Banner Top

Carpe diem

Més de dos mil anys després, Carpe diem continua essent el lema de les nostres vides. Aquest tòpic va ser encunyat al segle I aC per Horaci.  Literalment significa “arreplega el dia”, encara que el solem traduir com “aprofita el moment”. El poeta romà el va utilitzar per primera vegada a l’Oda 1, 11: Carpe diem quam minimum credula postero (“arreplega el dia, no confiïs en el demà"). És el consell que dóna a Leucònoe, filla de Neptú i Telmiste. Segurament aquesta idea, carregada de vitalisme, prové de la filosofia hedonista d'Epicur (segle III aC).

Abans d’Epicur, però, Hipòcrates (segle V aC), el pare de la medicina també ens convidava a gaudir de la vida amb el següent aforisme: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (“La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència fal·lible, el judici difícil”).

Una altra persona que parlà sobre el tòpic del carpe diem va ser Ovidi, contemporani d’Horaci. A la seva Ars Amatoria (III, 61-62) deia: Dum licet, et vernos etiamnum educitis annos, Ludite: eunt anni more fluentis aquae (“Mentre sigui possible, i ara que encara sou a la primavera de la vida, divertiu-vos: els anys se’n van com l’aigua que flueix”). La mateixa idea també trobam en l’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”):


 

El Carpe diem és una advertència sobre la nostra condició mortal que, en època moderna, es va popularitzar gràcies El club dels poetes morts (1989). El seu protagonista és un professor (Robin Williams) d’un elitista col·legi britànic que anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana.


Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere ("Deixa d'indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”. 

La joia de viure (1906), Henri Matisse
La joia de viure (1906), Henri Matisse


Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

Kairós
Kairós
Carpe diem a la Bíblia
En els evangelis també trobam reflexions sobre el Carpe diem. Sant Mateu (6:34) diu: “No tingueu cura pel dia de demà, perquè el dia de demà tindrà cura d’ell mateix; a cada dia li basta el seu propi mal”. Durant l’edat mitjana, tanmateix, la religió catòlica convertí el tòpic d’Horaci en un recordatori de la proximitat de la mort. Ja ho deia sant Pau (1 Cor. 15, 32): Manducemus, et bibamus, cras enim moriemur (“Mengem i beguem, doncs demà haurem mort”).

En l’actual societat consumista, però, el Carpe diem d’Horaci s’ha vulgaritzat. Ha deixat de ser un imperatiu ètic per convertir-se en una invitació irreflexiva a viure al límit. Així, la vida és concebuda com un espectacle on s’han d’experimentar les vivències més extremes i arriscades possibles. Els joves hedonistes són víctimes de la tirania de l’instant: s’aferren al present perquè veuen que el futur és incert; i a la vegada es despreocupen del passat perquè és un pes mort que els impedeix progressar. Si avui Horaci aixecàs el cap de la seva tomba i veiés en què s’ha convertit el seu Carpe diem, segur que diria “Tapa, tapa, tapa”.

Aquesta cançó "Le temps qui reste", de S. Reggiani, parla del tòpic del "Carpe diem":

 

Aquesta canço de Pablo Milanés, Años, també parla del tòpic de Tempus fugit:

Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó "Hakuna Matata" de la pel·lícula "El rei lleó":



Aquí teniu la canço de Txarango "El tren del temps":


Aquí teniu Jaime Gil de Biedma recitant el seu cèlebre poema "No volveré a ser joven":




Aquí teniu la fantàstica cançó "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Bagés



Aquí teniu Serrat i el seu "Hoy puede ser un gran día":

I tampoc no podeu deixar de cantar aquesta cançó d' "Azúcar Moreno":


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:


I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d'Eva Piquer titulat "L'esperança que sobra".

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "El temps que resta".

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic Carpe diem, que està relacionat amb un altre: "Collige, virgo, rosas".

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va tractar el tòpic horacià del carpe diem en el seu poemari Horacianes (1974):

XLII 

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d'un infant.

 

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Esclaus de l'horror vacui
Memento mori
- El present és un present
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos

La vida és sort

Ja ho diu el protagonista de la fantàstica pel·lícula Match Point (2005), de Woddy Allen: “Aquell que digué `més val tenir sort que talent´ coneixia l'essència de la vida. La gent té por a reconèixer quina part tan gran de la vida depèn de la sort. Espanta adonar-se quantes coses escapen al nostre control. Hi ha moments en un partit de tennis en què la pilota aconsegueix pegar a la xarxa i, per una dècima de segon, pot seguir la seva trajectòria o bé caure cap enrere. Amb un poc de sort segueix la trajectòria i guanyes. O tal volta no i perds”.

