Banner Top

L’origen terrós de l’home

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  ("Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs"). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”) i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

Déu és vist com un terrissaire
Déu és vist com un terrissaire
 
En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l'home prové de la terra
Segons la Bíblia, l'home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actuà de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Eva, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes
Prometeu, el terrissaire dels homes

La creació de Pandora
La creació de Pandora

 
Els “ossos” de la mare Terra
La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió, fill de Prometeu, i Pirra (“la rossa”; filla d’Epimeteu i Pandora i, per tant, cosina seva). Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la perversa i corrupta raça humana.
 
Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

 

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)

 

El mite de Deucalió i Pirra se situa en l’edat de bronze. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa. Després de nou dies de pluges intenses, la terra quedà totalment inundada. Només es podia veure el cim de la muntanya del Parnàs. Fins allà s’acostaren amb la seva nau Deucalió i Pirra -en el mite bíblic, l’arca de Noè encalla al turó Ararad. Aleshores la parella decidí consultà un oracle en estat ruïnós (podria ser el de Delfos) per saber què havien de fer per trobar altres persones. 

L'oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l'oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.

A casa nostra, el 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite del diluvi universal. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

llibres

 

Cura i la creació de l’home
En la mitologia romana, el mite de la creació de l’home està relacionat amb la jove deessa Cura (“preocupació” en llatí). El mite és recollit en un compendi de faules que elaborà al segle I aC Higí.

Un dia Cura, estant a la vora d’un riu, s’entretingué fent amb el fang la forma d’un home. En acabar la figura, va demanar a Júpiter que li infongués vida amb el seu alè. El patriarca olímpic hi consentí, però es negà a donar a aquella nova criatura el nom de Cura, com pretenia la deessa. Mentre discutien, va aparèixer Tellus, la deessa de la terra. Aquesta va declarar que l'home havia de portar el seu nom, ja que havia estat format a partir del seu propi cos.

Finalment, per resoldre la discussió, es demanà que Saturn fes de jutge. Aquest dictaminà de la següent manera: Júpiter, atès que havia donat a la criatura l’ànima, la recuperaria després de la mort; Tellus tendria el seu cos, mentre que Cura, que l’havia creat, tendria cura d’aquest durant la seva vida. Pel que fa al nom del nou ésser, se li assignà del d’homo, ja que havia estat creat a partir de l'humus (“terra”).

Sit tibi terra levis
Atesos, doncs, els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι.

Aquí teniu un mapa del cos humà amb la paraula ἄνθρωπος com a fil conductor.

Aquest article parla sobre diversos aspectes sobre el gènere humà al món clàssic.

Articles relacionats:
Ubi sunt?
-
L'univers simbòlic dels mites
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El rostre de Déu
La degradació humana
Paraules de la terra
El complex de Prometeu
La lliçó mortal de Gilgameix
Paraules de la terra
Sobre dones i homes
- Els alienígenes terrícoles de Tebes

Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

Ubi sunt?

Per molt immortals que ens considerem, prest o tard ens arribarà l’hora de la Parca. Ja en la literatura llatina ens trobam amb el tòpic literari Ubi sunt? (“On són?”). Es tractava d’una pregunta retòrica sobre la fugacitat de les glòries mundanes i la vanitat del poder. Avui s’empra per preguntar pels grans personatges històrics o per aspectes importants de la vida, com la bellesa o la joventut, que ja no tornaran.

Emparentat amb l’Ubi sunt? hi ha un altre llatinisme d’època medieval: Sic transit gloria mundi (“Així transcorre la glòria del món”). L’expressió s’emprava en la coronació dels papes com un memento mori (“recorda que has de morir”). Després de cremar una tira de lli, un monjo la pronunciava per recordar al Summe Pontífex que, a pesar de la pompa de la cerimònia, ell era mortal i, per tant, de vida efímera igual que la tira de lli que es consumia. Aquest ritual catòlic deixà de practicar-se el 1978 amb Joan Pau II, el qual renuncià a la tiara papal i a la cerimònia de coronació.

Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi

 

Finis gloriae mundi
Finis gloriae mundi

Respice finem
Respice finem

Som pols
Així doncs, no ens queda més remei que tocar amb els peus a terra. Ja ho diu la Vulgata: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir, "Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs". El sacerdot pronuncia aquesta frase el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma, mentre imposa damunt del front dels feligresos una creu amb cendra.


La pols de dimcres de cendra
La pols de dimecres de cendra

En consonància amb el tòpic del memento mori, l’esmentada sentència bíblica ens recorda que el destí de l’home és la terra (humus) que habita.  A final de l’imperi romà fou quan es generalitzà el sepeli (< sepelio, “enterrar”) o inhumació (< in “cap a dins” + humus, “terra”). En sentit contrari, per parlar de desenterrar un cadàver, tenim la paraula exhumació. Abans, era més habitual la incineració (< in ”en” + cinis, cineris “cendra”).
 
La pira, la foguera grega derivada de πῦρ, πυρός (“foc”), en llatí s’anomenava bustum, paraula formada a partir del verb comburo (“consumir”, “cremar totalment”), d’on tenim combustió. Amb el temps, bustum donaria bust per a anomenar les escultures només amb la part superior del cos que antigament decoraven els sepulcres –en grec, sepulcre és τάφος, que al segle XIX donà la paraula cenotafi (+ κενός, “buit”) per referir-se a un monument sepulcral erigit a la memòria d'un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles.

Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
 
El conjunt de nínxols on es col·locaven les urnes cineràries rebia el nom de columbarium (“colomer”), que ens ha donat columbari. S’anomenava així per la seva semblança amb els nius de les columbae (“colomes”). Amb la inhumació, en canvi, al cap d’un temps els ossos dels esquelets eren recollits en una urna coneguda com a ossari.
 
Esquelet és una paraula que va néixer en època moderna a partir del grec σκέλλω (“assecar”). No té res a veure amb esquela, que prové del llatí schida (“full petit”), que alhora deriva del grec σχίζω (“separar”, “dividir”). Les esqueles són els fulls que anuncien la nostra marxa d’aquest món, és a dir, el nostre èxit (< exeo, “marxar”) o òbit (< obeo, “traspassar”). No deixa de ser curiós que encara avui, en els hospitals, es faci servir el cultisme exitus com a eufemisme de defunció (< defungor, “pagar un deute”, “acomplir”), que alhora és un eufemisme per parlar de la mort.

Un cop produïda la defunció, hi ha el que, en llenguatge mèdic, es diu el rigor mortis (“la rigidesa del mort”). És l’encarcarament que sobrevé al cadàver poc temps després de la mort i desapareix en començar el procés de descomposició. També es parla d’in articulo mortis (“en el moment de la mort”) com a sinònim d’in extremis (“en el darrer instant”) -la locució es fa servir sobretot al matrimoni celebrat quan un dels contraents està en perill de mort o hi estan tots dos. En el moment extrem de la vida la religió catòlica aplica als malalts el sagrament de l’extremunció (< extrema, “última” + ungere, “ungir”).

Cadàvers sarcàstics
Segons una etimologia popular, cadàver seria l'acrònim de caro data vermibus ("carn donada als cucs"). El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"), d’on tenim també  accident, caducitat, coincidència, reincidir, ocàs o ocasió (situació que “cau” davant un).

Autoretrat
Autoretrat amb esquelet per Lovis Corinth
 
Allà on sí que podem trobar carn és en els sarcòfags, arques sepulcrals, generalment de pedra, erigides sobre el sòl. En un principi aquest terme d’origen grec equivalia a la paraula llatina carnívor, ja que està composta per les arrels ἡ σαρξ, σαρκός (“carn”) i φάγειν (“menjar”). El seu actual significat prové suposadament d’un antic costum grec.
 
