Banner Top

Feministes amb complex de Diana

Les dones que rebutgen la seva condició femenina i prefereixen actuar com un home pateixen el complex de Diana. Aquest comportament, que respon a una visió esbiaixada del feminisme, agafa el nom d’una de les divinitats més independents del panteó olímpic, coneguda a Grècia com a Àrtemis.
 
Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren  fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí -més tard aquesta illa fou coneguda com a Delos.

Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
 
Fer diana
En néixer, Diana ja donà mostres de la seva independència. Va ser la primera a sortir del ventre de la seva mare i llavors no dubtà a ajudar a néixer el seu germà Apol·lo. És per això que, encara que restà verge, també va ser la deessa dels parts, al costat d’Ilitia, filla de Júpiter i Juno. Tanmateix, seria sobretot coneguda per ser la deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos.
 
Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).

Diana (Joseph Werner)
Diana (Joseph Werner)
 
Diana mai no va dependre de cap home. Juntament amb Minerva (Atena) i Vesta (Hèstia) formà part de la tríada de deesses verges. La seva única dependència era la caça; d’aquí l’expressió “fer diana”. Vista aquesta curolla, no és d’estranyar que s’erigís en la benefactora de les amazones, les mítiques dones guerreres que igualment vivien lliures del jou masculí. Juntament amb elles s’erigí en un símbol de la militància femenina.
 
Diana i la Lluna
A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)
 
Diana era una deessa amb un caràcter esquerp i violent. Va demostrar el seu esperit venjatiu amb el caçador Acteó, a qui va convertir en cérvol perquè l’havia observat mentre es banyava nua en una font. Altres víctimes de la seva ira foren el gegant Orió i la nimfa Cal·listo. La furibunda deessa també es féu notar en l’expedició grega que marxà cap a Troia a lluitar.
 
Àrtemis i Ifigènia
Tot estava a punt perquè els homes d’Agammènnon salpessin des de l’Àulida, un port prop de Tebes. No bufava, però, ni un bri de vent. Aleshores l’endeví Calcas pronosticà que no podrien continuar la travessia fins que Agamèmnon oferís en sacrifici a Àrtemis la seva filla Ifigènia, de bellesa extraordinària. La deessa estava enutjada amb el rei micènic perquè un dia, en disparar a una cérvola, digué: “Ni Àrtemis ho podria fer millor”.
 
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)


Davant aquesta profecia, Agamèmnon envià Odisseu (Ulisses) a la seva muller Clitemnestra per demanar-li Ifigènia. Com a excusa esgrimí que havia promès donar-la en matrimoni a Aquil·les com a paga pels serveis prestats en l’exèrcit. Clitemnestra hi accedí. Així, quan Agamèmnon estava a punt de degollar la seva filla, Àrtemis, compadint-se de la jove, la substituí per una cérvola i se l’endugué al país dels taures, Crimea (Ucraïna). Allà la féu sacerdotessa seva. El sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom recorda el d’Isaac a mans d’Abraham.



Temples
Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.

Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes
Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes

Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)
Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)

Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.

Àrtemis politèlia
Originàriament, Àrtemis també fou adorada com una deessa mare, sobretot al seu temple d’Efes. En són una mostra les escultures d’Àrtemis efèsies, que reben el nom d’Àrtemis politèlia, amb molts (πολύς) pit (θήλη). Presenta el pit amb moltes mames. La seva raó de ser seria propiciar la fertilitat. Amb tot, alguns estudiosos sostenen que no són mames, sinó testicles de toro. Igualment, però, serien tot un símbol de la fertilitat, encara que en aquest cas masculina. Curiosament , d’Àrtemis politèlia n’hi ha de blanques i blanques. Per a més informació, no us podeu perdre aquest excel·lent blog del metge Xavier Serra titulat “Un dermatólogo en el museo”.

Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia)           Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma.
Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia) Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma. 


Articles del web relacionats
Bellesa apol·línia
Homosexualitat i mitologia
A Canàries la canícula borda molt!
Realment era verge, la Mare de Déu?
Compte amb els troians!
-L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

Capitals amb Capitoli

Roma fou coneguda com el Septimontium, ja que estava envoltada per “set turons”. El més famós d’ells era el Capitoli. Amb la República es convertí en el centre polític i religiós de la ciutat eterna, una connotació que ja tenia en època etrusca. En aquesta muntanya, mirant al fòrum, hi havia la roca Tarpeia, des d’on eren precipitats els condemnats per traïció o assassinat.
 
