Banner Top

Què vol dir ser tolerant?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):


 

Aquí teniu un article del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la tolerància.

Articles del web relacionats:
Racisme: l'origen d'un estigma
-Sapere aude?
Prejudicis inextirpables
Per què som racistes?

El fracàs de Serveis Socials
A classe amb fills d'Al·là
A l'escola, fora vel!

El fracàs de Serveis Socials

Article publicat a l'Ara Balears (07/07/2017)

Saïda és un nom fictici, però la seva història és ben real. Té 28 anys i prové del Marroc. Fa vuit anys va arribar a Mallorca amb tres criatures de 3, 2 i 1 any, respectivament. Submisa per educació, seguia les ordres del seu marit, que volia provar sort a casa nostra, animat pels seus compatriotes. Es varen establir a Inca en un pis de lloguer bastant assequible.
 
A pesar de la seva precarietat econòmica, Saïda es va deixar embarassar tres cops més pel seu marit. Cansada de patir i de callar, fa un any s’omplí de coratge i denuncià el seu marit per maltractaments. Ara ell, que no va arribar a trobar cap feina solvent, té prohibit acostar-se a la seva dona -només pot veure els seus fills al parc. Saïda ha fet una passa important en rebel·lar-se contra el patriarcat de la seva religió musulmana. Se sent, però, totalment desbordada amb sis menors d’edat al seu càrrec. És analfabeta i la seva única ajuda són els Serveis Socials, que li paguen totes les despeses, lloguer inclòs.

La multiculturalitat està condicionada pel discurs políticament correcte
La multiculturalitat està condicionada pel discurs políticament correcte
 
Saïda només té ulls per subsistir en el seu dia a dia. No és prou conscient del futur que espera als seus sis fills. Alguns es beneficiaran del miracle de l’educació i seran clars exemples de resiliència i d’integració social. D’altres, en canvi, incapaços de sortir de la bossa de la pobresa on per desgràcia els ha tocat néixer, acabaran flirtejant amb la cara fosca de la societat, ja sigui amb les drogues o amb la delinqüència. La culpa, però, no serà seva, sinó de Serveis Socials, que mai no s’ha atrevit a abordar amb valentia el tema de la immigració. Ha pogut més el discurs “bonista”, que, per contra, ha accentuat les diferències socials amb la creació de guetos –a Inca, durant massa temps, de forma irresponsable, la Conselleria i l’ajuntament han permès l’educació “guetitzada”.
 
Quan Saïda va arribar a Mallorca amb tres criatures, ningú de Serveis Socials li va exigir que, atesa la seva vulnerabilitat econòmica, no en podia tenir més. Per ventura, però, el toc d’atenció hauria d’haver estat per al seu marit, que era qui tallava el bacallà en aquella casa. Ara aquesta negligència ens costa cara a tots els contribuents. Saïda és víctima d’una caritat institucional mal entesa. Sobreviu com pot amb les ajudes socials, que, tanmateix, no es preocupen d’atacar l’arrel del problema. Diferent és l’esperit solidari que exhibeix Jaume Santandreu, responsable a Palma de l’institut contra l’exclusió social Can Gazà. El seu lema és prou eloqüent: “La dignitat d’un pobre exigeix que, quan s’assegui a taula, pugui dir ‘aquest plat calent no me l’han regalat, me l’he guanyat'”.

Jaume Santandreu a Can Gazà
Jaume Santandreu a Can Gazà
 
El súmmum de tot aquest despropòsit institucional va arribar amb el xec nadó del president José Luis Rodríguez Zapatero. Qualsevol família, independentment de la seva renda, va percebre 2.500 euros per dur al món una criatura. La mesura es va implantar sense cap control, de manera que hi va haver pares que varen aprofitar aquests doblers per a altres assumptes més banals. Sens dubte, hauria estat millor invertir una partida pressupostària tan important en subvencionar escoletes o en millorar la reconciliació de la vida familiar i laboral. Zapatero, però, gran amant del discurs políticament correcte, no sabia més que improvisar.
 
Comença a ser hora d’obrir un debat seriós sobre les polítiques socials que es duen a terme tant amb la gent de fora com amb la d’aquí. No és una qüestió de xenofòbia. No debades, el cas de Saïda podria ser el cas de qualsevol illenca de soca-rel que també navega enmig d’una indigència sense sortida, mitigada tan sols per pedaços caritatius.

