Banner Top

Ubi sunt?

Per molt immortals que ens considerem, prest o tard ens arribarà l’hora de la Parca. Ja en la literatura llatina ens trobam amb el tòpic literari Ubi sunt? (“On són?”). Es tractava d’una pregunta retòrica sobre la fugacitat de les glòries mundanes i la vanitat del poder. Avui s’empra per preguntar pels grans personatges històrics o per aspectes importants de la vida, com la bellesa o la joventut, que ja no tornaran.

Emparentat amb l’Ubi sunt? hi ha un altre llatinisme d’època medieval: Sic transit gloria mundi (“Així transcorre la glòria del món”). L’expressió s’emprava en la coronació dels papes com un memento mori (“recorda que has de morir”). Després de cremar una tira de lli, un monjo la pronunciava per recordar al Summe Pontífex que, a pesar de la pompa de la cerimònia, ell era mortal i, per tant, de vida efímera igual que la tira de lli que es consumia. Aquest ritual catòlic deixà de practicar-se el 1978 amb Joan Pau II, el qual renuncià a la tiara papal i a la cerimònia de coronació.

Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi

 

Finis gloriae mundi
Finis gloriae mundi

Respice finem
Respice finem

Som pols
Així doncs, no ens queda més remei que tocar amb els peus a terra. Ja ho diu la Vulgata: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir, "Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs". El sacerdot pronuncia aquesta frase el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma, mentre imposa damunt del front dels feligresos una creu amb cendra.


La pols de dimcres de cendra
La pols de dimecres de cendra

En consonància amb el tòpic del memento mori, l’esmentada sentència bíblica ens recorda que el destí de l’home és la terra (humus) que habita.  A final de l’imperi romà fou quan es generalitzà el sepeli (< sepelio, “enterrar”) o inhumació (< in “cap a dins” + humus, “terra”). En sentit contrari, per parlar de desenterrar un cadàver, tenim la paraula exhumació. Abans, era més habitual la incineració (< in ”en” + cinis, cineris “cendra”).
 
La pira, la foguera grega derivada de πῦρ, πυρός (“foc”), en llatí s’anomenava bustum, paraula formada a partir del verb comburo (“consumir”, “cremar totalment”), d’on tenim combustió. Amb el temps, bustum donaria bust per a anomenar les escultures només amb la part superior del cos que antigament decoraven els sepulcres –en grec, sepulcre és τάφος, que al segle XIX donà la paraula cenotafi (+ κενός, “buit”) per referir-se a un monument sepulcral erigit a la memòria d'un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles.

Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
 
El conjunt de nínxols on es col·locaven les urnes cineràries rebia el nom de columbarium (“colomer”), que ens ha donat columbari. S’anomenava així per la seva semblança amb els nius de les columbae (“colomes”). Amb la inhumació, en canvi, al cap d’un temps els ossos dels esquelets eren recollits en una urna coneguda com a ossari.
 
Esquelet és una paraula que va néixer en època moderna a partir del grec σκέλλω (“assecar”). No té res a veure amb esquela, que prové del llatí schida (“full petit”), que alhora deriva del grec σχίζω (“separar”, “dividir”). Les esqueles són els fulls que anuncien la nostra marxa d’aquest món, és a dir, el nostre èxit (< exeo, “marxar”) o òbit (< obeo, “traspassar”). No deixa de ser curiós que encara avui, en els hospitals, es faci servir el cultisme exitus com a eufemisme de defunció (< defungor, “pagar un deute”, “acomplir”), que alhora és un eufemisme per parlar de la mort.

Un cop produïda la defunció, hi ha el que, en llenguatge mèdic, es diu el rigor mortis (“la rigidesa del mort”). És l’encarcarament que sobrevé al cadàver poc temps després de la mort i desapareix en començar el procés de descomposició. També es parla d’in articulo mortis (“en el moment de la mort”) com a sinònim d’in extremis (“en el darrer instant”). En el moment extrem de la vida la religió catòlica aplica als malalts el sagrament de l’extremunció (< extrema, “última” + ungere, “ungir”).

Cadàvers sarcàstics
Segons una etimologia popular, cadàver seria l'acrònim de caro data vermibus ("carn donada als cucs"). El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"), d’on tenim també  accident, caducitat, coincidència, reincidir, ocàs o ocasió (situació que “cau” davant un).

Autoretrat
Autoretrat amb esquelet per Lovis Corinth
 
Allà on sí que podem trobar carn és en els sarcòfags, arques sepulcrals, generalment de pedra, erigides sobre el sòl. En un principi aquest terme d’origen grec equivalia a la paraula llatina carnívor, ja que està composta per les arrels ἡ σαρξ, σαρκός (“carn”) i φάγειν (“menjar”). El seu actual significat prové suposadament d’un antic costum grec.
 