L’historiador Tit Livi relaciona el nom de Capitoli amb un prodigi (Ab urbe condita, I, 55, 6). Al segle VI aC el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, féu excavar el turó per construir-hi un temple a Júpiter. Aleshores va aparèixer un cap humà intacte, la qual cosa s’interpretà com un presagi que aquell seria el cap (caput) de tot un Imperi –d’aquesta manera Roma també seria coneguda com el caput mundi (“el cap del món”). El Capitoli acabà albergant els tres temples de la tríada capitolina, els tres déus més importants de l’Estat romà (Júpiter, Juno i Minerva), així com també la seu de tots els seus arxius. Amb el temps, pràcticament totes les ciutats de l’Imperi tingueren en el seu fòrum un temple dedicat a la tríada capitolina.

Capitoli de Roma
Capitoli de Roma

Avui el turó del Capitoli és coronat amb la Piazza del Campidoglio, dissenyada el 1536 per Miquel Àngel. A dreta i esquerra de la plaça hi ha dos palaus bessons: un és la seu de l’Ajuntament de Roma i l’altre acull els Museus Capitolins, que guarden la famosa imatge de la lloba capitolina –el 1957 en el consistori romà es van signar els Tractats de Roma, que varen originar la Comunitat Econòmica Europea.
 
Al segle XVIII, en temps de la Il·lustració, el nom de Capitoli s’utilitzà per referir-se a l’edifici polític d’una ciutat, regió o país. Així, a França hi ha el Capitoli de Toulouse (seu de la batlia d’aquesta ciutat); i a la capital dels EUA, Washington D.C., hi ha el famós Capitoli que allotja les dues cambres del Congrés del país. Al pavelló de la fama d’aquest edifici, on es troben els pares de la pàtria, hi ha una estàtua del missioner mallorquí Juníper Serra.

Basílica de Sant Pere del Vaticà
Basílica de Sant Pere del Vaticà
 
Les obres del Capitoli nord-americà acabaren el 1800 a imatge de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, que començà a construir Bramante el 1506. Aquest arquitecte italià havia pres com a model la cúpula feta el 1418 per Brunelleschi a la catedral de Florència, la qual suposadament s’inspirava alhora en el Panteó de Roma. Les intervencions a la basílica vaticana durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, Miquel Àngel, que va arribar a dir que faria “una germana més gran però no més bella” que la cúpula de Brunelleschi. Avui, doncs, Washington D.C posseeix també una cúpula que la converteix en el nou caput mundi de l’època moderna. I, fidel a la seva etimologia, gràcies a ella, també s’erigeix en la capital del capitalisme.

Catedral de Florència
Catedral de Florència


La vinculació del Capitoli de Washington DC amb l’antiga capital del Laci queda patent en una inscripció llatina esculpida a la seva façana: Legislatorum est iustas leges facere (“És deure dels legisladors fer lleis justes”). La ciutat nord-americana ja naixé amb un fort rerefons clàssic. E1 790, en ser fundada, va seguir el plànol urbanístic de la ciutat erigida al segle VIII aC per Ròmul. És el conegut plànol hipodàmic, de disposició ortogonal amb dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
- Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma








Halloween versus Tots Sants

Reportatge publicat a l'Ara Balears (01/11/2014)

A través del sedàs d’EUA, Halloween, d’origen europeu, suposa una banalització de la mort davant el caràcter solemne que li atorga el cristianisme el dia de Tots Sants.
 
Abans de la irrupció del cristianisme, a Europa la festa en record dels morts més popular va ser el Samhain, del poble celta. Tenia lloc el 31 d’octubre per celebrar la fi de les collites i l'inici de l'Any Nou Celta. Coincidia amb un període de transició, en què, després de la disbauxa estival, les persones es preparaven per als mesos de fred, de fosca creixent i de naturalesa somorta. La mescla entre allò vell i allò nou alimentà les llegendes sobre esperits que tornaven i s’infiltraven entre els vius. D’aquesta manera, sota la tutela dels sacerdots celtes (els druides), el Samhain acabà adquirint un caràcter misteriós, tenint la mort com a principal protagonista.
 
En els seus inicis, en canvi, el cristianisme honrà els difunts a la primavera, estació associada a la idea de resurrecció. Menció a part va rebre el culte als màrtirs cristians. Al segle VII el papa Bonifaci IV els dedicà un antic temple consagrat a tots els déus del món clàssic, el Panteó de Roma. Va ser, però, al segle IX quan el papa Gregori IV els assignà l’1 de novembre com a data oficial de la seva celebració (Tots Sants). A finals del segle X, per influència de l’orde de Cluny (al centre-est de França), s’afegí a aquesta festa una altra dedicada a pregar pels difunts, el Dia dels Morts (2 de novembre). Aleshores s’aprofità el fort predicament que tenia en aquella zona el culte funerari celta del Samhain per fusionar-lo amb les noves pràctiques cristianes –amb el temps Tots Sants es confondria amb el Dia dels Morts.
 
