Banner Top

Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat

La pel·lícula per antonomàsia de la descoberta de la sexualitat a l’adolescència és El llac blau, de 1980. Està basada en la novel·la The Blue Lagoon, de l’escriptor irlandès Henry De Vere Stacpoole, que volgué saltar-se la rígida moral de l’època victoriana de finals del segle XIX.

El film conta la història de Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins), dos cosins, de 10 i 12 anys respectivament, que sobrevivien a un naufragi juntament amb el cuiner d’un veler. Acaben essent arrossegats fins a una illa deserta del pacífic sud. Al poc temps, l’home mor i els nins no tenen més remei que cercar-se la vida enmig d’aquell paisatge idíl·lic.

El lago azul

Els protagonistes del Llac blau

Amb el pas del temps, els nins creixen comencen a experimentar de manera maldestra amb la seva sexualitat. El sexe acaba essent un fet quotidià en les seves vides a diferència de les restriccions de la societat victoriana. Un dia, però, Emmeline perd el desig sexual i, després de marejos i vòmits constants, descobreix que està embarassada. El 1991 arribà un remake de la cinta amb el títol Retorn al llac blau, protagonitzada per una joveníssima Milla Jovovich.

Dafnis i Cloe
La trama d’El llac blau ja la trobam present en la literatura clàssica, concretament en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus, un grec del segle II, de qui sabem ben poca cosa. Relata també la història d'amor de dos adolescents de l’illa de Lesbos, Dafnis («llorer» en grec) i Cloe («herba fresca»), de 15 i 13 anys, respectivament. Aquests són alguns fragments que parlen d’aquest enamorament en traducció de Jaume Berenguer:

«Després va demanar-li que es banyés altra vegada, i, mentre ell es banyava, Cloe el veié nu i després el va tocar i, tot anant-se’n, l’admirà de nou, i aquesta admiració va ser l’inici de l’amor. Noia jove criada al camp, i que mai no havia sentit a parlar d’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara veia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada (1, 13).

Quant a Dafnis, hauríeu dit que havia rebut no una besada, sinó una picada: tot seguit va entristir-se, tremolava, reprimia els batecs del cor; volia mirar Cloe i, quan la mirava, la cara se li envermellia. Aleshores, per primera vegada, admirà la rossor dels seus cabells, els seus ulls, grans com els d’una vedella, el seu rostre, més blanc que la llet de les cabres; s’hauria pogut dir que en aquell moment començava a veure i que, fins aleshores, no tenia ulls. Si prenia aliment, amb prou feines el tastava; si bevia, en cas de pura necessitat, a penes es mullava els llavis. Estava silenciós, ell que abans era més xerraire que les cigales; vagarós, ell que botava més que les cabres. S’oblidava del seu ramat, la seva flauta jeia abandonada per terra, la seva cara era més verda que l’herba en la bella estació. Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així: ‘Què m’ha fet el bes de Cloe?....’” (I, 17).

Daphnis et Chloe

Dafnis i Cloe (Louise Marie-Jeanne Hersent-Mauduit)

Poesia bucòlica
La novel·la de Longus s’inspira en els Idil·lis de Teòcrit, un grec natural de Siracusa (Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. Ell és considerat el pare de la poesia pastoril o bucòlica, dita així perquè estava ambientada enmig del camp, on el bou (βοῦς) era el principal animal de pastura. La literatura bucòlica estava protagonitzada per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Es tractava d’un gènere evasiu que propugnava un retorn al paradís perdut en contraposició a la vida urbana, artificiosa i corrupta.

En Teòcrit el paisatge apareix moltes vegades sota la forma del famós locus amoenus («lloc agradable») que Virgili popularitzà en diferents obres seves: la descripció d'un racó natural de bellesa ideal (arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables...).