La vida, doncs, no es pot concebre sense la sort. En llatí, en un principi la paraula sors, sortis era el lot de terra en què es dividia el camp cultivable. I com que unes terres eren més productives que d’altres, la sort esdevingué sinònima de fortuna -de sors, sortis també deriva dissort (el prefix dis- significa contrari) i sortilegi, endevinació del futur per mitjà d’arts màgiques.

El lot de la sort ens donaria la paraula loteria. Lot deriva alhora del gòtic blauts (“porció de terra heretada”). Qui heretava la millor porció de terra era com si li tocàs la loteria. Podem resseguir aquest ètim en altres llengües: l’italià lotto (“loteria”), l’alemany Los (“premi de loteria”), l’anglès to draw lots (“tirar els daus a l’atzar) o el francès gros lot (“premi gros”). Al segle XVIII, quan el govern institucinalitzà la loteria, optà pel nom de "Loteria Nacional", esdevenint així el "loter" que reparteix els lots per la via del sorteig.

Quan arriba Nadal, hi ha gent que no vol deixar passar l'oportunitat de comprar loteria, pensant que li pot tocar. En el llenguatge mariner romà, el vent oportú era aquell vent favorable que et duia a bon port. Després, oportú ha passat a significar moment convenient, amb encert.

Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)
Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)


La ruleta de la Fortuna
Sempre, doncs, hem d’estar pendents de la ruleta de la fortuna. En la mitologia romana la Fortuna era considerada la deessa de la sort –equivalia a la Τύχη grega. Α diferència del Fatum (“destí”), la Fortuna és imprevisible i canviant, però no necessàriament inexorable ni fatal. Distribueix de manera aleatòria la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, de manera que, en algun moment de la vida, tots podem ser o bé afortunats o feliços, és a dir, fausts (<for, fatus, “dir”), o bé desafortunats o malvats (<malifatius , “amb un fat dolent”) o bé patir algun infortuni.

Ciceró a L’amistat (54) parla de l’acció cega de la deessa Fortuna i de les seves conseqüències. Non enim solum ipsa Fortuna caeca est sed eos etiam plerumque efficit caecos quos complexa est (“No sols la mateixa Fortuna és cega, sinó que fa que es tornin cecs tots aquells a qui abraça”).

 
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)

La deessa Fortuna solia ser representada amb la cara oculta sota un vel i amb una espècie de ruleta, que significava l'atzar, i un timó, ja que guiava els esdeveniments de la vida. També podia dur una cornucòpia o “corn de l’abundància” per ressaltar el seu aspecte positiu. Tanmateix, en els Carmina Burana, hi ha diversos poemes on es parla de la seva volubilitat: “Oh Fortuna, com la lluna, sempre creixes o decreixes...”. Per això es diu que la fortuna és fortuïta (<for, fatus). Convé no riure’ns de la sort dels altres. Ja ho diu un famós llatinisme: Cuius potest accidere quod cuiquam potest (“A cadascú pot succeir el que succeeix a tothom”).

 

Tots estam sotmesos al caràcter fortuït de l'esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir "les coses que han de venir" i és un neutre plural del participi de futur de venire. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l'expressió per ventura, sinònim de tal volta. Aquestes són les vicissituds de la vida –la seva arrel és el llatí vix, vicis, “torn”, “alternança”, que també trobam present en paraules com vicari (que actua de “suplent” d’alguna altra autoritat eclesiàstica), viceversa  (literalment “amb el torn girat”), vicepresident, virrei o vescomte.

La vida és una tómbola!
Alguns, en lloc de sort, fortuna o ventura, prefereixen parlar d’atzar. Aquesta paraula prové de l'àrab az-zahr, que significa "dau", i, més concretament, "flor" (zahr) -és el mateix ètim que en castellà donà "azahar", la flor del taronger i del llimoner. La flor era el valor màxim del dau -el que avui seria l'as en les cartes-, de manera que els àrabs, quan tiraven el dau, temptaven l'atzar, tot esperant que la sort els florís.  Els jocs de l’atzar també són coneguts com a rifa. Es creu que aquesta és una paraula onomatopeica, expressiva, que a·ludia al aldarulls que ocasionaven.

