Banner Top

La contraproduent superioritat moral de l’esquerra

Article publicat a l'Ara Balears (27/05/2018)

Normalment s’utilitza l’expressió “superioritat moral de l’esquerra” com un insult o com un retret d’arrogància. Cal, però, una major profunditat en la qüestió. És el que fa Ignacio Sánchez- Cuenca en el seu darrer assaig La superioritat moral de la izquierda. Aquest professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid torna a posar el dit a la nafra ideològica després d’haver criticat la ineficiència dels intel·lectuals espanyols al llibre La desfachatez intel·lectual.

Avui les ofertes polítiques es plantegen com a opcions de consum. Votam esquerra o dreta igual que compram una marca o altra d’esportives. Això, segons el professor universitari, és una aberració intel·lectual. Al seu paper, les opcions polítiques tenen unes fortes arrels morals. Així, l’esquerra està abonada als principis d’empatia, justícia social i pacifisme, mentre que la dreta aposta per l’autoritat i l’ordre.

Tanmateix, al llarg del segle XX, l’esquerra també va cometre grans crims. Els més sonats es produïren a la Unió Soviètica i a la Xina. Fins i tot, però, en aquests casos sinistres hi hagué -afirma l’assagista per a sorpresa de molts- una finalitat moral: fer un gran sacrifici de vides humanes amb el propòsit d’aconseguir un ordre social més just. Una altra llosa que arrossega l’esquerra és el de la seva incoherència. No s’han de mesclar, però, ous amb caragols. “Una cosa és la superioritat moral de certes idees i una altra ben distinta les persones que les adopten”, llegim a les primers pàgines de La superioritat moral de la izquierda

descarga ferfer

 

En un moment en què la distinció entre esquerra i dreta sembla borrosa, Sánchez-Cuenca està convençut que les idees de l’esquerra són èticament més elevades que les de la dreta. Amb tot, insisteix que aquesta superioritat és, en realitat, la seva condemna. Ho és perquè, en la seva obsessió per imaginar un món millor que està per arribar, les forces progressistes desatenen el món present. El politòleg recalca que és un error pensar que un obrer de dretes és algú alienat, amb una falsa consciència social. I és que poden ser individus que, tot i combregar amb les ideals dels partits d’esquerra, els consideren un mals gestors o incapaços de comprendre els seus problemes reals. En aquest sentit -puntualitza l’autor-, no deixa de ser curiós que ens sorprengui més la figura de l’obrer de dretes que no pas la d’un progre amb doblers.

L’esquerra, segons Sánchez-Cuenca, es divideix en dues famílies: els revolucionaris i els reformistes. Per als revolucionaris, els reformistes són uns traïdors; i per als reformistes, els revolucionaris són un il·lusos. Cadascú té una visió contraposada del que significa posar en pràctica les seves idees. Els revolucionaris són inoperatius perquè estan més pendents d’un futur utòpic. I els reformistes, un cop immersos en el sistema, s’enfronten a una sèrie de resistències que els fan tocar amb els peus a terra. En ambdós casos es produeixen frustracions importants. Aquesta dificultat, en canvi, no la té la dreta, que només es preocupa de gestionar l’inqüestionable statu quo i de conservar, per tant, els privilegis d’uns pocs.

izq

L’autor de La superioritat moral de la izquierda recorda que un dels principals problemes endèmics de l’esquerra són les seves constants divisions internes per qüestions ideològiques. Això no passa a la monolítica dreta, que tan sols es baralla entre si per qüestions d’ambició política. A més, l’esquerra peca sovint d’elitisme democràtic i de narcisisme. Reclosa dins la seva torre d’ivori, mira per damunt l’espatlla les classes populars per la seva suposada manca de sofisticació intel·lectual. A tot això hi hauríem d’afegir que els partits pogres també son víctimes del discurs políticament correcte. No s’atreveixen a parlar clar sobre temes polèmics com la immigració per por a ser titllats de racistes o populistes.

Atesos tots aquests condicionants, es pot entendre que la superioritat moral de l’esquerra no doni els rèdits electorals esperats. Amb tot, també hi ha un grup de ciutadans de dretes, generalment majors, que no es poden desferrar dels seus prejudicis. Així, quan l’esquerra arriba al poder i es beneficien de les seves mesures, no es veuen amb cor de votar-los perquè la seva mentalitat els ho impedeix. És una qüestió de principis. El repte, doncs, de l’esquerra és fer valer amb contundència la seva solvència per aconseguir el millor dels mons possibles. A Espanya, tanmateix, en qüestions nacionals, lamentablement sembla que l’esquerra sigui un clon de la dreta.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Martín Hache" sobre l'esquerra progre:

 

Articles del web relacionats:
- Intel·lectuals insolvents
"Antes rota que roja"
- L'esquerra i l'optimisme
Intel·lectuals destronats

Quin sentit té treballar?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

 

 

I aquí teniu un article que parla sobre el pensament de Marx, 200 anys després del seu naixement.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
- Etimologies laborals i vacacionals
Resignau-vos!
- Enternament precaris
El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

 

Va existir realment Jesús?

