Banner Top

La vida penja d'un fil

Certament, la vida penja d’un fil. Ningú no es pot escapar del seu destí. Aquesta paraula prové del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.
 
Maleït karma
La pregunta, tanmateix, és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, "qui veu amb antelació")? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma.

Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”
 
Les Moires que ens condueixen al tanatori
En grec, destí es deia ἀνάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires, les “repartidores” (μοῖρα significa “part”, “porció”). Eren filles de Zeus i Temis i germanes de les Hores.

Les Moires eren tres, com tantes altres agrupacions de tres en la mitologia clàssica (però també en altres cultures): les Hores, les Gràcies, les Gorgones... Eren filadores del destí, representat pel seu instrument de treball: el fil.

Friedrich Paul Thumann, (1834-1908),
Friedrich Paul Thumann, (1834-1908)

Les tres germanes eren vinculades amb Ilitia, la filla de Zeus i Hera que presidia els parts. Se les representava com a ancianes d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesis (“la que tira la sort”), mesurava la llargària del fil i el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores d’or. 

Amb el fil ja tallat, els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Amb l'existència de les Moires, de genealogia imprecisa, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l'oracle de Delfos, el destí d'Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

Moires (Vedder)
Moires (Vedder)

Keres, les altres senyores del destí
En la mitologia grega, el destí també era representat per les Keres (< Κήρ, “desgràcia”, “destí”). Tenien una personalitat ambigua. Sovint apareixen com a éssers alats, de color negre i d’aspecte horrible, que porten la mort violenta al camp de batalla. Homer, però, les presenta com a Fats que conviuen amb cada ésser humà.

Així, Aquil·les pot escollir entre dues Keres: una que li pot donar una vida llarga a la seva pàtria, lluny de la guerra i de la glòria, i una altra, la que acaba escollint, que li donarà davant de Troia una fama immortal a costa d'una mort prematura. A la Ilíada també trobam l’escena en què Zeus posa en una balança les Keres d'Aquil·les i les d’Hèctor en presència dels déus. L’objectiu és conèixer qui dels dos morirà en el combat que lliuraran. La balança s'inclina cap a l’Hades en el plat que conté la Ker d'Hèctor. Així, immediatament, Apol·lo abandona l'heroi troià cap al seu destí.

Keres en el camp de batalla
Keres en el camp de batalla

Les Parques romanes
En la mitologia escandinava, les Moires foren conegudes com a Nornes; en la lituana i letona, com a Laimes; i a Roma com a Parques (derivat de pario ,“parir”, perquè predestinaven el futur del nadons. Els romans les rebatiaren individualment com a Nona (ja que nou són els mesos de gestació), Decima (per ser el mes límit del naixement) i Morta -no debades, qui arriba al món està condemnat necessàriament a morir.

Cadascuna de les Parques presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.
 
Filadora
Filadora


Les Parques també foren conegudes com les Tria Fata, els “tres destins”. Estaven representades al Fòrum. La historiadora de l’art Mireia Rosich ens recorda la importància que tengueren la representació de les Parques durant el Barroc. Les paraules són extretes de l'article "Viure el temps", de la secció “Dins el laberint”, del diari “El Punt” (21/01/2018):

“En les representacions artístiques dels tres personatges que trobem en palaus barrocs com el Palazzo Pitti i el Medici-Ricardi de Florència, o el Palau de Luxemburg, a París, els artistes venien a dir que la vida també s’acaba per als poderosos de la terra, tant se val si el cognom és Mèdici, Borbó o Trump. També Goya les va pintar a les parets de la Quinta del Sordo –com es coneixia la casa que havia adquirit als afores de Madrid– amb el seu característic (i turmentat) estil de l’etapa de pintures negres. Les parques goyescas fan por”.

No us enfadeu amb el fat
Els sobrenom de Fata per a les Parques romanes prové del verb llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. De fat també tenim fades, que durant el Romanticisme foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir es lliuraven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.

Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
 
Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d'algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d'una criatura. D'aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà "dicha", sinònim de felicitat.

Cada dia caminam al límit de la línia (il·lustració de Brecht Vandenbroucke)
Cada dia caminam al límit de la línia (il·lustració de Brecht Vandenbroucke)

I acabarem amb una llegenda llatina que solien presidir els rellotges de sol: Meam non tuam noscis (“Coneixes la meva hora, però no la teva”).

