Banner Top

Vade retro, Satanàs!

Lucífer Lucífer
És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Pels grecs, el δαίμων era una espècie d'àngel de la guarda que guiava els homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”. En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. Seria el cristianisme qui faria servir la paraula dimoni per designar un geni malèfic. També, però, s’apropià d’un altre terme pagà, Llúcifer, associat amb el Fòsfor grec.
 
Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llúcifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, el qual es pot veure brillant a l’alba.

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).
 
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.
 

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb Beelzebul i amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu).

A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (<δια+βαλλω, “el perseguidor”, el “calumniador”). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan, l’antic Satanàs
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. 

Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec (πᾶν, “tot”, ja que representava tot l’esperit de la naturalesa), identificat amb el Faune llatí (d’on deriva fauna). Oriünd d’Arcàdia, era una divinitat silvestre, protector dels pastors. Tenia el rostre barbut, amb banyes i una expressió animalesca. Fill d’Hermes i de la nimfa Dríops, la seva mare es va horroritzar en veure’l i el va deixar a càrrec del pare, que de seguida el portà a l’Olimp.

Assidu en els seguici de Dionís, Pan és irascible, itifàl·lic, lasciu i de vida dissoluta. Encalçava les nimfes emetent crits aterradors, provocant així el pànic entre elles. En canvi, una altra teoria apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia Pan.


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 
Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Faust i el pacte amb el diable
Un altre personatge literari relacionat amb el dimoni és Faust. Segons una antiga llegenda germànica, Faust (faustus, “afortunat” en llatí) era un mag que va cedir al diable la seva ànima a canvi del coneixement. Desenganat amb el seu saber especulatiu, Faust sent la necessitat de recuperar el temps perdut per canviar el món a imatge i semblança del Creador. Així, la seva figura, convertida en un dels grans símbols de l'home occidental -inquiet i fatalment "fàustic"-  estaria en sintonia amb altres personatges que prefereixen la saviesa a la fe. És el cas d’Adam i Eva, que no es varen poder resistir al fruit de l’arbre del coneixement, o Prometeu, el benefactor de la humanitat que al segle XIX inspirà el mateix personatge del doctor Frankestein, de Mary Shelley. Són personatges que, per curiositat o orgull, transgredeixen els límits fixats a la naturalesa humana, la qual cosa comporta greus conseqüències.

Faust
Faust

Algunes fonts afirmen que, en realitat, Faust era un alquimista universitari del segle XV considerat malèfic per la “màgia” que feia a les seves classes. La seva llegenda seria propagada al segle XVI per l'escriptor britànic Christopher Marlowe. El seu impuls definitiu arribaria, però, al segle XIX per l'alemany Goethe en la seva obra homònima. En aquesta ocasió el diable rep el nom de Mefistòfil, que podria venir d’una corrupció grega de Mefotofiles ("l'enemic de la llum"). En la jerarquia demoníaca tradicional del cristianisme, Mefistòfil és un subordinat de Satanàs –avui mefistofèlic és sinònim de diabòlic.
 
En l’obra de Goethe, un dia Mefistòtil visita Faust i li diu que li concedirà tot el que vulgui a canvi que li vengui la seva ànima a l’inframón. Amb aquest pacte, Faust s’enamora d’una jove, Margalida, que acaba a la presó. Mefistòtil proposa alliberar-la, però ella s’hi nega. Al final, Faust eludeix el seu destí infernal per intercessió de la seva estimada, ja morta, que baixa del cel per endur-se-l'hi.

Faust i Mefistòfil
Faust i Mefistòfil
 
El 1859 el francès Charles Gounod convertiria el mite de Faust en una famosa òpera. Avui feim servir l’expressió home fàustic per al·ludir a l’home d’Occident perpètuament insatisfet, que sempre vol anar més enllà; és capaç fins i tot de pactar amb la tecnologia (diable) per tal d'arribar a altres planetes, només perquè sí, sense plantejar-se què vol, perquè en realitat el seu ser és un pur voler.

Tots els detalls de l’òpera de Faust són explicats d’una manera exquisida per Ramon Gener en aquest capítol del programa “Òpera en texans” de TV3.

 

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".





 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px