Banner Top

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí nascor ("néixer") i pàtria de l’expressió terra patria, és a dir, la "terra dels pares", dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»

Frase bastant qüestionable
Frase bastant qüestionable
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.

Aquí teniu un interessant article de Xavier Díez titulat "Nacionalisme banal".

Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Interpretació de
Interpretació de "La riña" de Goya, feta per Joan J. Guillén

Unes reflexions de Xenofont (Hieró, 11): "Tingues la pàtria per casa, els conciutadans per amics, els amics per fills, i els fills, per bocins de la teva ànima".

I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

Molt recomanable és aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

També és interessant aquest article de Xavier Díez titulat "Col·lapse del règim".

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

L'odi soterrat

Article publicat a l'Ara Balears (14/08/2016)

Durant força temps molts pobles de Mallorca han viscut engalavernats per un odi soterrat. Tot va començar fa vuitanta anys. A les cinc i quart del matí del 16 d’agost de 1936 desembarcaven uns 1.500 soldats republicans a la costa de Llevant de l’illa. Feia un mes que havia esclatat la guerra civil. La Generalitat havia encomanat al capità Albert Bayo la conquesta de les Balears. Després d’haver-se fet amb les Pitiüses gairebé sense cap mena de resistència, l’objectiu era l’illa gran. Tot feia pensar que seria una ocupació igual de plàcida.
 
Els republicans tan sols es trobaren amb un grup de vinc-i-cinc falangistes a Porto Cristo. En lloc, però, d’avançar cap a Manacor i Palma, es varen entretenir a saquejar cases i a cercar menjar. Això va ser aprofitat pels nacionals per passar al contraatac. El setge s’estrenyeria amb l’ajuda de la Itàlia feixista de Mussolini, que, patrocinada pel banquer Joan March, seria liderada per Arconvaldo Bonacorsi, més conegut com a conde Rossi. Amb aquells reforços, l’operació del capità Bayo acabaria essent un fracàs.

El 4 de setembre, al cap de dues setmanes, les tropes republicanes es reembarcaren per ordre del Govern de Madrid. Unes dues-centes persones, però, quedaren a terra. El conde Rossi no tengué miraments amb cap  d’elles. Tutti i rossi fucilati  (“Tots els rojos afusellats”) era el seu crit de guerra que li traduïa davant tothom el pare Julià Adrover, un capellà mallorquí que volgué imbuir de legitimitat divina aquella croada. Fou molt impactant l’assassinat de cinc joves milicianes que, en ser capturades, varen ser acusades de prostitutes i sotmeses a l’escarni públic. Violades fins a l’extenuació, serien afusellades el 5 de setembre.

conde rossi

Conde Rossi

Ningú no pogué aturar la bístia desbocada del conde Rossi, un fanfarró amb set de sang i de sexe -eren sonades les seves orgies a l’Hotel Mediterráneo de Palma. Els seus quatre mesos a l’illa deixaren més de dos mil morts i molta por. Cada nit, els seus homes, coneguts com a “Los dragones de la muerte”, passaven casa per casa i s’emportaven els rojos al cementeri de Son Coletes de Manacor per ser afusellats. També es volgueren buidar els camps de concentracions i les presons de Mallorca -una de les més saturades era la de Can Mir de Palma, a l’espai que ocupa ara el cine Augusta. Davant la impossibilitat de la justícia militar d’imputar als presos cap càrrec, es començà per enviar-los per grups al seu lloc d’origen. El seu destí, però, era la mort. Més d’un veïnat es despertava a mitja nit espaordit pel so eixordador de les metralladores. Sovint alguns cadàvers eren deixats a les cunetes de les carreteres com a senyal d’avís a la resta de “desafectes al règim”.
 
Tant d’horror seria recollit per l’escriptor francès Georges Bernanos en el llibre Els grans cementeris sota la lluna, publicat a París el 1938 enmig de fortes crítiques des d’Espanya -la filòsofa Hannah Arendt el va definir com “el més important pamflet contra el feixisme”. El 1934 Bernanos s’havia instal·lat a Mallorca amb la seva família a la recerca d’una vida més econòmica. Catòlic, monàrquic i dretà militant, en un principi havia vist amb bons ulls el “Alzamiento”. De seguida, però, se’n desentengué en veure els excessos dels falangistes. L’autor francès parla d’una política orquestrada de “depuració” que responia a “venjances personals” i que comptà en tot moment amb la indiferència del bisbe de Mallorca d’aleshores, Josep Miralles. El seu silenci fou especialment clamorós quan es produí l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet, un capellà de Llubí que no volgué callar.
fosses
 