Tot i que Teòcrit va ser el pioner de la poesia bucòlica, va ser el poeta llatí Virgili qui al segle I aC, amb les Bucòliques o Èglogues, va donar categoria immortal al gènere. Com el poeta grec, Virgili ressalta les virtuts d’una vida rural privilegiada (obviant els feixucs treballs del camp) i com a font de la felicitat. Va ser Virgili qui també consagrà la imatge d’Arcàdia (regió muntanyosa del nord-est del Peloponès) com la terra ideal de goigs –la idealització d’aquesta regió començà un segle abans amb l’historiador grec Polibi. Al segle I aC Horaci igualment s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos, com el famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

La poesia bucòlica en l’obra de Longus queda ben reflectida en fragments com aquest (1, 9):

«Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pels cants dels ocells. Veient que totes les coses sentien l’alegria de la nova estació, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien. En sentir cantar els ocells, cantaven, en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors, posant-se les unes al pit i teixint amb les altres, petites corones que portaven a les Nimfes».

Dafnis e1418959916701

Dafnis i Cloe

Dafnis i Cloe descobriren com realitzar l’acte sexual a partir de les lliçons dels animals del seu entorn. Així es desprèn d’aquest passatge (3, 14):

«Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
 
- El mateix -li respongué- que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres. ¿Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
 
- Però, ¿no veus, Dafnis, que els bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les femelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. ¿És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?
 
Dafnis li va donar la raó, va estirar-se al seu costat i així va restar força estona; després, no sabent com atènyer el que desitjava, la va aixecar i, imitant els boscs, l’abraçà per darrera. Però encara va créixer més el seu neguit; es va asseure i plora que plora, perquè entenia menys que els marrans en les pràctiques de l’amor».

800px Daphnis Chloe Cortot Louvre CC171Dafnis i Cloe de Jean Pierre Cortot(1824).

Finalment és una prostituta, Licènion, qui ensenya a Dafnis la pràctica de l’amor (3, 18):

«Licènion, veient-lo encara més innocent cabrer del que s’havia imaginat, començà a instruir-lo d’aquesta manera. Va manar-li d’asseure’s al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d’abraçar-la i d’ajeure’s a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella, quan el va sentir a punt i turgent, l’aixecà una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d’ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s’acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer».

A continuació, Licènion avisa Dafnis que Cloe ho passarà malament en perdre la virginitat (3, 19):

«Cal que sàpigues encara una cosa, Dafnis. Jo era ja una dona, i ara no m’has fet mal perquè ja fa temps que un altre home m’havia instruït, i el preu de la lliçó va ser la meva virginitat. Però quan Cloe sostindrà amb tu aquesta lluita, cridarà, plorarà, sagnarà com si l’haguessis morta; però tu no tinguis por d’aquesta sang, i quan l’hagis persuadida que se’t doni, porta-la aquí per tal que, si crida, ningú no la senti; si plora, ningú no la vegi; si sagna, que es renti en aquesta font. I recorda’t que jo t’he fet home abans que Cloe».

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula El llac blau:

Articles del web relacionats:

“Governar” la nau de la vida

Per arribar a Ítaca hem de saber “governar” bé les nostres vides. Aquesta paraula prové del grec κυβερνάω, que volia dir “pilotar una nau” i que té altres derivats com cibernauta i cibernètica.

L’etimologia, doncs, ens indica que la vida humana es pot entendre com una navegació, sempre sotmesa a tants factors incontrolables. No debades, fer-se a la mar, com llançar-se a viure, implica l’assumpció d’un perill ja que la mar és imprevisible i no sempre està tranquil·la. Ens convé, per tant, pregar per tenir molt d’encert a l’hora de lidiar amb els temporals que ens vendran. Anam ben errats si pensam que el vent sempre ens bufarà a favor, per la popa. Hem d’assumir que la nostra navegació existencial és de final incert. Per desgràcia, massa sovint no feim cas a senyals premonitoris que ens adverteixen que hem de redreçar el rumb.

Medusa naufragi

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

Als polítics també se’ls desitja tenir encert en la “governació” de la nau de l’Estat. Varen ser els egipcis els primers a utilitzar aquesta metàfora, que després passà al món grec. Al segle VIII aC Homer, a la Ilíada, la insinua quan parla de Zeus com a kybernetes, “el pilot de la nau”. Seria, però, el poeta Alceu de Mitilene, del segle VI aC, qui popularitzà el tòpic literari de la nau de l’Estat. Ho feu en aquest poema (la traducció és de Maria Rosa Llabrés):