Atzar al joc
Atzar al joc
 
I si parlam de rifes hem de parlar de tómboles. Es tracta d’un mot que deriva de l’italià tombolare (“caure rodolant”) i aquest alhora conté l’arrel onomatopeica tumb-, que simularia el renou del cop. El terme, doncs, fa referència a les antigues urnes de sorteig, giratòries, d’on sortien els nombres premiats. D’altra banda, premi ve del llatí praemium, que es descompon en prae (“abans”) i en em, arrel que vol dir “agafar”. El praemium era el botí de guerra, allò que “s’agafava abans dels altres”. Després passà a significar recompensa. Continuar vivint, si la sort ens somriu, pot ser el nostre millor premi. Tanmateix, hem de saber conviure amb l’atzar. En aquest sentit, el filòsof i pedagog Gregorio Luri assegura que “si controlam l’atzar acabam amb la creativitat”.


 

Lliure albir
Els més incrèduls envers la sort són els incondicionals del lliure albir (“libre albedrío” en castellà). En filosofia el lliure albir és creure que els humans són els amos i senyors de les seves pròpies decisions. És el que diu la màxima llatina atribuïda a Api Claudi el Cec: Faber est suae quisque fortunae (“Cadascú és l’artífex del seu propi destí”). Tanmateix, una altra màxima diu: Omnia causa fiunt (“Totes les coses succeeixen per algun motiu”).

Albir està relacionat amb la paraula arbiter, -tri, que era el nom que rebia en llatí un jutge o arbitre –el terme és compost de la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”; no debades, quan hi havia una disputa, hom anava a aquesta persona perquè li fes de mediadora. Amb el temps, albir al·ludí a la capacitat que té cada individu de formar-se un judici de quelcom

Audentes fortuna iuvat
Jo, tanmateix, amb qued amb la darrera frase de Match Point: “Jo només esper que [aquesta criatura] tengui sort!”. En qualsevol cas, en la vida no podem estar amb els braços creuats i ser un simples espectadors. Ja ho va dir Virgili en la Eneida: Audentes fortuna iuvat (“La fortuna ajuda els atrevits”), o, dit amb paraules més nostrades, “qui no arrisca no pisca”. De la mateixa opinió és Corneli Nepot, escriptor llatí del segle I aC (De latinis historicis, Atticus, 1, 6): sui cuique mores fingunt fortunam hominibus (“el propi caràcter modela la fortuna de cadascú”). I Sèneca, en la tragèdia Medea (159), deia: Fortuna fortes metuit, ignavos premit (“La Fortuna tem els valents, aixafa els covards”).

Per als més pessimistes hi ha la famosa frase de Sòfocles: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). A Antígona, Sòfocles també té una altra cèlebre cita: “De la sort que el destí té assignada als mortals, no hi ha qui pugui evadir-se’n”.

Match Point
Match Point


A l’Èdip rei de Sòfocles, el corifeu constata la desgràcia de l’heroi sota la forma d’una màxima ben colpida: “Ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena”.  Eurípides, al final de Les bacants, és molt més explícit, per boca del corifeu: “Són moltes les formes que pren el destí, i molt el que fan, no esperat, els déus; el que ens pensàvem no s’acompleix i pel que no ens crèiem, un déu troba pas. S’ha vist per la fi d’aquest drama”.

Altres clàssics reflexionaren també sobre la sort:
  • Quintilià (segle I dC): Nihil est periculosius in hominibus mutata subito fortuna (“Res és més perillós per als homes que un sobtat canvi de fortuna”).
  • Ciceró (segle I aC): Vitam regit fortuna non sapientia (“La sort governa la vida, no la saviesa").
  • Sèneca (segle I dC): Fortuna opes auferre non animum potest (“La sort pot llevar-los els béns, però no l’ànim”).

    Aquí teniu més reflexions sobre l'atzar.

    A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2016), reflexion sobre el destí i la sort.

    La sort i el destí són temes universals. El grup suec Abba li dedicà una cançó amorosa genial: The winner takes it all. Aquí la teniu substitulada. Fixau-vos en la lletra:


 

Per reflexionar sobre la sort, aquí teniu aquest fantàstic video del programa "Bricolatge emocional" de TV3. Aquest enllaç és la primera part, i aquest altre, la segona.

Tampoc no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich, titulat "Z de zig-zag". I aquest de Carles Capdevila titulat "Salud, suerte y buen humor".

Aquest altre programa de TV3, "Amb filosofia", també reflexiona sobre la sort:



I recordau, molta sort!!! Ja ens ho diu Lluís Llach




Articles del web relacionats:
Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida penja d'un fil




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px