Aquí teniu un poema de Montse Cercós titulat precisament “Quan tot penja d’un fil”

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.


En aquest article de Mireia Rosich trobareu més informació de les Moires.

Aquí teniu la representació de les Moires segons la pel·lícula Hèrcules de Disney:



Articles del web relacionats:

Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?



Sant Jordi, l'alter ego de Perseu

La tradició catalana situa el mite de Sant Jordi a Montblanc. Un dia aquest poble del sud-est de Catalunya va rebre la visita d'un drac immens i terrible. Per tal d'apaivagar-lo, els seus habitants varen decidir lliurar-li periòdicament una persona triada a l'atzar. Aquella macabra rifa volgué que un dia la víctima fos la mateixa filla del rei, una bella princesa.

La jove acceptà amb resignació el seu fatídic destí, però en el camí se li va aparèixer un cavaller fort i valent, muntat dalt d'un imponent cavall blanc, amb una llança a la mà. Després d'un dur combat amb el monstre, aquell nouvingut va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixà el drac mig mort. A continuació, l'arrossegà fins a la plaça de la vila per acabar-lo de rematar. De la sang de l'animal en sortí un roser amb una rosa vermella, que el cavaller tallà per oferir-la a la princesa.
 
Per agrair-li una gesta tan admirable, el rei va voler casar la seva filla amb aquell salvador enviat per la Providència. L'home, però, ho rebutjà dient que ell no era digne de tal honor. Aleshores s'acomiadà de tothom i desaparegué tan misteriosament com havia aparegut.

Tanmateix, aquest relat català és l'enèsima versió d'un mateix mite: l'heroi que salva una princesa d'un monstre, representant el triomf del Bé sobre el Mal. El seu rastre es pot resseguir en moltes cultures de l'antiguitat. A Mesopotàmia tenim Marduk i el monstre Tiamat; a Egipte, el déu Horus contra Seth; i a Grècia hi ha l’epopeia de Perseu.
 
Perseu i les andròmines
Després d’haver decapitat Medusa als confins occidentals, Perseu, dalt seu seu cavall Pegàs, tornà cap a casa, a l’illa egea de Sèrifos. En passar per les costes d’Etiòpia, que en l’antiguitat ocupava part de l’actual Líbia, l’heroi grec va haver de fer una aturada per salvar Andròmeda (“la que governa els homes”), la filla del rei Cefeu i de Cassiopea. La jove es trobava encadenada nua a una roca per culpa d’una ofensa de la seva mare a Posidó.

Cassiopea s’havia vanagloriat davant les nimfes nereides de ser més bella que elles. Les nimfes ho feren saber al seu protector, el déu del mar, el qual, irritat, envià un monstre marí que assolà Etiòpia. Es deia Ceto (κῆτος, "monstre aquàtic"), d'on avui tenim els cetacis, espècie dels mamífers que inclou des de balenes fins a dofins.

Un oracle havia vaticinat la fi de la desgràcia si Andròmeda era exposada com a aliment al monstre. El rei Cefeu, obligat pels seus conciutadans, no va tenir més remei que encadenar la seva filla a una roca. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, amb el temps, el relat del rescat d’Andròmeda va sembla tan fabulós, que es creà la paraula andròmina com a sinònim de cosa inútil o embolic.
 
Perseu i Andròmeda (Joachim Wtewael, 1611)
Andròmeda alliberada per Perseu, pintada per l’artista holandès Joachim Wtewael el 1611. Els pintors renaixentistes van associar sovint, erròniament, el vol de Perseu amb el cavall alat Pegàs. En la tradició dels mites grecs, Perseu vola amb les seves sandàlies alades. / Museu del Louvre, París

Jordi de Capadòcia
La primera referència coneguda de Sant Jordi data del segle IV. El personatge es confon amb un Jordi de Capadòcia, un militar romà convertit al cristianisme i mort el 303 sota l’imperi de Dioclecià per no voler abjurar de la seva fe. Al final aquest màrtir oriental de nom marcadament agrícola - Γεώργιος significa “pagès”- esdevindria un dels sants laics europeus més venerats. La seva figura es va difondre sobretot a partir de la Llegenda àuria (1246) del frare dominic Jacob de Voragine. Aquest llibre situa el cavaller a Silene (Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i que vol devorar la filla del rei.