La repressió planificada s’acarnissà especialment amb els polítics republicans. Els somnis de llibertat del batle de Palma (Emili Darder), de Manacor (Antoni Amer “Garanya”) o d’Inca (Antoni Mateu) foren escapçats en nom de la barbàrie. La postguerra silencià els seus noms. Així els falangistes aconseguiren el seu objectiu. Passaren els anys i se succeïen les generacions. La gent gran, però, a pesar de la por, no oblidava. Als pobles tothom sabia qui havia matat a qui. Familiars de represaliats havien de canviar de vorera en topar-se de cara amb uns botxins que es passejaven impunement. Hi havia un odi soterrat, mirades d’impotència enverinades d’ira.
 
Per sort fa vuit anys vàrem poder conèixer de primera mà els testimonis del bàndol dels vençuts -molts avui ja morts- gràcies a la sèrie documental “Memòria i oblit d’una guerra”, de l’extinta Televisió de Mallorca. Va ser així com vàrem descobrir la nostra història robada. El més trist, però, de tot plegat és que la justícia s’hagi torbat vuitanta anys a arribar. No debades, ara, a instàncies d’una llei balear aprovada sorprenentment per unanimitat, els cadàvers d’aquella ignomínia ja podran rebre una sepultura digna, fora de les fosses comunes. En una democràcia tan amnèsica i volgudament ineficient aquest és l’únic consol per a tant d’odi soterrat.

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documental "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al desembarcament a Mallorca de les tropes republicanes del capità Bayo.

Aquí teniu articles de memòria històrica de Miquel López Crespí.

Vint víctimes de Mallorca ja tenen en record seu les famoses pedres Stolpersteine:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:

 

Aquí teniu una introducció de la guerra civil a les Balears feta pel professor Jaume Salvà:

 

Aquest altre capítol parla de Georges Bernanos a Mallorca. TVE també li dedicà un programa.

Aquest altre article també és interessant. Es titula: "Predicadores armados: los curas que mataron a rojos y dieron gracias a Dios".

En aquest reportatge de l'Ara Balears trobareu més informació sobre Jeroni Alomar Poquet, el capellà que assassinà el franquisme.

Aquí teniu un article de Tomeu Garí sobre com es desenvolupà a les Balears el cop d'estat del 18 de juliol.

Aquí teniu la història de les cinc milicianes catalanes que mataren els feixistes a Mallorca.

El capítol 14 del program d'IB3 "Una mirada cap enrere", titulat "El vol de Núria", també parla de la presència del conde Rossi a Mallorca.

Aquí teniu un reportatge de l'historiador Bartomeu Garí sobre l'esclat de la Guerra Civil a les Balears. Aquest altre reportatge de l'historiador Antoni Tugores també és prou interessant.

En aquest altre hi ha un resum prou detallat de la repressió franquista a Mallorca. Aquest altre dossier també està molt bé.

Aquí teniu 20 preguntes clau sobre Franco.

Aquí teniu tota la informació de la revista "Memòria civil" dedicata a la repressió franquista a Mallorca. 

Aquí teniu una entrevista a David Ginard. Parla sobre la figura d'Aurora Picornell.

Aquest article parla sobre la corrupció en temps del franquisme.

Aquí teniu el llibre dels historiadors Manel Santana i Antoni Marimon: "Les emigracions forçades del franquisme".

Aquí teniu articles meus de Memòria Històrica de la secció "Turista de coa d'ull" de l'Ara Balears:
Camps de concentració al paradís
L'exili de les idees 
La tragèdia silenciada del Constància 

I aquest vídeo de TV3 parla de la repressió que va dur a terme el conde Rossi a Mallorca:

 

Aquí teniu el documental D’una illa hom no en pot fugir.

Articles del web relacionats:
La Feixina com a símptoma

Adéu, paradís

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2016)

Segur que avui Robert Graves no tornaria a fer cas a la seva amiga Gertrude Stein. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, va dir el 1929 la poetessa nord-americana a l’autor de Jo, Claudi, que aleshores se sentia asfixiat en la seva Anglaterra natal. Certament, gairebé un segle després, el paradís ja no es pot suportar. No, però, per la seva tranquil·litat, sinó per una massificació turística que té les nostres carreteres i platges col·lapsades i els nostres recursos hídrics al límit. A les Pitiüses ja compten amb un interessant llibre que radiografia la catàstrofe. És Ibiza: la destrucción del paraíso, del periodista Joan Lluís Ferrer. Mallorca ja n'espera el seu propi.
 
