Banner Top

Adéu, paradís

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2016)

Segur que avui Robert Graves no tornaria a fer cas a la seva amiga Gertrude Stein. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, va dir el 1929 la poetessa nord-americana a l’autor de Jo, Claudi, que aleshores se sentia asfixiat en la seva Anglaterra natal. Certament, gairebé un segle després, el paradís ja no es pot suportar. No, però, per la seva tranquil·litat, sinó per una massificació turística que té les nostres carreteres i platges col·lapsades i els nostres recursos hídrics al límit. A les Pitiüses ja compten amb un interessant llibre que radiografia la catàstrofe. És Ibiza: la destrucción del paraíso, del periodista Joan Lluís Ferrer. Mallorca ja n'espera el seu propi.
 
A finals del segle XIX, seguint la petja de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, ens començaren a visitar tot un estol d’aristòcrates europeus, atrets per les excel·lències paisatgístiques de l’illa. En un principi la població local mostrà una actitud hostil envers uns personatges del tot estrambòtics, amants de vestits llampats. Molts d’ells foren objecte de befes i de robatoris. Era el Tourist go home de l’època. Llavors ningú no veia cap oportunitat econòmica en aquells visitants. A principi del segle XX, però, els empresaris illencs ja afinaren l’olfacte. El 1905, a través del Foment de Turisme de Mallorca, foren pioners a l’estat espanyol en posar les bases per a l’explotació sistemàtica d’un fenomen que prometia. Ja no hi hauria volta enrere.

El discurs dels hotelers
El discurs dels hotelers
 
Tanmateix, l’enlairament de la nova indústria es va veure avortada per la Guerra Civil Espanyola i per la Segona Guerra Mundial. Durant la postguerra, el creixement econòmic va crear una classe mitjana que per primera vegada viatjava per plaer. A mitjan dels anys 50, però, el banquer Joan March no ho veia clar. Conten que un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, digué: “No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”. En Verga augurava així un fracàs absolut per als grans hotels que es disposaven a acollir hordes de turistes a la recerca de sol i platja. Ell preferia el turisme de luxe. A Mèxic, a Acapulco, no dubtà a invertir doblers en la construcció d’un complex vacacional on s’allotjarien els Kennedy i Sinatra, entre d’altres celebritats.
 
March, home de negocis sense escrúpols, se n’anà a la tomba ben errat. El 1960, dos anys abans de la seva mort, havíem donat el tret de sortida al turisme de masses amb la inauguració del majestuós aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el petit aeròdrom de Son Bonet de Palma. El nou turista era ben diferent del de principi de segle. Ja no era ric, sinó un treballador de classe modesta que, en tenir vacances pagades, es podia permetre el caprici de viatjar a preus molt assequibles gràcies a l’aparició dels grans tour-operators. Els empresaris es fregaven les mans. Molts de doblers de l’estraperlo i del contraban de postguerra serviren per a aixecar, de manera incontrolada, hotels a primera línia de mar, pràcticament sobre l’arena de la platja. És el que arreu del món és coneixeria tristament com a balearització. El paradís no aturava de desvirgar-se amb clubs nàutics per a iots invasius i amb noves carreteres que després donarien pas a autopistes faraòniques.

Un exemple de balearització
Un exemple de balearització
 
Així, a poc a poc s’anava consumant el desastre ecològic. Els illencs, però, aplaudírem la gallina dels ous d’or que ens feia oblidar les estretors del nostre passat agrícola i emigrador. Desbordats per tanta cobdícia, haguérem de menester mà d’obra peninsular. El seu desembarcament massiu condicionaria per sempre la nostra identitat. I mentre la maquinària de la prosperitat funcionava a tot ritme, el degotís de turistes arribats a les illes no aturava. El 1966 es traspassava el llindar del milió de visitants; i el 1970 ja fregàvem els dos milions. Ara aquestes xifres, superades amb escreix, fan rialles.

