Banner Top

La posidònia de Posidó

El déu Posidó està molt enfadat perquè està en perill la nineta dels seus ulls, la posidònia, la planta aquàtica que agafa el seu nom. Posidó (Neptú al món romà) era fill de Cronos i de Rea i, per tant, el germà gran de Zeus. Presidia la mar i els llacs i protegia els navegants.  També assumí el paper de sobirà dels terratrèmols amb l’epítet de “sacsejador de la terra”.

Posidònia a Formentera
Posidònia a Formentera
 
Posidó era representat amb barba i sostenint un trident, una llança de tres puntes emprada pels pescadors de tonyina. Recorria el mar enfilat dalt d’un carro arrossegat per uns cavalls aquàtics anomenats hipocamps (ἵππος, “cavall” + καμπή, “corba”, “sinuositat”) i envoltat de dofins i altres animals marins.

A la Magna Grècia, prop de Nàpols, Posidó comptà amb una ciutat, Poseidonia Paestum en llatí. Fundada al segle VI aC pels grecs de Síbaris, va esdevenir una “petita Atenes” en sòl italià. Al segle V aC, a la mateixa època que es construïa el Partenó, s’hi erigí el monument més gran i famós de la ciutat, el temple de Posidó, avui el temple dòric més ben conservat del món.

Temple de Neptú a Paestum
Temple de Posidó a Paestum


Dos dels fills més famosos de Posidó foren  el cavall alat Pegàs i Polifem, a qui Ulisses deixà cec. En venjança, el déu li féu la vida impossible a la mar en la tornada de l’heroi a Ítaca. Li provocà tempestes i naufragis.

Mosaic de Posidó i Amfitrite, trobat a Algèria (Museu del Louvre, París)
Mosaic de Posidó i Amfitrite, trobat a Algèria (Museu del Louvre, París)
 
Triomf de Neptú i Amfitrite (Nicolas Poussin, 1634)
Triomf de Neptú i Amfitrite (Nicolas Poussin, 1634)

Neptú i Amfitrite, Jacob de Gheyn II (Walraf-Richartz Museum,Colònia)
Neptú i Amfitrite, Jacob de Gheyn II (Walraf-Richartz Museum,Colònia)


El dofí, un gran criat
A pesar dels seus nombrosos amors, Posidó estava casat amb la nereida Amfitrite. Li costà molt conquerir el seu cor. En un principi, la nimfa li digué que no. Aleshores, el déu marí va enviar un dels seus criats, un dofí, perquè la convencés dels seus encants. El dofí s’esforçà tant en la causa que finalment Amfitrite acceptà casar-se amb Posidó. Com a premi per l’ajuda, el déu va col·locar la imatge del dofí entre les estrelles. És la constel·lació Delphinus.

La Constel·lació Delphinus
La Constel·lació Delphinus

El cargol marí de Tritó
Amb Amfitrite Posidó tingué Tritó. Al principi era una personificació de la remor de les onades, que provocava bufant una closca de caragol de mar. Els antics imaginaven Tritó com un home barbat, de pell blava, amb una cua de peix a partir de la cintura.

Estàtua de Tritó a la Fontana del Moro (Piazza Navona, Roma, Itàlia).
Estàtua de Tritó a la Fontana del Moro (Piazza Navona, Roma, Itàlia).
 
Posidó escortat per dos tritons a la
Posidó escortat per dos tritons a la "Fontana di Trevi" (Roma)

 

En portuguès el cargol marí que sempre sosté a la mà Tritó és búzio. És una paraula emparentada amb el verb κλάζειν (“ressonar”), que ens donà clàxon. En la nostra llengua búzio seria l’arrel del mot bussejador, que ja no és un caragol marí, sinó una persona marina. Els més professionals solen dur un casc que forma part d’una vestimenta anomenada escafandre (< σκάφος, “nau”, + ἁνήρ, “home”).



