Banner Top

Tertulians en catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (01/06/2015)

Fa uns anys, quan treballava en una ràdio local, vaig descobrir la fauna dels tertulians. Eren persones omniscients, omnipresents i omnipotents que parlaven sense complexos sobre qualsevol tema. Fins i tot hi havia portaveus de les associacions més inversemblants que s’atrevien a ficar cullerada en política internacional. Sobretot, però, abundaven els comissaris polítics que, teledirigits, llançaven les consignes dels seus respectius partits.
 
Aquests pseudoopinadors a sou, de xerrameca barata, ja s’han convertit en una autèntica casta mediàtica, integrants d’un gènere conegut com a “infoentreteniment”. En un sol dia poden freqüentar més de dos platós o estudis de ràdio. Un dels seus representants amb més projecció és Miguel Ángel Rodríguez, antic portaveu del govern d’Aznar. Fa unes temporades, en el programa de “Salvados” de Jordi Évole, va reconèixer impunement que sovint feia afirmacions que sabia que eren falses. Deia que actuava així per tal de mantenir viva l’audiència. Aquest expolític encara avui es fa dir periodista.

Aristòtil ja parlava de tertulians!
Aristòtil ja parlava de tertulians!

Tertulians com Rodríguez, erigits en caricatures d’ells mateixos, recorden els sofistes de l’antiga Grècia. Es tractava de mestres ambulants de la paraula. Al segle V aC Sòcrates els va criticar durament, acusant-los de pervertir la democràcia. No debades, a canvi d’una bona remuneració, ensinistraven la ciutadania en l'art de persuadir sense tenir en compte la veracitat dels arguments. El nostre país, però, té una llarga tradició de debats on la paraula no sempre ha estat tan malmenada. Precisament el terme tertulià va néixer a Castella. A partir del segle XVII era habitual que intel·lectuals organitzassin trobades per parlar sobre l'obra de Tertulià, un teòleg cartaginès que va viure entre els segles I i II dC. De tant de parlar-ne acabaren agafant el seu nom.

Tertulià (160-220)
Tertulià (160-220)
 
Tanmateix, la tertúlia marca Espanya acabaria degenerant en cridòria. Així  la definia el 1956 el genial guionista Rafael Azcona en la revista satírica “La Codorniz”, sense referir-se ni tan sols a la televisió: “Una de las cosas que más le aburren al español es estar de acuerdo con el prójimo. Por eso ha sido capaz de crear eso que se llama entre nosotros ´la tertulia´ y que consiste en que unos cuantos señores se pasen la tarde discutiendo de cosas que no les importan: el caso es discutir [...] Discutir, discutirlo todo. Y si es a gritos, mejor”.
 
Cinquanta anys després, la radiografia d'Azcona sobre les tertúlies continua essent igual de vigent. En la present cultura de l'espectacle televisiu i radiofònic, de ritmes vertiginosos, predomina el periodisme de trinxeres, d'enfrontaments. La tertúlia ha deixat de ser un intercanvi assossegat d'idees per convertir-se en monòlegs de venes inflades. Està prohibit escoltar l'altre per intentar canviar d'opinió, de la mateixa manera que a ningú se li acudeix dir “Sobre això no sé res” o “M'he equivocat”.

Tertulians segons Forges
Tertulians segons Forges
 
Enmig del clamor d’aquest nou circ romà mediàtic, els xarlatans de torn pontifiquen sobre qualsevol tema des de la ignorància i des d’una superioritat moral que sovint amaga una profunda mediocritat. El seu fanatisme, alimentat de tòpics i prejudicis, els impedeix fer una anàlisi acurada d’una realitat del tot complexa. D’aquesta manera tan irresponsable escampen la discòrdia entre una població òrfena de veus sàvies i crítiques amb auctoritas.
 
Ara que a casa nostra, tal com diu el poeta, tot està per fer i tot es possible, esperem que les tertúlies dels mitjans de comunicació siguin més constructives i abandonin, per tant, postures caïnites i demagògiques. Les discrepàncies, tan necessàries per veure-hi clar, no poden estar presidides per la toxicitat i la visceralitat, sinó pel respecte i per sinergies sempre en positiu. Basta que cadascú s’ocupi de parlar del que sap. Només així iniciarem la nostra catarsi com a poble amb voluntat de futur.

I, per acabar, aquí teniu una frase de Manuel Azaña,  darrer President de la II República Espanyola (1936-1939):

"Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

També cal tenir en compte les paraules de l’humorista Pepe Rubianes (1947-2009): “Amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen”.

I aquí unes reflexions de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778): "Generalment, els qui saben poc parlen molt i els qui saben molt parlen poc"/ "Els insults són els arguments que fan servir els qui estan equivocats"

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertualians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Aquí teniu un article d'Empar Moliner titulat "La vida tertuliana".

Aquest article de Carles Capdevila sobre els tertulians és interessant.

Sàvies paraules de Tales de Milet
Sàvies paraules de Tales de Milet

Cita de Roosevelt
Cita de Roosevelt


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:



Aquí teniu uns fantàstics vídeos del programa "Polònia" de TV3 sobre l'ofici de tertulià:










Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Hedonisme cognitiu

Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Aquí teniu un vídeo que parla de Voltaire, el gran intel·lectual de la Il·lustració:

 
 

I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.

Articles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents
Sòcrates a la presó
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px