Com a missatger dels déus, Mercuri (Hermes al món grec) bé podria ser considerat el fundador de Correus. Fill de Zeus i la nimfa plèiade Maia, també era el protector dels viatgers, del comerç i dels lladres -sovint portava una bossa, símbol dels guanys que proporcionaven aquests negocis. A l’inframón apareix com a guia dels morts amb l’epítet Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”).
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Mercuri, a qui honram els dimecres (Mercurii dies), és representat com un jove amb un capa i un barret d’ales amples (pètalus), calçat amb sandàlies també alades i duent el caduceu (< caducus, “que cau”) a la mà. Es tractava d’una vareta amb dues serps enroscades, sovint amb dues aletes al capdamunt -tantes ales en la seva indumentària asseguraven la celeritat del déu en els seus encàrrecs.
Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)
El caduceu de Mercuri, amb dues serps enroscades, no s’ha de confondre amb la vareta d’Asclepi, el déu de la medicina, que només té una serp enroscada. Un altre símbol del déu és la tortuga. Amb la seva closca inventà la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Amb Venus (Afrodita), Mercuri (Hermes) tingué Hermafrodit, un al·lot d’una irresistible bellesa pretès per la nimfa Salmacis. I amb la nimfa Dríope infantà el déu selvàtic Pan.
Mercuri vivia estressat exercint de missatger dels déus. Fou qui va anar a cercar el pastor troià Paris perquè aquest dirimís qui era la deessa més bella de l’Olimp. També va haver de matar el pastor Argos per poder rescatar la nimfa Io -Zeus l’havia transformat en vedella perquè la seva gelosa esposa Hera no descobrís la seva adúltera relació. Atesa la seva funció de missatger, no és d’estranyar que trobem diaris amb el nom d’aquest déu. És el cas d’El Mercurio de Xile, que, publicat el 12 de setembre de 1827, és el primer periòdic en llengua castellana de tot el món.
Capçalera del diari "Mercurio" de Xile
El mercat de Mercuri
Com a déu del comerç que era, Mercuri està relacionat amb el llatí merx, mercis (“mercaderia”), d’on tenim comerç,mercat, merceria (botiga de teixits de seda i teles), mercader, marxant (comerciant ambulant) i l’anglicisme “marketing”. Casualment avui la deessa europea que dirigeix els nostres mercats és l’alemanya Angela Merkel.
En llatí també hi havia la merces, -edis com a sinònim de paga. Un mercenari, per tant, era aquell soldat que oferia els seus serveis a qualsevol individu a canvi d’una paga. Amb el temps, el terme també adquiriria el significat de compassió o de protecció. D’aquí tenim les expressions “demanar mercè a algú” o “estar a la mercè d’algú” (= al seu arbitri; l’anglès mercy significa “pietat”, “misericòrdia”).
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
En plural, mercès ha esdevingut sinònim de gràcies (merci en francés; i remercier és “donar les gràcies”). Durant l’edat mitjana, a Castella era habitual concedir el títol de “merced” a aquell vassall que havia destacat per algun mèrit especial. Se’l solia premiar amb una quantitat econòmica o amb una parcel·la de terra. El tractament que rebia aleshores era de “vuestra merced”.
El Mercedes de la Mercè
Mercè, igual que la versió castellana “Mercedes”, és un nom propi ben estès en el domini català. La marca automobilística alemanya “Mercedes”, registrada el 1902, agafa el nom d’una nina vienesa, Mercedes Jellineck, filla d’un dels seus artífexs.
Per les seves peculiars característiques fisicoquímiques, el mercuri s’utilitza àmpliament en medicina, entre d’altres coses, per a la fabricació de termòmetres. D’aquí que sovint el mercuri sigui sinònim de termòmetre. No és casual que el nom del nunci dels déus hagi servit també per batiar un metall més pesat que el plom. No debades, es tracta d’un metall fluït i mòbil, com ha de ser un missatger.
Júpiter, Mercuri i la veritat (Dossi, segle XVI)
De l’Hermes grec deriva la paraula hermenèutica (+τέχνη “tècnica”), que és l’art de desxifrar, interpretar textos. Quan l’hermenèutica es dedica a la interpretació de textos sagrats, com la Bíblia o el Corà, agafa el nom d’exegètica (< εξηγέομαι, “extreure”, “revelar”). En època moderna, Hermes s’encarnaria en Freddie Mercuri, la gran icona del rock que ens regalà cançons com aquesta:
El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.