Em desconcerta la rebel·lió dels vents:
ve una ona rodolant per una banda
i una altra per l’altra, i enmig
ens arrossega la negra nau,
lluitant durament contra el pervers temps;
l’aigua ja cobreix el peu del màstil,
i pengen estrips de les veles destrossades;
s’amollen les ancles i els rems
les meves dues cames aguanten
entre cordatges de papir; només això em pot salvar,
però la càrrega ha caigut…

A Roma, al segle I aC Horaci també tractaria el tòpic literari de la nau de l’Estat a la seva oda 1, 14:

Oh nau, les onades et llençaran novament
a la mar. Oh, què fas? serva’t
amb força al port. No veus,
un costat ja sense rems,
el pal destruït pel lleuger llebeig,
com les antenes gemeguen i sense cordes
amb prou feines la quilla
podrà resistir
la mar brava? No tens ni el velam sencer
ni déus, als quals en la cruel dissort
puguis novament demanar ajuda.
Per molt que et vantis de ser filla noble
dels boscos del Pont i ostentis un llinatge
i un renom inútil: El prudent mariner no confia d'una popa guarnida. Tu, vigila
si no vols ser joguina dels vents.
Un dia em vas causar preocupació i angoixa
ara em dónes desig i una delicada cura.
Fuig dels mars que
banyen les formoses Cíclades.

Aquí teniu un llistat d'autors que també fan servir el tòpic de la nau de l'Estat.

Aquest article de La Vanguardia també en parla.

Articles del web relacionats:

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí nascor ("néixer") i pàtria de l’expressió terra patria, és a dir, la "terra dels pares", dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»

Frase bastant qüestionable
Frase bastant qüestionable
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.

Aquí teniu un interessant article de Xavier Díez titulat "Nacionalisme banal".

Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Interpretació de
Interpretació de "La riña" de Goya, feta per Joan J. Guillén

Unes reflexions de Xenofont (Hieró, 11): "Tingues la pàtria per casa, els conciutadans per amics, els amics per fills, i els fills, per bocins de la teva ànima".

I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

Molt recomanable és aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

També és interessant aquest article de Xavier Díez titulat "Col·lapse del règim".

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Micromecenatge en honor a Mecenes

Avui, si necessitam doblers per engegar un projecte, feim una crida a Internet perquè la gent ens faci donatius per a la causa en un compte corrent creat ad hoc. Aquesta col·lecta es coneix com a micromecenatge, en anglès crowdfunding. Es tracta d’un neologisme que fa honor a un noble d’origen etrusc. És Caius Cilnius Maecenas (ca. 69 aC - 8dC), l’influent relacions públiques del primer emperador de Roma, Octavi August.
 
En arribar al poder, August féu cridar el seu conseller perquè li donàs el nom d’un poeta capaç d’escriure el gran poema èpic de la seva gestió de govern. L’elegit fou Virgili, qui, seduït per una bona remuneració, li va escriure l’Eneida amb el troià Eneas com a protagonista. Aquesta mala còpia de l’Odissea d'Homer és, doncs, un poema laudatori dels avantpassats d’August, presentat com el fundador i pacificador de l’Imperi.

Mecenes al palau d'August (oli de Giovanni Battista Tiepolo, 1743)
Mecenes al palau d'August (oli de Giovanni Battista Tiepolo, 1743)
 
Mecenes intercedí perquè altres literats il·lustres, com Horaci, Properci o Tit Livi, també s’apuntassin a la política propagandística imperial. El nou censor de Roma volia que el seu amo gaudís d’una bona imatge. Tenia molt presents les calúmnies que havia patit Juli Cèsar a càrrec de la ploma de Catul.
 
Segons alguns autors, l’amistat entre August i Mecenes va anar a la baixa per un afer sexual entre l’emperador i Terència, la dona de Mecenes. Durant els seus anys de conseller àulic, Mecenes, amant de la bona vida, va amassar una gran fortuna. Això li va permetre retirar-se a la residència que tenia al turó Esquilí, la qual es convertí en lloc de reunió dels intel·lectuals de l’època.

Bust de Mecenes
Bust de Mecenes
 
Avui un mecenes és una persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etcètera. D’altra banda, la protecció exercida per un mecenes rep el nom de mecenatge. Sembla que la primera persona que utilitzà el terme mecenes per referir-se a qui finança un artista va ser el poeta francès Clément Marot (1496-1544). En el seu cas ho féu amb el rei Francesc I.
 