 
Sant Jordi matant el drac
Sant Jordi matant el drac
 
A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles per ajudar comptes i reis amb una lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella. El sant acabaria convertint-se en el patró de Catalunya i de països com Anglaterra i Portugal –els cavallers templers també adoptaren el seu símbol, la creu vermella sobre fons blanc. L’Església romana establí que la seva mort se celebraria cada 23 d’abril Al segle XIX, amb la Renaixença, la llegenda d’aquest màrtir es prestà a una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor.

Aquí teniu el rescat d'Andròmeda de la pel·lícula "Fúria de Titans" (1981):



La diada de la rosa
El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

El dia del llibre i la rosa
El dia del llibre i la rosa
 
Abans que es fusionàs amb el dia del Llibre, a les terres de parla catalana el dia de Sant Jordi ja era considerat la festa dels enamorats, l’equivalent al castellà Sant Valentí. La tradició de regalar una rosa aquest dia no té un origen gaire clar. Amb tot, alguns historiadors creuen que prové de la Fira de la rosa que se celebrava al carrer del Bisbe de Barcelona –a finals d’abril i durant el maig és quan la floració de rosers es troba en la seva màxima esplendor. Al segle XVIII la fira es convertí en una cita obligada per a nuvis i recent casats, de manera que també es conegué com la Fira dels Enamorats.
 
A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)
Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu una interpretació del mite de Perseu i Andròmeda a càrrec de Mireia Rosich, director del Víctor Balaguer de Vilanova.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquí teniu dos articles sobre la història del simbolisme de la rosa. Un es titula "Rosa, rosae, rosam". I l'altre "Una rosa és una rosa és una rosa".

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Poema de Miquel Martí i Pol
Poema de Miquel Martí i Pol

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
Atles que sostenen el món
Meduses que petrifiquen

Bauzá, àlies Neró

Article publicat a l'Ara Balears (03/11/2014)

Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat  (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
 
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: "En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones".

Neró
Neró
 
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
 
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.

Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)

Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic: Errare humanum est (“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
 
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
 
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).


Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)


El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.

I aquí teniu un vídeo de l'Assemblea Docents inspirat en aquest article:



Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
-
 El poble balear i l'au fènix
- Prendre partit

Memento mori

Article publicat a l'Ara Balears (06/11/2013)
 
La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes feriunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa. Cotidie morimur (“Cada dia morim”), deia Sèneca.

Cotidie morimur
Cotidie morimur
 
Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Thànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Thanatos modern amb la dalla
Thanatos modern amb la dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1903, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.
 
La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Konstantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences [...]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca [...].

Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).

 
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
 

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

I, per acabar, recordau aquestes frases -no en sé l'autor:

  • “La vida és una malaltia de transmissió sexual amb un alt índex de mortalitat”
  • “L’única cosa certa és que, de la vida, no en sortirem vius”.

En el capítol setè de l’Eclesiàstic trobam la següent reflexió sobre la mort: In omnibus operibus tuis memorare novissima tua et in aeternum non peccabis (“En totes les teves obres, recorda’t de les teves acaballes i no pecaràs mai”).

Aquí teniu un article interessant sobre l'enyor d'una persona que ens ha deixat.

In omnibus operibus
In omnibus operibus

Aquí teniu unes reflexions sobre la mort del llibre de l’estoic Sèneca Lletres a Lucili (Llibre XV, Lletra XCIII).

No ens hem de captenir de viure molt, sinó de viure a bastament, car per viure molt necessites el destí, per viure a bastament, la diligència de l’esperit. Llarga és la vida si és plena [...]. ¿De què serveixen a l’un vuitanta anys passats en la vagància? [...]. Ha viscut vuitanta anys. Caldria saber des de quin dia comptes la seva mort. Aquell altre ha mort en la flor de l’edat. Però ha complert els deures de bon ciutadà, de bon amic, de bon fill; en cap punt s’ha emperesit [...].

Diem de tal que ha viscut vuitanta anys. Diríem, més aviat, que ha durat vuitanta anys, a menys que diguem que ha viscut com ho diem dels arbres. Jo et prego, Lucili, que procurem que, talment com les coses de gran preu, la nostra vida no sigui gran en extensió, sinó en valor. Amidem-la per les obres, no pas per la durada [...].