L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95:
 
“En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.

Flavi Josef
Flavi Josef
 
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzarè van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura.
 
Pau, el globalitzador del cristianisme
A part de Flavi Josef, hi ha un altre personatge històric que confirmaria l’impacte que va tenir el Messies poc després de la seva mort. El seu nom és Pau (7-67), Saule en els seus orígens. Es tractava d’un ciutadà romà d’origen jueu nascut a Tars, una ciutat grega al sud de les actuals costes de Turquia.
 
De família farisea, de jove Saule havia estat un acèrrim perseguidor de cristians. Als vint-i-nou anys, però, mentre es dirigia a Damasc a reprimir un grup de cristians, tingué una revelació. Una veu sorgida d’una llum encegadora li formulà la següent pregunta: “Saule, per què em persegueixes?” (Els fets dels apòstols, 9).

La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid
La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid

Des d’aleshores, rebatejat ja amb el nom de Pau, el propòsit d’aquest nou adepte fou escampar el missatge d’aquella fe emergent entre persones alienes a l’àmbit cultural jueu, com grecs i romans. D’aquí que se li assignàs el sobrenom de l’apòstol dels gentils – en els primers segles del cristianisme gentil era sinònim de pagà. La seva activitat evangelitzadora fou molt intensa. Visità diverses contrades de l’Àsia Menor i de Grècia, on creà les primeres comunitats cristianes.
 
Evangelistes passats pel sedàs
Cada comunitat cristiana estava dirigida per un bisbe (< ἐπίσκοπος, “vigilant”, “guarda”). Al 325 l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, els convocà a tots al concili de Nicea (actual ciutat turca d’Iznik). L’objectiu era resoldre diverses controvèrsies teològiques que havien sorgit en el si de les comunitats.

Concili de Nicea
Concili de Nicea

Fou en aquest concili on s’adoptà una fórmula de compromís, el famós Credo (“Crec en un sol Déu, Jesús Crist...”), i s’elaborà la primera llista d’escrits canònics (oficials) del Nou Testament. És el que es conegué com a Evangelis (< εὖ, “bo” + ἄγγελος, “missatge”), que es diferenciaven dels altres, dels falsos, dels apòcrifs (< ἀπό, preposició que indica allunyament + κρύπτω, “ocultar”).

'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament
'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament

Diu una tradició que tots els evangelis foren col·locats en filera i que, després que els bisbes pregassin molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. Tanmateix, no se sap ben bé quins criteris se seguiren per fer la tria d’aquests textos.
 
L’Església donà per bones les versions que feien dos apòstols de Jesús (Mateu i Joan) i altres dos, deixebles d’apòstols (Lluc, de Pau; i Marc, de Pere). Són obres que es confeccionaren a partir de tradicions orals de testimonis visuals i de textos anteriors sobre les paraules i accions del Messies. El consens general és que els quatre evangelis foren escrits originalment en grec, la lingua franca, de l'Orient de l'Imperi Romà. El primer Evangeli és el de Marc, datat entre els anys 70 i 71, i l’últim, el de Joan, redactat expressament vers el 100-110 per corregir alguns “errors” de perspectiva teològica dels anteriors.

Els quatre evangelistes de Jordaens
Els quatre evangelistes de Jordaens

Des d’un punt de vista històric, els Evangelis presenten molts problemes, ja que mesclen tradicions contradictòries i no coincideixen entre si en temes fins i tot molt importants. En tot cas, els més coincidents són els de Mateu i Lluc, la qual cosa fa pensar als estudiosos que ambdós evangelistes es basaren en un mateixa font, la coneguda com a Font Q (en alemany Quelle significa “font”).
 
Els Evangelis no acceptats com a canònics, el apòcrifs, tampoc no proporcionen informacions fiables sobre Jesús. Foren compostos molts anys després, a vegades centenars, i són plens d’una increïble fantasia. Després de perseguir-los durant molt de temps, avui l’Església no veu en ells cap amenaça.