Segons una explicació iniciada per Eratòstenes (segle III aC) i recollida per Plini el Vell (segle I dC), els grecs construïen les tombes amb una pedra calcària extremadament porosa procedent de les canteres d’Assos, al nord-oest de Turquia. Dins d’aquesta pedra, coneguda com a λίθος σαρκοφάγος (“pedra que menja carn”), els cadàvers es descomponien i es desintegraven amb rapidesa. Més tard la paraula s’aplicà a les sepultures construïdes amb qualsevol tipus de pedra. Tot plegat no deixa de ser un sarcasme, és a dir, una ironia mordaç, que “penetra la carn”.
 
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)

Els romans no enterraven els morts en taüts, paraula que prové de l’arab tābût  (“caixa”). Sí feien servir, però, una mena de llit anomenat feretrum (“carregador”), derivat de  ferre (“portar”), que servia per transportar el difunt fins a la pira on s’havia d’incinerar. I d’aquest feretrum tenim la nostra paraula fèretre per al·ludir a la caixa mortuòria, generalment de fusta.
 
Pompes fúnebres
L’etimologia de funeral també ens remet a l’època romana. Les comitives que acompanyaven les despulles del difunt solien portar uns funes –mot que significa “cordes”, però també “torxes”- amb els quals després prenien foc a la pira. El fet de seguir (exsequor) aquesta comitiva ens donaria la paraula exèquies com a sinònim de funeral. En grec, tal processó solemne rebia el nom de πομπή (“enviament”, “acompanyament”), derivat de πέμπω (“enviar”). D’aquí el servei de pompes fúnebres, la societat o organització encarregada del digne trasllat d'un difunt i de les activitats funeràries.

El funerals poden incloure una peça musical que es diu rèquiem (“descans” en llatí). La paraula concretament prové d’una frase que antigament es deia en començar la missa dels difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine (“Dóna’ls, Senyor, el descans etern”).

Els funerals etruscs se solien celebrar amb jocs de gladiadors que s’amenitzaven amb música i dansa. En aquests espectacles destacava la figura de l’hister. En llatí, el terme donà histrió en al·lusió a l’actor bufó en contraposició a l’actor seriós de la tragèdia. No deixa de ser curiós que antigament un comediant intentàs posar una mica d’alegria a un acte tan trist o lúgubre (no confondre amb llòbrec, sinònim de fosc, tenebrós, que deriva de lubricus, “relliscós”, “llenegós”). Aquesta paraula deriva del llatí lugere (“plorar”, “afligir-se”), que també ens ha donat l’adjectiu luctuós i, en castellà, “luto” (dol en català) i “artilugio” (artefacte en català) -amb l’afegitó d’ars (“habilitat”), en un principi un “artilugio” era un plor fingit i més tard adquirí l’accepció de mecanisme artificiós. 

Esquelet alegre trobat a Turquia
Esquelet alegre trobat a Turquia
 
Els elogis dels epitafis
En els cementeris romans –paraula agafada del grec κοιμάω, “dormir”-, les tombes (< τύμβος, “cúmul de terra”) eren presidides per una làpida, una placa de pedra (lapis, lapidis) amb un epitafi (<ἐπί, “sobre” + τάφος, “sepulcre”). Es tractava d’inscripcions generalment amb paraules d’elogi envers el difunt.
 
En un principi elogi tan sols significava “inscripció”. Es creu que aquest mot podria derivar del grec ἐλεγεῖον –paraula emparentada amb λογος (“paraula”)- o del llatí loqui (“parlar”). Ἐλεγεῖον designava un dístic, és a dir, una estrofa formada per dos versos (normalment un hexàmetre i un pentàmetre). Per això, d’aquí també tenim la paraula elegia com a composició poètica que expressa lament i dolor i que en origen s’escrivia en dístics.