Els Médicis, els grans mecenes
Sens dubte, la pàtria i l’època daurades dels mecenes va ser la Florència dels segles XIV i XV. El mecenatge més important va ser l’exercit per la família dels Médicis, dita així perquè entre els seus primers avantpassats hi hagué afamats metges. De la seva protecció econòmica s’aprofitaren humanistes i artistes com Dante, Bocaccio, Donatello, Botticelli, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel o Maquiavel.

Médici Cosme el Vell (oli de de Pontormo)
Médici Cosme el Vell (oli de de Pontormo)
 
El 1459 el Médici Cosme el Vell va ser qui va fundar a la mateixa Florència l’Acadèmia Platònica. Amb ella pretenia recuperar l’esperit intel·lectual de la institució homònima que el gran filòsof grec havia fundat al segle IV aC a Atenes -havia estat clausurada al segle VI dC per l’emperador bizantí Justinià, qui la considerà un vestigi pagà.

Aquí teniu un documental sobre els Médicis:



Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
Eneas a les portes d'Europa
Carpe diem
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

Paraules alades

Tant a la Ilíada com a l'Odissea, Homer fa servir l’expressió πτερόεντα πεα («paraules alades») quan vol que la intervenció d’un personatge sigui eficaç. Són mots que, com les fletxes, pretenen arribar al cor del seu destinatari. Per volar, les paraules necessiten del nostre alè o del nostre eco (ἠχώ, “renou”, “so”), d’on tenim ecografia, catecisme (és a dir, “fer ressonar a través de”), catecumen (“el que instrueix”) o catequesi. Aquesta creença es va tenir molt en compte quan fa cinc mil anys va néixer l’escriptura a Mesopotàmia. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment.
 
Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: Scripta manent, verba volent (“allò escrit perdura, les paraules volen”). En l’actualitat es fa servir per recalcar el caràcter fugisser de les paraules dites oralment. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Així ens ho recorda Alberto Manguel al seu magnífic llibre Una historia de la lectura (Mondadori 2005, p. 99).

Paraules alades, Narcís Comadira
Paraules alades, Narcís Comadira
 
La locució scripta manent, verba volent es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.

La feblesa de la paraula és reafirmada amb la dita Verba movent, exemple trahunt, “les paraules commouen, (però) els exemples arrosseguen”. La mateixa idea recull un altre aforisme Non verba, sed facta (“No paraules, sinó fets”). I en l’Art poètica d’Horaci trobam  Nescit uox missa reverti (“La paraula, un cop llançada, no pot ser recollida).

I per acabar, aquí teniu unes paraules del poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger dedicades als poetes (Diari Ara, 10/12/2016)

“Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua”.

I aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Les paraules no se les emporta el vent" (Diari Ara, 29/30/2016)

No moriré del tot

Tot escriptor aspira a la immortalitat a través dels seus escrits. És el cèlebre tòpic horacià del Non omnis moriar (“No moriré del tot”). Aquest és el poema on apareix (Odes 3, 30, 6):

Exegi monumentum aere perennius
Regalique situ pyramidum altius,
Quod non imber edax, non Aquilo impotens
Possit diruere aut innumerabilis
Annorum series et fuga temporum.
Non omnis moriar, multaque pars mei
Vitabit Libitinam [...]

“He donat fi a un monument més durador que el bronze
i més alt que la règia mola de les piràmides,
un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana
no podran destruir, ni tampoc no podrà fer
la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser.
No moriré pas jo tot; una gran part de mi
Se sostraurà a Libitina [deessa itàlica de la mort]”.

El tòpic horacià del non omnis moriar ha estat tractat per molts poetes. Un d’ells és el manacorí Miquel Àngel Riera, autor d’aquest poema inclòs en el poemari “El pis de la badia”:

Donaria una dent per mossegar més vida 
o una mà per sentir-me més instal·lat aquí. 
Vendria el cos a grums per uns grams d’existència, 
donaria el meu nom per saber més que visc. 
Donaria la pau per ser com una pedra 
adormida al llindar d’un instant infinit. 
La vida a l’altre món també la donaria 
per augmentar el cabal de la que tenc aquí. 
Donaria la sang per trobar una paraula 
davant la qual ningú pogués passar de llis. 
Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida 
per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.