Per honrar la memòria dels éssers estimats, els cristianisme posaria de moda el costum de dur flors als cementeris. D’altra banda, en l'àmbit domèstic, es volgué recordar els avantpassats menjant productes de la tardor (castanyes, moniatos o panellets), resant el rosari o tenint petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies dels parents desapareguts. Així, es perllongava al més enllà el seu acolliment i la família sol·licitava en vida la seva protecció.
 
El Barroc i la mort
Paral·lelament a totes aquestes celebracions, durant l’edat mitjana s’estengué la idea de la mort com una realitat implacable que iguala a tothom, independentment de la seva posició social. Aquesta concepció fou represa al segle XVII amb el Barroc, que infongué una por especial envers el Judici Final. Després del Concili de Trento (1545-1563), amb què l’Església volgué contrarestar les crítiques per corrupció proferides pel monjo alemany Martí Luter, l’art censurà tot allò que fos plaent, bell i frívol. Sota l’amenaça del pecat, aparegué una pintura anomenada vanitas carregada de símbols al·lusius a la vanitat de les coses mundanes davant la nostra condició de mortals. Fou així com la mort, en forma d’esquelet o de calavera, es convertí en la macabra protagonista de multitud d’obres. Solia estar acompanyada d’un rellotge d’arena (el seu aliat incondicional) i de frases lapidàries llatines com memento mori (“recorda que has de morir”).

Vanitas  (Antonio de Pereda, 1634)
Vanitas (Antonio de Pereda, 1634)
 
A mesura que a Europa l’art entronitzava la mort, Amèrica la reinventava gràcies a l’arribada, a partir del segle XVIII, d’emigrants irlandesos, de cultura cèltica. Al nou continent, l’antiga festa del Samhain del 31 d’octubre passaria a ser coneguda com a Halloween (contracció de l'expressió anglesa All Hallow's Eve, que literalment significa "vigília de Tots Sants”). Temps després la celebració retornà a Europa “refeta” amb l'estigma de ser una marca del colonialisme cultural americà.

Las postrimerías (Juan de Valdés Leal, segle XVII)
El triunfo de la muerte (Juan de Valdés Leal, segle XVII). Sevilla. Hospital de la Caridad.
 
Avui Halloween ha esdevingut una festa del tot comercial i ja no al·ludeix als rituals de transició del món cèltic, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o del cinema (vampirs, morts vivents, fantasmes, etc). Els nins es disfressen i, amb una carabassa a la mà, es passegen per les cases demanant llepolies o doblers amb la cantarella anglosaxona trick or treat, que s’ha traduït com a “truc o tracte” quan en realitat és “broma o regal”. Banalitzant, doncs, la mort amb el “consum del terror”, alguns la volen fer més assumible, rient-se així de la solemnitat que li atorga la festa cristiana de Tots Sants. Tanmateix, en una societat com l’actual que es creu immortal, aquestes festes són l’únic moment de l’any en què prenem consciència de la nostra finitud.
 
En aquest reportatge de Margalida Mateu, de l'Ara Balears, trobareu més informació sobre Tots Sants.

Sabíeu que la festa de Halloween ja va ser prohibida a l'antiga Roma? Aquí en teniu la informació.

Aquí teniu un recull de poemes sobre la mort pel dia de Tots Sants.
 

Aquí teniu unes reflexions interessants sobre folklorisme i globalització. Són de Carme Castells, directora de la Fundació Casa Museu de Mallorca, fetes a una entrevista a l’Ara Balears (19/11/2016)

Per moltes persones, dir folklore és baixar un graó. O creieu que està canviant aquesta percepció?
Defens amb fermesa la idea d’un folklore no caspós. Folklòric vol dir arrelat, i això no és negatiu ni tampoc una cosa del passat. Les tradicions canvien, sempre ho han fet, són fruit d’innovacions continuades. No són patrimoni exclusiu d’una sola cultura. Vull dir que sempre han evolucionat per un intercanvi natural, per la mescla d’elements que vénen d’altres cultures. No ha canviat res. I crec que hi ha molta gent, cada vegada més i més jove, que ho entén així. El folklore no és ple de pols, és ben viu i està en contínua transformació; i la globalització, paradoxalment, l’ha enfortit.