Escafandre
Escafandre

 

A part de Tritó, Posidó i Amfitrite també tingueren una filla, Rodes, que el Sol (Hèlios) va prendre com a muller. Segons algunes tradicions, l’illa homònima del mar Egeu, al sud de Turquia, agafa el nom d’ella.

El cigne de Cicne
Amb Càlice, Posidó tingué un altre fill, Cicne (Κύκνος), que destacà per ser un gran aliat dels troians en la guerra de Troia. Va anar ràpidament a ajudar-los quan varen desembarcar els grecs. Va impedir l'avenç de les forces aquees durant molt de temps, fins que va trobar-se amb Aquil·les.  

estanc neptu

L'estany de Neptú (Jardí de Versalles)

Com que Cicne era invulnerable, l’heroi grec no el podia matar: va haver de donar-li cops al rostre amb el pom de l'espasa i fer-lo retrocedir amb l'escut. Aleshores Cicne, tirant enrere, va ensopegar amb una pedra i va caure. Aquil·les aprofità l’ocasió per ofegar-lo sota el seu pes, però Cicne, per gràcia del seu pare, es va transformar en cigne (en la mitologia grega hi ha, tanmateix, altres personatges que es transformen en aquest animal).

Proteu
L’encarregat de guardar les foques i altres animals marins de Posidó era Proteu (< πρῶτος,primer”). Vivia a l’illa de Faros, a la desembocadura del riu Nil. Tenia el poder de canviar de forma, ja fos un animal o un element. Generalment utilitzava aquest poder quan no volia contestar les preguntes que li feien com a déu profètic que també era. En record seu, tenim l’adjectiu proteïforme per al·ludir a un individu que canvia de forma contínuament.

Proteus Alciato 2

Proteu

Nereu
Proteu era conegut el “Vell de Mar”, igual que Nereu, un déu marí anterior a Posidó. Fill de Pontos (“mar”) i Gea (“terra”), pertanyia a les primeres forces elementals del món. Com Proteu, també té la capacitat de metamorfosejar-se en tot tipus d’animals o elements.

nereu

Nereu

Dòrida, filla del tità Oceà, Nereu tingué les nereides (-ida és un sufix patronímic). Entre elles hi havia Tetis (esposa de Peleu), Amfitrite (esposa de Posidó), Calipso i Galatea. Posidó acabà absorbint les atribucions de totes aquestes divinitats marines.

Entrades del web relacionades:
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
Un mar d'etimologies
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Eren troglodites, els grecs?

Carpe diem

Més de dos mil anys després, Carpe diem continua essent el lema de les nostres vides. Aquest tòpic va ser encunyat al segle I aC per Horaci.  Literalment significa “arreplega el dia”, encara que el solem traduir com “aprofita el moment”. El poeta romà el va utilitzar per primera vegada a l’Oda 1, 11: Carpe diem quam minimum credula postero (“arreplega el dia, no confiïs en el demà"). És el consell que dóna a Leucònoe, filla de Neptú i Telmiste. Segurament aquesta idea, carregada de vitalisme, prové de la filosofia hedonista d'Epicur (segle III aC).

Abans d’Epicur, però, Hipòcrates (segle V aC), el pare de la medicina també ens convidava a gaudir de la vida amb el següent aforisme: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (“La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència fal·lible, el judici difícil”).

Una altra persona que parlà sobre el tòpic del carpe diem va ser Ovidi, contemporani d’Horaci. A la seva Ars Amatoria (III, 61-62) deia: Dum licet, et vernos etiamnum educitis annos, Ludite: eunt anni more fluentis aquae (“Mentre sigui possible, i ara que encara sou a la primavera de la vida, divertiu-vos: els anys se’n van com l’aigua que flueix”). La mateixa idea també trobam en l’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”):


 

El Carpe diem és una advertència sobre la nostra condició mortal que, en època moderna, es va popularitzar gràcies El club dels poetes morts (1989). El seu protagonista és un professor (Robin Williams) d’un elitista col·legi britànic que anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana.


Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere ("Deixa d'indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”. 

La joia de viure (1906), Henri Matisse
La joia de viure (1906), Henri Matisse


Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

Kairós
Kairós
Carpe diem a la Bíblia
En els evangelis també trobam reflexions sobre el Carpe diem. Sant Mateu (6:34) diu: “No tingueu cura pel dia de demà, perquè el dia de demà tindrà cura d’ell mateix; a cada dia li basta el seu propi mal”. Durant l’edat mitjana, tanmateix, la religió catòlica convertí el tòpic d’Horaci en un recordatori de la proximitat de la mort. Ja ho deia sant Pau (1 Cor. 15, 32): Manducemus, et bibamus, cras enim moriemur (“Mengem i beguem, doncs demà haurem mort”).

memoriaLa persistència de la memòria (Dalí, 1931). L'obra evoca l'etern problema del pas del temps, amb els rellotges com a principals protagonistes, que representen millor l'angoixa de controlar el temps

En l’actual societat consumista, però, el Carpe diem d’Horaci s’ha vulgaritzat. Ha deixat de ser un imperatiu ètic per convertir-se en una invitació irreflexiva a viure al límit. Així, la vida és concebuda com un espectacle on s’han d’experimentar les vivències més extremes i arriscades possibles. Els joves hedonistes són víctimes de la tirania de l’instant: s’aferren al present perquè veuen que el futur és incert; i a la vegada es despreocupen del passat perquè és un pes mort que els impedeix progressar. Si avui Horaci aixecàs el cap de la seva tomba i veiés en què s’ha convertit el seu Carpe diem, segur que diria “Tapa, tapa, tapa”.

Aquesta cançó "Le temps qui reste", de S. Reggiani, parla del tòpic del "Carpe diem":

 

Aquesta canço de Pablo Milanés, Años, també parla del tòpic de Tempus fugit:

Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó "Hakuna Matata" de la pel·lícula "El rei lleó":



Aquí teniu la canço de Txarango "El tren del temps":


Aquí teniu Jaime Gil de Biedma recitant el seu cèlebre poema "No volveré a ser joven":




Aquí teniu la fantàstica cançó "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Bagés



Aquí teniu Serrat i el seu "Hoy puede ser un gran día":

I tampoc no podeu deixar de cantar aquesta cançó d' "Azúcar Moreno":


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:


I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d'Eva Piquer titulat "L'esperança que sobra".

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "El temps que resta".

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic Carpe diem, que està relacionat amb un altre: "Collige, virgo, rosas".

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va tractar el tòpic horacià del carpe diem en el seu poemari Horacianes (1974):

XLII 

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d'un infant.

 

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Esclaus de l'horror vacui
Memento mori
- El present és un present
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos

Testificar amb testosterona tres vegades

El dret romà només reconeixia al sexe masculí la capacitat de declarar com a testis o testimoni en els judicis. Aquesta paraula provenia del numeral tres ja que un testimoni, al cap i a la fi, és la tercera persona que pot reforçar o contradir els arguments d’una primera o d’una segona persona. Era important comptar amb més d’un testimoni. Així ho reflecteixen alguns aforismes: Testis unus, testis nullus (“testimoni únic, testimoni nul”) o dictum unius, dictum nullius (“paraula d’un sol testimoni, paraula de ningú”). D’altra banda, sempre eren preferibles els testimonis oculars: Plus valet unus oculatus testis, quam auriti decem (“Val més un testimoni ocular que deu d’auriculars”).

Comediògrafs com Plaute (segle II aC) feien derivar testicle de testis, ocasionant així les rialles del públic. Segons aquesta versió etimològica (que seria del tot inventada), a falta d’una Bíblia o llibre sagrat –com passa avui als EUA-, els testimonis prometien dir la veritat estrenyent-se amb la mà dreta els testicles, els quals eren vistos així com un “petit testimoni”(testiculus) de la virilitat del declarant. El que es feia, doncs, amb aquest acte poc decorós era testificar, paraula composta de testis i de facere (“fer”). I el testimoni que donava fe de la innocència d’un acusat el que feia era protestar (+pro, “davant de”) - avui el terme és utilitzat en el sentit d’ “expressar una queixa”.