Cal abordar un debat seriós sobre l'exclusió social
Cal abordar un debat seriós sobre l'exclusió social
 
A  Balears, Serveis Socials fa una tasca essencial per protegir els més desvalguts, que són els grans damnificats d’un model capitalista massa inhumà. No només els ofereix suport econòmic, sinó també conhort moral. Sovint, però, aquesta ajuda es fa des del paternalisme i la beneficència cristiana, males companyes de viatge per gestionar el bé comú.
 
Mentre enarboram la bandera de la tolerància, consentim que nines de quinze anys abandonin a la força l’escola per ser casades o que, durant el Ramadan, arribin a classe gairebé sense forces. I aquest és el fracàs de Serveis Socials. No hi pot haver barra lliure d’ajudes sense condicions. A casa nostra hi ha uns drets que s’han de respectar i unes obligacions que s’han de complir per tothom. A veure si ja posam fil a l’agulla i deixam enrere el perniciós discurs “bonista”. Per ventura, Saïda, que ja s’ha desfet del jou masclista del seu marit, ho hauria agraït abans de tenir tants de fills, ara amb un futur del tot precari.

Articles del web relacionats
Protàgores i l'islam
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables

Si vols pau, paga

L’acció de pagar comporta una certa pau interior per a la persona que rep els doblers. No debades, pagar ve del llatí pax, pacis (“pau”). Pagar, doncs, apaivaga molts d’ànims a través d’un pacte, és a dir, a través d’un intercanvi crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Tot pacte ha de seguir unes pautes que ens permeten empatar, és a dir, quedar en pau.

Curiosament pax deriva de l’arrel indoeuropea *pak- (“fixar”, “assegurar”), que també ha donat pàgina, impacte, compacte o pal. Conseqüentment, els pactes es “fixen”, amb la qual cosa arriba la pau. Cal ser escrupolós amb el compliment dels pactes. Així ens ho adverteix un famós principi del dret romà: Pacta sunt servanda (“els pactes s’han de respectar”). D’altra banda, del verb servare (“respectar”, “guardar”) tenim observar, conservar, preservar o reservar.

Els principals garants de la pau són els nostres polítics. No deixa de ser sorprenent que, a les terres de Lleida, l’ajuntament rebia el nom de paeria. Prové de paer, sinònim de regidor, que deriva alhora de pax.

A l’antiguitat la pau també adquirí forma de deessa: Εἰρήνη a Grècia -d’on tenim el nom propi Irene- i Pax a Roma. Comptà amb moltes estàtues. Es creia que era una de les tres Hores de segona generació, juntament amb Dike (“justícia”) i Eunòmia (“bona llei”). Se la representava coronada amb flors, amb una branca d’olivera a una mà i amb el corn de l’abundància a l’altra. Els romans li consagraren a la Via Sacra un dels seus temples més bells.

Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)
Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)

Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)
Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)


Un mallorquí artífex del Dia de la Pau
Actualment, en alguns llocs, la pau té un cost molt elevat.  Qui se n’adonà fa uns cinquanta anys va ser el mallorquí Llorenç Vidal, el responsable que avui, 30 de gener, molts de centres educatius del món celebrin elDia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)". Natural de Santanyí, el 1964 aquest mestre acabava de ser nomenat inspector d'educació a la província de Cadis. Aleshores se li va ocórrer donar una dimensió especial a la commemoració de la mort Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, artífex el 1947 de la independència de l’Índia de Gran Bretanya.



Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
 
Gandhi, que rebé el sobrenom de Mahatma (“d’ànima gran” en sànscrit), intentà frenar els enfrontaments entre hindús i musulmans que es produïren després de la independència l’agost de 1947 –els colonialistes britànics imposaren, com a condició per retirar les seves tropes, la divisió de l’Índia en dos estats, Índia i Pakistan, un hindú i l’altra musulmà. El 30 de gener  de 1948, a l’edat de 79 anys, l’artífex d’aquella anhelada independència seria assassinat a trets per un fanàtic hindú. A Gandhi, optimista fins a la medul·la, se li atribueix la frase: “Si no tengués sentit de l’humor, ja fa temps que m’hauria suïcidat”.


Gandhi
Gandhi
 
En l’Espanya franquista de la dècada del seixanta, on cada dia als col·legis es cantava el cara al sol, el mallorquí Llorenç Vidal va proposar que aquesta efemèride es convertís també en una jornada escolar de reivindicació de la tolerància i dels drets humans en general. Havent mort ja Franco i després de combatre molts de recels, el Dia Escolar de la No violència i la Pau” va ser reconegut pel Ministeri d'Educació i Ciència mitjançant l'Ordre Ministerial del 29 de novembre de 1976 –l’ONU el reconeixeria el 1993.