La durada de la vida és cosa que no depèn de nosaltres; que mentre jo visqui, visqui realment, és cosa meva. El que em pots exigir és que no passi la vida en una vergonyosa obscuritat; que meni la vida, i no la deixi passar inútil. ¿Preguntes quina és la vida més duradora? Viure fins a assolir la saviesa. Qui hi ha arribat, ha aconseguit no la fita més llunyana, sinó la més gran [...].

Aquí teniu més reflexions de Sèneca sobre la mort.

Representació de la mort
Representació de la mort

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Horaci, en les seves Odes (II, 18), també ens convida a la següent reflexió sobre la fugacitat del temps:

Traditur dies die                                                      “Un dia empeny un altre dia
nouaeque pergunt interire lunae                         i noves llunes s’encaminen cap a la mort”


I aquí teniu altres llatinismes relacionats amb la mort

Nihil enim semper floret, aetas succedit aetati.  “Res està sempre en flor, una edat en segueix una altra” (Ciceró) 

Utendum est aetate. Cito pede labitur aetas   “Cal aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu rabent” (Ovidi) 

Fugit irreparabile tempus     “S’escapa el temps irrecuperable” (Virgili) 

Nihil est annis velocius      “Res és més veloç que els anys” (Ovidi) 

Mirabar celerem fugitiva aetate rapinam, et, dum nascuntur, consenuisse rosas.   
"M’escarrufava el ràpid furt de l’edat fugitiva i que les roses es marceixen en el moment de néixer” (Ausoni) 

Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas, omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi paulatim lenta consumitis omnia morte.
“El temps és devorador de les coses i tu, envejosa vellesa, ho feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta” (Ovidi) 

Omnia aliena sunt: tempus tantum nostrum est.  “Tot ens és aliè, sols el temps és nostre” (Sèneca) 

Aetate rectius sapimus.   “Amb l’edat ens tornem més savis” (Terenci) 

Vive memor Leti; fugit hora.    “Viu pensant en la mort; el temps fuig” (Persi)

Si computas annos, exiguum tempus: si vices rerum, aevum putes. “El temps és breu, si comptes els anys; però si comptes les vicissituds diries que és un segle”(Plini)

Eheu, fugaces, Postume, Postume,labuntur anni, nec pietas moram rugis et instanti senectae afferet indomitaeque morti. 
"Ai! Pòstum, Pòstum, fugissers s’esmunyen els anys, i la devoció als déus no demorarà les arrugues, la vellesa que ens acuita i la mort indomable" (Horaci) 

Ars longa, vita brevis.  “L’art és llarg, la vida breu” (Sèneca)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està a paraules relacionades amb la mort.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari del memento mori.

Aquí teniu una interessant reflexió de Steve Jobs, el creador d'Apple mort el 2011, sobre el memento mori.



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo de Pablo Motos:



I aquestes són algunes de les consideracions sobre la mort de personatges cèlebres:

"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius" (Ciceró, orador i polític romà, segle I aC)

"Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort" (Sigmund Freud, psicoanalista austríac, 1856-1939)

"Només es mor un cop, però per a un temps tan llarg!" (Molière, dramaturg francès, segle XVII)

"No és que tingui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi" (Woddy Allen, actor i director nord-americà)

"No em preocupa la mort, em dissoldré en el no res" (José Saramago, escriptor portuguès, 1922-2010)

"Al cap i a la fi, la mort és només un símptoma que hi va haver vida" (Mario Benedetti, escriptor uruguaià, 1920-2009)

“És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar” (Sèneca, segle I dC)

“Si no vaig viure més, va ser perquè no em va donar temps” (Marquès de Sade, 1740-1814)

“Només deman a Déu que tengui pietat amb l’ànima d’aquest ateu” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“Tots plegats som peces efímeres d’impossible immortalitat” (Montserrat Roig, 1946-1991)


Les paraules del gran Joan Vinyoli també són molt escaients (“Abans que neixi l’alba”):

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records.