Text apòcrif
Text apòcrif


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal:




Articles del web relacionats:

25 de desembre, la història d'una estafa
- Màrtirs cristians
- Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

L'art de callar

Article publicat a l'Ara Balears (13/04/2018)

A les facultats de periodisme haurien d’incorporar-hi una nova assignatura  anomenada L’art de callar. El temari podria seguir l’assaig homònim que el 1771 va publicar l’abat francès Dinouart. Precisament fa dos Sant Jordis el president Puigdemont en va recomanar en la traducció al català feta per Maria Dasca per a l’editorial Ela Geminada. Avui, des de Berlín, encara deu tenir present la seva lectura davant la bèstia espanyola que ha desfermat el procés català.
 
L’art de callar és un al·legat d’un clergue carca contra el paganisme que presidí la Il·lustració. Estava en sintonia amb una forta tradició catòlica d’apologia del silenci, imprescindible per a l’escolta de Déu: “L’home assenyat sap callar" (Proverbis, 11.12); “Hi ha un temps de callar i un temps de parlar” (Eclesiastès, 3.7.); “Posa’m, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis” (Salm 141).
 
Tot i el seu objectiu religiós, l’obra de Dinouart serví de correctiu als excessos dels progressistes laics del seu temps: “Molts autors haurien de guardar silenci, o bé perquè escriuen malament o bé perquè escriuen massa; i seria molt útil que els escriptors sòlids i amb judici, a qui agrada massa callar, donessin més sovint al públic instruccions prudents i d’importància”.

L’abat francès Dinouart
L’abat francès Dinouart
 
L’abat francès alertava dels perills d’una xerrameca insuportable i banal. Avui, en l’època del “tertulianisme” que alimenta la catalonofòbia, els seus consells són ben útils: “Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci”; “No se sap parlar prou bé fins que no s’ha après, abans, a callar”; “Parlar massa o no parlar prou són els efectes ordinaris de la llengua”; “És propi d’un home de caràcter coratjós parlar poc i fer grans accions. És propi d’un home de bon criteri parlar poc i dir sempre coses raonables”; “Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides”.

Hemingway dixit
Hemingway dixit
 
Ara mateix, a casa nostra, la convivència es veu amenaçada per la ximpleria i la violència verbal, carregada de demagògia. Per desgràcia alguns periodistes ofuscats per la seva ideologia ja no volen saber res de l’objectivitat, la premissa sagrada de la professió. Han desterrat de la seva deontologia el gran historiador romà Tàcit (segle I dC), que propugnava narrar els fets sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). 

L'art de callar
L'art de callar
 
El periodisme d’Estat s’està guanyant a pols el seu descrèdit a costa de servir als interessos de l’statu quo. La realitat que ens conten no és la que és, sinó la que voldrien que fos. El mite de la caverna de Plató no pot ser més actual. Cadascú, tanmateix, quedarà retratat en la maleïda hemeroteca. Shakespeare jo ho deixà escrit: “És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules”.
 
Per a Espanya dialogar amb Catalunya és una humiliació. El seu orgull patri no li ho permet. És acceptar que l’altre existeix. Per això, la seva única arma democràtica és la repressió. Mentrestant, s’atia el renou ambiental, que ho intoxica tot. Manuel Azaña,  darrer President de la Segona República Espanyola, va reblar el clau: "Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

El silenci és un temps per a escoltar i per a reflexionar. Espanya, però, fa renou perquè no li interessa ni escoltar ni fer autocrítica. A l’hora de tapar boques, s’aprofita del trist silenci còmplice d’intel·lectuals i polítics progressistes. En la setmana del #NoCallarem, que som a punt d’acabar, moltes veus s’han alçat a favor de la llibertat d’expressió. El tret de sortida l’ha donat el videoclip Los borbones son unos ladrones, enregistrat a la presó Model de Barcelona. Fins a 13 artistes han participat en una nova versió de la polèmica cançó de Valtonyc, pel qual el Tribunal Suprem vol enviar a la garjola el raper mallorquí. Són esperits lliures que es rebel·len contra el pitjor de tots els silencis: el de la por i la covardia. No debades, és imperdonable callar quan és imperatiu parlar per criticar l’ombra allargada del franquisme.

Darwin
Darwin
 
Avui, amb tant d’ “opinionisme histèric”, som lluny de la conversa, del “plaer del diàleg intel·ligent”, com deia Pedro Salinas. El pitjor de tot plegat és que, a l’escola, als nins els insistim en el diàleg i l’escolta com a eines imprescindibles per resoldre conflictes. Res d’això, però, impera, en el mon adult, en alguns dirigents polítics. Prefereixen continuar escampant odi i confusió amb la seva llengua viperina. Realment saber callar és un art molt complex. N’hi ha, però, que temen dominar-lo per no haver d’afrontar-se a les seves pròpies misèries.

Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/03/2018), reflexion sobre el silenci a partir d'una cita de : “La intel·ligència és una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència:




Articles del web relacionats:
Paraules adulterades
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px