Banner Top

Realment Odisseu era tan “odiat”?

Una possible etimologia ens diu que Odisseu (l’Ulisses llatí) era objecte d’odi. Així, Ὀδυσσεύς, “l’odiat”, derivaria del verb ὀδύσσομαι, amb el mateix significat. Oficialment es dóna per fet que l’heroi homèric era fill d’Anticlea (néta d’Hermes) i Laertes, reis d’Ítaca, illa al nord del mar Jònic. Segons una versió, però, abans d’aquesta unió, Anticlea es lliurà en secret als amors d’un hoste, Sísif. Aquest hauria posat a la criatura Odisseu perquè el mateix Sísif, molt entremaliat, era “odiat per molta de gent”.

Tanmateix, Odisseu va ser un heroi atípic, del tot pacífic. La seva principal arma no va ser la llança, sinó la intel·ligència. No debades, els epítets tradicionals que trobam als poemes homèrics no fan referència a cap qualitat física seva; només parlen de la seva manera de ser: sagaç, de molts trucs...

L’ “odiat” vivia tranquil·lament a Ítaca al costat de la seva dona Penèlope i del seu fill Telèmac. No volgué anar de cap de les maneres a la guerra de Troia. Quan una delegació, encapçalada per Palamedes, el va anar a cercar, ell es féu passar per boig. Es posà a sembrar un camp de sal, tot llaurant amb un ase i un bou. Palamedes, però, ben aviat el calà. Aleshores col·locà el seu fill Telèmac davant del camí on llaurava.

arada

Palamedes desemmascara Ulisses


Odisseu no pogué resistir la prova i detingué l’arada a temps per no matar el seu infant. Havent estat desemmascarat, el Laertíada es resignà a dir adéu a la seva família. L’absència duraria vint anys -estigué deu anys lluitant a Troia i altres deu anys per tornar a la seva illa natal per culpa de la ira del déu Posidó.

La venjança d’Odisseu
Odisseu mai no va perdonar a Palamedes aquella jugada tan bruta. I tengué temps de venjar-se’n. Durant el setge de Troia, Agamèmnon va enviar Odisseu a Tràcia per aconseguir aliments. En va tornar, però, amb les mans buides. Això va ser aprofitar per Palamedes per acusar-lo de manca de coratge. Odisseu li contestà que, si hi hagués anat ell en lloc seu, tampoc no hauria tengut èxit.

Esperonat d’aquesta manera, Palamedes decidí complir ell mateix amb la missió. I li anà bé. Tornà amb un important carregament de blat. En veure’l, Odisseu esclatà de ràbia i planejà la revenja. Començà a moure fils perquè Palamedes fos acusat de traïdor i d’haver fet tracte amb el rei Príam. Finalment Palamedes va ser condemnat a morir lapidat pels seus companys. Odisseu ja pogué respirar més tranquil, però feia honor a la seva fama etimològica d’ “odiat”.

Palamede

Palamedes

Naupli, pare de Palamedes, estava desconsolat. No podia entendre com els seus havien estat tan cruels amb una persona que tan bon servei els havia donat. No debades, el seu fill era considerat un heroi inventor. Se li atribuïa un munt de descobriments: algunes lletres de l’alfabet (sovint s’explica  que va tenir la idea de la lletra Υ tot veient volar unes grues), nombres, la moneda, el calendari, les mesures i jocs d’atzar.

Tanmateix, Naupli també ordí la seva pròpia venjança. En acabar la guerra de Troia, quan la major part de la flota tornava cap a Grècia, de nit, enmig d’una gran tempesta, van veure un foc encès a l’illa d’Eubea. L’havia provocat Naupli perquè es pensassin que era un port segur on atracar. En dirigir-se cap allà, els vaixells s’enfonsaren entre els esculls.

Entrades del web relacionades:

Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era un gegant fill de Zeus. Per ordre de la gelosa Hera, va intentar violar Leto (Latona), la dona amb qui el patriarca olímpic havia tengut Apol·lo i Àrtemis. Zeus, però, el fulminà i el precipità a l’inframón -altres versions diuen que fou mort pels déus bessons.

Sota terra, Tici patí un càstig terrible. Dia rere dia dos voltors (o dos serps) li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Prové del grec τάλας (“desgraciat”), la qual cosa ja indica el seu destí. Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

 

Com el personatge mitològic, el seu element químic (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. En el món animal també trobam el tàntal africà (Mycteria ibis). És un ocell, d’uns 97 cm de llargària, que habita als aiguamolls, llacs i estanys de la major part de l'Àfrica subsahariana i l'oest de Madagascar.

tantal ocell

Tàntal africà


Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Un dia presencià com Zeus raptava Egina, la filla del riu Asope. Tot d’una ho va dir al pare de la víctima. El patriarca olímpic no consentí aquella falta de deslleialtat i el fulminà. 

A l’inframón, a Sísif li esperava un suplici terrible: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.

Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)

Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)

Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

Nadal com a catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (20/12/2015)

L’escriptor britànic Graham Greene, mort el 1991, ho tenia clar: “Pens que Nadal és una festa necessària, necessitam una temporada durant la qual puguem lamentar totes les imperfeccions de les nostres relacions humanes. És la festa del fracàs, trista, però consoladora”. Certament, als més agnòstics o ateus, tot i rebutjar-ne el sentit religiós, ja els pot anar bé tenir uns dies que, en realitat, a les portes d’un any nou, ens serveixen per fer una catarsi col·lectiva. És un tornar a començar des de zero amb el millor decàleg de bones intencions.
 
Tanmateix, l’actual esperit nadalenc, que apel·la a la germanor enmig d’un bullici consumista, va ser un invent de l’escriptor anglès Charles Dickens. El desembre de 1843 publicava Un conte de Nadal, que tenia com a protagonista un vell esquerp, avar i solitari que es torna bondadós per Nadal. Aquest argument estava en consonància amb l’època en què l’obra va veure la llum. A la segona meitat del segle XIX l’Anglaterra victoriana vivia immersa dins el capitalisme de la Revolució Industrial. Era una societat marcada pels constants conflictes entre la burgesia i una classe obrera, que, en la seva emigració del camp a la ciutat, era víctima de moltes injustícies.

Un conte de Nadal
Un conte de Nadal
 
A Un conte de Nadal, Dickens, conegut com el “novel·lista de la vida popular anglesa”, va descriure les festes nadalenques com el temps en què més s’accentuaven totes aquelles diferències socials. Els pobres passaven fred i penúries al carrer, mentre que els acomodats burgesos vivien aïllats dins la seva bombolla de benestar. L’escriptor britànic va saber aprofitar bé els ingredients emotius d’amor i caritat d’una efemèride religiosa que aleshores havia perdut intensitat. El seu conte pretenia ser un toc d’atenció a les classes dirigents perquè donassin protecció als més desvalguts.
 
L’obra de Dickens va tenir un èxit inesperat. No aturà de vendre’s en Nadals posteriors i posà de moda la imatge edulcorada de carrers coberts de neu i la figura de l’arbre, tot un símbol de fecunditat originari de les zones germàniques. Es tornaren a escoltar antigues nadales i proliferaren un altre cop les targetes de felicitació. Avui encara estam hipnotitzats pel Nadal més idealitzat que ens regalà l’escriptor britànic. La felicitat, el bon humor i la companyonia sobrevinguda d’aquests dies ens reconcilien amb la condició humana i ens manté esperançats en un món millor.
 
Som fills de Dickens, però també som fills de Sísif. En la mitologia grega, els déus havien castigat la insolència d’aquest personatge amb una dura tasca a l’ultramón. Havia d’empènyer una roca enorme fins al cim d’una muntanya; un cop a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, rodolava i aquella ànima en pena havia de començar de bell nou amb el seu etern suplici. A la vida real tots nosaltres també som petits Sísifs que empenyem, amb esforç i sacrifici, la pedra dels nostres somnis particulars. En caure, amb l’inici del nou any, no ens queda altre remei que tornar-la aixecar i autoenganar-nos que aquesta vegada sí que podrem. És la història de l’etern retorn.

L'etern càstig de Sísif
L'etern càstig de Sísif
 
Graham Greene prengué bona nota del trist missatge d’aquest mite grec. Amb tot, considerà que les plàcides festes nadalenques són l’excusa perfecta per donar-nos una nova oportunitat. Any nou, vida nova! Toca fer examen de consciència i el punyent record dels que ja no hi són ens ha de fer valorar més les nostres vulnerables i efímeres existències. Per una qüestió de supervivència, necessitam miratges en el desert, l’escalfor humana i la idea de pertinença a una família, a una comunitat, tot i les seves imperfeccions i hipocresies. Són les nostres millors vitamines per digerir tantes frustracions.
 
Un cop, doncs, celebrada la catarsi col·lectiva amb dinars i misses nadalencs, tornarem a aixecar-nos. Amb la feixuga motxilla de les il·lusions perdudes a les espatlles, remuntarem el nou any amb un renovat propòsit d’esmena. Tanmateix, encara que la vida mai no serà com voldríem, no ens ha de fer por ser fills de Sísif. Pitjor és estar amb les mans plegades. Nadal només dóna oxigen a aquells que intenten tirar endavant sota el reparador influx del conte de Dickens. Per no defallir davant l’impacte de la crua realitat, també ens podem fer nostres les paraules de John Lennon, un altre clàssic per aquestes dates d’emocions desbordades: “Al final tot sortirà bé perquè, si no ha sortit bé, és que encara no és el final”. Molts d’anys!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/12/2016), reflexion sobre l'esperit nadalenc en l'era de la postreligió: 




Articles relacionats:
La mort de Déu
El sentit tràgic de la història
La degradació humana
-
 Els orígens del cristianisme

Josep Carner (1884-1970) tenia clar que un nou any és un nou engany. Així ho manifesta en un cèlebre poema seu:

Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.
 
 

I, per acabar, un poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003):

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


Aquí teniu altres poemes de temàtica nadalenca seleccionats per Jordi Llavina.


La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals.

La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.

I aquí teniu unes reflexions de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “La humanitat, partint del no-res i a còpia d'esforç, ha arribat a assolir les cotes més altes de misèria”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història
L'origen terrós de l'home

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px