 
Poema de la mort. Poema a la mort
 
Tots som un pou de vida,
tots vivim amb la mort
amagada a una guarida
que ens agafarà de la mà
a poc a poc, o un dia de cop.
Si l’alè es cansa
i l’ombra ens domina.
Si un mal cop de sort
al no-res ens deriva.
Si un esdeveniment
ens paralitza el cor.
Si un joc del destí
ens fa perdre la partida amb la vida,
ja saben els altres que érem part d’un tot
i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,
i amb les flors i el foc l’eterna fugida.
I serem record,
i serem la baula
d’una cadena que ens uneix a tots
al misteriós món de la vida,
al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel
 

I aquest poema de Miquel Àngel Riera també és molt emotiu:

Quant a mi, que us firm en blanc
l'acceptació prèvia de la vostra futura sentència,
cal que sapigueu
que és des de vosaltres des d'on vull salvar-me,
però a mitja veu:
d'enmig de la teringa de resultats possibles,
dic fort que serà prou, per a justificar-me,
que en passar el meu taüt,
algú, d'entre vosaltres,
discretament recolzat al cantó més mesquí del poble,
en veure'm allunyar com una pluja magra,
mentre es palpa més fosca arreu de la persona,
es senti entotsolat, per un instant, com el que perd una eina
i en girar-me l'esquena, decidit a anar enlloc,
digui de mi, com el que escup la llosca:
Era dels nostres: caldria no hagués mort.

Aquest altre poema de Miquel Martí i Pol també és molt emotiu:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu...
Parlem de les teves coses, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest vídeo del programa Bricolatge emocional de TV3.

Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo sobre la Dolors, una dona amb càncer terminal que encara la seva recta final amb serenor. És del programa "No serà fàcil" de TV3. És realment emotiu!

Aquest vídeo també és molt interessant: "Morir bé", del programa Latituds de TV3. I aquest vídeo de Salvados parla sobre l'eutanàsia, la bona mort.

Aquest és l'article vitalista que ha escrit el neuròleg Olivers Sacks en saber que li queden mesos de vida.

Igual d'interessant és aquest article d'Eva Piquer titulat "Si el món s'acaba". Aquest altre, de la mateixa autora, titulat "La mort pressentida", també és interessant.

Si voleu saber per què celebram Halloween i Tots Sants, podeu consultar aquest altre article meu.

Etimologies de la mort
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (26/10/2013) per parlar sobre les etimologies de la mort.





 

La hipocresia tràgica dels polítics

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/13)
 
Un dia vaig sentir explicar a Toni Soler com va néixer el Polònia, l’exitós programa de sàtira política de TV3. La idea se li va ocórrer durant l’època en què, com a periodista de carrer, cobria les rodes de premsa dels nostres polítics. Aleshores s’adonà que sovint molts d’ells, en acabar el seu parlament, s’oblidaven de les consignes del partit i oferien una imatge ben diferent de l’exposada davant les càmeres. És a dir, feien teatre. Més endavant, Soler no dubtà a portar a la televisió aquesta actitud tan esquizofrènica que permet a l’audiència treure les seves pròpies conclusions sobre en mans de qui estam.
 
Programes com el Polònia deixen al descobert l’etimologia de persona. Segons una teoria, la paraula deriva del grec prósopon (literalment “davant la cara”) i al·ludia a la màscara que portaven els actors i que els permetia representar diversos personatges en una mateixa peça. Com a persones que som, doncs, a tots ens costa treure’ns la careta de sobre, ja que, essent la vida un drama (del grec dráo, “actuar”) no param d’actuar i d’interpretar diversos papers en funció de la situació. Som, per tant, vertaders hipòcrites, que era així com s’anomenaven a l’antiga Grècia els actors. A vegades, però, els nostres papers poden esdevenir del tot histriònics, encara que al món etrusc aquest era el nom que rebien els encarregats d’amenitzar amb música i dansa els funerals.