Paraula de Machado
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.
Increïble, un dictador davant d'una urna
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia. Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.
Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:
Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:
Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:
I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":
Reportatge publicat el novembre de 2003 a la REPÚBLICA VIRTUAL, revista de Girona editada perLe Monde Diplomatique.
Enguany s'han complert 30 anys d'aquell 11 de setembre xilè de 1973 en què un cop d'Estat va acabar amb la vida del president socialista Salvador Allende i va col·locar en el poder, durant 17 anys, al dictador Augusto Pinochet. L'insòlit clima de recuperació de la memòria històrica que caracteritzà la celebració de l'efemèride al país sud-americà provocà a Espanya una certa enveja sana. I és que respecte al nostre particular 11 de setembre xilè, el 18 de juliol de 1936 -el dia de l'Alzamiento Nacional que comportà 3 anys de guerra civil i 36 de règim franquista- l'amnèsia és absoluta. En el següent reportatge, a partir d'una lectura acurada de la dictadura de Pinochet i de Franco, es pretén analitzar les diferents maneres com les democràcies de Xile i Espanya han encarat els seus respectius passats autoritaris.
El setembre a Xile és un mes de sentiments contraposats. És el mes de l'esbarjo on, amb motiu de les "Fiestas Patrias", tothom celebra amb orgull la Independència de Xile de 1810 ballant cuecas i menjant empanadas i anticuchos; però també és el mes de les divisions a causa de la commemoració del cop contra Allende. "Sobre els fets de l'11 de setembre de 1973 no ens podrem reconciliar mai, ja que és impossible que tots ens posem d'acord per acceptar una mateixa veritat històrica", apunta Max Colodro, un sociòleg assessor del govern xilè en temes internacionals.
Aquest any, la celebració del 30è aniversari del cop d'Estat es va viure amb un especial esperit de revisió històrica: al llarg dels 13 anys de democràcia mai s'havia parlat tan extensament i sense embuts sobre aquells fets sagnants en seminaris, exposicions i mitjans de comunicació -la televisió per primer cop ensenyà les impactants imatges del bombardeig dels dos avions Hawker Hunter de la Força Aèria xilena contra el Palau de La Moneda-. D'aquesta manera s'acabà amb la pretensió de "primer oblit, després reconciliació" del pinochetisme sociològic. Tot plegat fou una tasca divulgativa molt important en un país de 15 milions d'habitants el 52% dels quals té menys de 30 anys.
La mirada al passat també portà un gest polític sense precedents: la decisió del president Ricardo Lagos -el primer militant socialista en el poder després de Salvador Allende- d'organitzar una sèrie d'actes institucionals per reivindicar la figuradel seu antecessor. S'instal·laren dues plaques commemoratives a la sala del palau presidencial on es va suïcidar l'exlíder socialista; la sala d'audiències del ministeri de l'Interior fou rebatejada amb el nom de Salvador Allende i en una de les seves parets es penjà un quadre hiperrealista amb el seu retrat; es reobrí la porta Monrandé 80, la històrica entrada privada dels presidents de la República -clausurada pel règim militar després del bombardeig-, per on l'11 de setembre de 1973 els bombers van treure el cos sense vida d'Allende cobert per una flassada;se celebrà una cerimònia ecumènica a l'interior de La Moneda amb centenars d'assistents, on els grans absents foren els partits de l'oposició; i s'autoritzà una multitudinària manifestació a la Plaza de la Constitución, davant la seu de l'executiu. "Només falta que canonitzin Allende", va dir amb ironia l'esposa de Pinochet, Lucía Hiriart, enmig d'aquesta allau d'homenatges.
Aquests darrers dies hem pogut tornar a veure Antonio Machado a Macedònia, a l’estació de tren de Gevgelija. Els fets varen ocórrer un 22 de gener de 1939. Davant la imminent ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el poeta sevillà i la seva família iniciaren un dolorós exili cap a França. Igual que altres intel·lectuals com Carles Riba, serien escortats en tot moment pel govern de la República.