Fa tot just dues setmanes, què celebràrem, majoritàriament, Tots Sants o Halloween?
Precisament Halloween és un dels exemples més clars que, amb la globalització, molts dels rituals col·lectius no ens arriben tant dels avis com d’arreu. I en un món tan consumista com l’actual, aquest vessant també s’imposa en les tradicions. Així i tot, sovint s’oblida que el termeHalloween és la contracció d’All Hallows Eve, que és el mateix que celebrem nosaltres, la nit de Tots Sants o Nit de les Ànimes. Tradicionalment, era la nit en què les ànimes tornaven a casa a visitar els vius, i per això era habitual deixar-los llums encesos, petits presents i amagar panellets o castanyes. Sincerament, no veig que hi hagi tanta diferència. Abans els infants cercaven les llepolies, i ara també ho fan.

I es posen disfresses terrorífiques.
En alguns dels nostres pobles, la Nit de les Ànimes també se celebrava amb processons carnavalesques, amb fantasmes, ànimes en pena i altres éssers. Aquesta dimensió terrorífica de la festa connecta amb Halloween. Fins i tot les carabasses, que en són un element tan característic, ho són també de la Nit de les Ànimes. Aquí es retallaven i es decoraven, i se’ls feia talls per als ulls i la boca; s’usaven com a fanals i la polpa era estotjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel. Amb això, vull dir que no convé fer maniqueisme, és millor conèixer el sentit de les tradicions i entendre per què les seguim com a via per conservar-les i dinamitzar-les.

Dieu que la globalització ha enfortit el folklore propi. ¿Us referiu al fet que avui moltes de les festes populars són més vives i més viscudes pels joves que fa dues dècades?
És així, i segurament pel mateix fet que vivim dins d’una cultura globalitzada ressorgeixen els discursos de recuperació identitària i ho fan a través de la cultura d’arrel. Mirau el Much, de Sineu: és un ritual de nova creació que s’assembla a d’altres d’antics. I si hi ha joves que tornen a glosar, amb un gran interès per les gloses, és perquè cerquen distingir-se. La cultura ha de ser permeable i evolucionar. Sempre ha estat així.

Aquí teniu un article del blog "Històries d'Europa" sobre Tots Sants o Halloween. Aquest altre també en parla.

I aquest altre parla sobre la Festa de les Ànimes que antigament se celebrava a Mallorca. Aquí teniu més informació sobre la Nit de les Ànimes.

I aquí teniu informació sobre com se celebrava la festa dels difunts a la Mallorca medieval.

Aquest article també és interessant. Es titula "Jo, castanyada. I tu?"

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/10/2017), reflexion sobre el sentit de Halloween: 



L'hora dels pasquins

Gràcies a un alumne de 4t d'ESO col·laborador del blog Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d'un terme avui en desús, associat amb l'època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
 
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + ὄνομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
 
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
 
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
 
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l'actual estàtua.
 
Pasquins a Roma
Pasquins a Roma

Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.
 
Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

Panteons per a tothom

Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d'August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots (πάντες) els déus (θεοί), és a dir, un Πάνθειον -al segle II dC, després d'haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l'emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d'una família o els homes il·lustre d'un país. La història d'aquesta evolució semàntica és ben curiosa.

El Panteó d'Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l'emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria. És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.

A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l'Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l'Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l'actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L'edifici, de 50 metres d'altura, fou batejat com a Mausolm—eion ("dedicat a Mausol") i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l'activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

 

Primer mausoleu de la història
Primer mausoleu de la història


Compte amb la catalèpsia!
Tant en un panteó com en un mausoleu cal anar en compte a no ser enterrat viu. Els que ho saben bé són els que tenen por de patir catalèpsia, que és així com s’anomena la mort transitòria. La paraula conté les arrels gregues κατὰ (“per avall”) i λαμβάνω (“agafar”). Per tant, literalment, catalèpsia vol dir “agafar per avall”, “caure del tot”.

Un famós cas de catalèpsia fou el que, segons una llegenda, protagonitzà el 1834  un “tío” anomenat Esteban Fernández, amo d’un carrusel en el “Paseo de las Delicias de Madrid”. Quan tothom pensava que havia mort d’un atac de cor, en el taüt, moments abans de ser enterrat, va despertar i cridà “Estoy vivo”. D’aquí que s’anomenàs “tiovivo” el seu carrusel amb cavallets.

Per a més informació sobre aquest tema, també podeu consultar aquests altres articles:

Memento mori
- Halloween versus Tots Sants
- Qui no voldria estar enterrat entre els déus?
El present és un present

I aquí teniu la meva intervenció sobre la mort al programa "Balears fa ciència":


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px