Si vis pacem, para bellum
Gandhi, que mai no va guanyar el premi Nobel de la Pau, no devia compartir el famós adagi llatí basat en una frase de Vegeci (segle IV): Si vis pacem, para bellum (“Si vols la pau, prepara la guerra). Aquesta frase, però, no té cap rerefons expansionista o imperialista. S’interpreta en el sentit que la presència de les armes pot garantir, precisament, el manteniment de la pau  –se suposa que qui té una bona defensa serà respectat i no serà atacat. N’és un exemple la guerra freda: tant la URSS com EUA es “respectaven”, sabent que, davant d’una guerra nuclear, no hi havia cap guanyador atès que ambdues potències disposaven d’un gran arsenal.
 
Avui en dia, tanmateix, la frase Si vis pacem, para bellum s’aplica en sentit contrari al seu significat original. Molts de països amb pocs recursos militars han estat atacats pels més poderosos sota el pretext de la "guerra preventiva". Així doncs, sembla que l’única manera que hi hagi pau al món és que tots tenguin les seves bombes atòmiques i que tan sols hi hagi amenaces verbals que no s’arribin a materialitzar.

Símbol de la pau
Símbol de la pau

Al segle I aC Ciceró va expressar l’ideal que el poder civil predomini sempre sobre la força militar. Ho féu amb la seva cèlebre sentència Cedant arma togae (“Que les armes es retirin davant la toga”). Tanmateix, fou un ideal difícil d’aplicar. A l’antiga Roma, el Senat podria recórrer a la guerra de manera excepcional amb el Senatus consultum ultimum. Amb aquest acord es declarava que la República estava en greu perill. Aleshores s’encarregava als cònsols –o bé a altres magistrats- que vetlessin per la seva seguretat. Així se’ls autoritzava a reclutar un exèrcit, fer la guerra i imposar qualsevol càstig a ciutadans i aliats. Alguns consideraren aquesta mesura il·legal. Va ser utilitzada per primera vegada el 121 aC contra Gai Semproni Grac, tribú de la plebs. L’últim afectat va ser Marc Antoni el 43 aC.

L’actual significat de la cita Si vis pacem, para bellum porta a l’escriptor libanès Elias Khoury a parlar de la banalitat de la guerra. Així ho explica en el fantàstic llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011) del periodista Adolf Beltran:
 
“La història de la Humanitat fins ara és la història de la banalitat de la guerra. Hem fet la guerra i després de cada guerra en adonem que va ser un error –“Oh, que estúpids que vam ser!”-, però ho repetim una vegada i una altra. Es va acabar la Segona Guerra Mundial i tothom pensava que ja n’hi havia prou, que aquella era l’última, i entre llavors i avui s’han fet moltíssimes guerres: Vietnam, Cambodja.... I després de la caiguda del mur de Berlín també algú va suggerir que la història s’havia acabat, tancat, i tot d’una la història es va reobrir a Iugoslàvia. I tenim la guerra a l’Iraq..."
 
Quanta raó!
Quanta raó!

Polèmica bel·licosa
Per cert, el llatinisme Si vis pacem, para bellum acabaria donant nom a la famosa marca nord-americana de pistoles parabellum. En aquest cas, la pau s’ha suprimit en benefici de bellum (“guerra”), d’on tenim paraules com bel·licós, rebel·lió o bel·ligerant. La versió grega de bellum és πόλεμος, d’on tenim polèmica, sinònim de controvèrsia, i polemologia (+ λόγος, «estudi»), que és la ciència que aborda l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. 

Allà on hi ha molta polèmica és en les batalles (μάχη) dialèctiques. Aquest terme grec en ha donat paraules com naumàquia (+ ναῦς, “nau”), que a l'antiguitat clàssica era un espectacle que reproduïa un combat naval; o tauromàquia (+ ταῦρος, “toro”), l’art i tècnica de torejar. Els que s’havien de preparar per lluitar a les batalles eren els exèrcits (στρατός). Amb l’afegitó del verb ἄγω (“conduir”), aquest ètim ha donat paraules com estrateg, estratègia o estratagema. A Roma, els exèrcits infonien por manu militari ( "per la força de les armes").