Al cap de sis dies, havent rebutjat ser traslladat fins a París, Machado, de 63 anys, va decidir baixar-se del tren a l’estació fronterera de Cotlliure. Gairebé ja no s’aguantava dret per culpa de la seva bronquitis crònica. Un mes després moria en una habitació d’un modest hotel de la localitat francesa “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. I al cap de tres dies, a la mateixa habitació, ho feia la seva mare Ana Ruiz, de 84 anys, consumida pel dolor. Ambdós serien enterrats en un nínxol cedit per una veïna de Cotlliure, avui convertit en el memorial de la major diàspora de la història del nostre país.
Diàspora dels refugiats espanyols de 1939
Qui fou el més jove representant de la “Generació del 98” es resistí fins al darrer moment a abandonar Espanya. Així ho deixà escrit: "Cuando pienso en un posible destierro, en otra tierra, que no sea esta atormentada de España, mi corazón se turba y conturba de pesadumbre. Tengo la certeza de que el extranjero sería para mi la muerte". Machado seria un dels prop de mig milió d’espanyols que, preveient dures represàlies del bàndol guanyador, travessaren la frontera amb Portbou aquell plujós hivern de 1939.
Diferent fou el destí de la resta de compatriotes del poeta andalús que no varen estar sota la protecció de la República. Molts d’ells hagueren de recórrer aquell llarg camí a peu per acabar essent deportats pel govern francès a diferents camps de concentració de les platges del sud. El més inhumà de tots fou el d’Argelèrs, tal com constaten les colpidores fotografies de l’hongarès Robert Capa. Es va construir per a quinze dies i va estar obert dos anys.
Camps de refugiats d’Argelèrs (França)
Ja fa setanta-sis anys Europa també es va desentendre d’aquells exiliats republicans. Només Bèlgica, el Regne Unit, Mèxic i, sobretot, Sud-amèrica els varen obrir les portes. El cas més cèlebre fou el de Xile, on el poeta Pablo Neruda pressionà el seu govern socialista perquè mogués fitxa. El seu amic Rafael Alberti no deixava de relatar-li per carta les atrocitats que patien els seus conciutadans a França. Així, l’abril de 1939 el Premi Nobel de Literatura marxà cap a París com a cònsol especial per a la immigració espanyola. La seva missió era noliejar cap al país sud-americà el màxim nombre possible de refugiats.
Una mica de memòria històrica
El 4 d’agost de 1939 fou el gran dia. A uns 50 kilòmetres del port de Bordeus salpava, amb prop de 2.400 passatgers, un vaixell de nom poètic, Winnipeg. Aquell rescat havia estat a punt de ser avortat. A Xile la dreta a l’oposició no parava d’alertar del perill que suposava l’arribada d’unes persones que presumiblement –deien- anaven carregats de malalties i d’idees subversives. A més –insistien- el país no estava en condicions de rebre’ls: just s’estava recuperant de les importants pèrdues materials i humanes que havia causat el gener de 1939 el terratrèmol de Chillán. Tanmateix, Neruda no volgué amollar de cap de les maneres. Els fills del Winnipeg li estigueren eternament agraïts.
Pablo Neruda i el Winnipeg
Ara Europa titubeja a l’hora de liderar un altra aventura humanitària d’aquelles dimensions. Mentrestant altres “Machados” (800.000), la majoria fugint dels horrors de la guerra de Síria, s’enfilen en una travessia perillosa cap a les estacions de Macedònia. Confien a aconseguir un bitllet que els porti fins a Hongria, la porta d’accés a l’anhelat destí final, Alemanya, amb millors perspectives laborals.
Després de l’aquiescència demostrada per Grècia i Itàlia –principals països de pas d’aquest nou èxode, el pitjor d’ençà de la Segona Guerra Mundial-, Hongria, però, ja ha ensenyat la seva pitjor cara construint a la frontera amb Sèrbia una tanca de quatre metres d’altura. És com si es tractàs d’una extensió d’un altre mur de la vergonya, en aquest cas natural: la Mediterrània. Rebatiada com a “Mare Mortum”, les seves víctimes, moltes procedents de Líbia, no aturen de créixer per culpa de cobdicioses màfies.
La història es repeteix
Així rep Europa als nous refugiats L’espectacle no pot ser més dantesc i més vergonyós per a una covarda Unió Europea que ja no sap com justificar la seva raó de ser. El repte és majúscul per a un món que, per a segons què, no és tan global, ja que no està disposat a assumir les misèries dels més desvalguts. Des de la seva tomba, Machado ens torna a interpel·lar amb un dels seus punyents versos: “Poned atención: un corazón solitario no es un corazón”.