Segons una explicació iniciada per Eratòstenes (segle III aC) i recollida per Plini el Vell (segle I dC), els grecs construïen les tombes amb una pedra calcària extremadament porosa procedent de les canteres d’Assos, al nord-oest de Turquia. Dins d’aquesta pedra, coneguda com a λίθος σαρκοφάγος (“pedra que menja carn”), els cadàvers es descomponien i es desintegraven amb rapidesa. Més tard la paraula s’aplicà a les sepultures construïdes amb qualsevol tipus de pedra. Tot plegat no deixa de ser un sarcasme, és a dir, una ironia mordaç, que “penetra la carn”.
 
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)

Els romans no enterraven els morts en taüts, paraula que prové de l’arab tābût  (“caixa”). Sí feien servir, però, una mena de llit anomenat feretrum (“carregador”), derivat de  ferre (“portar”), que servia per transportar el difunt fins a la pira on s’havia d’incinerar. I d’aquest feretrum tenim la nostra paraula fèretre per al·ludir a la caixa mortuòria, generalment de fusta.
 
Pompes fúnebres
L’etimologia de funeral també ens remet a l’època romana. Les comitives que acompanyaven les despulles del difunt solien portar uns funes –mot que significa “cordes”, però també “torxes”- amb els quals després prenien foc a la pira. El fet de seguir (exsequor) aquesta comitiva ens donaria la paraula exèquies com a sinònim de funeral. En grec, tal processó solemne rebia el nom de πομπή (“enviament”, “acompanyament”), derivat de πέμπω (“enviar”). D’aquí el servei de pompes fúnebres, la societat o organització encarregada del digne trasllat d'un difunt i de les activitats funeràries.

El funerals poden incloure una peça musical que es diu rèquiem (“descans” en llatí). La paraula concretament prové d’una frase que antigament es deia en començar la missa dels difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine (“Dóna’ls, Senyor, el descans etern”).

Els funerals etruscs se solien celebrar amb jocs de gladiadors que s’amenitzaven amb música i dansa. En aquests espectacles destacava la figura de l’hister. En llatí, el terme donà histrió en al·lusió a l’actor bufó en contraposició a l’actor seriós de la tragèdia. No deixa de ser curiós que antigament un comediant intentàs posar una mica d’alegria a un acte tan trist o lúgubre (no confondre amb llòbrec, sinònim de fosc, tenebrós, que deriva de lubricus, “relliscós”, “llenegós”). Aquesta paraula deriva del llatí lugere (“plorar”, “afligir-se”), que també ens ha donat l’adjectiu luctuós i, en castellà, “luto” (dol en català) i “artilugio” (artefacte en català) -amb l’afegitó d’ars (“habilitat”), en un principi un “artilugio” era un plor fingit i més tard adquirí l’accepció de mecanisme artificiós. 

Esquelet alegre trobat a Turquia
Esquelet alegre trobat a Turquia
 
Els elogis dels epitafis
En els cementeris romans –paraula agafada del grec κοιμάω, “dormir”-, les tombes (< τύμβος, “cúmul de terra”) eren presidides per una làpida, una placa de pedra (lapis, lapidis) amb un epitafi (<ἐπί, “sobre” + τάφος, “sepulcre”). Es tractava d’inscripcions generalment amb paraules d’elogi envers el difunt.
 
En un principi elogi tan sols significava “inscripció”. Es creu que aquest mot podria derivar del grec ἐλεγεῖον –paraula emparentada amb λογος (“paraula”)- o del llatí loqui (“parlar”). Ἐλεγεῖον designava un dístic, és a dir, una estrofa formada per dos versos (normalment un hexàmetre i un pentàmetre). Per això, d’aquí també tenim la paraula elegia com a composició poètica que expressa lament i dolor i que en origen s’escrivia en dístics.

Imatge de la mort segons Breugel
Imatge de la mort segons Breugel
 
En moltes làpides solia destacar la sigla llatina RIP, abreviatura de Requiescat in pace (“Que descansi en pau”). La ciència encarregada d’estudiar aquestes inscripcions funeràries és l’epigrafia ( < ἐπί, “sobre” + γράφω, “escriure”). Més d’un pensarà que tot plegat és molt macabre. I no s’equivoca perquè aquesta paraula està molt relacionada amb els morts. S’hauria originat al segle XIX a partir de l’expressió francesa danse macabré (“ball dels mort”), que és una alteració de Macabeus, els herois germans hebreus que moriren com a màrtirs –el llibre homònim és el primer testimoni bíblic de pregària pels difunts.

