Banner Top

Realment existeix l'infern?

La boca de l'infern La boca de l'infern

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i la seva muller Persèfone. Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades
Hades


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 
L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
 
L'imaginari clàssic de l'ultramón
Hi havia molts llocs de Grècia que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. És un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Pels romans, l’Hades també fou conegut com l’Avern. En realitat era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo. Sembla que el seu nom deriva del terme grec aornis (“sense ocells”). A causa del caràcter inquietant d’aquests vapors s’hi va voler localitzar l’entrada del món subterrani. Va ser aquí per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón que surt narrat al llibre VI de l’Eneida.

Llac Avern
Llac Avern

Infern cristià
Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al Limbe, un lloc neutral); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi


U
s deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":



Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px