A finals del segle XIX, seguint la petja de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, ens començaren a visitar tot un estol d’aristòcrates europeus, atrets per les excel·lències paisatgístiques de l’illa. En un principi la població local mostrà una actitud hostil envers uns personatges del tot estrambòtics, amants de vestits llampats. Molts d’ells foren objecte de befes i de robatoris. Era el Tourist go home de l’època. Llavors ningú no veia cap oportunitat econòmica en aquells visitants. A principi del segle XX, però, els empresaris illencs ja afinaren l’olfacte. El 1905, a través del Foment de Turisme de Mallorca, foren pioners a l’estat espanyol en posar les bases per a l’explotació sistemàtica d’un fenomen que prometia. Ja no hi hauria volta enrere.

El discurs dels hotelers
El discurs dels hotelers
 
Tanmateix, l’enlairament de la nova indústria es va veure avortada per la Guerra Civil Espanyola i per la Segona Guerra Mundial. Durant la postguerra, el creixement econòmic va crear una classe mitjana que per primera vegada viatjava per plaer. A mitjan dels anys 50, però, el banquer Joan March no ho veia clar. Conten que un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, digué: “No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”. En Verga augurava així un fracàs absolut per als grans hotels que es disposaven a acollir hordes de turistes a la recerca de sol i platja. Ell preferia el turisme de luxe. A Mèxic, a Acapulco, no dubtà a invertir doblers en la construcció d’un complex vacacional on s’allotjarien els Kennedy i Sinatra, entre d’altres celebritats.
 
March, home de negocis sense escrúpols, se n’anà a la tomba ben errat. El 1960, dos anys abans de la seva mort, havíem donat el tret de sortida al turisme de masses amb la inauguració del majestuós aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el petit aeròdrom de Son Bonet de Palma. El nou turista era ben diferent del de principi de segle. Ja no era ric, sinó un treballador de classe modesta que, en tenir vacances pagades, es podia permetre el caprici de viatjar a preus molt assequibles gràcies a l’aparició dels grans tour-operators. Els empresaris es fregaven les mans. Molts de doblers de l’estraperlo i del contraban de postguerra serviren per a aixecar, de manera incontrolada, hotels a primera línia de mar, pràcticament sobre l’arena de la platja. És el que arreu del món és coneixeria tristament com a balearització. El paradís no aturava de desvirgar-se amb clubs nàutics per a iots invasius i amb noves carreteres que després donarien pas a autopistes faraòniques.

Un exemple de balearització
Un exemple de balearització
 
Així, a poc a poc s’anava consumant el desastre ecològic. Els illencs, però, aplaudírem la gallina dels ous d’or que ens feia oblidar les estretors del nostre passat agrícola i emigrador. Desbordats per tanta cobdícia, haguérem de menester mà d’obra peninsular. El seu desembarcament massiu condicionaria per sempre la nostra identitat. I mentre la maquinària de la prosperitat funcionava a tot ritme, el degotís de turistes arribats a les illes no aturava. El 1966 es traspassava el llindar del milió de visitants; i el 1970 ja fregàvem els dos milions. Ara aquestes xifres, superades amb escreix, fan rialles.

Cada any els estius al paradís resulten més feixucs. Caminar per Palma, anar a una platja o a un mercat de qualsevol poble és de bojos. De l’ “illa de la calma” de Santiago Rossinyol hem passat a l’illa de l’estrès. Sota el brunzit persistent d’un espai aeri col·lapsat, per mar l’amenaça ens arriba amb creuers plens a vessar amb els pirates dels nous temps.

El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
 

El turisme se’ns ha escapat de les mans. Tenim una relació d’amor-odi amb la nostra “benedicció” com a poble. La necessitam per a la nostra precària i espoliada economia, però alhora la dimonitzam pels seus efectes secundaris. Tanmateix, hem mort d’èxit. Per mitigar el cop ens aferram desesperats a l’ecotaxa. Cal, però, un debat més seriós i valent sobre la mà que ens dóna de menjar. Avui, trenta anys després de la seva mort, no hi ha dubte que Graves suporta millor el paradís sota terra, des de la seva tomba de Deià. Adéu, paradís.