Els culpables de l'actual infàmia Les Voyageurs (Els viatgers), conjunt d'estàtues incompletes del francès Bruno Catalano, que simbolitzar el buit que produeix en l'ésser el fet de veure's obligat a abandonar la seva terra, les seves arrels
Aquí teniu unes reflexions sobre el concepte “conformisme brutal” fetes pel periodista Ignasi Aragay al diari Ara (03/04/2016):
Als que encara som fills de l’optimisme antifranquista, als que no ens podem desempallegar d’un pòsit d’idealisme, ens costa acceptar les derrotes del pragmatisme, del realisme. Ens reca donar la raó a Imre Kertész, que ens ha deixat aquesta setmana, quan descriu l’època actual com d’un “conformisme brutal”, d’una greu desesperança, d’un món abocat a nous conflictes bèl·lics. El terrorisme jihadista, l’auge de la dreta populista, el rebuig als refugiats... Tot sembla donar-li la raó. La veritat és que no podem menystenir el seu anunci d’una nova època de foscor perquè ve d’algú que va patir el nazisme, el comunisme i la frustració democràtica en l’Hongria autoritària d’Orbán. I tanmateix...
I tanmateix no podem caure en aquesta profecia derrotista. Kertész no ens va advertir del conformisme perquè ens conforméssim. Ell mai va deixar d’escriure a la contra, d’exercir com a individu profundament lliure. Com a jueu, com a hongarès, com a escriptor, no va acceptar ni la por ni el silenci sota cap totalitarisme. Tampoc nosaltres podem estar disposats a acceptar la deriva insolidària europea o, més a tocar, l’endèmica temptació autoritària espanyola.
Aquí teniu una mostra de la sèrie 'The Vulnerability Series', que posa els dirigents occidentals en la pell dels refugiats:
The Vulnerability Series, de l'artista siri
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de TerenciHomo sum, nihil humanum a me alienum est(“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):
Aquí teniu el vídeo amb les pinture d´Abdalla Al Omari:
No us podeu perdre aquest vídeo de Unicef "El viaje de tu vida":
I aquí teni la cançó "The Partisan", del gran Leonard Cohen:
Per conèixer més sobre la història del vaixell Winnipeg, aquí teniu un reportatge que, el novembre de 2006, em varen publicar al setmanari El Temps (Núm. 1.170): La gran aventura del Winnipeg.
I aquest és el vídeo que m'ha inspirat el reportatge. És un peça informativa de TV3 con es comparen amb imatges els dos èxodes: l'actual i el dels republicans espanyols de 1939.
Cada dia 18 de desembre se celebra el Dia Internacional del Migrant. És un bon moment per escoltar el famós passatge del «Nabucco», de Verdi (1813-1902). És el Va, pensiero, en què esclaus jueus a l'exili a Babilònia, després de la pèrdua del Primer Temple de Jerusalem, canten un salm a la seva terra natal. Aquí la teniu interpretada en català per Marina Rossell:
Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.
Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.
La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.
Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.
Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.
Per acabar, unes reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987), que tenia un visió diferent dels genis: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa. Tant és així que jo crec com a cosa certa que tot art gran no pot sortir més que d’una ànima gran”.
Aquest article de l'Ara Balears de Melcior Comes també parla sobre la moral del geni. Es titula "Sexe i poder".
Aquí teniu un article interessant de Vicenç Villatoro titulat "La moral i l'obra".
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la doble faceta dels genis:
Aquí teniu un interessant vídeo sobre Woody Allen:
I per acabar, aquí teniu l'excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d'Annie Hall (1997), tota una declaració d'intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:
L’actual denigració que pateix la figura del docent per part del Govern Bauzá recorda molt la que patí al segle V aC Sòcrates. Qui és considerat el pare de la filosofia visqué en carn pròpia la injustícia de la idolatrada democràcia atenesa. De res serví que el famós oracle de Delfos el proclamàs com el més savi de tots els homes. D’esperit inconformista, a Sòcrates li agradava dir que la seva feina consistia a fer amb les paraules el mateix que la seva mare, comare, feia amb les mans. En el seu cas, però, no ajudava a parir infants, sinó idees. No és casual, doncs, que batejàs el seu mètode filosòfic com a maièutica (“l’art de la comare”, en grec).