Després de tot aquest repàs etimològic sobre la mort més pròxima, només ens queda pensar en la vida d’ultratomba, cosa que estudia l’escatologia (< ἔσχατός, “últim”). No confondre amb l’adjectiu escatològic (< σκῶρ, σκατός, “excrement”, “deixalles”), que fa referència a coses més desagradables –d’aquesta última arrel tenim també escòria, que en un principi feia referència a l’escuma resultant d’un metall en fusió. Així, com assegura el filòleg Albert Turull, un nihilista doblement escatològic diria que “al final, tot és una merda”. Tampoc es tracta, però, d’abonar-nos a la coprolàlia, a la tendència patològica de proferir (λαλέω) constantment obscenitats o paraules tan grolleres com la merda (κόπρος).

La dansa de la mort
A partir del segle XIV es va estendre per moltes poblacions de la península un espectacle procedent de França conegut com la dansa de la mort. Va néixer en el temps de les grans epidèmies o de les guerres devastadores i mortíferes.

Aquest ball macabre és una representació en tota regla del tòpic Memento mori (“Recorda que has de morir”). A Catalunya se celebra Dijous Sant principalment a Verges. Dos adults i tres infants o joves es vesteixen d’esquelets i van saltant pels carrers il·luminats amb torxes seguint el so d’un tabal. Un d’ells porta una dalla que sega la vida, i un altre, una bandera amb la frase llatina Nemini Parco (“No perdon ningú”). Dos dels tres nins duen uns platets amb cendra, un element que vol fer referència al que espera a tots els humans al final de la seva vida: “Ets pols i en pols et convertiràs”. Per últim, el tercer infant ensenya un rellotge sense busques en al·lusió al pas implacable del temps que acabarà amb tots nosaltres.


Nemini parco    La dansa de la mort
 Nemini parco                                                      La dansa de la mort




I per acabar, recordau una màxima llatina: De mortuis nihil nisi bonum (“Dels morts, només se n’ha de parlar bé”). És la traducció llatina d’una màxima recollida per l’historiador grec Diògenes Laerci.

Aquí teniu un article que parla sobre la festa dels difunts dels romans.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari ubi sunt.

Aquí teniu una aplicació per jugar amb el lèxic de la mort. I aquest enllaç parla del llatí en les inscripccions funeràries.

Aquí teniu un article interessant de Míriam Díez sobre la mort en l'era 2.0. Es titula: "Làpida digital".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Aquí teniu el final de la pel·lícula "Els dublinesos" (1987, John Huston), que parla del tòpic de l' "ubi sunt?":



Aquí teniu la fantàstica cançó de John Lennon, Instant Karma, que parla de la vida i la mort:



I aquí teniu la famosa "Marxa fúnebre" de Chopin, composta l'any 1837:



Us deix amb la peça més famosa del Rèquiem de Mozart:



Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Etimologies de la mort
El silenci i la mort
- Sapere aude?
Realment existeix l'infern?

Els fills bords de Warhol

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2015)

La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s’ha complit: “En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Warhol és considerat el pare del pop art. Enemic d’elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: “Som una persona profundament superficial”. Segurament avui l’excèntric artista seria un fan incondicional de Gran Hermano. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu -buc insígnia de la teleescombraria-, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la  novel·la 1984 de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949 enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de “la vida en directe”, que en un principi es va vendre com un “experiment sociològic”, s’ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.

Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
 
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí morbus significa “malaltia”). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de Gran Hermano estan malalts. L’exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia -en paraules del crític televisiu Ferran Monegal- no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica té èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura voyeurista molt arrelada. Segons afirmava recentment Antonio Banderas en la cerimònia dels Goya, la mediocritat s’ha convertit en el major negoci dels nostres temps.

El triomf dels mediocres
El triomf dels mediocres

L’escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d’or de Telecinco s’emeti a la nit just abans de l’adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la Alatriste. Així d’indignat s’ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d’aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el Gran Hermano Escoria dobla en nombre d’espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d’aventures de contingut històric.
 
Per a alguns, el freakshow de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D’altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d’una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l’excel·lència. L’antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l’insult a la intel·ligència?
 
L’excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i de l’estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats en escreix- tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l’aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia.  A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l’ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.

Umberto Eco i les xarxes socials
Umberto Eco i les xarxes socials

Relacionat amb aquest tema, aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "El triunfo de los botarates".

Per aprofundir més en la teleporqueria heu de llegir l'assaig del filòsof Francesc Torralba titulat "L'imperi de la incomunicació":



I aquí teniu un vídeo que us permetrà conèixer una mica més Andy Warhol:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px