No us podeu perdre aquest article de Carles Domènech: "L'illa sense calma".

Aquest article de Llucia Ramis també parla de la destrucció del paradís de Mallorca. Es titula "I love Majorca".

Aquí teniu un reportatge sobre la Mallorca saturada.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/09/2018) reflexion sobre la turismofòbia:

Aquí teniu un capítol del programa d'IB3 "Un segle de pinyol vermell" dedicat als inicis del turisme a les Balears:

 

Articles del web relacionats:
Siau qui sou
L'Arcàdia perduda
Quan Mallorca era Hollywood
L'arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears
-
 Joan March, història d'un suborn
- Joan Mascaró i la grolleria turística

El primer "Tourist, go home" (Secció "Turista de coa d'ull", 04/08/2018)
I amb el Gran Hotel començà el negoci (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 11/08/2018)
Quan Mallorca era un niu d'amor (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 18/08/2018)
Agatha Christie, la turista un milió que no fou (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 25/08/2018)

Els dos mallorquins que xiuxiuejaven a Franco

Extracte del reportatge publicat a l' "Ara diumenge" (25/10/2015)

Fa setanta-cinc anys, la històrica reunió a Hendaia entre Franco i Hitler va tenir dos grans protagonistes mallorquins a l’ombra: el traductor Bartomeu Tous i el banquer Joan March, ambdós del mateix poble, Santa Margalida.

A les 15:40 h del 23 d’octubre de 1940 mig món estava pendent d’un vagó aturat a l’estació francesa d’Hendaia. Hitler i Franco negociaven l’entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial. El Caudillo jugava fort amb les seves cartes: exigia principalment Gibraltar i el Marroc francès. El Führer esbossà un mig somriure. Aquelles demandes territorials li semblaven desproporcionades. Espanya encara s’estava recuperant d’una devastadora guerra civil i, més que un aliat efectiu, podria convertir-se en una càrrega feixuga.

Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco
Bartomeu Tous, el traductor mallorquí de Franco


Gairebé nou hores després, Hitler, enfurismat, va decidir donar per acabada una reunió que, segons les cròniques, se li havia convertit en una autèntica tortura. Al cap d’un anys hauria explicat al dictador italià Benito Mussolini que, abans de repetir una trobada amb El Caudillo, hauria preferit que li traguessin “tres o quatre queixals” [...].


Articles del web relacionats:

Joan March, la història d'un suborn

Joan Mascaró: el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Reportatge publicat el març de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.240)

A finals dels anys seixanta els Beatles s’imbuïren de la filosofia oriental. Darrere aquest nou rumb dels quatre rockers de Liverpool tingué molt a veure Joan Mascaró Fornés, un mallorquí exiliat a Anglaterra que, en ple auge del moviment hippy, esdevingué el major especialista en religions orientals. 

L’exili que provocà la guerra civil espanyola va ser una autèntica fuga de cervells. No debades, són molts els que reivindiquen el paper que van tenir els nostres intel·lectuals lluny de casa. I un d’ells fou el mallorquí Joan Mascaró Fornés, que des de Anglaterra s’arribà a convertir en un dels mentors espirituals del Beatles. Nascut a Santa Margalida el 1897, la seva vida canvià quan amb tretze anys un amic de l’escola li donà a conèixer una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que decidí estudiar de gran la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. Mentrestant estudià a consciència l’alemany i l’anglès. El seu domini en aquesta última llengua el portà a exercir de secretari del consolat britànic a Mallorca (1916-1920) i de professor a l’Escola de Comerç (1919-1921). El 1924 el conegut financer Joan March Ordinas, oriünd del seu poble, li proposà d’acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a l’estranger.

La formació del traductor
Després de diferents viatges per tota Europa, Mascaró va convèncer el banquer perquè tant ell com el seu fill es matriculassin a Cambridge. En aquesta universitat el de Santa Margalida inicià estudis d’anglès i de llengües orientals. El 1929, amb trenta-dos anys, n’obtingué la llicenciatura. Un any abans, la Universitat li havia concedit el premi extraordinari de sànscrit. El 1930 se n’anà a Sri Lanka per fer-se càrrec del departament d’anglès d’un col·legi. Més que la feina, el que cercava Mascaró era l’oportunitat d’estudiar llengües orientals sobre el terreny. El 1932, però, li arribà una proposta del seu país que no pogué rebutjar: fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per seguir llegint cliclau aquí.