La hipocresia quotidiana
La hipocresia quotidiana
 
Si els polítics són el reflex del tarannà d’un poble, també s’erigeixen en els màxims representants de la seva l’hipocresia i histrionisme. Sempre compten amb la inestimable ajuda d’un cor d’aduladors que dansen (choreuo) al seu voltant fent de tertulians en qualsevol orquestra (< orcheomai, “ballar”) mediàtica. No sabem què pensaria Tertulià de la connotació tan barroera que ha adquirit avui el seu nom, ell que entre els segles I i II s’esforçà per defensar amb arguments la fe cristiana. A Castella, a partir del segle XVII, les persones que assitien a cenacles on es discutien en públic temes religiosos passaren a ser conegudes com a tertulians perquè sovint citaven les obres del gran teòleg cartaginès –diuen que els seus sermons eren tres vegades millors que els de l’eminent orador Marc Tul·li Ciceró i que, per això, l’anomenaren Ter Tulio. Aquells primers tertulians, però, eren considerats uns autèntics erudits, res a veure amb els seus actuals rudes imitadors, que prefereixen la demagògia abans que els debats constructius. Ara qualsevol argument és vàlid per tal d’arrossegar (ágo) el poble (démos).
 
Tanmateix, la realitat s’imposa i els polítics que hagin “actuat” amb poca transparència s’hauran d’acabar enfrontant tot sols al seu destí. Aleshores, observaran (théaomai) les conseqüències que té fer tant de teatre. Ben aviat s’oblidaran de l’eròtica del poder i viuran en carn pròpia les vicissituds dels protagonistes de la tragèdia grega. Aquest gènere literari, nascut al segle V aC com a eina propagandística de la democràcia atenesa, era procliu a repetir els mateixos esquemes narratius. De cop i volta l’heroi patia una peripècia (“caure al voltant”); passava de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’hybris (“supèrbia”). Llavors, s’adonava de la magnitud de l’error i es veia en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç solia ser dolorós en forma de catàstrofe (“gir cap avall”).
 
Els polítics que ja són a la presó han seguit al peu de la lletra aquest guió, o gairebé –alguns no s’han ni molestat a expiar els seus errors. Ara hem d’esperar que el seu testimoni provoqui entre els seus col·legues els mateixos sentiments de pietat i de temor que, en la tragèdia grega, experimentava el públic en veure la caiguda en desgràcia de l’heroi. Això, seguint la terminologia aristotèlica, servia als espectadors de catarsi (“purificació”); és a dir, després d’haver-se identificat amb el protagonista, feien un alè en comprovar que la casualitat havia volgut que aquella calamitat no els hagués tocat a ells.
 
Però no totes les tragèdies gregues acabaven malament. Els polítics amb sort i sense remordiments gaudiran d’una doble catarsi si llegeixen algunes de les obres d’Eurípides. Aquest dramaturg grec fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Els qui així se salvin continuaran sortint per la televisió amb el seu rol d’actors, és a dir, d’hipòcrites. Davant aquesta farsa, que amb tant d’enginy retrata el Polònia, és preferible riure que no plorar. Les rialles, però, no ens han de fer oblidar que sovint el que presenciam és una vertadera tragèdia per a la nostra societat. Aleshores, haurem acotar el cap de vergonya en constatar que la hipocresia tràgica dels nostres representants no és més que el reflex de la nostra.

Articles del web relacionats:
La vida com a tragèdia

 


I per entendre la nostra societat hipòcrita, no us podeu perdre aquest vídeo:

Sobre dates i “fechas”

L’origen d’aquestes paraules es remunta a temps de l’edat mitjana. Aleshores, i fins ben entrat el segle XVIII, no hi havia un servei postal organitzat, diari o periòdic, de recollida i entrega de cartes o paquets. Al final de la carta  s’escrivia facta (< facio, “fer”) per indicar quin dia havia estat “feta”, escrita. Així tenim frases com  epistula o charta data die... ("epístola o carta donada el dia..."). Però és molt possible que el vaixell que havia de portar-la a destí no pogués salpar per culpa d’un contratemps. D’aquesta manera, després de facta, es col·locava data (“donada, entregada”) tal dia.

Encara, però, hi havia temps d’afegir-hi alguna cosa més en cas d’un nou retard o d’un oblit mentre s’havia escrit la carta. Així, rere l’afegit s’escrivia P.D. (posdata) o P.S. (post scripta). D’aquesta pràctica sorgirien en català les paraules “data” i “dada” i en castellà “fecha” i “dato”; curiosament, però, el castellà conserva de manera residual el verb “datar” –en la resta de llengües europees, també predomina l’opció del català per a “data”: date en anglès i en francès, data en galaico-portuguès, o datum en alemany.

Aquí teniu un enllaç sobre etimologies epistolars.

Articles del web relacionats:
Irremissiblement insubmisos

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px