Cada any els estius al paradís resulten més feixucs. Caminar per Palma, anar a una platja o a un mercat de qualsevol poble és de bojos. De l’ “illa de la calma” de Santiago Rossinyol hem passat a l’illa de l’estrès. Sota el brunzit persistent d’un espai aeri col·lapsat, per mar l’amenaça ens arriba amb creuers plens a vessar amb els pirates dels nous temps.

El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
 

El turisme se’ns ha escapat de les mans. Tenim una relació d’amor-odi amb la nostra “benedicció” com a poble. La necessitam per a la nostra precària i espoliada economia, però alhora la dimonitzam pels seus efectes secundaris. Tanmateix, hem mort d’èxit. Per mitigar el cop ens aferram desesperats a l’ecotaxa. Cal, però, un debat més seriós i valent sobre la mà que ens dóna de menjar. Avui, trenta anys després de la seva mort, no hi ha dubte que Graves suporta millor el paradís sota terra, des de la seva tomba de Deià. Adéu, paradís.

No us podeu perdre aquest article de Carles Domènech: "L'illa sense calma".

Aquest article de Llucia Ramis també parla de la destrucció del paradís de Mallorca. Es titula "I love Majorca".

Aquí teniu un reportatge sobre la Mallorca saturada.

Articles del web relacionats:
Siau qui sou
L'Arcàdia perduda
Quan Mallorca era Hollywood
L'arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears
-
 Joan March, història d'un suborn
- Joan Mascaró i la grolleria turística

Eivissa 1968: Franco contra els hippies

Extret del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament de la historiadora Rosa Rodríguez.

A finals dels anys seixanta Eivissa es convertí en el centre de pelegrinatge dels hippies. El franquisme, però, aviat passà a l’acció per sufocar un moviment que atemptava contra la moral del Règim i perjudicava la imatge d’una Espanya que es començava a obrir al turisme. Els plans que s’ordiren queden reflectits en una sèrie d’informes oficials de la Secretaria del Govern Civil que es conserven a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca.
 
El 1968 va ser un any de vertigen. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Prohibit prohibir” o “la Imaginació al poder”. Els Beatles ja eren més que un referent musical i la fotografia del Che, mort just feia un any a Bolívia en nom de la revolució, era objecte d’adoració. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics (vegeu Sàpiens 57). A Txecoslovàquia, s’hi produí un intent de reforma anomenat Primavera de Praga que propugnava el “socialisme de rostre humà” i que no trigà a ser reprimit per les forces soviètiques. I els Estats Units es consternaren amb els assassinats de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.
 
Però el 1968 fou sobretot l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1958 fruit de les tensions de la Guerra Freda. El número de nord-americans morts no parava d’augmentar i el president Johnson es sentia aclaparat per una opinió pública cada vegada més crítica. Ningú no entenia aquella guerra i menys els hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. El seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors. No en va, també foren batejats com els “fills de les flors”.
 
Les Pitiüses, un paradís perillós
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies van tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema traspassaren les fronteres dels EUA. De sobte sorgiren hippies per tot arreu. Molts fins i tot viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. I un d’aquests oasis foren les Pitiüses. La seva elecció no va ser casual. Ja als anys trenta del segle XX els seus encants captivaren a més d’un que fugia de la convulsió política de l’Europa d’aleshores. Fou el cas del filòsof alemany Walter Benjamin o de l’artista, també alemany, Raoul Hausmann. A finals dels anys seixanta, Eivissa i Formentera continuaven essent un paradís perdut enmig de la grisa Espanya franquista del moment. El seu nom corria en boca de tothom com les illes de la tolerància, que estaven al marge de la mà de ferro de la dictadura. L’estiu de 1968 fou quan hi arribaren els primers hippies atrets per aquesta fama. El fenomen aviat descol·locà el Règim.

Aquí teniu un article que parla sobre la revolució sexual dels hippies i les drogues.

Aquest article del diari Ara també és interessant. Es titula "Els últims hippies".
 
Aquí teniu una entrevista a Josep Soler, considerat el fotògraf dels hippies.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies.

Eivissa, l'illa de la sal

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px