu espòs –ell tenia 12 anys i ella 18. Aleshores la dama del Nil no dubtà a recórrer a les seves arts de seducció per fer-se amb el suport de l’home més fort de Roma. Segons relata Plutarc a Vida de Cèsar, s’embolicà dins d’una catifa i féu que un serf seu la transportàs així fins a la residència d’Alexandria d’aquell nouvingut. En veure-la, un Cèsar que rondava la cinquantena, casat i amb fama de faldiller, no li va saber dir que no.

Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
 
Així doncs, de la mà del conqueridor de les Gàl·lies, Cleòpatra aconseguí el seu propòsit –el 47 aC, en aquella guerra, Cèsar, sense voler, incendiaria la biblioteca d’Alexandria. Un cop en el poder, però, la coneguda com la “serp d’Egipte” es casà amb un altre germà: Ptolomeu XIV. El general romà tan sols seria un amant, amb qui fins i tot tengué un fill, Cesarió.

Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
 
Amb Cesarió, Cleòpatra arribà a anar fins a dues vegades a Roma. Mai, però, va ser acceptada pel poble romà, que la considerava una interessada. El 44 aC, durant la seva segona estada, es produiria l’assassinat de Cèsar. Aleshores l’exòtica reina decidí tornar a Alexandria. Allà orquestrà l’assassinat del seu germà-espòs per poder governar en solitari. També ordenà executar la seva germana Arsínoe. Les seves expectatives polítiques, però, encara passaven per la península itàlica.

Per a més informació, podeu consultar aquest article titulat "Cleopatra, la víbora de Egipto". I aquesta és la segona part de l'article.

Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
 
Aquí teniu l'entrada triomfal de Cleòpatra (Elizabeth Taylor) a Roma, de la pel·lícula Cleòpatra (1963), de Joseph L. Mankiewicz:



Aquest és el tràiler reactualitzat de la pel·lícula:




Marc Antoni, un altre objectiu fàcil
Després d’un any de lluites que seguiren la mort de Cèsar, el 43 aC Roma recuperà l’estabilitat amb el Segon Triumvirat, format Marc Antoni, Lèpid i Octavi. En un dels seus viatges per Àsia Menor, Marc Antoni tampoc no es va poder resistir a les arts de seducció de Cleòpatra. Amb ella tendria dos fills. Tanta era la passió que sentí per la reina d’Egipte, que el general romà decidí abandonar a Roma la seva dona Octàvia, germana d’Octavi. Això no va caure gens bé al seu col·lega de Triumvirat. Octavi acusà el seu cunyat d’ “estar embruixat per la maleïda egípcia”, la qual, al seu parer, volia convertir-se en reina de Roma.

Cleòpatra i Marc Antoni
Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
 
El setembre 31 aC les tropes romanes s’enfrontaren als homes de Marc Antoni i Cleòpatra a la batalla naval d’Acci (al nord-oest de Grècia). Segons l’historiador Cassi Dió (segle II dC), en un intent desesperat de salvar la seva pròpia vida, Cleòpatra va decidir tornar a Alexandria, deixant el seu amant sol davant l’enemic. Marc Antoni, però, també la seguí. Al cap d’un any, a la capital del Nil, en veure’s acorralat, el general romà se suïcidà. Sembla que en la seva decisió hauria influït haver donat per bona una notícia falsa que deia que Cleòpatra ja s’havia tret la vida. En qualsevol cas, la faraona egípcia, de 39 anys, també seguiria les passes del seu estimat. Per tal d’eludir el captiveri, va decidir suïcidar-se mitjançant un ritu egipci: la picada d’un àspid, símbol de la reialesa ptolemaica.

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

Tanmateix, aquesta versió del suïcidi és poc creïble. Davant l’odi que generava a Roma, tot apunta que Octavi va ordenar l’execució de la que es convertí en la darrera reina d’Egipte. També féu assassinar Cesarió, el fill de Cleòpatra i Cèsar que era vist com un possible rival –els tres fills de la reina i Marc Antoni foren enviats a Roma i criats per Octàvia, germana de l’emperador.

La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)
La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)


D’altra banda, el mateix historiador Dió Casi diu que Cleòpatra, en veure’s acorralada, va intentar desplegar de nou les seves arts de seducció amb Octavi –gràcies, precisament, a les seves  habilitats per adaptar-se a les diferents circumstàncies polítiques del moment fou coneguda com la “serp d’Egipte”. Aquest cop, però, la faraona no tingué èxit i implorà a l’emperador que la deixàs morir i que l’enterràs al costat de Marc Antoni en un mausoleu que havia ordenat construir ad hoc. L’ordre s’hauria complit, però avui en dia es desconeix la ubicació de la sepultura. 

 
El suïcidi de Cleòpatra
El suïcidi de Cleòpatra

La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
En aquest àudio teniu més informació sobre Cleòpatra. 

En aquest altre enllaç trobareu cinc curiositat de Cleòpatra.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les deu dones més importants de l'antiga Roma.