Mentida
Mentida
 
Els testicles són els encarregats de produir l’hormona sexual masculina coneguda com a testosterona. Aquest neologisme es formà a principi del segle XX a partir de l’aglutinació de les paraules testicle, esterol i hormona. Del numeral llatí tres també tenim testament, ja que antigament, per fer-lo, era imprescindible la presència de “testimonis”. El nom d’Antic i Nou Testament per designar les parts en què es divideix la Bíblia prové d’un error dels traductors llatins. En la versió grega apareix la paraula διαθήκη, que significava “acord, “conveni”, i feia referència, per tant, al conveni de Déu amb els homes.
 
Detestar el contrincant
Desgranar la infinitat de derivats que té el tres llatí requereix un gran treball. Avui una trifulga és una gran discussió, un gran aldarull. En llatí, una trifurca era un aparell amb tres palanques o forques que es feia servir als forns metal·lúrgics. Feia molt de renou, d’aquí l’actual ús metafòric del terme. Una trinca és el conjunt de tres coses de la mateixa classe, però també el conjunt de tres persones designades per a contendre entre elles en unes oposicions; d’aquí ve contrincant –l’expressió “nou de trinca” és d’origen incert.
 
A la Roma clàssica els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants al trivium (“cruïlla de tres camins”). Així doncs, aquests assumptes comercials d’escassa rellevància eren qualificats de trivialis, d’aquí el significat de la nostra paraula trivial.
 
Originàriament detestar significava “expulsar algú mitjançant imprecacions, posant els déus com a testimonis” -avui feim servir la paraula per mostrar la nostra aversió envers algú. També tenim atestar, en el sentit de donar testimoniatge d’alguna cosa, i contestar, en el sentit d’afirmar una cosa fundada en testimonis. Les trenes fan al·lusió als tres feixos de cabells de què està format. El tricorni és el capell de tres corns que va estar de moda al segle XVIII i que avui només utilitza la guàrdia civil. El trident és el ceptre de tres dents característic del déu Neptú. I un tresillo és un conjunt format per un sofà i dues butaques que fan joc.

Tricorni de la Guàrdia civil
Tricorni de la Guàrdia civil

Diuen que tres fan multitud o, dit d’altra manera, una tribu. Segons conta la llegenda, Ròmul va dividir l’antiga Roma en tres agrupacions o tribus –aquest sentit original del prefix tri- s’ha perdut en el significat actual de la paraula. Així, els tribuns eren els magistrats que elegia el poble romà reunit en tribus. La tribuna era la plataforma elevada des d’on els tribuns i altres oradors es dirigien al poble. El tribunal era el lloc on els tribuns administraven justícia i dictaven sentència. I el tribut era l’impost assignat a cada tribu romana –ara tots el pagam. D’aquest tribut tenim atribuir (ad + tribuere), contribuir (cum + tribuere), distribuir (distribuere), retribuir (retribuere), atrevir-se (originàriament tribuere sibi, “atribuir-se a un mateix la capacitat de fer alguna cosa”).
 
La versió grega del tres llatí és τρι. La trigonometria és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles (τρίγωνος). Un trèvol és un tipus de planta herbàcia de tres fulles (φυλλον). Una tríada és un conjunt de tres. El triclini era el nom que rebia al món clàssic el menjador constituït per una taula envoltada de tres llits (κλίνη) on hom es reclinava per menjar. Un tríptic és un document constituït per un full que es doblega en tres plecs (ἡ πτύξ, υχός). I un trípode és una seient o una taula de tres potes (ὁ πούς, ποδός).
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px