Imatge de la mort segons Breugel
Imatge de la mort segons Breugel
 
En moltes làpides solia destacar la sigla llatina RIP, abreviatura de Requiescat in pace (“Que descansi en pau”). La ciència encarregada d’estudiar aquestes inscripcions funeràries és l’epigrafia ( < ἐπί, “sobre” + γράφω, “escriure”). Més d’un pensarà que tot plegat és molt macabre. I no s’equivoca perquè aquesta paraula està molt relacionada amb els morts. S’hauria originat al segle XIX a partir de l’expressió francesa danse macabré (“ball dels mort”), que és una alteració de Macabeus, els herois germans hebreus que moriren com a màrtirs –el llibre homònim és el primer testimoni bíblic de pregària pels difunts.

Després de tot aquest repàs etimològic sobre la mort més pròxima, només ens queda pensar en la vida d’ultratomba, cosa que estudia l’escatologia (< ἔσχατός, “últim”). No confondre amb l’adjectiu escatològic (< σκῶρ, σκατός, “excrement”, “deixalles”), que fa referència a coses més desagradables –d’aquesta última arrel tenim també escòria, que en un principi feia referència a l’escuma resultant d’un metall en fusió. Així, com assegura el filòleg Albert Turull, un nihilista doblement escatològic diria que “al final, tot és una merda”. Tampoc es tracta, però, d’abonar-nos a la coprolàlia, a la tendència patològica de proferir (λαλέω) constantment obscenitats o paraules tan grolleres com la merda (κόπρος).

La dansa de la mort
A partir del segle XIV es va estendre per moltes poblacions de la península un espectacle procedent de França conegut com la dansa de la mort. Va néixer en el temps de les grans epidèmies o de les guerres devastadores i mortíferes.

Aquest ball macabre és una representació en tota regla del tòpic Memento mori (“Recorda que has de morir”). A Catalunya se celebra Dijous Sant principalment a Verges. Dos adults i tres infants o joves es vesteixen d’esquelets i van saltant pels carrers il·luminats amb torxes seguint el so d’un tabal. Un d’ells porta una dalla que sega la vida, i un altre, una bandera amb la frase llatina Nemini Parco (“No perdon ningú”). Dos dels tres nins duen uns platets amb cendra, un element que vol fer referència al que espera a tots els humans al final de la seva vida: “Ets pols i en pols et convertiràs”. Per últim, el tercer infant ensenya un rellotge sense busques en al·lusió al pas implacable del temps que acabarà amb tots nosaltres.


Nemini parco    La dansa de la mort
 Nemini parco                                                      La dansa de la mort




I per acabar, recordau una màxima llatina: De mortuis nihil nisi bonum (“Dels morts, només se n’ha de parlar bé”). És la traducció llatina d’una màxima recollida per l’historiador grec Diògenes Laerci. I pel que fa a nosaltres, convé saber que Mors certa, hora incerta (“La mort és certa, l’hora incerta”).

Aquí teniu un article que parla sobre la festa dels difunts dels romans.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari ubi sunt.

Aquí teniu una aplicació per jugar amb el lèxic de la mort. I aquest enllaç parla del llatí en les inscripccions funeràries.

Aquí teniu un article interessant de Míriam Díez sobre la mort en l'era 2.0. Es titula: "Làpida digital".

Sabíeu que antigament hi havia el costum de fer-se fotos amb els morts abans de ser enterrats? Aquí en trobareu més informació.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Aquí teniu el final de la pel·lícula "Els dublinesos" (1987, John Huston), que parla del tòpic de l' "ubi sunt?":



Aquí teniu la fantàstica cançó de John Lennon, Instant Karma, que parla de la vida i la mort:



I aquí teniu la famosa "Marxa fúnebre" de Chopin, composta l'any 1837:



Us deix amb la peça més famosa del Rèquiem de Mozart:



Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Etimologies de la mort
El silenci i la mort
-Sapere aude?
Realment existeix l'infern?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px