Si voleu conèixer més la figura de Mascaró no us podeu perdre aquesta entrevista de Miquel Àngel Ballester a Gonçal López, amic de del mallorquí més universal després de Ramon Llull.

Aquí teniu la intervenció de Joan Mascaró a la BBC britànica, davant dels Beatles:



Articles del web relacioants:

L'exemple de Joan Mascaró
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"

Joan March, història d’un suborn

Extracte del reportatge publicat el juny de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 68) amb l’assessorament de l’historiador i biògraf de Joan March, Pere Ferrer.

La neutralitat d’Espanya en la Segona Guerra Mundial tingué un preu: 13 milions de dòlars. Aquesta és la quantitat que el Govern de Churchill, a través de l’empresari mallorquí Joan March, pagà a un grup d’oficial de Franco perquè convencessin el dictador que Espanya no estava en condicions per entrar en la contesa. A partir de documents trobats recentment a arxius de Londres i Nova York, SÀPIENS reconstrueix la història d’un dels secrets més ben guardats de qui Francesc Cambó batejà com "el darrer pirata de la Mediterrània”. 

Joan March era un home sense escrúpols que no entenia de codis ètics ni de lleis. Nasqué el 1880 en un petit poble del cor de Mallorca, Santa Margalida, en el si d’una família de mercaders. Els seus biògrafs s’esforcen a esbrinar si era anglòfil o germanòfil, monàrquic o republicà, demòcrata o partidari dels règims autoritaris. La veritat, però, és que la seva única ideologia foren els diners. No en va, en morir el 1962 d’un accident de trànsit a Madrid, la revista The New Yorker el considerà el setè home més ric del món. La màxima preferida d’aquest peculiar Rockefeller havia estat: “El que ens interessa no és tenir diners, sinó guanyar-los”. I en base a aquest pensament, aprofità qualsevol conjuntura històrica per forjar la seva fortuna.

Ja a principis del segle XX, durant les guerres colonials, des de Mallorca March encetà les rutes de contraban amb el Nord d’Àfrica, primer de tabac i després d’armes. El seu coneixement del transport mercantil li permeté el 1916 participar en la creació de la companyia naviliera Trasmediterránea. Arribada la Primera Guerra Mundial, va subministrar combustible i provisions a les naus dels dos bàndols. Fins i tot es féu empresari de premsa per silenciar en els diaris de Mallorca i Madrid els seus negocis fraudulents. En defensa del seu poder econòmic, també decidí fer el salt a la política. El 1923 fou elegit diputat per Mallorca i no trigà a fer-se amic del dictador Primo de Rivera. El 1932, però, durant la Segona República, el president Azaña, cansat de les seves activitats de contraban, l’envià a la presó. Només s’hi està, amb tot, setze mesos. Aconseguí sortir-ne subornant el Director de Presons.

En la guerra civil, havent fundat ja el 1926 la Banca March, l’empresari de Santa Margalida finançà el Dragon Rapide, l’avió que el 17 de juliol de 1936 portà Franco de les Canàries fins al Marroc. Inicià així una estreta relació amb les forces franquistes que en la Segona Guerra Mundial no passà desapercebuda al Govern britànic. El primer ministre Winston Churchill sabia que Espanya, progermana, podia fer decantar la balança de la contesa. I per fer-la decantar del costat aliat la clau estava en Joan March, conegut ja aleshores amb el sobrenom del “banquer de Franco”[...].

Joan March, fotografiat per a la revista Life, el 1948.  DMITRI KESSEL / TIME & LIFE PICTURES / GETTY IMAGES
Joan March, fotografiat per a la revista Life, el 1948. DMITRI KESSEL / TIME & LIFE PICTURES / GETTY IMAGES

En aquest article de Víctor Vila teniu més informació de Joan March, el banquer de Franco. I en aquest també del Eldiario.es.

Aquí teniu un reportatge de Mateu Ferrer (Diario de Mallorca) sobre la compra de Barcelona Traction, el major negoci de March.

Aquí teniu un altre reportatge meu: L'exili interior de Joan March (Secció "Turista de coa d'ull", Núm. 15, 04/11/2018)

En aquest reportatge de la revista "Memòria Civil" teniu més informació sobre Joan March.

I aquests documents són extraordinaris:





L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px