El filòsof atenès atiava els diàlegs amb una ironia basada en la seva màxima “només sé que no sé res” i en el lema dèlfic “coneix-te a tu mateix”. D’aquesta manera, mitjançant la formulació d’un reguitzell de preguntes, tenia l’habilitat d’aconseguir que els seus interlocutors es desprenguessin de qualsevol mena de prejudici per assumir la seva ignorància sobre un tema concret. A partir d’aquesta cura d’humilitat i fent cas del seu daimon o “déu interior” –que avui anomenaríem sentit comú-, la gent podia començar a cercar la veritat que, tanmateix, mai no seria absoluta, sinó tan sols una aproximació.
Amb aquest mètode tan poc ortodox Sòcrates es proposà enriquir la democràcia, fomentant l'esperit crític de la ciutadania. I això no agradà a molts, sobretot als sofistes, que l'acusaren de pervertir el model polític atenès. No debades, els sofistes, com els actuals tertulians, eren professionals de l'art de la paraula que, per tal de cobrar, estaven disposats a defensar qualsevol argument, sense tenir en compte la seva veracitat. Després de la Guerra del Peloponnès, Sòcrates fou molt hostil amb el govern dels Trenta Tirans d'Atenes (404-403 aC), imposat per la vencedora Esparta. Però les seves crítiques continuaren una vegada restaurada la democràcia, la qual cosa molestà molt als nous governants. Aquests, en no poder-lo incriminar en el plànol polític, ho feren en el religiós i moral. Fou així com l'acusaren de no respectar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut.
Davant el tribunal, Sòcrates, lluny de demanar clemència, es presentà com un tàvec enviat pel déu Apol·lo per despertar la consciència ciutadana. Per aquesta actitud tan irreverent fou condemnat a beure cicuta, una planta verinosa. El filòsof atenès acceptà amb resignació i serenitat la sentència. Fins i tot rebutjà un pla per escapar de la presó que li havia ofert el seu amic Critó. Al·legà que no podia suportar la vergonya d'incomplir les lleis de la seva democràtica Atenes que tant estimava i alhora qüestionava.
En l’actualitat, els docents de les Balears ens sentim força identificats amb Sòcrates. Queda clar que la nostra veu molesta molt en aquesta democràcia tan decebedora. Lluny queden les promeses populars en què es deia que es reforçaria l’autoritat del professorat. Amb la imminent aprovació del decret de convivència, ja no podrem expressar opinions que ajudin a despertar l’esperit crític dels nostres alumnes, sovint infravalorats injustament. Anul·lada així la famosa màxima de Kant sapere aude (“atreveix-te a saber!”), ara el que interessa és que les noves generacions no pensin i que actuïn com a xotets. És el poder de la ignorància i de la mediocritat. Bauzá deu pensar que, garantint-se quimèriques postures asèptiques per part dels ensenyants, un poble és més fàcil de governar.
No ens quedarà més remei, doncs, que tornar a les avorrides classes franquistes del tot antipedagògiques –és simptomàtic que recentment el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarelles, digués, en plena vaga indefinida, que ja frissava que els nins tornassin “a costura”. Per fer-ho més versemblant, propòs a l’executiu autonòmic que elimini també de les aules la connexió a internet, una eina massa perillosa ja que s’escapa dels seus tentacles censuradors.
Tanmateix, els senyors del PP haurien d’haver estudiat una mica més d’història per adonar-se que el ferri control que un govern exerceix sobre un poble se li pot girar en contra. Així quedà demostrat a Xile el 1988 quan el dictador Augusto Pinochet proposà fer un plebiscit per legitimar-se en el poder. La jugada li sortí malament, ja que la majoria de ciutadans votaren per la restauració de la democràcia. Aleshores, el seu poder omnímode i omnipresent quedà en evidència.
Per als docents “adoctrinadors”, la cicuta de Sòcrates ens arribarà en forma d’expedient sancionador o d’acomiadament. De moment, el diputat popular Antoni Camps ja s’ha ofert per fer les llistes negres. No és d’estranyar que Plató, en veure la barbaritat que havia comès la democràcia atenesa amb el seu mestre, l’acabàs abominant. I és que, des del seu punt de vista, no qualsevol persona podia accedir a un càrrec de responsabilitat. Ell apostava per un govern de gent qualificada, dels millors.
Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"
Aquest altre vídeo és interessant:
No us podeu perdre aquest capítol del filòsof Alain de Botton sobre Sòcrates:
La primera lluna plena després de l'equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua, una celebració que donà nom a una illa. Situada al bell mig de l’Oceà Pacífic, l’illa de Pasqua és un dels indrets més allunyats de la resta del món. Com a lloc més proper té Pitcairn (Austràlia), a 2.000 km de distància, mentre que la costa continental de Xile, país al qual pertany, és a 3.700 km.
Aquesta illa volcànica, de forma triangular i de 163 quilòmetres quadrats –una quarta part de Menorca-, és coneguda per les seves gegantines estàtues, els moais. Fou descoberta al segle XVIII pel capità holandès Jakob Roggeveen. Hi desembarcà el 5 d’abril de 1722, Diumenge de Resurrecció, motiu pel qual la batejà com a illa de Pasqua. Mig segle després, en amb la seva incorporació a la corona espanyola, fou rebatejada com a Isla de San Carlos en honor al rei Carles III. Però aquest nom no fa fer fortuna i ràpidament fou oblidat. Els nadius, amb tot, continuaven anomenant-la Rapa Nui(“Gran Rapa”). Aquest fou precisament el nom que catapultà internacionalment l’illa al 1994 amb la pel·lícula homònima dirigida produïda per Kevin Costner.
Illa de Pasqua pertany a Xile
Figures misterioses Els moais continuen essent un misteri. Així es desprén del reportatge "Els misteris de l'illa de Pasqua" de Sergi Ramos publicat a la revista Sàpiens al maig de 2012 (núm. 116). Són figures amb un cap gros, un prominent nas i sense cames, però amb unes mans llargues que se situen sobre la panxa. Solen tenir 10 metres d’altura i pesar vuitanta tones. Cada efígie representa el cap de tribu, un ancestre que, en morir, era “immortalitzat” amb una estàtua, generalment d’esquena a la mar, amb la intenció de protegir els habitants dels perills que arribaven de fora. Durant els més de vuit segles en què es va mantenir aquesta pràctica religiosa es varen erigir a Rapa Nui al voltant de 600 moais, dels quals en quedarien ara la meitat.
Moais a l'illa de Pasqua
La fi dels moais arribaria amb les tensions tribals que es produïren entre els segles XV i XVIII. Aleshores, l’illa es trobava amb un col·lapse ecològic, ja que l’excés de població havia provocat una desforestació molt greu. A més, hi havia manca d’aliments. A tot això s’hi sumaren les revoltes dels estrats més baixos que, com a signe de rebel·lia contra l’ordre imperant, varen començar a enderrocar els moais, els quals, no debades, representaven els ancestres dels caps de tribu.
Al 1888 el capità Policarpo Toro s’encarregà oficialment d’incorporar l’illa a sobirania xilena, enganyant els caps de tribu, que es pensaven que signaven un document amb el qual accedien a un protectorat. Tanmateix, fins al 1966 els seus habitants, no varen tenir dret a la ciutadania xilena. Tots ells encara parlen la seva llengua, el rapanui o pascuense, de la família polinèsica. En aquesta llengua moai significa precisament “escultura”.
Mapa de l'Illa de Pasqua
El genocida català Al 1990 un historiador català va destapar que darrere la desaparició de la cultura rapanui hi hagué un compatriota seu, natural de Masnou, Joan Maristany (veure revista Sàpiens, núm. 116). Fou l’home que al 1862 organitzà una expedició a l’illa de Pasqua amb la intenció de captar esclaus –l’esclavisme a l’Estat espanyol estava prohibit des de 1820, però continuava essent un negoci molt lucratiu.
Esclaus a l'illa de Pasqua
La ràtzia protagonitzada per Joan Maristany, anomenat “Marutani”, podria haver representat el principi de la fi de la cultura illenca tal com s’havia mantingut fins aleshores. I és que entre els capturats hi havia els sacerdots, encarregats de la transmissió oral de les tradicions religioses i únics intèrprets de les misterioses tauletes rongo-rongo. Alguns historiadors creuen que l’any d’aquella ràtzia, el 1862, hi havia a Pasqua uns quatre mil nadius. I les naus en degueren segrestar un terç. El seu destí fou el port peruà de Callao. Allà, però, com que l’esclavisme era una pràctica il·legal, les autoritats varen ordenar alliberar els reus i detenir els capitans de les naus. Segons les cròniques, Maristany va poder fugir i tornar al seu Masnou, on moriria tranquil i sense rendir comptes pels seus crims el 1914.