Trofeus per girar l’esquena
A Grècia, els vencedors d'una guerra solien erigir un monument (τρόπαιον) al lloc de la derrota de l'enemic. Era el lloc on l'enemic havia "girat" (τρέπω) l'esquena per fugir corrents. Aquest monument (τρόπαιον) ens donaria la paraula trofeu.

Un trofeu molt preuat a l’antiga Roma va ser els spolia opimta (“rics espolis”), format per l'armadura, armes i altres efectes. Se’l quedava un general com a botí de guerra després d'haver vençut el general enemic en un combat singular, d’un contra un. Aquest trofeu concedia una gran fama al general que l'obtenia. En l’imaginari popular, va ser el cas de Ròmul enfront d’Acro, rei dels Caeninenses. Més històric, però, va ser el de Marc Claudi Marcel, que aconseguí derrotar el rei Virdomar, rei dels gals ínsubres.

Spolia opima
Spolia opima

En territori hostil
Al món romà, la guerra se solia fer amb l’hostis (“enemic”), derivat d’hostire ("ferir"), d’on tenim l’adjectiu hostil. Hostis, però, abans d’al·ludir a l’ “enemic”, significà “estranger”. Amb aquesta accepció donà derivats com hoste (“huésped” en castellà), hostal, hospital, hotel (a través del francès), hostessa, inhòspit o ostatge, nom donat a la persona lliurada a l’enemic com a garantia del compliment d’un pacte (el seu equivalent castellà, “rehén” ve de l’àrab i vol dir “peça de vestir”).

El tercer rei de Roma, Tul·li Hostili, tingué un esperit molt guerrer tal com indica el seu sobrenom. Passà a la història per haver destruït Alba Longa, la ciutat-mare de Roma. Malgrat tot,  és considerat l’artífex del concepte bellum iustum (“guerra justa”), segons el qual no es podia iniciar un atac sense abans fer una declaració de guerra formal o sense una intimidació manifesta prèvia.

L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)
L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)


Eslògan, el crit de guerra
Per anar a la guerra sempre cal tenir un eslògan. No debades, aquesta paraula té un origen bel·licós. Prové de l’expressió gaèlica slaugh ghairm (“crit de guerra”), format a partir de slaugh (“exèrcit”) i ghairm (“crit”). Era el crit que proferien alguns clans escocesos abans d’entrar en combat. En el sentit actual de lema, el mot és de procedència americana (1928).

Els alemanys tenen fama de ser bel·licosos. Prova d’això és que la nostra paraula guerra prové de la seva llengua -en canvi, el seu eufemisme, conflicte, ve del llatí flictus, “cop”. A ells, però, també els devem l’expressió alto el foc (alto prové de l'alemany halt, imperatiu del verb halten , “detenir”, “aturar”) i el terme treva (<*trĭuwa, “fidelitat”). Altres conceptes bel·licosos de procedència alemanya són elm, espia, orgull, guardia o espia.

Armes a l’armari
La guerra no es pot entendre sense el negoci de les armes, que mouen molts de doblers mentre els seus principals països exportadors apel·len a la pau. Armes és un mot que prové del llatí arma. És una paraula que presideix l’inici de l’Eneida de Virgili.

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam fato profugus Lavinaque venit
Litora

“A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí,
a Itàlia i a les costes lavínies...”

Durant l’edat mitjana els cavallers solien guardar les armes en un moble que es conegué com a armari -amb el temps també serviria per posar-hi vestits. D’arma també tenim alarma. Durant les campanyes militars d’Espanya a Itàlia (segles XVI i XVII) els soldats espanyols sentien que els seus col·legues d’allà, quan eren atacats, cridaven “all’arme! all’arme!”, és a dir “A les armes!”. D'aquest crit es va passar al verb alarmar i després al nom alarma i a l'adjectiu alarmant. I un altre derivat d’arma és armistici, que és la suspensió provisional de les hostilitats. Conté l’afegitó stare (“estar quiet”). O sigui, durant un armistici, les armes estan quietes.

L’origen de l’expressió SOS
SOS és la representació alfabètica d'un senyal de socors sonora en codi Morse: tres curts, tres llargs, tres curts (· · · - - - · · ·). Els alemanys van començar a utilitzar aquesta seqüència el 1905. Poc després es va aprovar internacionalment, de manera que se li hagué d’assignar unes lletres. L’opció triada va ser SOS, que els angloparlants associaren amb frases com Save our souls o Save our ship (“Salveu les nostres ànimes” o “Salveu el nostre vaixell”). En aquest cas, més que un acrònim, SOS és un retroacrònim. No debades, primer van ser les sigles, i després se li buscaren els mots que li podrien correspondre.