Per acabar, en aquest vídeo podreu descobrir la cara fosca de Cleòpatra:


Les Meduses de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (04/05/2015)

Avui l’antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a “Mare Mortum”. Així la batià fa dues setmanes l’humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d’una de les majors tragèdies viscudes a les portes d’Europa. Amb l’eslogan “Més de dos TitànicAmnistia Internacional ja s’ha afanyat a recordar que només en 2014, 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l’oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

La indiferència de la UE
La indiferència de la UE
 
Amb tot, un segle abans del Titanic, Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril- per una altra hecatombe nàutica. L’estiu del 1816 la fragata francesa Medusa naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L’expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l’època, per diversos científics que duien material d’observació.

Llàgrimes de cocodril
Llàgrimes de cocodril
 
Una violenta tempesta i continus errors del capità, que portava anys sense navegar, conduïren Medusa a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l’alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s’aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s’havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l’obligació de beure’s la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s’acostava a ells. Era l’ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d’aquells supervivents escrigueren un llibre titulat “Naufragi de la fragata La Medusa”. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l’atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l’opinió pública francesa.

El naufragi d'Àfrica
El naufragi d'Àfrica
 
Enmig d’aquest clima d’indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L’escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L’obra, d’un colpidor realisme, s’exposà l’agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol “Escena d’un naufragi”. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d’indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d’aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità “col·locat” només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El rai de la Medusa
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
 
El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s’erigí en una impressionant al·legoria d’una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L’historiador Michelet no en tengué cap dubte: “En aquest rai s’hi va embarcar tot França, tota la nostra societat”. Avui, gairebé dos-cents anys de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals “capitans” europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d’immigrants africans considerats socialment “inferiors”. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de Charlie Hebdo o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.
 
El naufragi de la UE
El naufragi de la UE

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d’ indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a “Mare Mortum”. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)

La indiferència europea
La mirada petrificada d'Europa


"Guernica 2015". Per Javcho Savov.

Aquí teniu una interessant entrevista de Leila Nachawati, de la Universidad Carlos III de Madrid. Ell assegura que "La imatge dels siris ofegant-se en el Mediterrani és la fi de la civilitzacció occidental".

La crisi dels refugiats també està relacionada amb el mite d'Europa. Així ho explica Jordi Llovet en aquest article.

Tampoc no us podeu perdre aquest article escrit per dues alumnes de batxillerat humanístic d'un institut de Catalunya, Kènia Sanz i Carla de la Roja. Es titula "Mar Egeu o llacuna Estígia".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

I aquí teniu una magnífica cançó de Joan Dausà sobre la crisi humanitària a la Mediterrània:



Aquest vídeo explica l'obra "El rai de la Medusa":




Articles del web relacionats:

- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa
Meduses que petrifiquen

 

Cèsar no va néixer per cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està en participi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria del tot falsa.

 

Unknown

Xilografia representant el naixement de Cèsar

És inversemblant que Cèsar nasqués per cesària perquè en aquell temps era impossible que les dones sobrevisquessin a una operació tan delicada. A més, sabem que Aurèlia, la mare del gran general romà, va viure molts d’anys -morí quan el seu fill complí cinquanta anys.

La primera cesària
En medicina la cesària es coneixeria com a sectio caesarea (“tall de Cèsar”) -curiosament avui en alemany cesària és Kaiserschnitt (“el tall de l’emperador”). La primera plenament exitosa de la qual tenim constància és de l’any 1500. El seu autor és Jacob Nufer, un expert castrador de porcs suís. La practicà a la seva dona, la qual aconseguí sobreviure amb el nin.

Tanmateix, en mancar d’anestèsia i tenint en compte les infeccions que es produïen, les cesàries continuaven essent mortals per a les parteres. En alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), que consisteix a extirpar l’úter. D’aquesta manera, era més habitual que les cesàries es fessin post mortem, amb la mare ja morta.

 

Yo nada más tuve cesárea 300x200

Cesària al segle XIX
 
Cesària en la mitologia
Tot i ser operacions perilloses, en la mitologia clàssica ja podem trobar casos de cesària. Així féu néixer Apol·lo Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel. Dionís hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex caesarea. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex caesarea en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.

 

Cesària d'Esculapi
Cesària d'Esculapi
 
Etimologia de Cèsar
A l’antiguitat, una teoria assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”) galopant.

Cesar

Cèsar patia alopècia

Tanmateix, el propi Cèsar preferia pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Moneda de Cèsar amb elefant
Moneda de Cèsar amb elefant
 
Tsar i kàiser
Gaius Iulius Caesar, considerat tot un metrosexual, moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.

Cervesa Kaiser
Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).
 
A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió (+ circum, “al voltant de”), decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi (neologisme popularitzat al segle XVII pels anglesos) o uxoricidi.

I en aquest altre article trobareu més informació sobre l'origen de la cesària. És del dermatòleg Xavier Sierra.

Articles del web relacionats:
-
 Alea iacta est?
Compte amb les idus de març!
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?

Bauzá, àlies Neró

Article publicat a l'Ara Balears (03/11/2014)

Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat  (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
 
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: "En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones".

Neró
Neró
 
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
 
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.

Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)

Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic: Errare humanum est (“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre “estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
 
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
 
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).


Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)


El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.

I aquí teniu un vídeo de l'Assemblea Docents inspirat en aquest article:



I aquí teniu un documental que parla sobre la crueltat dels emperadors romans:



Articles del web relacionats:

Ave, Caesar Matas
-
 El poble balear i l'au fènix

La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)
Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana


La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camús, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu un llistat de cançons suïcides.

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px