Tanmateix, les desgràcies dels nadius capturats no s’acabaren amb el seu alliberament. Alguns d’ells varen contraure malalties terribles de l’època, com ara la verola, que després, en tornar a l’illa, encomanaren a la resta d’habitants. Així, els censos de 1864 parlen que a Rapa Nui només quedava un 35% dels nadius. Tota una desgràcia!!
L’etimologia de l’estat de Florida El nom de la península de Florida, l’estat del sud del Estats Units, també està relacionat amb la Setmana Santa. Fou incorporada a la corona espanyola al segle XVI. El 2 d’abril de 1513 el villasoletà Juan Ponce de León desembarcà en una terra estranya i misteriosa al nord de Cuba que es creia una gran illa i que, per haver estat vista en temps de Setmana Santa, fou batejada com a “Terra de la Pasqua Florida”. Una vegada més, Pasqua no ens atura de sorprendre!
Una de les metàfores genitals més universals consisteix a comparar el membre viril amb la coa dels animals. Al món romà la coa dels quadrúpedes era coneguda com a penis (del llatí pendeo, “penjar”). I aquest fou el terme que també s’emprà com a eufemisme per referir-se al fal·lus (< φαλλός), que en llatí també era conegut col·loquialment com a mentula (“verga”). Curiosament, aquesta “coa” metafòrica dels romans s’ha convertit per a nosaltres en un cultisme que únicament conserva ja el seu sentit anatòmic.
Una selfie ben curiosa
A part de penis, el pendeo llatí (“penjar”) també va donarpensar. O sigui, ja és ben cert, almanco des del punt de vista etimològic, que, en l’actual “fal·locràcia”, els homes pensen amb el penis! I a molts d’ells el penis els fa ser uns autèntics pendons (de vida dissoluta); no debades, van d’un lloc a un altre, pendulant.
El diminutiu de penicillus (“coeta”) s’aplicava, també en sentit metafòric, a l’estri dels pintors, per la seva similitud innegable amb la coa dels animals. D’aquí ve, doncs, pinzell –en alemany també es diu Pinsel; en anglès, en canvi, pencil és un llapis i paintbrush és un pinzell.
Mapa lingüístic europeu del penis
Penicil·lina miraculosa En medicina també es recorr al penicillus llatí per donar nom a les estructures anatòmiques que tenen forma de pinzell, com els penicil·lis. De manera similar degueren pensar els científics del segle XIX quan batejaren com a Penicillium un gènere de fongs diminuts amb forma de pinzells fins.
El 1929 es produí una de les passes més transcendentals en la història de la medicina: el bacteriòleg anglès Alexander Fleming (1881-1955) va descobrir per casualitat que el penicillium tenia substàncies antibiòtiques que acabaven amb les infeccions: havia nascut la penicil·lina, nom format amb el sufix –ina, indicatiu de “substància procedent de”, present també en termes com aspirina, insulina o morfina. La penicil·lina fou un dels primers antibiòtics comercialitzats. Amb ella, per primera vegada els metges pogueren combatre amb eficàcia pneumònies, meningitis i altres infeccions bacterianes mortals.
Els cobdiciosos penis petits Crida l’atenció que les escultures clàssiques tenguin penis petits. Això, però, té una explicació. Els grecs associaven un penis petit i no erecte amb la moderació, una de les virtuts que formaven part de l’ideal de la masculinitat. Ja ho defensava el comediògraf Aristòfanes en la seva obra Els núvols: “Pit sa, espatlles amples, llengua curta, glutis forts i membre petit”.
Dorífor (Policlet, 440 aC)
En contraposició, el penis gran definia l’home vulgar, salvatge i bàrbar –així eren representats els homes d’edat avançada o els borratxos. En època moderna, però, amb l’auge de la pornografia, aquesta concepció fàl·lica ha canviat. Ara la mida sí que importa.
Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte
Les “pollas” dels “gilipollas” Com a paraula vulgar de penis que també s’ha imposat per via de la metàfora, tenim polla, que en el món de l’ornitologia és una gallina jove i que està relacionada amb el verb pul·lular, derivat del llatí pullulo (“brotar”) -en viatjar a Xile, hem d’anar en compte perquè la “polla nacional” és una loteria. En castellà, però, la “polla” també s’empra com a sinònim d’al·lota jove, d’on vendria l’insult “gilipollas” (carallot o colló en català).
A principis del segle XVII Baltasar Gil Imón de la Mota ocupava el càrrec de fiscal del Consell d’Hisenda. Segons les cròniques de l’època, aquest alt funcionari sempre acudia a qualsevol acte social amb les seves tres filles amb la intenció de trobar-los algun promès. El problema era que aquelles tres “pollas” no eren molt espavilades ni tampoc agraciades físicament.
És per això que, quan Gil Imón apareixia amb les seves filles a una festa, les males llengües començaven a dir “Ahí va de nuevo don Gil con sus pollas”. D’acord amb aquesta teoria, l’associació d’idees fou inevitable i aviat l’enginy popular hauria fusionat en un sol concepte l’estupidesa i les filles del fiscal. Tanmateix, la RAE apunta com a etimologia de “gilipollas” la paraula caló jili (“innocent”, “càndid”).
Cròniques de l’època que parlen de l’etimologia de “gilipollas”
El famós penis de Rasputin Un dels famosos penis de la història és el de Grigori Rasputin. Va ser un monjo i curandero rus de finals del segle XIX que va fer de conseller de l’últim tsar de Rússia, Nicolau II. Era molt carismàtic i tenia fama d’estar sonat, però, sobretot, de tenir una vida sexual molt dissoluta. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa.
Grigori Rasptuin (1869-1916)
El 1916 Rasputin, que en rus vol dir “bifurcació”, va ser assassinat a Sant Petersburg. Després de ser tirotejat, el seu cos va ser llançat a un riu. La llegenda diu que, un cop trobat el seu cadàver, se li extirpà el cor i fou castrat no se sap per què. Des d’aleshores el seu membre fou considerat una relíquia i va donar tombs per tot Europa. El 2004 un metge assegurà tenir-lo i l’exposà al museu eròtic de Sant Petersburg que gairebé va obrir a posta i que encara es pot visitar. Està guardat dins un pot amb un líquid especial que evita la seva putrefacció. No sabem si aquest membre viril realment és el de Rasputin. El cert, però, és que les seves mides impressionen. Té 30 centímetre i és bastant gruixut
Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg
El 1978 Rasputin seria mundialment conegut gràcies a la cançó homònima que li dedicà el grup de música disco alemany Boney M.
Bobbit, l’exitosa vida d’un penis decapitat En època moderna, el penis més mediàtic ésel del soldat nord-americà John Wayne Bobbit. El 1993 la seva dona, Lorena Bobbit, cansada dels maltractes que rebia, va aprofitar que Bobbit dormia per tallar-li les seves parts nobles. De seguida la dona, amb el penis a una mà, va sortir espaordida de casa en cotxe. En veure que el que duia a una mà la molestava per conduir, el va llançar per la finestra.
Mentrestant, Bobbit va despertar xop de sang i, lògicament, fet un fera. Lorena no trigaria a ser capturada. Gràcies a les seves indicacions, la policia va poder localitzar aquell penis decapitat. El va posar en un cub ple de gel i se l’endugué a l’hospital, on, després de nou hores de quiròfan, va poder ser reimplantat al seu antic amo.
El membre reimplantat va cicatritzar a la perfecció i de seguida va estar en condicions per complir amb les seves funcions sexuals. Bobbit, però, no en quedà satisfet. Amb els doblers que féu venent la seva història als mitjans de comunicació va decidir sotmetre’s a una altra operació per augmentar la mida del seu penis. I amb aquest nou potencial Bobbit es reconvertí en actor porno.
John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
I què va passar amb Lorena Bobbit? Un jurat la va declarar innocent per patir a l’instant del delicte una “trastorn mental transitori”. Va ser, però, internada durant 45 dies en un centre psiquiàtric. Després, va crear una fundació dedicada a donar protecció i ajuda psicològica i social a dones maltractades. Ah!! I es va tornar a casar al cap de poc temps. No sabem si el seu marit dorm tranquil.