 

Salvador Dalí també es féu seva la màxima d'Horaci. Aquí teniu les seves reflexions.

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
-
 Carpe diem

Carpe diem

Més de dos mil anys després, Carpe diem continua essent el lema de les nostres vides. Aquest tòpic va ser encunyat al segle I aC per Horaci.  Literalment significa “arreplega el dia”, encara que el solem traduir com “aprofita el moment”. El poeta romà el va utilitzar per primera vegada a l’Oda 1, 11: Carpe diem quam minimum credula postero (“arreplega el dia, no confiïs en el demà"). És el consell que dóna a Leucònoe, filla de Neptú i Telmiste. Segurament aquesta idea, carregada de vitalisme, prové de la filosofia hedonista d'Epicur (segle III aC).

Abans d’Epicur, però, Hipòcrates (segle V aC), el pare de la medicina també ens convidava a gaudir de la vida amb el següent aforisme: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (“La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència fal·lible, el judici difícil”).

Una altra persona que parlà sobre el tòpic del carpe diem va ser Ovidi, contemporani d’Horaci. A la seva Ars Amatoria (III, 61-62) deia: Dum licet, et vernos etiamnum educitis annos, Ludite: eunt anni more fluentis aquae (“Mentre sigui possible, i ara que encara sou a la primavera de la vida, divertiu-vos: els anys se’n van com l’aigua que flueix”). La mateixa idea també trobam en l’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”):


 

El Carpe diem és una advertència sobre la nostra condició mortal que, en època moderna, es va popularitzar gràcies El club dels poetes morts (1989). El seu protagonista és un professor (Robin Williams) d’un elitista col·legi britànic que anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana.


Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere ("Deixa d'indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”. 

La joia de viure (1906), Henri Matisse
La joia de viure (1906), Henri Matisse


Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

Kairós
Kairós
Carpe diem a la Bíblia
En els evangelis també trobam reflexions sobre el Carpe diem. Sant Mateu (6:34) diu: “No tingueu cura pel dia de demà, perquè el dia de demà tindrà cura d’ell mateix; a cada dia li basta el seu propi mal”. Durant l’edat mitjana, tanmateix, la religió catòlica convertí el tòpic d’Horaci en un recordatori de la proximitat de la mort. Ja ho deia sant Pau (1 Cor. 15, 32): Manducemus, et bibamus, cras enim moriemur (“Mengem i beguem, doncs demà haurem mort”).

En l’actual societat consumista, però, el Carpe diem d’Horaci s’ha vulgaritzat. Ha deixat de ser un imperatiu ètic per convertir-se en una invitació irreflexiva a viure al límit. Així, la vida és concebuda com un espectacle on s’han d’experimentar les vivències més extremes i arriscades possibles. Els joves hedonistes són víctimes de la tirania de l’instant: s’aferren al present perquè veuen que el futur és incert; i a la vegada es despreocupen del passat perquè és un pes mort que els impedeix progressar. Si avui Horaci aixecàs el cap de la seva tomba i veiés en què s’ha convertit el seu Carpe diem, segur que diria “Tapa, tapa, tapa”.

Aquesta cançó "Le temps qui reste", de S. Reggiani, parla del tòpic del "Carpe diem":

 

Aquesta canço de Pablo Milanés, Años, també parla del tòpic de Tempus fugit:

Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó "Hakuna Matata" de la pel·lícula "El rei lleó":



Aquí teniu la canço de Txarango "El tren del temps":


Aquí teniu Jaime Gil de Biedma recitant el seu cèlebre poema "No volveré a ser joven":




Aquí teniu la fantàstica cançó "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Bagés



Aquí teniu Serrat i el seu "Hoy puede ser un gran día":

I tampoc no podeu deixar de cantar aquesta cançó d' "Azúcar Moreno":


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:


I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d'Eva Piquer titulat "L'esperança que sobra".

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "El temps que resta".

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic Carpe diem, que està relacionat amb un altre: "Collige, virgo, rosas".

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va tractar el tòpic horacià del carpe diem en el seu poemari Horacianes (1974):

XLII 

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d'un infant.

 

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Esclaus de l'horror vacui
Memento mori
- El present és un present
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px