Banner Top

Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.
 
Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial. La de Pan estava feta amb una canya anomenada fístula, paraula que avui ha donat nom a una úlcera estreta o canal que no cicatritza i que és semblant a l’instrument del déu grec.

Pan (1920) per Von Stuck
Pan (1920) per Von Stuck
 
Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríope. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.

Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
 
Pànic
Oriünd d’Arcàdia, Pan era una divinitat silvestre, protectora dels pastors. Com la resta de sàtirs, formava part del seguici de Dionís, el déu de la disbauxa. Tenia un caràcter ferotge i irascible. La por que infonia fou coneguda com a pànic. Una altra teoria, però, apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia el seu protector.
 
Pan i la cabra
Pan i la cabra

Els romans identificaren Pan amb els seus déus Silvà i Faune, els quals, però, tengueren un caràcter més benèfic i no tan sexual -la germana i esposa de Faune fou Fauna, deessa de les dones el nom de la qual avui feim servir per al·ludir al conjunt d’espècies animals. Com a protectors dels ramats contra els llops, rebien culte en unes festes especials, les Lupercalia, que se celebraven cada 14 de febrer en record a la lloba (lupa) que va alletar els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma.

Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
 

 El Faune Barberini o sàtir embriagat

Faune Barberini (Gliptoteca de Múnich)

 

Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.
Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.

L’art romà ens ha deixat moltes representacions de faunes, sobretot relacionats en temes pastorils. La tradició cristiana associà Pan/Faune amb Satanàs per les seves banyes i potes de boc.

Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)
Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)

 


Aquí teniu el Faune de la pel·lícula "El laberint del Faune":

 

Pan i la batalla de Marató
Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.


Pan tocant la siringa
Pan tocant la siringa
 
Més tard, durant la batalla, una por inexplicable va corprendre l’exèrcit enemic. El moment fou aprofitat per les tropes gregues, que es feren així amb la victòria. Aquella por, evidentment, havia estat provocada per Pan. Des d’aleshores els atenesos li reteren culte i en honor seu instauraren una festa anual.
 
Siringa i les xeringues
Pan, però, era famós per la seva lascívia. Sempre estava encalçant nimfes amb el seu fal·lus permanentment erecte. Una d’elles, però, Siringa, el va saber esquivar. Va entrar al riu Ladó i li va demanà ajuda. Aquest la va transformar en unes canyes. El vent que passava entre elles produïa un so semblant a un gemec.

Pan i Sirinx (Rubens)
Pan i Siringa (Rubens)
 

Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí tallar diversos jocs. Ajuntant-los de manera ordenada i decreixent va crear un instrument musical: la flauta pastoral, també coneguda com a siringa. D’aquesta manera, quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa.

Pan i Siringa
Pan i Siringa

Va ser així com Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

Pan
Pan
 
Xeringa en forma de Siringa
Xeringa en forma de Siringa


Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)
Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)

Dafnis, l’alumne predilecte de Pan
Un dels alumnes predilectes de Pan va ser el jove Dafnis. Era fill d’Hermes i d’una nimfa que el va abandonar en un camp de llorers de Sicília (en grec δάφνη vol dir “llorer”). Recollit per un grup de divinitats agrestes, Dafnis va exercir l’ofici de pastor i inventà la poesia bucòlica. Per poder excel·lir en aquesta empresa, Pan li ensenyà a cantar i a tocar la siringa.

Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Pan l'art de tocar la siringa
Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Dafnis l'art de tocar la siringa


Dafnis, tanmateix, moriria jove per culpa de l’amor d’una dona. La nimfa Nomia (“la Pastora”) estava tan enamorada d’ell que l’amenaçà de deixar-lo cec si li era infidel. Així, un dia una altra nimfa va emborratxar el jove per poder gaudir dels seus encants. De seguida, Dafnis quedà cec i, a partir d’aleshores, va recórrer els camps tocant tristes melodies amb la seva flauta. En el seu dolor va acabar tirant-se per un barranc. Algunes versions diuen que, en caure, es transformà en roca.En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta "inutilitat" de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.

DfWawFoWAAAxc7F

Casa del Faune (Pompeia)


Aquí teniu un blog sobre la música a l'antiga Grècia titulat "Siringa, la música de l'antiga Grècia".

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la relació entre Peter Pan i Pan.

Aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre el simbolisme de les banyes. Aquest altre també parla sobre la representació del Faune.

Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Llucifer o Fòsfor
Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llucifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llucifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

 

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).

El príncep dels àngels que s’encarregà de plantar cara a Lucífer va ser l’arcàngel Sant Miquel, la festivitat del qual és el 29 de setembre. D’aquell combat ha quedat l’expressió col·loquial “s’envestiren com a dos llucifers”. Avui l’arcàngel Sant Miquel es troba present en nombroses representacions artístiques, una d’elles és l’estàtua de bronze dalt del castell de Sant'Angelo de Roma.

arcangel1

Sant Miquel Arcàngel, de Guido Reni

Un querubí
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px