Aquí teniu una cita de Ciceró:Si volem gaudir de la pau, hem de vetllar bé les armes. Si deposem les armes, no hi haurà mai pau”.

I una altra cita de Ciceró: “Una pau injusta és millor que la més justa de les guerres”. 

Tàcit, historiador romà del segle II dC, també té una cita interessant sobre el que feien els romans quan declaraven la guerra a algú: Ubi solitudinem faciunt, pacem appellant (“Anomenen pau allà on creen un desert”).

Una altra cita interessant. És de l’escriptor francès Paul Valéry (1871-1945): “La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen, pel profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren”.

Aquí teniu retrats de guerra a càrrec d'Otto Dix.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).


Per entendre el negoci de les armes, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24".

Aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la violència.

I del "Món 3/24" tampoc no us podeu perdre aquest capítol dedicat a "La guerra i la humanitat".

Aquí teniu un mapa dels conflictes del món.

Aquest article parla del pacifisme de Gandhi.

Aquí teniu textos de Martin Luther King i de Charles Chaplin que parlen sobre la pau.

Aquí teniu un recull de frases sobre la pau.

Aquí teniu expressions castellanes d'origen militar.

Aquest article parla sobre l'origen de la bandera blanca com a símbol de rendició.

Aquí teniu el programa radiofònic de Lluís Gavalda sobre cançons contra la guerra.

I aquest article perquè el colom és símbol representatiu de la pau. El violoncel·lista català Pau Casals féu un himne a la pau: "El cant dels ocells":



Aquí teniu una fantàstica cançó que parla de la responsabilitat dels soldats per evitar les guerres. És d' "Universal soldier", de Donovan:



I aquesta cançó de Bob Dylan també és molt bona: "Master of war".



Aquí teniu la cançó de Raimon "Sobre la pau":



I aquí teniu tot un himne antibelicista de Pete Seeger:



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo. Parla d'amor?


 

 

Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):




Aquest vídeo parla de la islamofòbia als mitjans de comunicació:


Articles del web relacionats
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Aquí teniu un vídeo que parla de Voltaire, el gran intel·lectual de la Il·lustració:

 
 

I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.

Articles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents
Sòcrates a la presó

Paraules adulterades

Article publicat a l'Ara Balears (02/06/2014)
 
Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?
 
La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.
 
Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.
 
La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

La premsa (El roto)
La premsa (El roto)
 
La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui l’escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall (1868 - 1956) subscriuria la seva famosa cita, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”.
Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.
 
Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.
 
La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

És interessant aquest article titulat "La llibertat exigeix l'acceptació de límits i normes".

També és interessant aquest article de Miquel Àngel Llauger sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el poder manipulador del llenguatge.

Aquí teniu els articles del dossier especial sobre la llibertat d'expressió al diari Ara (01/04/2017)
La llibertat d'expressió
Entrevista a Darío Adanti, Dibuixant i membre de l'equip fundador de la revista 'Mongolia'

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Momo, la deessa del sarcasme
Llibertat d'expressió
Llibertat d'expressió


Sobre la llibertat d'expressió aquí teniu un discurs de Jordi Évole:




Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

Aquí teniu un poema del poeta felanitxer Jaume Munar dedicat a les paraules

 

Els humans sempre s’han pres
la Paraula massa a pit!
Si ens fos permès de parlar
amb les bèsties veuríem
que fins i tot elles senten
que amb els seus grunys desoculten
el sentit pregon de l’Ésser.

En aquells primers batecs,
remugaven, redundants,
l’immens prat de versemblança
que la llum els atorgava
i fou així com, de cop,
confortablement inútils,
amb les manyes esburbades
de qui descobreix el foc,
balbucitaren, tot just,
el primer de tots els mots.
Després: sols l’avorriment,
tot el tedi del camí
acostumat de les bísties,
sempre el mateix puta nom
per a cada puta cosa...
D’aquell llot reiteratiu
grassos prohoms respectables
n’induïren lleis morals,
científiques, tractats,
com aquestes burocràtiques
estructures de la llum
que a tothora t’enlluernen,
com un pres que a les palpentes
desaprèn el manament,
que l’haurà de redimir:
«Oblida-ho tot, calla-ho tot
i habita sols la paraula,
lliure, òrfena de món,
per tal que així esdevengui
com una nit sense dia,
com un ou sense trencar:
inútil, però possible». 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px